Ni correcció política, ni prudència, ni res de res. Amb la valentia acostumada, un grupet d’entitats han decidit dir ben alt i ben fort, que comencen a estar cansades de tant de rollo caritatiu amb la crisi com a excusa
Jo ja m’hi he adherit
Ho admeto, sentia curiositat i vaig llegir “La condició postmoderna”, de François Lyotard, que s’ha de ser massoquista. El resum és que no s’entén res. S’identifica la modernitat amb uns papus que es diuen “grans relats”, se’ls hi busca un error argumental de tipus lingüístic que els desconnecta de la realitat i patapam! Ja hem mort al papus! Ni el David, ni el Manelic, ni Frodo Bolsón, posi un Lyotard a la seva vida i espolsi’s els fantasmes tronats de les golfes.
Un any abans, havia recollit de casa d’un amic un llibre que es diu “Problemas de Legitimación en el capitalismo tardío”. Vaig veure que era del Jürgen Habermas i vaig pensar que seria una cosa bona de llegir, però va resultar ser infumable. Temps més tard vaig veure que era una resposta a “La condició postmoderna”. O sigui, jo massoca per llegir i l’Habermas encara més per respondre i entrar en el joc. De tanta tribulació me’n va salvar el Chomsky, que en una entrevista deia que ell no tenia cap desacord amb Foucault, bàsicament perquè no l’entenia (“Mai he conegut ningú que fos tan completament amoral. Generalment quan es parla amb algú, hom suposa que s’hi comparteix algun territori moral. Amb ell em vaig sentir, no obstant, como si estigués parlant amb algú que no habités el mateix univers moral. Personalment em va resultar simpàtic. Pero no el vaig poder entendre, como si fos d’una altra espècie o alguna cosa així”). Em va tranquilitzar molt, perquè també havia intentat llegir “La genealogia del racisme” i se’m feien molt farragosos aquells paràgrafs on es combinaven conceptes topogràfics, filosòfics, antropològics, històrics i estètics. Tipus “la implosión de los centros urbanos en el yo-todo produce una exfoliación (a)histórica de la dimensión tribal que reducen las incógnitas a una sola: pit o cuixa?” (Els autors castellans hi afegeixen un toc de gastronomia o de tauromàquia, per allò de “no ser menos”). Tenia la sensació que Foucault anava fent salts de trapeci i piruetes argumentals sense solta ni volta i se’m va cansar la vista. A prendre pel sac, doncs, si no l’entén ni el Chomsky! La darrera lectura (després d’algun altre llibre i diversos números de la revista Archipiélago) va ser “Impostures intel·lectuals”, una resposta esclaridora a tanta faramalla.
De tanta incursió en territori postmodern, però, algunes idees sí que n’he arribat a extreure. La primera, que la crítica al projecte postmodern parteix de gent que no ha entès què és la modernitat. Bé, si la modernitat la reduïm al Marxisme-Leninisme, el colonialisme, les lleves massives i la màquina de vapor, doncs potser sóc jo que no l’he entesa. No deixa de ser irònic que algú consideri que la modernitat entra en crisi per la impossibilitat de les seves bases teòriques, els grans relats de marres, d’explicar-ho tot. És molt deshonest enrecordar-se d’un il·luminat com August Comte o de la pitjor lectura marxista i oblidar-se de Hume, Locke, o Stuart Mill (d’aquests sí que se’n pot recomanar la lectura, en aquests se’ls entén quan escriuen). Que no es pot explicar tot, és una premissa racionalista, només l’irracionalisme religiós o filosòfic poden pensar que hi ha respostes a totes les preguntes. Si cada individu té consciència, no hi ha possibilitat d’establir una veritat universal, com a mínim pel que fa als principis morals. Del que es tracta és de construir un ordre social que garanteixi que la consciència d’un no s’imposi a la de la resta. La democràcia, en diuen, un invent que no acaba de convèncer als postmoderns. Suposo que és perquè la democràcia s’ha de construir sobre un mínim comú denominador de valors i sobre la possibilitat de contrastar-los a partir d’un debat racional. I si la raó és un altre papus…
La segona conclusió és que si entres en territori postmodern pots sortir-ne considerant que si els Drets Humans són un constructe social d’una època determinada, doncs que potser no paguen la pena. I si a tu el que et mola és la revolució de dalt a baix i de dreta a esquerra (o de baix a dalt i d’esquerra a dreta, no vull ser jo el que imposi models), doncs que potser no són tant importants, que amb una mica de paciència i quatre teories ben sofisticades trobarem la contradicció definitiva del sistema de poder i tot saltarà pels aires. De manera que no cal dir que ets d’esquerres, això només és una convenció. No cal organitzar-te, reflexiona a casa teva i quan surtis al carrer ho veuràs tot més clar. No cal que t’indignis amb la pobresa, la humiliació o la tortura, la dignitat és un concepte petitburgès.
I tens al pobre Habermas buscant els problemes de legitimació del tardo-capitalisme. Sí Jürgen, uns problemones de collons, el mur va caure cap a l’altre cantó i el que hem viscut és una al·lucinació col·lectiva, ja se sap que això de la postmodernitat consisteix en pensar que res és el que sembla sinó tot el contrari. De fet, vivim la utopia socialista, el millor dels mons. Jürgen, no ho has entès. Al camarot postmodern, la Internacional s’ha fet verb, carn i serpentines.
Sembla ser que l’entrenador de l’Espanyol, el Mauricio Pochettino, va pujar a Montserrat caminant per demanar a la Moreneta que salvi l’equip del descens a Segona. Hi va anar amb el preparador físic; una decisió assenyada, perquè arribar fins allà dalt és cansat. Però l’intent és un error en tota regla, ara explicaré perquè.
Els dirigents i demés manaies de l’Espanyol haurien de ser conscients que aquest club representa a Catalunya la religió protestant. Davant l’església majoritària, oficial i verdadera que encarna el Barça, els periquitos són una minoria espiritual dissident, entranyable expressió del pluralisme esportiu. Haurien de ser els primers interessats en reclamar la laïcitat futbolística!
Però Pochettino ha comès una greu equivocació. Fent creure als jugadors que hi ha factors externs que els ajudaran a salvar la categoria, l’únic que aconseguirà és que es relaxin. A més, ha picat a la porta equivocada: la Moreneta només té ulls per un equip. Els heretges que s’atreveixen a demanar favors, són condemnats a la pena eterna.
Mauricio: els lliurepensadors ja sabem, a hores d’ara, que l’Espanyol baixarà a segona.
Per si encara no ho sabies.
Enguany es celebra l’any Ferrer i Guàrdia. Nascut fa 150 anys i afusellat fa 100, Francesc Ferrer i Guàrdia es considera el fundador de l’Escola Moderna. Personatge controvertit i injustament explicat, Ferrer i Guàrdia va pensar més enllà dels personatges de l’època i va idear una educació d’avantguarda a finals del segle XIX i principis del XX.
Pedagog innovador va defensar en tres pilars quina considerava que era la base educativa dels infants del seu país:
- coeducació entre nens i nenes, quelcom inèdit a l’època.
- educació integral: a part de formar la intel·ligència, cal desenvolupar el caràcter, promoure la cultura de la voluntat i preparar l’individu tant físicament com moral.
- coneixement basat en el racionalisme i el cientificisme i oposat a les veritats preconcebudes. La raó i l’experiència com a pilars del coneixement.
L’Escola Moderna tenia com a objectiu l’educació de les classes treballadores d’una forma racional, laica i no-coercitiva, i acabaria inspirant, a partir de 1911, l’Escola Racionalista a Londres i Nova York.
Enemic dels dogmes i l’autoritarisme i defensor de la llibertat de pensament va ser, fonamentalment, una persona que va lluitar contra les imposicions i els apriorismes d’una societat sovint atenallada per les rigideses morals i religioses.
Va ser jutjat i condemnat com a instigador dels fets de la Setmana Tràgica de 1909. Arran de la seva execució, fins i tot el diari conservador britànic The Times, va oposar-se al fatal destí imposat pel tribunal militar espànyol: «Per negligència o estupidesa, el govern ha confós la llibertat d’instrucció i consciència, el dret innat a raonar i expressar el seu pensament, amb el dret d’oposició, assimilant-lo a una agitació criminal»
Et pots adherir aqui
De vegades ens volen desqualificar la laïcitat dient-nos que està antiquada, que és un valor decimonònic, que no cal fer-se pesats, que hi ha aportacions a l’educació més innovadores, actuals, peremptòries… I no obstant, la laïcitat és més contemporània que mai, si ens fixem en els reptes de l’educació.
Examinem de nou què ens aporta la laïcitat des d’una perspectiva pedagògica. És a dir, anem més enllà del fet que l’escola sigui laica, això és, que no serveixi per a l’adoctrinament religiós dels infants. Una pedagogia laica és una pedagogia científica, racionalista, que ha de promoure el lliurepensament i l’autonomia moral. No oferint receptes tancades sobre com viure la nostra vida, sinó despertant la inquietud de la crítica i la reflexió perquè cadascú construeixi la seva pròpia escala de valors. Un espai i una font de llibertat, altrament com podrem ser lliures si les nostres consciències no ho són? Bé, aquesta és la visió clàssica de la laïcitat. La d’un mètode que garanteix la llibertat de consciència, com a condició prèvia per a la resta de llibertats. Fins aquí tot és d’una actualitat total, no fotem!
Però com que els temps canvien, també val la pena aprofundir una mica en el món actual i les seves tendències. La que més preocupa a mestres i persones dedicades a l’educació és la quantitat d’informació disponible i el poc temps que hi podem dedicar. Per no parlar de la manca de pautes a partir de les quals digerir el gavadal de dades, opinions, imatges i sons que ens ofereix aquest bufet lliure que és la societat de la informació. Si la laïcitat és el mètode per l’autonomia moral, dic jo que davant d’una sobreabundància d’informació, tot esforç per dotar de criteri propi a les persones és indispensable! L’educació no s’ha d’obsessionar per donar eines perquè trobem informació, això ja ho fa el google! Si ens hem d’obsessionar (que tampoc), que sigui per oferir horitzons vitals sobre els quals cadascú reflexioni per construir lliurement una escala de valors.
L’altre canvi social que també genera polèmica és la dels canvis en els models de família i les diferències d’origen de l’alumnat. La rotunditat amb que es podia parlar de determinades pautes morals compartides (o imposades?) se n’ha anat en orris. Ara bé, això no ha de ser un problema, sinó tot al contrari. Només en la pluralitat hi ha veritable possibilitat d’optar. El que ens porta a una altra conclusió, el fracàs del model d’escola com a vehicle de reproducció de valors familiars. Cap comunitat d’origen, per majoritària o tradicional que sigui, pot aspirar a que els seus valors siguin els hegemònics o monopolitzadors de l’aula. En el frontispici de l’escola només hi han de constar els Drets Humans com a llindar ètic comú a tothom. Cada família, cada grup social, haurà de buscar altres mecanismes de reproducció social. L’escola serà un espai per aprendre a aprendre, no tindrà marge per repetir ni reproduir el que uns grups socials (que sempre seran minoritaris si la societat és plural) consideren bo, dolent, desitjable, normal, bell, sagrat… Cada alumne haurà de respondre a aquestes preguntes individualment i contrastar-les col·lectivament, però no hi haurà una autoritat guardiana de la moral que vetlli per la ortodòxia… afortunadament.
Així doncs, la laïcitat ens ofereix noves respostes a velles preguntes. O era al revés?
Classificat com a: articles
Mai hauria pensat que, de cop, tant sols llençant un comentari al vent, sumaria tantes adhesions, quina més apassionada, de gent ben diferent i amb tantes ganes d’explicar les seves traumàtiques experiències. Ni l’esport, ni la política, ni un programa de televisió, susciten adhesió semblant a una consigna. Les etiquetes de la roba i les joguines són una murga.
Ho dius, així com qui no vol la cosa, i segur que algú salta com una molla per subscriure la teva afirmació i per dir encara més. Són emprenyadores, són empipadores, semblen fetes expressament per fer-nos perdre els nervis, t’acaben desesperant! M’atreviria a dir que han superat els embolcalls dels CD en rebuig popular, suposo que és perquè ara la música arriba d’internet i va directe al reproductor, i clar, els CD ja no els usem tant sovint. Però de roba en continuem portant, això no ho ha canviat cap aparell electrònic (de moment).
Hi ha les etiquetes de la roba, que piquen. Piquen l’esquena, el clatell, la panxa o les costelles. També emprenyen les que surten per fora de la peça. Les camises, jerseis i samarretes, amb etiquetes de mig pam que s’escapen per sota, com si fos obligatori anar amb la camisa per dins dels pantalons. Les etiquetes de les joguines també són molestes, tothom que té criatures ho diu. Fan lleig, i en alguns casos, són més grans que la pròpia joguina! Tant pel que fa a la roba com a les joguines, si mires d’arrencar-les, et pots carregar l’article. Li pots fer un descosit definitiu. Si les talles, et pot sortir bé la jugada o fer un estropell. O et pot passar que piquin encara més! Com que les escurces, agafen rigidesa i rasquen fins fer mal! Jo hi afegeixo un altre tipus d’etiqueta blasmable. La que posa el fabricant per espolsar-se responsabilitats i acaben confonent el consumidor. Dut al extrem del ridícul, hi ha la disfressa de superheroi que adverteix que l’article no serveix per volar. Sense arribar a aquest punt, l’altre dia vaig trobar una etiqueta d’una piscina inflable que no aixecava un pam de terra i que afirmava que era per a criatures majors de tres anys!
I mira que són importants, les etiquetes. Ens diuen moltes coses sobre l’article en qüestió, fins i tot de vegades ens diuen més coses que el propi article. De què està fet, on s’ha fet, qui l’ha fet, com s’ha de tractar, com es diu… Tota aquesta informació està condensada en unes tires primes de roba plenes de codis de barres, icones, numerets, percentatges, logotips… Que si made in china, que si no és tòxic, que si l’has de rentar a mà, que si compleix els requisits de la Unió Europea, que si has de vigilar no s’ho cruspeixi un infant, instruccions pel seu ús i gaudi del tot imprescindibles condensades en escassos centímetres quadrats de tela de niló. I és que el primer dret de qui consumeix ha de ser la informació. Sense aquest dret, tot se’n va en orris.
La qüestió, però, és si exercim aquest dret i actuem en conseqüència. És a dir, si comprem conscientment i fem de la compra una expressió més dels nostres valors. O si al contrari, ens desplacem com zombies entre prestatgeries per les botigues que ens posen música a tot drap perquè les nostres orelles quedin col·lapsades i de retruc la resta de sentits, impedint-nos fins i tot pensar. Pensar si necessitem aquell article, pensar si cal gastar-nos tants calés, pensar si està fet per durar o per trencar-se en dos dies, pensar si s’ha fet respectant els drets laborals i les més mínimes condicions de dignitat, pensar si s’ha fet amb criteris de respecte pel medi ambient, pensar, pensar, pensar…
Per trencar aquest cercle viciós és imprescindible que qüestionem la possessió i el consum com a font de felicitat. Que delimitem allò que és imprescindible i necessari d’allò que és superflu i accessori. Construint el nostre benestar i la nostra satisfacció dels plaers a partir de l’educació i la cultura, que són béns universalitzables sense que ens hàgim de menjar el planeta. I no caduquen! A partir d’aquí, ens mirarem les etiquetes amb uns altres ulls i les posarem al nostre servei, enlloc de servir nosaltres als seus interessos.
Potser hem deixat de fer-ho per mandra, però caldria recordar que al llarg de la història, les classes populars (em refereixo a tothom que no sigui ric) han estat extremadament curoses a l’hora de comprar, fent del consum una arma política. Creant cooperatives de consum, sobretot, però també mitjançant el boicot per demostrar la solidaritat amb altres treballadors i treballadores que estaven en lluita. Buscar l’etiqueta d’un producte, descobrir qui era el fabricant i rebutjar-lo, tant senzill com això. Així, l’empresari que tenia ganes de brega, sabia que no només tindria una fàbrica aturada per una vaga, sinó també un descens de les vendes perquè la gent deixaria de comprar el producte en qüestió. Jo no sóc empresari, però si ho fos i les coses funcionessin així, m’ho pensaria dues vegades abans de desafiar un comitè d’empresa. La solidaritat pot ser una arma molt potent, no és casualitat que l’esquerra catalana hagi buscat en molts moments l’aliança entre les forces del treball (llegeixi’s sindicats i cooperatives) i les forces de la cultura (llegeixi’s ateneus i escoles). Si ens uníssim en tot el cicle de producció i comercialització d’un producte, aleshores, ui aleshores!
Dit això, quina murga les etiquetes.
Classificat com a: General
No és conya, avui és un dia històric. La celebració de la Jornada Mundial pel Treball Digne, convocada per la Confederació Sindical Internacional, representa la culminació de la il·lusió, el compromís, l’esforç i el sacrifici de generacions i generacions de treballadors i treballadores.
A nosaltres només ens resta sumar-nos a la proposta i continuar fent camí.
Tant de temps sense revisar el manual laic, és normal que sovint ens costi entrar en el debat al que ens convida periòdicament la Conferència Episcopal Espanyola. El seu mai prou lloat president, el Rouco, ho despatxa dient que el laïcisme és ateïsme d’estat i un ataca a la llibertat. Prenent-li la paraula, m’inventaré un exemple per fer més entenedor què és això de la laïcitat, a veure si aconsegueixo fer una mica de pedagogia. Imaginem que proposo, des d’aquí, la convocatòria d’un referèndum sobre l’existència de déu. Seria molt pràctic dirimir, entre tota la ciutadania, si déu existeix. Es podrien fer debats de televisió, hi hauria cartells pels carrers, els partits opinarien i els agnòstics de Terol farien unes enganxines amb el lema “Teruel existe, Dios está por ver”. El resultat del referèndum seria vinculant, indiscutible i tothom l’hauria d’acatar.
Aquesta proposta, no us sembla una autèntica barbaritat? No us sembla una intromissió intolerable sobre les consciències i una estupidesa descomunal? Això sí que és ateïsme d’estat, i no dubto que la societat s’alçaria en contra d’una proposta tant aberrant. I no obstant, sovint acceptem intromissions dels autonomenats portaveus de déu a la terra. En alguns casos posant en dubte que el parlament (és a dir, allà on resideix i s’expressa la sobirania popular) pugui legislar l’extensió de drets civils, esgrimint principis morals suposadament indiscutibles.
Quan això passa és normal que ens emprenyem. No obstant, seria bo que no ens deixéssim arrossegar per controvèrsies contextuals i encara menys per emocions a l’hora d’argumentar en un sentit o altre. Dit d’una altra manera, aprofitem el context actual, més assossegat, per fer una discussió racional i fer pedagogia. Si acabem defensant la laïcitat perquè els seus enemics també ho són dels nostres amics, estarem fent un pobre favor a la laïcitat, als nostres amics i a una societat que aspira a una major i millor convivència.
És urgent, doncs, afirmar la laïcitat en el seu sentit positiu. Això és, com una garantia de la llibertat de consciència. Però també com a garantia de pluralitat religiosa. I aquí és on ens hauríem de trobar tots; esquerres i dretes; agnòstics, ateus, indiferents i creients d’un i altre déu. Sobrarien els dogmàtics, evidentment, però és que no es pot comptar amb ells per a construir una societat democràtica. Qualsevol persona que defensi la llibertat entendrà que si les nostres consciències no són lliures, difícilment se sostindran la resta de llibertats. Qualsevol persona creient, fidel d’una religió, entendrà que sense un mínim espai de llibertat per a les nostres consciències no hi ha cap experiència espiritual digna d’aquest nom. La proposta laica, doncs, no s’ha de construir per principi en contra de ningú, sinó a favor de la llibertat i la tolerància. Ha estat així, històricament. De sempre, els defensors de la laïcitat han lluitat per la protecció de les minories religioses, de les més diverses heterodòxies, amparant a qui s’ha acusat d’heretgia i a qui s’ha amenaçat amb la foguera o la marginació.
No es tracta, doncs, de votar sobre l’existència de déu. Es tracta de construir una democràcia per a que les persones, totes elles, assoleixin la màxima llibertat. I per fer-ho caldrà posar límits i establir drets. Per arribar a això, inevitablement algú haurà de renunciar als seus privilegis, tinguin l’origen que tinguin. Perquè si hi ha privilegis no hi ha drets, no hi ha llibertats. Voler aferrar-se als darrers espais de poder institucional (escola, declaració de la renda, símbols i cerimonials públics, Concordat…) és resistir-se a una veritable llibertat religiosa, això és el que un sector important de la societat haurà d’entendre si volem avançar. Aquest sector haurà de valorar si vol mantenir la situació actual, de poder institucional, d’aliança entre el tron i l’altar, que tants conflictes ha generat al llarg de la història. Si prefereix la intromissió mútua del poder religiós i civil, que perverteix l’exercici de la democràcia i alhora la pràctica religiosa, o bé s’atreveix a llençar llast per elevar -no intento fer un acudit fàcil- el llindar moral de la pertinença a una comunitat de creients.
Insisteixo en la necessitat de fer pedagogia de la laïcitat, d’afirmar allò que té de positiu per a la convivència. I aquesta qualitat ha de ser percebuda també per la dreta, que ha d’assumir la laïcitat com un valor indispensable en democràcia. Si aconseguim això, haurem fet un pas important en la construcció d’una societat més lliure.
