L’Esplai Boix té un web la mar de xulo i pràctic. Quan jo era monitor tot això d’internet era una bonica idea que començava a treure el cap, però ni se’n podia intuir el desenvolupament futur. Ara a la web de l’esplai hi ha tota la documentació del centre (ideari, reglament de funcionament intern, fitxes d’autorització…), l’agenda de cada grup, un àlbum de fotografies, i fins i tot un video en que t’expliquen com fer la motxilla per anar de campaments!
És, ni més ni menys que l’esplai a internet. És el ciberesplai, doncs.
Qui pensava que la tecnologia ens aïllaria aquí té una demostració que tot depèn de l’ús que en fem. Que els esplais i els agrupaments també tinguin una dimensió virtual és la millor manera que molts nens i nenes comencin a utilitzar l’ordinador com una eina per organitzar millor les nostres vides, per expressar-nos, per conèixer gent…
I en el meu cas, per fer un petit exercici de nostàlgia.
El Tribunal Europeu de Drets Humans ha dictat una sentència que considera la presència del crucifix a l’escola pública “una violació dels drets dels pares a educar els seus fills segons les seves conviccions” i de “la llibertat de religió dels alumnes”.
Confio que les institucions entenguin que han de ser elles mateixes les que retirin els símbols religiosos de les aules i no s’hagin de produir més casos com el que ha fet que es pronunciï el tribunal d’Estrasburg o el que vam veure no fa massa a Valladolid. La laïcitat en l’espai públic l’han de garantir els poders públics assumint-la com un valor propi, no acatant a contracor les sentències dels tribunals. És trist que els petits passos endavant s’hagin de guanyar a base d’actes heroics de famílies que s’exposen a grans dosis d’insults i una fortíssima pressió social atiada per una església que es resisteix a perdre el seu monopoli de l’educació.
D’això de la corrupció, ja que no ens la treurem fàcilment de sobre, bé n’haurem de treure algunes conclusions
Primera conclusió: s’ha de rellegir les novel·les d’en Ferran Torrent. Si algú pot declamar legítimament el tòpic “jo ja ho deia!”, és ell.
Segona conclusió: potser sí que existeixen els Països Catalans. Jo ja no hi confiava gaire, sincerament. Al marge de la llengua i la història, no trobava elements polítics ni culturals mínimament sòlids per pensar en el conjunt com una unitat. Ara sí, ja sabem què ens uneix: Gürtel, Palma Arena i Pretòria. Molt més representatius que no pas la Xarxa Lluís Vives, la Federació Llull, el Triangle Jove o el Triangle Laic.
Tercera conclusió: Que estiguin emergint tants casos ara que estem en crisi i n’hi hagués tant pocs quan l’economia anava a tot drap m’encurioseix. Favors no pagats que acaben en denúncia? Estratègia de la fiscalia contra un col·lectiu fins ara invulnerable? Coincidència?
Quarta conclusió: Que es destapi merda fa que tot atufi, però és la manera de saber que n’hi ha i farà que més d’un es plantegi portar-se bé. Si no és per convenciment, que sigui per por.
Cinquena conclusió: La majoria de xorissos ja eren rics abans de fotre la mà a la caixa. Així doncs, no era necessitat, hi ha una moral al darrere d’aquestes actuacions. Les sancions són necessàries, però sense una ètica de la honestedat pública no anem enlloc.
Del dia d’avui, intens i emotiu, en recordaré algunes coses com:
Que el Raimon Blasi hagi vingut a la Ofrena floral. La seva actitud, com la dels seus companys de generació a Unió (la Titón i la Marta, en Gerard Ardanuy, més endavant la Maria Casellas…) ens ajuden a superar la fractura civil que va provocar la mort de Ferrer.
Que ha vingut gent de New Jersey, Amics de Ferrer i Guàrdia, ex-alumnes de l’Escola Moderna. I que ens han emocionat amb els seus records.
Que hem omplert el Saló de Cent, i que ho hem fet amb gent jove. I que potser aquest és el més preuat capital de l’MLP. Reclamar a les institucions el reconeixement de l’associacionisme juvenil i alhora aproximar la gent jove a les institucions. Ferrer com a excusa?
Que el Joan-Francesc i el Vicens parlen com escriuen… i a més escriuen bé (quina enveja)
Tinc per costum endollar la cadena de música a l’ordinador. Així reprodueixo música i treballo o em distrec alhora. El problema és que l’ordinador escup tots els sons sense cap mena de criteri ni jerarquia. No ho entenc, i no he aconseguit esbrinar com ho puc fer. No hauria de ser tant difícil! S’entén que si he encès l’iTunes o l’Amarok, o el que sigui, no vull sentir res més. No cal ser un melòman per entendre-ho.
Pregunta, doncs: com puc escoltar música sense que hagi de sentir com s’envien els correus, o si he pijtat una tecla que no tocava, o si he anat a caure en un web que té música incrustada.
Segona pregunta: perquè el navegador no té control de volum? com a mínim al Firefox 3.5.3 no ho he trobat. Només he pogut descarregar-me un plug-in (Stop Autoplay 0.7.6) que bloqueja tot allò que tingui so.
Esperant als bàrbars he llegit a El País que els terroristes aquests d’Al Qaeda han començat a utilitzar supositoris explosius. Sembla que enganyen als detectors de metalls i només es poden veure amb raigs X.
Sincerament, no entenc que algú pugui creure tant en un déu com per entaforar-se explosiu plàstic pel forat del cul.
El mateix article diu que es poden activar amb un telèfon mòbil. M’estalvio aprofundir en aquesta qüestió, no tinc prou fe. El de la foto, per exemple, ha oblidat el password de l’apocalipsi.
No he seguit massa de prop els fets d’Arenys de Munt, però m’ha semblat que en el bàndol del seny s’hi ha posat l’alcalde d’aquest municipi, en Carles Mora. Cada vegada que l’he vist m’ha semblat que s’explicava amb mesura, sense estridències, amb un to conciliador.
Més encara, s’ha de reconèixer la forma d’acatar les decisions judicials (barroeres i discutibles, però que s’han de complir) i la forma de fer-ho, allunyant-se d’actituds desafiants, que donarien la raó als que han volgut interrompre el procés i farien les delícies de la parròquia més primària, que busca com sigui el la èpica i el martirologi.
El resultat és que la consulta s’ha fet en un ambient festiu malgrat els intents provocadors, i que demà tothom podrà continuar fent la seva vida. Que és el que se li demana a un alcalde.
No és conya, avui és un dia històric. La celebració de la Jornada Mundial pel Treball Digne, convocada per la Confederació Sindical Internacional, representa la culminació de la il·lusió, el compromís, l’esforç i el sacrifici de generacions i generacions de treballadors i treballadores.
A nosaltres només ens resta sumar-nos a la proposta i continuar fent camí.
Classificat com a: breus
Recomanable película, aquesta darrera de l’Steven Soderberg. Allunyada de mistificacions, ens presenta una persona enlloc d’un personatge. El mateix director ho exposa així quan diu que de cop va adonar-se que al Che el coneixem per les samarretes però ho ignorem quasibé tot de la seva vida. A falta de veure la segona part de la película (el metratge de quatre hores impedia la comercialització i s’ha optat per presentar-la en dues entregues), es pot dir que la primera és un bon exercici cinematogràfic, que combina el format documental i la narració amb molta gràcia. Sense tòpics, sense deixar-se segrestar per la icona revolucionària, a base de suor i mesura, el film ajuda a entendre un moment clau de la història del s.XX de la mà d’un dels seus protagonistes.
Comentari a banda mereixen Soderberg, que està construint una filmografia de primer ordre, i la colla d’actors, boníssims, entre els que destaca Benicio del Toro. Mare meva, quina bèstia! Tot ho fa bé aquest home? Vaig a fer-me una samarreta amb la seva cara!
