L’Esplai Boix té un web la mar de xulo i pràctic. Quan jo era monitor tot això d’internet era una bonica idea que començava a treure el cap, però ni se’n podia intuir el desenvolupament futur. Ara a la web de l’esplai hi ha tota la documentació del centre (ideari, reglament de funcionament intern, fitxes d’autorització…), l’agenda de cada grup, un àlbum de fotografies, i fins i tot un video en que t’expliquen com fer la motxilla per anar de campaments!
És, ni més ni menys que l’esplai a internet. És el ciberesplai, doncs.
Qui pensava que la tecnologia ens aïllaria aquí té una demostració que tot depèn de l’ús que en fem. Que els esplais i els agrupaments també tinguin una dimensió virtual és la millor manera que molts nens i nenes comencin a utilitzar l’ordinador com una eina per organitzar millor les nostres vides, per expressar-nos, per conèixer gent…
I en el meu cas, per fer un petit exercici de nostàlgia.
Sobre la proposta del Consell Escolar de canviar la denominació de les vacances de Nadal i Setmana Santa per vacances d’hivern i primavera (les majúscules no les poso jo i no em semblen casuals) s’han escrit moltes coses, sobretot en contra. A mi se’m venen al cap algunes més.
En primer lloc, que moltes crítiques s’han fet portant la proposta a extrems absurds. Que si al conseller Nadal li haurem de canviar el nom (sujuru, ho he llegit!), que si acabarem fent el Ramadà (aquesta és fàcil d’endevinar, és de la Rahola), que si els nens deixaran de saber què signifiquen aquestes festes (com si ho sabés algú)… El Sebastià Alzamora també respon més coses de les que es pregunten Un altre exemple: el Gabriel Jaraba, amb qui simpatitzo en moltes qüestions, ho despatxa dient que “Somos lo que somos porque venimos de donde venimos”. Collons, això sí que és indiscutible. Es podria respondre “y así nos luce el pelo”, o “y lo que te rondaré, morena”, i quedaria bé. I per recolzar els seus arguments, enganxa un article de l’Iu Forn, que com que ha d’escriure quasi cada dia, doncs fa un exercici pretesament irònic. I per adobar-ho, la Najat el Hachmi ha de sortir aclarint que això no és cosa dels immigrants. Té raó, com a mínim jo no m’hi considero ja gaire. Al Diari de Girona trobo el summum, en Miquel Casagran preguntant-se si haurem d’enderrocar les esglésies romàniques. Tranquil Miquel, si algú vol fer-ho, no serà per iconoclàstia, sinó per posar-hi una pista d’esquí.
En segon lloc, que a part d’aquests que hem vist, sens dubte el de la tradició és el Gran Argument. Sempre s’ha fet així. No hi ha discussió. Llàstima, perquè a banda de la conyeta, la demagògia i la tradició, m’hauria agradat sentir respostes amb una mica el·laborades. No calen grans parrafades, amb un debat sincer hauríem fet molt; si tant importants són les festes de Nadal pels catalans, perquè només saben defensar-les amb l’insult i el dogma? Si la Setmana Santa ens ajuda a entendre el món, que és el que se suposa que fa una festa, quin món és aquest? Tot plegat ha estat frustrant, poc honest. Sembla que en les tradicions només hi pensem quan en les qüestionen, i aleshores saltem com una molla per defensar-les compulsivament. Que sí, que donen sentit a la vida, però a quina vida?
Tant difícil és d’entendre que la pluralitat d’opcions filosòfiques, espirtuals, morals i religioses presents a la societat catalana ens porta cap a un camí lògic i racional de buscar en la natura la forma d’explicar els cicles de la vida? I que qualsevol creença, ja sigui antiga o nova, minoritària o majoritària, té espai suficient per ser practicada. Especialment si les persones són honestes sobre el seu significat.
Els esplais i agrupaments d’Esplac i Acció Escolta ja fa temps que utilitzen les denominacions vacances d’hivern i vacances de primavera. I a l’MLP hi ha gent que prové i participa d’organitzacions cristianes i no es posa nerviosa perquè està convençuda dels seus sentiments. Unes i altres no em semblen persones més insensibles, ni més ignorants, ni més perdudes que la resta de la societat. És més, m’atreviria a dir que ens anticipen la Catalunya del futur. A mi, m’agrada.
Ni correcció política, ni prudència, ni res de res. Amb la valentia acostumada, un grupet d’entitats han decidit dir ben alt i ben fort, que comencen a estar cansades de tant de rollo caritatiu amb la crisi com a excusa
Jo ja m’hi he adherit
Per si encara no ho sabies.
Enguany es celebra l’any Ferrer i Guàrdia. Nascut fa 150 anys i afusellat fa 100, Francesc Ferrer i Guàrdia es considera el fundador de l’Escola Moderna. Personatge controvertit i injustament explicat, Ferrer i Guàrdia va pensar més enllà dels personatges de l’època i va idear una educació d’avantguarda a finals del segle XIX i principis del XX.
Pedagog innovador va defensar en tres pilars quina considerava que era la base educativa dels infants del seu país:
- coeducació entre nens i nenes, quelcom inèdit a l’època.
- educació integral: a part de formar la intel·ligència, cal desenvolupar el caràcter, promoure la cultura de la voluntat i preparar l’individu tant físicament com moral.
- coneixement basat en el racionalisme i el cientificisme i oposat a les veritats preconcebudes. La raó i l’experiència com a pilars del coneixement.
L’Escola Moderna tenia com a objectiu l’educació de les classes treballadores d’una forma racional, laica i no-coercitiva, i acabaria inspirant, a partir de 1911, l’Escola Racionalista a Londres i Nova York.
Enemic dels dogmes i l’autoritarisme i defensor de la llibertat de pensament va ser, fonamentalment, una persona que va lluitar contra les imposicions i els apriorismes d’una societat sovint atenallada per les rigideses morals i religioses.
Va ser jutjat i condemnat com a instigador dels fets de la Setmana Tràgica de 1909. Arran de la seva execució, fins i tot el diari conservador britànic The Times, va oposar-se al fatal destí imposat pel tribunal militar espànyol: «Per negligència o estupidesa, el govern ha confós la llibertat d’instrucció i consciència, el dret innat a raonar i expressar el seu pensament, amb el dret d’oposició, assimilant-lo a una agitació criminal»
Et pots adherir aqui
De vegades ens volen desqualificar la laïcitat dient-nos que està antiquada, que és un valor decimonònic, que no cal fer-se pesats, que hi ha aportacions a l’educació més innovadores, actuals, peremptòries… I no obstant, la laïcitat és més contemporània que mai, si ens fixem en els reptes de l’educació.
Examinem de nou què ens aporta la laïcitat des d’una perspectiva pedagògica. És a dir, anem més enllà del fet que l’escola sigui laica, això és, que no serveixi per a l’adoctrinament religiós dels infants. Una pedagogia laica és una pedagogia científica, racionalista, que ha de promoure el lliurepensament i l’autonomia moral. No oferint receptes tancades sobre com viure la nostra vida, sinó despertant la inquietud de la crítica i la reflexió perquè cadascú construeixi la seva pròpia escala de valors. Un espai i una font de llibertat, altrament com podrem ser lliures si les nostres consciències no ho són? Bé, aquesta és la visió clàssica de la laïcitat. La d’un mètode que garanteix la llibertat de consciència, com a condició prèvia per a la resta de llibertats. Fins aquí tot és d’una actualitat total, no fotem!
Però com que els temps canvien, també val la pena aprofundir una mica en el món actual i les seves tendències. La que més preocupa a mestres i persones dedicades a l’educació és la quantitat d’informació disponible i el poc temps que hi podem dedicar. Per no parlar de la manca de pautes a partir de les quals digerir el gavadal de dades, opinions, imatges i sons que ens ofereix aquest bufet lliure que és la societat de la informació. Si la laïcitat és el mètode per l’autonomia moral, dic jo que davant d’una sobreabundància d’informació, tot esforç per dotar de criteri propi a les persones és indispensable! L’educació no s’ha d’obsessionar per donar eines perquè trobem informació, això ja ho fa el google! Si ens hem d’obsessionar (que tampoc), que sigui per oferir horitzons vitals sobre els quals cadascú reflexioni per construir lliurement una escala de valors.
L’altre canvi social que també genera polèmica és la dels canvis en els models de família i les diferències d’origen de l’alumnat. La rotunditat amb que es podia parlar de determinades pautes morals compartides (o imposades?) se n’ha anat en orris. Ara bé, això no ha de ser un problema, sinó tot al contrari. Només en la pluralitat hi ha veritable possibilitat d’optar. El que ens porta a una altra conclusió, el fracàs del model d’escola com a vehicle de reproducció de valors familiars. Cap comunitat d’origen, per majoritària o tradicional que sigui, pot aspirar a que els seus valors siguin els hegemònics o monopolitzadors de l’aula. En el frontispici de l’escola només hi han de constar els Drets Humans com a llindar ètic comú a tothom. Cada família, cada grup social, haurà de buscar altres mecanismes de reproducció social. L’escola serà un espai per aprendre a aprendre, no tindrà marge per repetir ni reproduir el que uns grups socials (que sempre seran minoritaris si la societat és plural) consideren bo, dolent, desitjable, normal, bell, sagrat… Cada alumne haurà de respondre a aquestes preguntes individualment i contrastar-les col·lectivament, però no hi haurà una autoritat guardiana de la moral que vetlli per la ortodòxia… afortunadament.
Així doncs, la laïcitat ens ofereix noves respostes a velles preguntes. O era al revés?
Sessió de formació per monis d’Esplac. La participació als esplais, supertemazo. La moda de la participació ha arribat als esplais (són d’eixe món, els esplais, els noranta els van dedicar a parlar de la tolerància i ara parlen de participació). Intento que la sessió vagi més enllà de divagar sobre l’actitud dels monitors i les monitores. En un moment de la sessió explico el cas d’un esplai que divideix els grups en subgrups de sis (grups de vida, en diuen) per les activitats quotidianes. Pregunta d’un monitor: Però això no ho fan perquè són molts? Responc: O són molts perquè fan això? Resposta unànime: Nooooo. I aquí me n’adono que he fracassat completament
