Classificat com a: inclassificable
Des d’ahir que tinc un compte de GoogleWave, una eina que integra funcions que fins ara estaven disperses entre gmail, gtalk, gmaps i googledocs, entre altres g-aplicacions. A la majoria no us sona de res i potser ni falta que fa, però a mi m’ha fet il·lusió, com un regal sorpresa, com la conya aquesta de l’amic invisible. Amb prou feines sé com funciona, si la cosa em convenç ja ho aniré explicant.
Immediatament, però, he tingut un pensament que ja és recurrent. La quantitat de vida que aboquem a l’hiperespai, confiant en una empresa de la que no coneixem ningú.
I automàticament m’han vingut al cap les imatges següents, del Medvedev sortint trompa d’un dinar del G-8. Sostingut pel Sarkozy i el Berlsuconi, embolica que fa fort. M’ha fet pensar en el Bush, no fa tant que va marxar.
Ostres, hi ha molt de poder concentrat en males mans i nosaltres en concentrem més.
Bé, provaré això del GoogleWave, mentrestant flipeu amb un tio que té armes nuclears.
Esperant als bàrbars m’he mirat una estona aquest programa de TV3, Guerra de sexes. El nom ja sembla una declaració de principis, o en qualsevol cas té poca gràcia. Avui han obert amb la gran pregunta: els gays neixen o es fan? (les lesbianes no sembla que siguin d’eixe món). Després de sortir al carrer i preguntar a quatre indocumentats, la perla l’ha deixat anar una paia: jo crec que la majoria són de naixement, però també n’hi ha de vici (la frase potser estava construïda d’una altra manera, però això del vici segur que ho ha dit). Amb tota la facúndia del món. I dic jo que algú deu triar les imatges, no? Doncs s’ha lluit…
La segona rebregada estomacal l’he tinguda quan han presentat uns quants incauts perquè el Mag Lari demostrés la precisió del seu “radar gay” endevinant la seva orientació sexual. Ens n’han dit el nom i l’ofici; un d’ells era “parat”. Deuen voler dir aturat, he pensat jo. He tancat la tele i he fet una ullada a la frontera, però els bàrbars estaven pàlids i no s’atrevien a avançar. Suposo que miraven la tele. La nostra.
Esperant als bàrbars he llegit a El País que els terroristes aquests d’Al Qaeda han començat a utilitzar supositoris explosius. Sembla que enganyen als detectors de metalls i només es poden veure amb raigs X.
Sincerament, no entenc que algú pugui creure tant en un déu com per entaforar-se explosiu plàstic pel forat del cul.
El mateix article diu que es poden activar amb un telèfon mòbil. M’estalvio aprofundir en aquesta qüestió, no tinc prou fe. El de la foto, per exemple, ha oblidat el password de l’apocalipsi.
Des del dia que vaig començar a traginar música comprimida en format mp3, se’m fa difícil comprar CD. És estrany al principi, no hi ha suport físic, tot són zeros i uns en un disc dur. No se sent tant bé, per molt que diguin que només eliminen les freqüències que la oïda no pot percebre. Si a sobre, com fan alguns, ho reprodueixes amb els altaveus de fireta de l’ordinador, aleshores la cosa degenera i prefereixes el silenci al soroll. Però si la compressió no és excessiva i ho reprodueixes amb un mínim de dignitat, no hi ha color: és més pràctic, més ubiqu i més barat. Total, que el dilema va durar un temps, però ara ja puc dir que escolto música comprimida.
I ara em passa el mateix amb els llibres. M’agraden els llibres? No especialment, a mi m’agrada llegir. I pel que veig, els llibres electrònics cada vegada són més complets. Tinta electrònica que et permet llegir a la platja i al llit, memòria amb capacitat per un munt de llibres (inclòs diccionaris, enciclopèdies, guies…), preu raonable a llarg termini, pes i tamany ínfim, bateria més que suficient… O sigui que m’estic plantejant seriosament adquirir-ne un, només m’atura el fet que el panorama tecnològic està en plena evolució i que no acabo de saber com funciona l’accés als catàlegs. Si algú em pot donar consells al respecte, li ho agraïria. Si algú vol opinar, també. Si la opinió té a veure amb sacrilegis, heretgies i rollos infumables sobre la cultura i el llibre com a objecte, endavant. També seran benvigudes les parides postmaterialistes, que sempre fan gràcia. Però que consti, no m’agraden els CD, m’agrada escoltar música. I no m’agraden els llibres, m’agrada llegir.
Foto: Irish Typepad
No he seguit massa de prop els fets d’Arenys de Munt, però m’ha semblat que en el bàndol del seny s’hi ha posat l’alcalde d’aquest municipi, en Carles Mora. Cada vegada que l’he vist m’ha semblat que s’explicava amb mesura, sense estridències, amb un to conciliador.
Més encara, s’ha de reconèixer la forma d’acatar les decisions judicials (barroeres i discutibles, però que s’han de complir) i la forma de fer-ho, allunyant-se d’actituds desafiants, que donarien la raó als que han volgut interrompre el procés i farien les delícies de la parròquia més primària, que busca com sigui el la èpica i el martirologi.
El resultat és que la consulta s’ha fet en un ambient festiu malgrat els intents provocadors, i que demà tothom podrà continuar fent la seva vida. Que és el que se li demana a un alcalde.
El meu portàtil és un Toshiba Tecra A3 que ja ha superat els quatre anys de funcionament. Va arribar amb el Windows XP preinstal·lat, coses dels fabricants, i aviat li vaig entaforar també una distribució de Linux. Primer va ser SUSE, crec que la 9 i més endavant la 10. Al cap d’un temps vaig canviar la SUSE per la Ubuntu, no recordo quina versió.
Farà cosa d’un any, com que l’XP començava a donar mostres de decrepitud (perquè li passa? Windows és realment penós en aquesta qüestió), vaig engegar-lo a pastar fang i després d’una formatejada de les guapes (Luis Arias mediante) vaig optar pel monocultiu, implacablement es va imposar l’Ubuntu. El ja granadet ordinador només va haver de barallar-se amb un sistema operatiu. Va ser com un rejoveniment, tot tornava a anar finíssim.
Fa uns dies, quan feia una d’aquestes actualitzacions de programari que et proposa l’Ubuntu, em vaig decidir a actualitzar la versió i vaig fer el salt, de la 8.10 (Intrepid Ibex) a la 9.04 (The Jaunty Jackalope). I aix, em sembla que a l’aparell se li ha indigestat una mica. Tot va bé, però… una mica lent. Si li demanes massa coses alhora s’atabala i et deixa una estona aguantant la respiració. No ha caigut, això mai, i no obstant…
Miraré d’alleugerir-li la càrrega a la màquina, a veure si m’ho agraeix i tira un bon temps més.
