El Tribunal Europeu de Drets Humans ha dictat una sentència que considera la presència del crucifix a l’escola pública “una violació dels drets dels pares a educar els seus fills segons les seves conviccions” i de “la llibertat de religió dels alumnes”.
Confio que les institucions entenguin que han de ser elles mateixes les que retirin els símbols religiosos de les aules i no s’hagin de produir més casos com el que ha fet que es pronunciï el tribunal d’Estrasburg o el que vam veure no fa massa a Valladolid. La laïcitat en l’espai públic l’han de garantir els poders públics assumint-la com un valor propi, no acatant a contracor les sentències dels tribunals. És trist que els petits passos endavant s’hagin de guanyar a base d’actes heroics de famílies que s’exposen a grans dosis d’insults i una fortíssima pressió social atiada per una església que es resisteix a perdre el seu monopoli de l’educació.
Sobre la proposta del Consell Escolar de canviar la denominació de les vacances de Nadal i Setmana Santa per vacances d’hivern i primavera (les majúscules no les poso jo i no em semblen casuals) s’han escrit moltes coses, sobretot en contra. A mi se’m venen al cap algunes més.
En primer lloc, que moltes crítiques s’han fet portant la proposta a extrems absurds. Que si al conseller Nadal li haurem de canviar el nom (sujuru, ho he llegit!), que si acabarem fent el Ramadà (aquesta és fàcil d’endevinar, és de la Rahola), que si els nens deixaran de saber què signifiquen aquestes festes (com si ho sabés algú)… El Sebastià Alzamora també respon més coses de les que es pregunten Un altre exemple: el Gabriel Jaraba, amb qui simpatitzo en moltes qüestions, ho despatxa dient que “Somos lo que somos porque venimos de donde venimos”. Collons, això sí que és indiscutible. Es podria respondre “y así nos luce el pelo”, o “y lo que te rondaré, morena”, i quedaria bé. I per recolzar els seus arguments, enganxa un article de l’Iu Forn, que com que ha d’escriure quasi cada dia, doncs fa un exercici pretesament irònic. I per adobar-ho, la Najat el Hachmi ha de sortir aclarint que això no és cosa dels immigrants. Té raó, com a mínim jo no m’hi considero ja gaire. Al Diari de Girona trobo el summum, en Miquel Casagran preguntant-se si haurem d’enderrocar les esglésies romàniques. Tranquil Miquel, si algú vol fer-ho, no serà per iconoclàstia, sinó per posar-hi una pista d’esquí.
En segon lloc, que a part d’aquests que hem vist, sens dubte el de la tradició és el Gran Argument. Sempre s’ha fet així. No hi ha discussió. Llàstima, perquè a banda de la conyeta, la demagògia i la tradició, m’hauria agradat sentir respostes amb una mica el·laborades. No calen grans parrafades, amb un debat sincer hauríem fet molt; si tant importants són les festes de Nadal pels catalans, perquè només saben defensar-les amb l’insult i el dogma? Si la Setmana Santa ens ajuda a entendre el món, que és el que se suposa que fa una festa, quin món és aquest? Tot plegat ha estat frustrant, poc honest. Sembla que en les tradicions només hi pensem quan en les qüestionen, i aleshores saltem com una molla per defensar-les compulsivament. Que sí, que donen sentit a la vida, però a quina vida?
Tant difícil és d’entendre que la pluralitat d’opcions filosòfiques, espirtuals, morals i religioses presents a la societat catalana ens porta cap a un camí lògic i racional de buscar en la natura la forma d’explicar els cicles de la vida? I que qualsevol creença, ja sigui antiga o nova, minoritària o majoritària, té espai suficient per ser practicada. Especialment si les persones són honestes sobre el seu significat.
Els esplais i agrupaments d’Esplac i Acció Escolta ja fa temps que utilitzen les denominacions vacances d’hivern i vacances de primavera. I a l’MLP hi ha gent que prové i participa d’organitzacions cristianes i no es posa nerviosa perquè està convençuda dels seus sentiments. Unes i altres no em semblen persones més insensibles, ni més ignorants, ni més perdudes que la resta de la societat. És més, m’atreviria a dir que ens anticipen la Catalunya del futur. A mi, m’agrada.
Del dia d’avui, intens i emotiu, en recordaré algunes coses com:
Que el Raimon Blasi hagi vingut a la Ofrena floral. La seva actitud, com la dels seus companys de generació a Unió (la Titón i la Marta, en Gerard Ardanuy, més endavant la Maria Casellas…) ens ajuden a superar la fractura civil que va provocar la mort de Ferrer.
Que ha vingut gent de New Jersey, Amics de Ferrer i Guàrdia, ex-alumnes de l’Escola Moderna. I que ens han emocionat amb els seus records.
Que hem omplert el Saló de Cent, i que ho hem fet amb gent jove. I que potser aquest és el més preuat capital de l’MLP. Reclamar a les institucions el reconeixement de l’associacionisme juvenil i alhora aproximar la gent jove a les institucions. Ferrer com a excusa?
Que el Joan-Francesc i el Vicens parlen com escriuen… i a més escriuen bé (quina enveja)
Sembla ser que l’entrenador de l’Espanyol, el Mauricio Pochettino, va pujar a Montserrat caminant per demanar a la Moreneta que salvi l’equip del descens a Segona. Hi va anar amb el preparador físic; una decisió assenyada, perquè arribar fins allà dalt és cansat. Però l’intent és un error en tota regla, ara explicaré perquè.
Els dirigents i demés manaies de l’Espanyol haurien de ser conscients que aquest club representa a Catalunya la religió protestant. Davant l’església majoritària, oficial i verdadera que encarna el Barça, els periquitos són una minoria espiritual dissident, entranyable expressió del pluralisme esportiu. Haurien de ser els primers interessats en reclamar la laïcitat futbolística!
Però Pochettino ha comès una greu equivocació. Fent creure als jugadors que hi ha factors externs que els ajudaran a salvar la categoria, l’únic que aconseguirà és que es relaxin. A més, ha picat a la porta equivocada: la Moreneta només té ulls per un equip. Els heretges que s’atreveixen a demanar favors, són condemnats a la pena eterna.
Mauricio: els lliurepensadors ja sabem, a hores d’ara, que l’Espanyol baixarà a segona.
Per si encara no ho sabies.
Enguany es celebra l’any Ferrer i Guàrdia. Nascut fa 150 anys i afusellat fa 100, Francesc Ferrer i Guàrdia es considera el fundador de l’Escola Moderna. Personatge controvertit i injustament explicat, Ferrer i Guàrdia va pensar més enllà dels personatges de l’època i va idear una educació d’avantguarda a finals del segle XIX i principis del XX.
Pedagog innovador va defensar en tres pilars quina considerava que era la base educativa dels infants del seu país:
- coeducació entre nens i nenes, quelcom inèdit a l’època.
- educació integral: a part de formar la intel·ligència, cal desenvolupar el caràcter, promoure la cultura de la voluntat i preparar l’individu tant físicament com moral.
- coneixement basat en el racionalisme i el cientificisme i oposat a les veritats preconcebudes. La raó i l’experiència com a pilars del coneixement.
L’Escola Moderna tenia com a objectiu l’educació de les classes treballadores d’una forma racional, laica i no-coercitiva, i acabaria inspirant, a partir de 1911, l’Escola Racionalista a Londres i Nova York.
Enemic dels dogmes i l’autoritarisme i defensor de la llibertat de pensament va ser, fonamentalment, una persona que va lluitar contra les imposicions i els apriorismes d’una societat sovint atenallada per les rigideses morals i religioses.
Va ser jutjat i condemnat com a instigador dels fets de la Setmana Tràgica de 1909. Arran de la seva execució, fins i tot el diari conservador britànic The Times, va oposar-se al fatal destí imposat pel tribunal militar espànyol: «Per negligència o estupidesa, el govern ha confós la llibertat d’instrucció i consciència, el dret innat a raonar i expressar el seu pensament, amb el dret d’oposició, assimilant-lo a una agitació criminal»
Et pots adherir aqui
De vegades ens volen desqualificar la laïcitat dient-nos que està antiquada, que és un valor decimonònic, que no cal fer-se pesats, que hi ha aportacions a l’educació més innovadores, actuals, peremptòries… I no obstant, la laïcitat és més contemporània que mai, si ens fixem en els reptes de l’educació.
Examinem de nou què ens aporta la laïcitat des d’una perspectiva pedagògica. És a dir, anem més enllà del fet que l’escola sigui laica, això és, que no serveixi per a l’adoctrinament religiós dels infants. Una pedagogia laica és una pedagogia científica, racionalista, que ha de promoure el lliurepensament i l’autonomia moral. No oferint receptes tancades sobre com viure la nostra vida, sinó despertant la inquietud de la crítica i la reflexió perquè cadascú construeixi la seva pròpia escala de valors. Un espai i una font de llibertat, altrament com podrem ser lliures si les nostres consciències no ho són? Bé, aquesta és la visió clàssica de la laïcitat. La d’un mètode que garanteix la llibertat de consciència, com a condició prèvia per a la resta de llibertats. Fins aquí tot és d’una actualitat total, no fotem!
Però com que els temps canvien, també val la pena aprofundir una mica en el món actual i les seves tendències. La que més preocupa a mestres i persones dedicades a l’educació és la quantitat d’informació disponible i el poc temps que hi podem dedicar. Per no parlar de la manca de pautes a partir de les quals digerir el gavadal de dades, opinions, imatges i sons que ens ofereix aquest bufet lliure que és la societat de la informació. Si la laïcitat és el mètode per l’autonomia moral, dic jo que davant d’una sobreabundància d’informació, tot esforç per dotar de criteri propi a les persones és indispensable! L’educació no s’ha d’obsessionar per donar eines perquè trobem informació, això ja ho fa el google! Si ens hem d’obsessionar (que tampoc), que sigui per oferir horitzons vitals sobre els quals cadascú reflexioni per construir lliurement una escala de valors.
L’altre canvi social que també genera polèmica és la dels canvis en els models de família i les diferències d’origen de l’alumnat. La rotunditat amb que es podia parlar de determinades pautes morals compartides (o imposades?) se n’ha anat en orris. Ara bé, això no ha de ser un problema, sinó tot al contrari. Només en la pluralitat hi ha veritable possibilitat d’optar. El que ens porta a una altra conclusió, el fracàs del model d’escola com a vehicle de reproducció de valors familiars. Cap comunitat d’origen, per majoritària o tradicional que sigui, pot aspirar a que els seus valors siguin els hegemònics o monopolitzadors de l’aula. En el frontispici de l’escola només hi han de constar els Drets Humans com a llindar ètic comú a tothom. Cada família, cada grup social, haurà de buscar altres mecanismes de reproducció social. L’escola serà un espai per aprendre a aprendre, no tindrà marge per repetir ni reproduir el que uns grups socials (que sempre seran minoritaris si la societat és plural) consideren bo, dolent, desitjable, normal, bell, sagrat… Cada alumne haurà de respondre a aquestes preguntes individualment i contrastar-les col·lectivament, però no hi haurà una autoritat guardiana de la moral que vetlli per la ortodòxia… afortunadament.
Així doncs, la laïcitat ens ofereix noves respostes a velles preguntes. O era al revés?
Tant de temps sense revisar el manual laic, és normal que sovint ens costi entrar en el debat al que ens convida periòdicament la Conferència Episcopal Espanyola. El seu mai prou lloat president, el Rouco, ho despatxa dient que el laïcisme és ateïsme d’estat i un ataca a la llibertat. Prenent-li la paraula, m’inventaré un exemple per fer més entenedor què és això de la laïcitat, a veure si aconsegueixo fer una mica de pedagogia. Imaginem que proposo, des d’aquí, la convocatòria d’un referèndum sobre l’existència de déu. Seria molt pràctic dirimir, entre tota la ciutadania, si déu existeix. Es podrien fer debats de televisió, hi hauria cartells pels carrers, els partits opinarien i els agnòstics de Terol farien unes enganxines amb el lema “Teruel existe, Dios está por ver”. El resultat del referèndum seria vinculant, indiscutible i tothom l’hauria d’acatar.
Aquesta proposta, no us sembla una autèntica barbaritat? No us sembla una intromissió intolerable sobre les consciències i una estupidesa descomunal? Això sí que és ateïsme d’estat, i no dubto que la societat s’alçaria en contra d’una proposta tant aberrant. I no obstant, sovint acceptem intromissions dels autonomenats portaveus de déu a la terra. En alguns casos posant en dubte que el parlament (és a dir, allà on resideix i s’expressa la sobirania popular) pugui legislar l’extensió de drets civils, esgrimint principis morals suposadament indiscutibles.
Quan això passa és normal que ens emprenyem. No obstant, seria bo que no ens deixéssim arrossegar per controvèrsies contextuals i encara menys per emocions a l’hora d’argumentar en un sentit o altre. Dit d’una altra manera, aprofitem el context actual, més assossegat, per fer una discussió racional i fer pedagogia. Si acabem defensant la laïcitat perquè els seus enemics també ho són dels nostres amics, estarem fent un pobre favor a la laïcitat, als nostres amics i a una societat que aspira a una major i millor convivència.
És urgent, doncs, afirmar la laïcitat en el seu sentit positiu. Això és, com una garantia de la llibertat de consciència. Però també com a garantia de pluralitat religiosa. I aquí és on ens hauríem de trobar tots; esquerres i dretes; agnòstics, ateus, indiferents i creients d’un i altre déu. Sobrarien els dogmàtics, evidentment, però és que no es pot comptar amb ells per a construir una societat democràtica. Qualsevol persona que defensi la llibertat entendrà que si les nostres consciències no són lliures, difícilment se sostindran la resta de llibertats. Qualsevol persona creient, fidel d’una religió, entendrà que sense un mínim espai de llibertat per a les nostres consciències no hi ha cap experiència espiritual digna d’aquest nom. La proposta laica, doncs, no s’ha de construir per principi en contra de ningú, sinó a favor de la llibertat i la tolerància. Ha estat així, històricament. De sempre, els defensors de la laïcitat han lluitat per la protecció de les minories religioses, de les més diverses heterodòxies, amparant a qui s’ha acusat d’heretgia i a qui s’ha amenaçat amb la foguera o la marginació.
No es tracta, doncs, de votar sobre l’existència de déu. Es tracta de construir una democràcia per a que les persones, totes elles, assoleixin la màxima llibertat. I per fer-ho caldrà posar límits i establir drets. Per arribar a això, inevitablement algú haurà de renunciar als seus privilegis, tinguin l’origen que tinguin. Perquè si hi ha privilegis no hi ha drets, no hi ha llibertats. Voler aferrar-se als darrers espais de poder institucional (escola, declaració de la renda, símbols i cerimonials públics, Concordat…) és resistir-se a una veritable llibertat religiosa, això és el que un sector important de la societat haurà d’entendre si volem avançar. Aquest sector haurà de valorar si vol mantenir la situació actual, de poder institucional, d’aliança entre el tron i l’altar, que tants conflictes ha generat al llarg de la història. Si prefereix la intromissió mútua del poder religiós i civil, que perverteix l’exercici de la democràcia i alhora la pràctica religiosa, o bé s’atreveix a llençar llast per elevar -no intento fer un acudit fàcil- el llindar moral de la pertinença a una comunitat de creients.
Insisteixo en la necessitat de fer pedagogia de la laïcitat, d’afirmar allò que té de positiu per a la convivència. I aquesta qualitat ha de ser percebuda també per la dreta, que ha d’assumir la laïcitat com un valor indispensable en democràcia. Si aconseguim això, haurem fet un pas important en la construcció d’una societat més lliure.
Hi ha xifres que evoquen conceptes. Com el 69, el 101, el 1984… en sortirien un munt! Un altre nombre màgic és el 0,7%. Perquè se suposava, ja fa anys, que dedicant un 0,7% dels PIB dels països desenvolupats a països que no ho estan tant, es compensaria una desigualtat absolutament injusta que genera pobresa, fam, malalties, repressió… De fet, tothom recorda les famoses acampades a favor d’aquesta xifra l’any 1994, molta gent hi va participar (jo també!) per reclamar a les institucions que prenguessin mesures. Mai hem arribat a aquella xifra i les desigualtats han crescut, o sigui que si reféssim el càlcul, suposo que amb un 0,7% no n’hi hauria prou.
Però vaja, no volia parlar d’aquest 0,7%, sinó d’un altre. El de l’IRPF. Estem en plena declaració de la Renda, i gràcies a una brillant negociació, l’Església Catòlica ha aconseguit que la famosa casella que serveix perquè l’estat recapti diners per a una confessió religiosa, passi d’un 0,52% a un 0,7%. Poca conya, és un 34% d’increment! I això que estem en època de vaques flaques i es demana contenció salarial! Salta a la vista que el seu regne no és d’aquest món…
L’únic punt positiu de tot plegat és que hi ha un subproducte, que és allò de “otros fines”, que també augmentarà un 0,7%. Haurien de desaparèixer una casella i l’altra, consti. L’església s’hauria de sostenir amb les quotes dels fidels i el suport públic a projectes socials l’hauria de decidir el Congrés en el marc de la discussió dels Pressupostos Generals, igual que passa amb els calers que es dediquen a carreteres, escoles i demés. Així és com funciona la hisenda pública en condicions normals.
Però mentrestant, veurem com el model es perpetua i s’exté. Sembla que aviat podrem marcar la casella de l’Església Catòlica, la de les esglésies protestants, la de “otros fines” i si hi ha acord, una de musulmans. Total, que la cosa acabarà sent un patchwork fiscal de tres parells, i enlloc de resoldre una autèntica antiqualla la multiplicarem com a bons multicultis.
I tornant al subproducte, mentres no s’arregla el sistema, podrien posar-li un nom més afortunat, no? “Otros fines” és penós, sembla que hi hagi una casella important que et portarà al cel i una altra que et portarà a una ONG! L’any 2005, a Catalunya un 56,7% dels contribuents(prop de 2 milions) van marcar la casella “Otros fines”, per un 45,2% a tot l’Estat. La previsió de recaptació a Catalunya enguany per aquest concepte és d’uns 62,5 milions d’euros. En canvi, a les províncies de Catalunya, la quantitat de gent que va marcar la casella de l’Església Catòlica va ser d’un 20% a Barcelona, un 23% a Girona, un 28% a Tarragona i un 31% a Lleida. Davant d’aquests percentatges, qui és el principal i qui és “l’altre”?
Què ha de ser prioritari pels poders públics, el benestar de les persones o la seva relació amb el més enllà? Qualsevol expressió real d’una espiritualitat íntima requereix distància del poder, de les riqueses materials, de les litúrgies que redueixen l’experiència religiosa, empobrint-la a base de conduir-la a la simple repetició d’uns ritus i unes formes. Comença a ser cada cop més injustificable i escandalós que es segueixin mantenint els privilegis d’uns pocs, que prefereixen l’aliança entre el tron i l’altar i que a la resta ens toqui recollir les molletes de les seves conquestes.
Lectors i lectores, no us deixeu enredar, marqueu la casella de “Otros fines”. Us interessa.
El Conseller Francesc Baltasar ha admès a Catalunya Ràdio que va demanar a la Moreneta que faci ploure i s’acabi la sequera. Està bé, té la mateixa eficàcia que la dansa de la pluja però ens demostra que quan tot trontolla fins i tot un agnòstic s’aferra als ritus coneguts. Ja sabem que un pas (espiritual, en aquest cas) en fals pot subvertir l’ordre del món, desequilibrar el cosmos i provocar tot tipus de calamitats. És normal, doncs, que el Conseller es curi en salut. Que no sigui perquè no ho hem intentat, que ningú pensi que hem escatimat recursos per un excés de pensament racional. Ara sí que es pot dir que s’han esgotat totes les vies de diàleg, fins i tot amb el més enllà!
També demostra que Montserrat és Montserrat, y a ti te encontré en la calle. Que la Transversal Montserratina segueix en plena forma (amb en Baltasar redimint-se davant l’exorcista Toni Bassas) com una Moreneta Connection, una mena de Spectra en versió nacionalcatòlica (recordeu què deia en Torres i Bages, Catalunya serà nostra… o no serà).
Total, que al darrere d’aquest episodi ha saltat com una molla el Cardenal Arquebisbe de Barcelona, en Lluís Martínez Sistach, proposant una pregària “Per la pluja, que ha de portar l’aigua que la nostra societat necessita: que Déu, provident i bo, ens la concedeixi com una benedicció que baixi del cel cap a nosaltres”. Si el sentís l’Asterix! L’Arquebisbe demanant que el cel ens caigui damunt del cap! Tot plegat un pèl delirant. Ja se sap que la set és un dels pitjors patiments, però invocant la gràcia divina no anirem enlloc.
Potser seria millor adoptar els mètodes xinesos, que sembla que utilitzen sovint l’artilleria per fer ploure i també per impedir que plogui. Diuen que tenen tot un sistema per garantir que les proves dels Jocs Olímpics no quedin remullades. Desconec si això de tractar els núvols a canonades entra en contradicció amb la Pax Olímpica, però no em consta que el COI hagi dit res. Tampoc ha dit res de tractar a plantofades als Tibetans, o sigui que…
El cert és que aquesta qüestió de la sequera està despertant una onada d’irracionalitat absolutament desproporcionada. Ja hi ha conflictes camp – ciutat, govern – oposició, Generalitat – Moncloa, Ter – Ebre, i fins i tot algun galleto dins d’Iniciativa per Catalunya, cosa poc habitual. I els arguments de tipus científic, territorial, ideològic i tècnic es barregen amb una confusió absoluta, impedint que ens fem una opinió pròpia del què està passant i de quines solucions hi ha. Però ara, a més, hi podrem afegir el conflicte diví, que ens proposa nous mètodes. Transvasament? Restriccions? Dessalinització? Pregària?
Ara, gràcies a en Baltasar i en Cistach, podrem tornar a treure els sants en processó! Llàstima que hagi passat la setmana santa, perquè per la tele fèien Ben Hur, que és una peli que fa venir set i ens ajudaria a valorar el que tenim i a recordar-nos qui pot fer ploure i qui només ho pot demanar… si es converteix.
Publicat a El Triangle el 14 d’abril de 2008
