Al capítol “Términos heredados; método nuevo” a cárrec de José M. Royo Arpón, dins del llibre “Poder académico y educación legal”, trobo aquesta perla.
“La experiencia nos dice que el lenguaje oficial tiende a aceptar de buen grado, quizás por inercia, palabras ya acuñadas, por más que requieran algún cambio en su contenido i función; esos cambios se consiguen mediante adjetivación interesada, técnica con la que se evita la acuñación de términos nuevos que difícilmente podrían incluir en su misma morfología el sentido funcional, dinámico, que tienen los derivados a partir de una raíz sugerente. En el lenguaje vulgar no suele ocurrir”.
I més avall:
“El inconsciente colectivo mantiene un método participativo de creación de terminología apropiada. Pero el lenguaje oficial no”.
Em ve al cap una discussió, no fa gaire, sobre el fet que he criticat sovint que els moviments socials s’abasteixin de terminologia sociològica o antropològica. Hi afegeixo una altra crítica recurrent: que no paren de parlar de xarxes i nodes.
La tradició del moviment obrer ens diu que aquest ha anomenat les seves formes d’organització a partir de valors. Associació, federació, confederació, cooperativa, mútua, sindicat, ateneu…Cadascuna d’aquestes formes, representen un fons de valors. S’associen a conceptes com popular, col·lectiu, democràtic, obert…
La postmodernitat ens ha portat a confondre completament l’horitzó de valors. Ara s’autoanomenen amb etiquetes que són metàfores de la societat de la informació, com xarxa o node. No és casual ni neutral, i no m’agraden perquè pressuposen que entre les persones el que circula és informació (quin reduccionisme més trist) i que a més són iguals en el punt de partida (i això sí que ho trobo perillós). Si a sobre hi comencem a abocar tonelades de conceptes abstrusos cuinats en laboratoris d’anàlisi social, plens de prefixos i sufixos, la cosa ja és per apretar a córrer. I ens indica que la jerarquia acadèmica imposa el llenguatge a la gent, determinant així els seus horitzons vitals.
Ja ho deia en Camus, anomenar malament les coses és augmentar l’infortuni del món.
I parlant de paraules, una cançó del Paco Ibáñez. El poema, del Blas de Otero.
Esperant als bàrbars m’he mirat una estona aquest programa de TV3, Guerra de sexes. El nom ja sembla una declaració de principis, o en qualsevol cas té poca gràcia. Avui han obert amb la gran pregunta: els gays neixen o es fan? (les lesbianes no sembla que siguin d’eixe món). Després de sortir al carrer i preguntar a quatre indocumentats, la perla l’ha deixat anar una paia: jo crec que la majoria són de naixement, però també n’hi ha de vici (la frase potser estava construïda d’una altra manera, però això del vici segur que ho ha dit). Amb tota la facúndia del món. I dic jo que algú deu triar les imatges, no? Doncs s’ha lluit…
La segona rebregada estomacal l’he tinguda quan han presentat uns quants incauts perquè el Mag Lari demostrés la precisió del seu “radar gay” endevinant la seva orientació sexual. Ens n’han dit el nom i l’ofici; un d’ells era “parat”. Deuen voler dir aturat, he pensat jo. He tancat la tele i he fet una ullada a la frontera, però els bàrbars estaven pàlids i no s’atrevien a avançar. Suposo que miraven la tele. La nostra.
Sobre la proposta del Consell Escolar de canviar la denominació de les vacances de Nadal i Setmana Santa per vacances d’hivern i primavera (les majúscules no les poso jo i no em semblen casuals) s’han escrit moltes coses, sobretot en contra. A mi se’m venen al cap algunes més.
En primer lloc, que moltes crítiques s’han fet portant la proposta a extrems absurds. Que si al conseller Nadal li haurem de canviar el nom (sujuru, ho he llegit!), que si acabarem fent el Ramadà (aquesta és fàcil d’endevinar, és de la Rahola), que si els nens deixaran de saber què signifiquen aquestes festes (com si ho sabés algú)… El Sebastià Alzamora també respon més coses de les que es pregunten Un altre exemple: el Gabriel Jaraba, amb qui simpatitzo en moltes qüestions, ho despatxa dient que “Somos lo que somos porque venimos de donde venimos”. Collons, això sí que és indiscutible. Es podria respondre “y así nos luce el pelo”, o “y lo que te rondaré, morena”, i quedaria bé. I per recolzar els seus arguments, enganxa un article de l’Iu Forn, que com que ha d’escriure quasi cada dia, doncs fa un exercici pretesament irònic. I per adobar-ho, la Najat el Hachmi ha de sortir aclarint que això no és cosa dels immigrants. Té raó, com a mínim jo no m’hi considero ja gaire. Al Diari de Girona trobo el summum, en Miquel Casagran preguntant-se si haurem d’enderrocar les esglésies romàniques. Tranquil Miquel, si algú vol fer-ho, no serà per iconoclàstia, sinó per posar-hi una pista d’esquí.
En segon lloc, que a part d’aquests que hem vist, sens dubte el de la tradició és el Gran Argument. Sempre s’ha fet així. No hi ha discussió. Llàstima, perquè a banda de la conyeta, la demagògia i la tradició, m’hauria agradat sentir respostes amb una mica el·laborades. No calen grans parrafades, amb un debat sincer hauríem fet molt; si tant importants són les festes de Nadal pels catalans, perquè només saben defensar-les amb l’insult i el dogma? Si la Setmana Santa ens ajuda a entendre el món, que és el que se suposa que fa una festa, quin món és aquest? Tot plegat ha estat frustrant, poc honest. Sembla que en les tradicions només hi pensem quan en les qüestionen, i aleshores saltem com una molla per defensar-les compulsivament. Que sí, que donen sentit a la vida, però a quina vida?
Tant difícil és d’entendre que la pluralitat d’opcions filosòfiques, espirtuals, morals i religioses presents a la societat catalana ens porta cap a un camí lògic i racional de buscar en la natura la forma d’explicar els cicles de la vida? I que qualsevol creença, ja sigui antiga o nova, minoritària o majoritària, té espai suficient per ser practicada. Especialment si les persones són honestes sobre el seu significat.
Els esplais i agrupaments d’Esplac i Acció Escolta ja fa temps que utilitzen les denominacions vacances d’hivern i vacances de primavera. I a l’MLP hi ha gent que prové i participa d’organitzacions cristianes i no es posa nerviosa perquè està convençuda dels seus sentiments. Unes i altres no em semblen persones més insensibles, ni més ignorants, ni més perdudes que la resta de la societat. És més, m’atreviria a dir que ens anticipen la Catalunya del futur. A mi, m’agrada.
Agafo un metro normal i corrent. M’assec i me n’adono que hi ha alguna cosa que no és normal. M’ha costat una mica i al final hi he caigut, no és un model nou de vagó, és que no hi havia publicitat.
I s’hi estava francament bé, tot blanquet, sense aquelles enganxines allargades de colors estridents que posen per atraure la teva atenció.
Fa dies que ho llegia, però per fi en veig les conseqüències, i francament, me n’alegro. Hi ha una davallada de despesa en publicitat, pronunciada i constant. Els motius són dos: d’una banda la crisi, que imposa polítiques més austeres a les empreses; i de l’altra, la constatació que els mecanismes habituals per a la difusió de productes estan obsolets.
Però que els passa als mitjans?
La crisi de la premsa en suport paper, per començar. Que s’explica, en part, perquè la gent no compra el diari. No li interessa o el llegeix per internet. Però els acomiadaments a PRISA, Zeta, COPE, Vocento i altres empreses també es deuen a la caiguda de la publicitat, és clar; un i altre factor es retroalimenten. Menys lectors, menys publictat, agonia dels diaris.
La crisi de la televisió, que ve de lluny. Que sí, que continua sent el mitjà rei, però que perd espectadors dia rere dia, especialment adolescents i joves, que prefereixen navegar i relacionar-se via MSN, Facebook o el que sigui. També perd publicitat, faltaria més.
I la ràdio va al darrere, amb l’afegit que les radiofórmules (40 principales) es veuen afectades per la crisi de la indústria discogràfica, incapaç d’adaptar-se a la nova realitat: les descàrregues.
I el dolent? Internet, tu, ves qui ho hauria de dir. La xarxa és l’autènic killer dels mass media. Gràcies a la seva capacitat de seleccionar, propagar, compartir, triar i remenar informació, està escombrant les indústries mediàtiques.
Personalment, no puc evitar somriure per sota el bigoti, només em sap greu la quantitat de gent que s’està quedant sense feina. La concentració de poder mediàtic és avui en dia un dels majors impediments a la llibertat de pensament. Grups que et recomanen un llibre al diari del dimarts, entrevisten l’autor a la ràdio el dimecres, t”informen del seu èxit per la tele el dijous i et col·loquen a les estanteries dels supermercats el divendres… això sí que és fer-te la vida fàcil, això sí que és pensar per tu. La capacitat de crear ficció i fer-la passar per realitat ha arribat a extrems angoixants. Mireu qualsevol vídeo sobre les mentides de l’11-S, només circulen per internet. Tenen poc fonament, potser. Menys que Telecinco? Internet amenaça de soca-rel el monopoli del coneixement, fins al punt que ja hi ha intents seriosos dels governs (Sarkozy el primer) de limitar-ne la capacitat i la llibertat d’accés.
Això ens obliga a nous debats; com la llei de Murphy, una solució és el preludi d’un nou problema. Però és que el problema s’estava fent molt gros, molt lleig, molt poderós i molt asfixiant. Vaja, que m’estimo més la placidesa visual d’un vagó de metro.
Tinc per costum endollar la cadena de música a l’ordinador. Així reprodueixo música i treballo o em distrec alhora. El problema és que l’ordinador escup tots els sons sense cap mena de criteri ni jerarquia. No ho entenc, i no he aconseguit esbrinar com ho puc fer. No hauria de ser tant difícil! S’entén que si he encès l’iTunes o l’Amarok, o el que sigui, no vull sentir res més. No cal ser un melòman per entendre-ho.
Pregunta, doncs: com puc escoltar música sense que hagi de sentir com s’envien els correus, o si he pijtat una tecla que no tocava, o si he anat a caure en un web que té música incrustada.
Segona pregunta: perquè el navegador no té control de volum? com a mínim al Firefox 3.5.3 no ho he trobat. Només he pogut descarregar-me un plug-in (Stop Autoplay 0.7.6) que bloqueja tot allò que tingui so.
Diuen a Hollywood que no tenen bons guions entre mans. Per això no paren de fer adaptacions de llibres, remakes, segones parts, terceres… També, gràcies als avenços informàtics, adaptacions de còmics. I tirant de veta han anat recuperant tots els super-herois, en alguns casos amb notable èxit comercial. Qui més, els X-Men. Amb tres pel·lícules i una preqüela (més l’expectació per un possible spin off per a Storm) superen els tres films de Spiderman, a priori més popular.
Sembla que els mutants agraden més. És lògic, tenen moltes més coses a dir. Més que les criatures invocades per la nostra fantasia per conjurar la por a la bomba atòmica. Godzilla, Hulk, Spiderman o els 4Fantàstics són producte de la radiació, van ser útils per assumir Hiroshima i l’holocaust nuclear. A dia d’avui tenen ben poc interès, andròmines demodé superades per l’implacable avenç de la història. No cal ni parlar dels mecànics (Iron Man), els químics (Daredevil), o els extraterrestres (Superman). L’origen genètic del (super)poder s’imposa, fins al punt que a Spiderman han canviat l’aranya radiactiva per una aranya modificada genèticament per picar en Peter Parker, i fins i tot a Star Wars s’han tret de la màniga els micloridians per explicar el misteri dels Jedi i el seu domini sobre la força.
Com diu una veu en off, la mutació és l’evolució. X-Men és un anunci de transgènics escrit per un profeta, de manera que el missatge és clar: la tendència és irreversible. Alguns agafaran por i tindran temptacions d’impedir el progrés; humans fracassats, endarrerits, limitats. No tenen cap possibilitat davant la força dels gens. No us vencerem, homes, no cal; us superarem, us transcendirem, anirem més enllà.
Tres pel·lícules plenes de proeses amb una batalla política de fons: l’actitud dels governs davant del nou fenomen mutant es concreta sempre en un repertori d’estratègies pròpies d’un règim totalitari: la creació d’un Registre de Mutants, l’estigmatització d’un col·lectiu diferent, fins i tot la possibilitat d’una vacunació obligatòria. Magneto, supervivent d’Auschwitz, ja ha passat per aquest tràngol i planta cara amb les armes mentres Charles Xavier opta per la diplomàcia i la pedagogia, convençut que la convivència és possible. Per la força o per la raó, X-Men es presenta com una exaltació de la diversitat davant una humanitat que pretén ser la mesura de totes les coses. Són els homes, porucs, els que no s’adapten. Han dominat totes les formes de la matèria, han posat a prova totes les lleis de la natura, i ara es volen aturar perquè no s’atreveixen a creuar la darrera frontera. Han desfermat tots els titans, ja només queda per explorar el seu interior més profund, perquè aquest tremolor de cames? L’home s’espanta de sí mateix, quin ridícul, no gosa mirar al fons de la seva mateixa naturalesa i manipulant-la, posar-la al seu servei.
De què són capaços els mutants? És la pregunta que desvetlla la classe política i tota la societat. El seu poder de creació i destrucció supera tot allò conegut. La revolució és aquí, els mutants subvertiran l’ordre establert fins a les darreres conseqüències i construiran un ordre nou. Potser es proposen, com tot revolucionari, canviar de soca-rel allò que es pressuposa immutable. També la condició humana, que serà substituida per la condició mutant. Un oxímoron?
La saga dels mutants ha tingut èxit perquè posa sobre la taula els dilemes que ens angoixen i ens angoixaran en el futur. X-Men es vol situar a la mateixa alçada visionària que Matrix. Matrix parteix del mite de la caverna per ajudar-nos a entendre que caldrà confiar en les màquines per construir un món virtual en el que cada cop serà més difícil saber exactament on tenim les extremitats (o els perifèrics). X-Men vol fer el mateix, però amb la manipulació genètica. D’una banda, mostrant els avantatges pràctics de ser mutant: força, velocitat, intel·ligència, resistència, domini de la matèria… D’altra banda, apropiant-se del concepte de biodiversitat. Tots els mutants són diferents; aporten riquesa, diferència, especialització, una gama cromàtica inèdita i fascinant. Tant li fa si per a que ells triomfin s’ha de quedar pel camí l’espècie humana, l’evolució és implacable amb els dèbils. No es perd gran cosa, i a canvi es guanya molt.
Recorda la veu en off, la mutació és l’evolució. Muta o mor. Revolució o mort. És la batalla definitiva, la vida sobre sí mateixa.
Publicat a Espai de llibertat n. 55
Des del dia que vaig començar a traginar música comprimida en format mp3, se’m fa difícil comprar CD. És estrany al principi, no hi ha suport físic, tot són zeros i uns en un disc dur. No se sent tant bé, per molt que diguin que només eliminen les freqüències que la oïda no pot percebre. Si a sobre, com fan alguns, ho reprodueixes amb els altaveus de fireta de l’ordinador, aleshores la cosa degenera i prefereixes el silenci al soroll. Però si la compressió no és excessiva i ho reprodueixes amb un mínim de dignitat, no hi ha color: és més pràctic, més ubiqu i més barat. Total, que el dilema va durar un temps, però ara ja puc dir que escolto música comprimida.
I ara em passa el mateix amb els llibres. M’agraden els llibres? No especialment, a mi m’agrada llegir. I pel que veig, els llibres electrònics cada vegada són més complets. Tinta electrònica que et permet llegir a la platja i al llit, memòria amb capacitat per un munt de llibres (inclòs diccionaris, enciclopèdies, guies…), preu raonable a llarg termini, pes i tamany ínfim, bateria més que suficient… O sigui que m’estic plantejant seriosament adquirir-ne un, només m’atura el fet que el panorama tecnològic està en plena evolució i que no acabo de saber com funciona l’accés als catàlegs. Si algú em pot donar consells al respecte, li ho agraïria. Si algú vol opinar, també. Si la opinió té a veure amb sacrilegis, heretgies i rollos infumables sobre la cultura i el llibre com a objecte, endavant. També seran benvigudes les parides postmaterialistes, que sempre fan gràcia. Però que consti, no m’agraden els CD, m’agrada escoltar música. I no m’agraden els llibres, m’agrada llegir.
Foto: Irish Typepad
