Sobre la proposta del Consell Escolar de canviar la denominació de les vacances de Nadal i Setmana Santa per vacances d’hivern i primavera (les majúscules no les poso jo i no em semblen casuals) s’han escrit moltes coses, sobretot en contra. A mi se’m venen al cap algunes més.
En primer lloc, que moltes crítiques s’han fet portant la proposta a extrems absurds. Que si al conseller Nadal li haurem de canviar el nom (sujuru, ho he llegit!), que si acabarem fent el Ramadà (aquesta és fàcil d’endevinar, és de la Rahola), que si els nens deixaran de saber què signifiquen aquestes festes (com si ho sabés algú)… El Sebastià Alzamora també respon més coses de les que es pregunten Un altre exemple: el Gabriel Jaraba, amb qui simpatitzo en moltes qüestions, ho despatxa dient que “Somos lo que somos porque venimos de donde venimos”. Collons, això sí que és indiscutible. Es podria respondre “y así nos luce el pelo”, o “y lo que te rondaré, morena”, i quedaria bé. I per recolzar els seus arguments, enganxa un article de l’Iu Forn, que com que ha d’escriure quasi cada dia, doncs fa un exercici pretesament irònic. I per adobar-ho, la Najat el Hachmi ha de sortir aclarint que això no és cosa dels immigrants. Té raó, com a mínim jo no m’hi considero ja gaire. Al Diari de Girona trobo el summum, en Miquel Casagran preguntant-se si haurem d’enderrocar les esglésies romàniques. Tranquil Miquel, si algú vol fer-ho, no serà per iconoclàstia, sinó per posar-hi una pista d’esquí.
En segon lloc, que a part d’aquests que hem vist, sens dubte el de la tradició és el Gran Argument. Sempre s’ha fet així. No hi ha discussió. Llàstima, perquè a banda de la conyeta, la demagògia i la tradició, m’hauria agradat sentir respostes amb una mica el·laborades. No calen grans parrafades, amb un debat sincer hauríem fet molt; si tant importants són les festes de Nadal pels catalans, perquè només saben defensar-les amb l’insult i el dogma? Si la Setmana Santa ens ajuda a entendre el món, que és el que se suposa que fa una festa, quin món és aquest? Tot plegat ha estat frustrant, poc honest. Sembla que en les tradicions només hi pensem quan en les qüestionen, i aleshores saltem com una molla per defensar-les compulsivament. Que sí, que donen sentit a la vida, però a quina vida?
Tant difícil és d’entendre que la pluralitat d’opcions filosòfiques, espirtuals, morals i religioses presents a la societat catalana ens porta cap a un camí lògic i racional de buscar en la natura la forma d’explicar els cicles de la vida? I que qualsevol creença, ja sigui antiga o nova, minoritària o majoritària, té espai suficient per ser practicada. Especialment si les persones són honestes sobre el seu significat.
Els esplais i agrupaments d’Esplac i Acció Escolta ja fa temps que utilitzen les denominacions vacances d’hivern i vacances de primavera. I a l’MLP hi ha gent que prové i participa d’organitzacions cristianes i no es posa nerviosa perquè està convençuda dels seus sentiments. Unes i altres no em semblen persones més insensibles, ni més ignorants, ni més perdudes que la resta de la societat. És més, m’atreviria a dir que ens anticipen la Catalunya del futur. A mi, m’agrada.
Del dia d’avui, intens i emotiu, en recordaré algunes coses com:
Que el Raimon Blasi hagi vingut a la Ofrena floral. La seva actitud, com la dels seus companys de generació a Unió (la Titón i la Marta, en Gerard Ardanuy, més endavant la Maria Casellas…) ens ajuden a superar la fractura civil que va provocar la mort de Ferrer.
Que ha vingut gent de New Jersey, Amics de Ferrer i Guàrdia, ex-alumnes de l’Escola Moderna. I que ens han emocionat amb els seus records.
Que hem omplert el Saló de Cent, i que ho hem fet amb gent jove. I que potser aquest és el més preuat capital de l’MLP. Reclamar a les institucions el reconeixement de l’associacionisme juvenil i alhora aproximar la gent jove a les institucions. Ferrer com a excusa?
Que el Joan-Francesc i el Vicens parlen com escriuen… i a més escriuen bé (quina enveja)
Ni correcció política, ni prudència, ni res de res. Amb la valentia acostumada, un grupet d’entitats han decidit dir ben alt i ben fort, que comencen a estar cansades de tant de rollo caritatiu amb la crisi com a excusa
Jo ja m’hi he adherit
Per si encara no ho sabies.
Enguany es celebra l’any Ferrer i Guàrdia. Nascut fa 150 anys i afusellat fa 100, Francesc Ferrer i Guàrdia es considera el fundador de l’Escola Moderna. Personatge controvertit i injustament explicat, Ferrer i Guàrdia va pensar més enllà dels personatges de l’època i va idear una educació d’avantguarda a finals del segle XIX i principis del XX.
Pedagog innovador va defensar en tres pilars quina considerava que era la base educativa dels infants del seu país:
- coeducació entre nens i nenes, quelcom inèdit a l’època.
- educació integral: a part de formar la intel·ligència, cal desenvolupar el caràcter, promoure la cultura de la voluntat i preparar l’individu tant físicament com moral.
- coneixement basat en el racionalisme i el cientificisme i oposat a les veritats preconcebudes. La raó i l’experiència com a pilars del coneixement.
L’Escola Moderna tenia com a objectiu l’educació de les classes treballadores d’una forma racional, laica i no-coercitiva, i acabaria inspirant, a partir de 1911, l’Escola Racionalista a Londres i Nova York.
Enemic dels dogmes i l’autoritarisme i defensor de la llibertat de pensament va ser, fonamentalment, una persona que va lluitar contra les imposicions i els apriorismes d’una societat sovint atenallada per les rigideses morals i religioses.
Va ser jutjat i condemnat com a instigador dels fets de la Setmana Tràgica de 1909. Arran de la seva execució, fins i tot el diari conservador britànic The Times, va oposar-se al fatal destí imposat pel tribunal militar espànyol: «Per negligència o estupidesa, el govern ha confós la llibertat d’instrucció i consciència, el dret innat a raonar i expressar el seu pensament, amb el dret d’oposició, assimilant-lo a una agitació criminal»
Et pots adherir aqui
Demà m’acosto a Palma de Mallorca, em fa molta ilusió i penso que és una gran notícia. Es presenta públicament el que ja és una realitat, el Moviment Laic i Progressista de les Illes Balears. Ha estat un camí llarg que no s’atura aquí, sinó que continua, però actes com el de demà serveixen per marcar una fita. És una bonica història, aquesta de l’MLP. Personalment em quedo amb la constància del Dani Cámara, la Sara Mulet i la Sara González (des dels temps de Barri), amb la generositat d’en Pere, la Cati, la Kika o en Jaume del Centre d’Estudis de l’Esplai, amb el coratge de’n Joan Ferrà i l’Andreu Caballero… I tota una altra colla de gent que s’ha engrescat per tirar endavant un projecte que he pogut veure créixer d’aprop. Tindré la oportunitat d’adreçar una salutació fraternal. Un honor.
Sessió de formació per monis d’Esplac. La participació als esplais, supertemazo. La moda de la participació ha arribat als esplais (són d’eixe món, els esplais, els noranta els van dedicar a parlar de la tolerància i ara parlen de participació). Intento que la sessió vagi més enllà de divagar sobre l’actitud dels monitors i les monitores. En un moment de la sessió explico el cas d’un esplai que divideix els grups en subgrups de sis (grups de vida, en diuen) per les activitats quotidianes. Pregunta d’un monitor: Però això no ho fan perquè són molts? Responc: O són molts perquè fan això? Resposta unànime: Nooooo. I aquí me n’adono que he fracassat completament
