Tinc per costum endollar la cadena de música a l’ordinador. Així reprodueixo música i treballo o em distrec alhora. El problema és que l’ordinador escup tots els sons sense cap mena de criteri ni jerarquia. No ho entenc, i no he aconseguit esbrinar com ho puc fer. No hauria de ser tant difícil! S’entén que si he encès l’iTunes o l’Amarok, o el que sigui, no vull sentir res més. No cal ser un melòman per entendre-ho.
Pregunta, doncs: com puc escoltar música sense que hagi de sentir com s’envien els correus, o si he pijtat una tecla que no tocava, o si he anat a caure en un web que té música incrustada.
Segona pregunta: perquè el navegador no té control de volum? com a mínim al Firefox 3.5.3 no ho he trobat. Només he pogut descarregar-me un plug-in (Stop Autoplay 0.7.6) que bloqueja tot allò que tingui so.
Per dir-ho d’alguna manera, aquest setembre a casa meva els Manel han estat el grup del més. O sigui que ahir vaig aprofitar que actuaven a la festa de la Damm per anar a veure’ls en directe. Tot sigui dit, la motivació principal eren The Hives, un dels grups que més simpatia m’ha generat en els darrers anys amb el seu estil directe, accelerat, adrenalínic. Als Manel els podré veure sovint i The Hives no es prodiguen gens per Barcelona.
Agafo el metro, línia blava, els vagons són plens de Bernats i Dolors, qualsevol dels meus companys de viatge, jo mateix, podríem ser personatges d’una canço… aquests tals Manel expliquen la teva història! Amb unes melodies folk properes a la nostra memòria sentimental, unes lletres costumbristes i una mètrica genial, més Sisa que Sau, no és d’estranyar l’èxit que estan tenint. La seva versió del Common People de Pulp, que podeu sentir aquí, és una autèntica delícia. Òbviament li falta el class hate de la versió original, que a Anglaterra és un himne de la classe treballadora. Diguem que és una adaptació barcelonina – gracienca, mesocràtica, i em sembla que així com la original és orgullosa i traspua odi cap a l’altra banda, els Manel destil·len una melangia que et pot portar a pensar que potser sí, que això de ser “normal”, és un petita putada que t’ha fet la vida.
Un cop al concert, recordo que la Damm es podria plantejar portar-nos la festa a un altre lloc. D’acord que paguen ells, però la cruïlla de carrers Rosselló – Cartagena no és un lloc adequat. És petit, s’ha d’instal·lar pantalles als carrers laterals i tot i així se sent molt fluix perquè hi ha veïns. Els Manel gairebé no s’escolten, acabem al carrer Cartagena arrimats a una pantalla. Després van tocar el grup aquest de l’anunci, una cosa cutre i patxanguera, que s’ha de tenir coratge per ser suec i venir a Barcelona a fer patxanga… Sort dels Hives, van estar a l’alçada de les expectatives. Uns cafres. Suecs i benestants, sí. Però cafres com ningú.
