Al capítol “Términos heredados; método nuevo” a cárrec de José M. Royo Arpón, dins del llibre “Poder académico y educación legal”, trobo aquesta perla.
“La experiencia nos dice que el lenguaje oficial tiende a aceptar de buen grado, quizás por inercia, palabras ya acuñadas, por más que requieran algún cambio en su contenido i función; esos cambios se consiguen mediante adjetivación interesada, técnica con la que se evita la acuñación de términos nuevos que difícilmente podrían incluir en su misma morfología el sentido funcional, dinámico, que tienen los derivados a partir de una raíz sugerente. En el lenguaje vulgar no suele ocurrir”.
I més avall:
“El inconsciente colectivo mantiene un método participativo de creación de terminología apropiada. Pero el lenguaje oficial no”.
Em ve al cap una discussió, no fa gaire, sobre el fet que he criticat sovint que els moviments socials s’abasteixin de terminologia sociològica o antropològica. Hi afegeixo una altra crítica recurrent: que no paren de parlar de xarxes i nodes.
La tradició del moviment obrer ens diu que aquest ha anomenat les seves formes d’organització a partir de valors. Associació, federació, confederació, cooperativa, mútua, sindicat, ateneu…Cadascuna d’aquestes formes, representen un fons de valors. S’associen a conceptes com popular, col·lectiu, democràtic, obert…
La postmodernitat ens ha portat a confondre completament l’horitzó de valors. Ara s’autoanomenen amb etiquetes que són metàfores de la societat de la informació, com xarxa o node. No és casual ni neutral, i no m’agraden perquè pressuposen que entre les persones el que circula és informació (quin reduccionisme més trist) i que a més són iguals en el punt de partida (i això sí que ho trobo perillós). Si a sobre hi comencem a abocar tonelades de conceptes abstrusos cuinats en laboratoris d’anàlisi social, plens de prefixos i sufixos, la cosa ja és per apretar a córrer. I ens indica que la jerarquia acadèmica imposa el llenguatge a la gent, determinant així els seus horitzons vitals.
Ja ho deia en Camus, anomenar malament les coses és augmentar l’infortuni del món.
I parlant de paraules, una cançó del Paco Ibáñez. El poema, del Blas de Otero.
Ja fa temps, no sé quant, que sóc europeïsta. No sé massa bé com s’exterioritza un sentiment com aquest, i no hi ha gaires ocasions per fer-ho. Però suposo que se m’entén si dic que desitjo que Europa continuï madurant les seves institucions democràtiques, ampliant el seu abast territorial, jugant un paper conciliador en l’escenari internacional, guanyant adhesió ciutadana…
Que no és per tirar coets és evident, però mirat amb la perspectiva dels anys podem valorar que un continent belicós de portes endins i de portes enfora, ara està en pau amb sí mateix i no agredeix veḯns a tort i a dret.
I avui s’ha triat nou President, el senyor belga Herman Van Rompuy, i nova ministra d’exteriors, la senyora britànica Catherine Ashton (els títols no són aquests exactament, però tothom ho explica així per fer-ho entenedor). Amb més poders que cap dels seus predecessors, poca conya. No els conec de res, però des d’aquí els envio coratge i els desitjo que siguin dignes del càrrec que representen.
L’Esplai Boix té un web la mar de xulo i pràctic. Quan jo era monitor tot això d’internet era una bonica idea que començava a treure el cap, però ni se’n podia intuir el desenvolupament futur. Ara a la web de l’esplai hi ha tota la documentació del centre (ideari, reglament de funcionament intern, fitxes d’autorització…), l’agenda de cada grup, un àlbum de fotografies, i fins i tot un video en que t’expliquen com fer la motxilla per anar de campaments!
És, ni més ni menys que l’esplai a internet. És el ciberesplai, doncs.
Qui pensava que la tecnologia ens aïllaria aquí té una demostració que tot depèn de l’ús que en fem. Que els esplais i els agrupaments també tinguin una dimensió virtual és la millor manera que molts nens i nenes comencin a utilitzar l’ordinador com una eina per organitzar millor les nostres vides, per expressar-nos, per conèixer gent…
I en el meu cas, per fer un petit exercici de nostàlgia.
Classificat com a: personal
Faig constar que les pel·lícules del Terry Gilliam sempre m’han agradat. No n’hi ha cap que m’hagi desagradat, ni deixat indiferent, ni tan sols agradat poc. Totes m’han agradat molt. I la darrera, L’imaginari del Doctor Parnassus, encara m’ha agradat més.
Terry Gilliam és un narrador de contes amb una imaginació visual desbordant. Diuen que sempre gasta més calés dels que té i que les seves pel·lícules són una ruïna. I això ja ho van dir els seus companys de Monty Python quan van acabar de filmar “The meaning of life”, que hi havia dos rodatges, el de la peli i el del Terry Gilliam. Sospito i em temo que L’imaginari del Doctor Parnassus no serà una excepció, però com que no sóc jo qui li serveix d’inversor sinó que pago l’entrada del cine, doncs em limitaré a desitjar-li un gran èxit comercial i esperaré que no trigui gaire a sorprendre’ns.
Però vaja, anem a la peli. Un conte com una casa, un conte d’aquells llargs que et transporten a un univers fantàstic, en que l’autor fa vibrar la seva imaginació en consonància amb la teva i t’ho passes pipa en un cine on tothom s’ho passa pipa. Per qui li agradi que li expliquin històries. Recomanada, molt recomanada.
Tinc per costum endollar la cadena de música a l’ordinador. Així reprodueixo música i treballo o em distrec alhora. El problema és que l’ordinador escup tots els sons sense cap mena de criteri ni jerarquia. No ho entenc, i no he aconseguit esbrinar com ho puc fer. No hauria de ser tant difícil! S’entén que si he encès l’iTunes o l’Amarok, o el que sigui, no vull sentir res més. No cal ser un melòman per entendre-ho.
Pregunta, doncs: com puc escoltar música sense que hagi de sentir com s’envien els correus, o si he pijtat una tecla que no tocava, o si he anat a caure en un web que té música incrustada.
Segona pregunta: perquè el navegador no té control de volum? com a mínim al Firefox 3.5.3 no ho he trobat. Només he pogut descarregar-me un plug-in (Stop Autoplay 0.7.6) que bloqueja tot allò que tingui so.
Per dir-ho d’alguna manera, aquest setembre a casa meva els Manel han estat el grup del més. O sigui que ahir vaig aprofitar que actuaven a la festa de la Damm per anar a veure’ls en directe. Tot sigui dit, la motivació principal eren The Hives, un dels grups que més simpatia m’ha generat en els darrers anys amb el seu estil directe, accelerat, adrenalínic. Als Manel els podré veure sovint i The Hives no es prodiguen gens per Barcelona.
Agafo el metro, línia blava, els vagons són plens de Bernats i Dolors, qualsevol dels meus companys de viatge, jo mateix, podríem ser personatges d’una canço… aquests tals Manel expliquen la teva història! Amb unes melodies folk properes a la nostra memòria sentimental, unes lletres costumbristes i una mètrica genial, més Sisa que Sau, no és d’estranyar l’èxit que estan tenint. La seva versió del Common People de Pulp, que podeu sentir aquí, és una autèntica delícia. Òbviament li falta el class hate de la versió original, que a Anglaterra és un himne de la classe treballadora. Diguem que és una adaptació barcelonina – gracienca, mesocràtica, i em sembla que així com la original és orgullosa i traspua odi cap a l’altra banda, els Manel destil·len una melangia que et pot portar a pensar que potser sí, que això de ser “normal”, és un petita putada que t’ha fet la vida.
Un cop al concert, recordo que la Damm es podria plantejar portar-nos la festa a un altre lloc. D’acord que paguen ells, però la cruïlla de carrers Rosselló – Cartagena no és un lloc adequat. És petit, s’ha d’instal·lar pantalles als carrers laterals i tot i així se sent molt fluix perquè hi ha veïns. Els Manel gairebé no s’escolten, acabem al carrer Cartagena arrimats a una pantalla. Després van tocar el grup aquest de l’anunci, una cosa cutre i patxanguera, que s’ha de tenir coratge per ser suec i venir a Barcelona a fer patxanga… Sort dels Hives, van estar a l’alçada de les expectatives. Uns cafres. Suecs i benestants, sí. Però cafres com ningú.
Des del dia que vaig començar a traginar música comprimida en format mp3, se’m fa difícil comprar CD. És estrany al principi, no hi ha suport físic, tot són zeros i uns en un disc dur. No se sent tant bé, per molt que diguin que només eliminen les freqüències que la oïda no pot percebre. Si a sobre, com fan alguns, ho reprodueixes amb els altaveus de fireta de l’ordinador, aleshores la cosa degenera i prefereixes el silenci al soroll. Però si la compressió no és excessiva i ho reprodueixes amb un mínim de dignitat, no hi ha color: és més pràctic, més ubiqu i més barat. Total, que el dilema va durar un temps, però ara ja puc dir que escolto música comprimida.
I ara em passa el mateix amb els llibres. M’agraden els llibres? No especialment, a mi m’agrada llegir. I pel que veig, els llibres electrònics cada vegada són més complets. Tinta electrònica que et permet llegir a la platja i al llit, memòria amb capacitat per un munt de llibres (inclòs diccionaris, enciclopèdies, guies…), preu raonable a llarg termini, pes i tamany ínfim, bateria més que suficient… O sigui que m’estic plantejant seriosament adquirir-ne un, només m’atura el fet que el panorama tecnològic està en plena evolució i que no acabo de saber com funciona l’accés als catàlegs. Si algú em pot donar consells al respecte, li ho agraïria. Si algú vol opinar, també. Si la opinió té a veure amb sacrilegis, heretgies i rollos infumables sobre la cultura i el llibre com a objecte, endavant. També seran benvigudes les parides postmaterialistes, que sempre fan gràcia. Però que consti, no m’agraden els CD, m’agrada escoltar música. I no m’agraden els llibres, m’agrada llegir.
Foto: Irish Typepad
El meu portàtil és un Toshiba Tecra A3 que ja ha superat els quatre anys de funcionament. Va arribar amb el Windows XP preinstal·lat, coses dels fabricants, i aviat li vaig entaforar també una distribució de Linux. Primer va ser SUSE, crec que la 9 i més endavant la 10. Al cap d’un temps vaig canviar la SUSE per la Ubuntu, no recordo quina versió.
Farà cosa d’un any, com que l’XP començava a donar mostres de decrepitud (perquè li passa? Windows és realment penós en aquesta qüestió), vaig engegar-lo a pastar fang i després d’una formatejada de les guapes (Luis Arias mediante) vaig optar pel monocultiu, implacablement es va imposar l’Ubuntu. El ja granadet ordinador només va haver de barallar-se amb un sistema operatiu. Va ser com un rejoveniment, tot tornava a anar finíssim.
Fa uns dies, quan feia una d’aquestes actualitzacions de programari que et proposa l’Ubuntu, em vaig decidir a actualitzar la versió i vaig fer el salt, de la 8.10 (Intrepid Ibex) a la 9.04 (The Jaunty Jackalope). I aix, em sembla que a l’aparell se li ha indigestat una mica. Tot va bé, però… una mica lent. Si li demanes massa coses alhora s’atabala i et deixa una estona aguantant la respiració. No ha caigut, això mai, i no obstant…
Miraré d’alleugerir-li la càrrega a la màquina, a veure si m’ho agraeix i tira un bon temps més.
