Al capítol “Términos heredados; método nuevo” a cárrec de José M. Royo Arpón, dins del llibre “Poder académico y educación legal”, trobo aquesta perla.
“La experiencia nos dice que el lenguaje oficial tiende a aceptar de buen grado, quizás por inercia, palabras ya acuñadas, por más que requieran algún cambio en su contenido i función; esos cambios se consiguen mediante adjetivación interesada, técnica con la que se evita la acuñación de términos nuevos que difícilmente podrían incluir en su misma morfología el sentido funcional, dinámico, que tienen los derivados a partir de una raíz sugerente. En el lenguaje vulgar no suele ocurrir”.
I més avall:
“El inconsciente colectivo mantiene un método participativo de creación de terminología apropiada. Pero el lenguaje oficial no”.
Em ve al cap una discussió, no fa gaire, sobre el fet que he criticat sovint que els moviments socials s’abasteixin de terminologia sociològica o antropològica. Hi afegeixo una altra crítica recurrent: que no paren de parlar de xarxes i nodes.
La tradició del moviment obrer ens diu que aquest ha anomenat les seves formes d’organització a partir de valors. Associació, federació, confederació, cooperativa, mútua, sindicat, ateneu…Cadascuna d’aquestes formes, representen un fons de valors. S’associen a conceptes com popular, col·lectiu, democràtic, obert…
La postmodernitat ens ha portat a confondre completament l’horitzó de valors. Ara s’autoanomenen amb etiquetes que són metàfores de la societat de la informació, com xarxa o node. No és casual ni neutral, i no m’agraden perquè pressuposen que entre les persones el que circula és informació (quin reduccionisme més trist) i que a més són iguals en el punt de partida (i això sí que ho trobo perillós). Si a sobre hi comencem a abocar tonelades de conceptes abstrusos cuinats en laboratoris d’anàlisi social, plens de prefixos i sufixos, la cosa ja és per apretar a córrer. I ens indica que la jerarquia acadèmica imposa el llenguatge a la gent, determinant així els seus horitzons vitals.
Ja ho deia en Camus, anomenar malament les coses és augmentar l’infortuni del món.
I parlant de paraules, una cançó del Paco Ibáñez. El poema, del Blas de Otero.
Ja fa temps, no sé quant, que sóc europeïsta. No sé massa bé com s’exterioritza un sentiment com aquest, i no hi ha gaires ocasions per fer-ho. Però suposo que se m’entén si dic que desitjo que Europa continuï madurant les seves institucions democràtiques, ampliant el seu abast territorial, jugant un paper conciliador en l’escenari internacional, guanyant adhesió ciutadana…
Que no és per tirar coets és evident, però mirat amb la perspectiva dels anys podem valorar que un continent belicós de portes endins i de portes enfora, ara està en pau amb sí mateix i no agredeix veḯns a tort i a dret.
I avui s’ha triat nou President, el senyor belga Herman Van Rompuy, i nova ministra d’exteriors, la senyora britànica Catherine Ashton (els títols no són aquests exactament, però tothom ho explica així per fer-ho entenedor). Amb més poders que cap dels seus predecessors, poca conya. No els conec de res, però des d’aquí els envio coratge i els desitjo que siguin dignes del càrrec que representen.
Aquesta tarda Esplac ha fet ple a la sala d’actes d’Òmnium per presentar el llibre “Vet aquí els nostres drets”, un recull de contes per explicar els drets dels infants. Per construir el llibre es va organitzar un concurs, amb el premi de la publicació. Sembla que s’hi van presentar un fotimer de contes, dels quals se n’han seleccionat onze.
Ha estat genial, de veritat. De vegades la prudència ens amaga i molta gent que estaria encantada de donar suport al nostre projecte no ens coneix, però amb invents com aquest, amb creativitat i simpatia, Esplac avui ha fet un pas per arribar molt lluny.
I celebro especialment que Esplac es consolidi com una veu en la promoció, defensa i exercici dels drets dels infants. Ha estat un llarg camí, des que el Pere Vila va portar d’un congrés de Francas aquell lema de “l’espai dels infants”, per situar els drets en el centre del projecte pedagògic. Sembla fàcil, però no ho és gens. Els drets són conceptes abstractes, que defugen els marcs culturals perquè els superen, i la matèria prima dels esplais és la cultura. Les cançons, els contes, els jocs… En un context de paradigmes multiculturalista o interculturalista, en qualsevol cas amb la cultura com a element troncal de la identitat (un error en tota regla del món de l’educació), que ha posat l’accent en allò que ens diferencia, té molt de mèrit situar els drets, allò que ens uneix a tots, com a eina bàsica del projecte dels esplais.
Si us interessa el llibre, el podeu veure aquí en un web la mar de maco
Felicitats!
D’això de la corrupció, ja que no ens la treurem fàcilment de sobre, bé n’haurem de treure algunes conclusions
Primera conclusió: s’ha de rellegir les novel·les d’en Ferran Torrent. Si algú pot declamar legítimament el tòpic “jo ja ho deia!”, és ell.
Segona conclusió: potser sí que existeixen els Països Catalans. Jo ja no hi confiava gaire, sincerament. Al marge de la llengua i la història, no trobava elements polítics ni culturals mínimament sòlids per pensar en el conjunt com una unitat. Ara sí, ja sabem què ens uneix: Gürtel, Palma Arena i Pretòria. Molt més representatius que no pas la Xarxa Lluís Vives, la Federació Llull, el Triangle Jove o el Triangle Laic.
Tercera conclusió: Que estiguin emergint tants casos ara que estem en crisi i n’hi hagués tant pocs quan l’economia anava a tot drap m’encurioseix. Favors no pagats que acaben en denúncia? Estratègia de la fiscalia contra un col·lectiu fins ara invulnerable? Coincidència?
Quarta conclusió: Que es destapi merda fa que tot atufi, però és la manera de saber que n’hi ha i farà que més d’un es plantegi portar-se bé. Si no és per convenciment, que sigui per por.
Cinquena conclusió: La majoria de xorissos ja eren rics abans de fotre la mà a la caixa. Així doncs, no era necessitat, hi ha una moral al darrere d’aquestes actuacions. Les sancions són necessàries, però sense una ètica de la honestedat pública no anem enlloc.
Agafo un metro normal i corrent. M’assec i me n’adono que hi ha alguna cosa que no és normal. M’ha costat una mica i al final hi he caigut, no és un model nou de vagó, és que no hi havia publicitat.
I s’hi estava francament bé, tot blanquet, sense aquelles enganxines allargades de colors estridents que posen per atraure la teva atenció.
Fa dies que ho llegia, però per fi en veig les conseqüències, i francament, me n’alegro. Hi ha una davallada de despesa en publicitat, pronunciada i constant. Els motius són dos: d’una banda la crisi, que imposa polítiques més austeres a les empreses; i de l’altra, la constatació que els mecanismes habituals per a la difusió de productes estan obsolets.
Però que els passa als mitjans?
La crisi de la premsa en suport paper, per començar. Que s’explica, en part, perquè la gent no compra el diari. No li interessa o el llegeix per internet. Però els acomiadaments a PRISA, Zeta, COPE, Vocento i altres empreses també es deuen a la caiguda de la publicitat, és clar; un i altre factor es retroalimenten. Menys lectors, menys publictat, agonia dels diaris.
La crisi de la televisió, que ve de lluny. Que sí, que continua sent el mitjà rei, però que perd espectadors dia rere dia, especialment adolescents i joves, que prefereixen navegar i relacionar-se via MSN, Facebook o el que sigui. També perd publicitat, faltaria més.
I la ràdio va al darrere, amb l’afegit que les radiofórmules (40 principales) es veuen afectades per la crisi de la indústria discogràfica, incapaç d’adaptar-se a la nova realitat: les descàrregues.
I el dolent? Internet, tu, ves qui ho hauria de dir. La xarxa és l’autènic killer dels mass media. Gràcies a la seva capacitat de seleccionar, propagar, compartir, triar i remenar informació, està escombrant les indústries mediàtiques.
Personalment, no puc evitar somriure per sota el bigoti, només em sap greu la quantitat de gent que s’està quedant sense feina. La concentració de poder mediàtic és avui en dia un dels majors impediments a la llibertat de pensament. Grups que et recomanen un llibre al diari del dimarts, entrevisten l’autor a la ràdio el dimecres, t”informen del seu èxit per la tele el dijous i et col·loquen a les estanteries dels supermercats el divendres… això sí que és fer-te la vida fàcil, això sí que és pensar per tu. La capacitat de crear ficció i fer-la passar per realitat ha arribat a extrems angoixants. Mireu qualsevol vídeo sobre les mentides de l’11-S, només circulen per internet. Tenen poc fonament, potser. Menys que Telecinco? Internet amenaça de soca-rel el monopoli del coneixement, fins al punt que ja hi ha intents seriosos dels governs (Sarkozy el primer) de limitar-ne la capacitat i la llibertat d’accés.
Això ens obliga a nous debats; com la llei de Murphy, una solució és el preludi d’un nou problema. Però és que el problema s’estava fent molt gros, molt lleig, molt poderós i molt asfixiant. Vaja, que m’estimo més la placidesa visual d’un vagó de metro.
Del dia d’avui, intens i emotiu, en recordaré algunes coses com:
Que el Raimon Blasi hagi vingut a la Ofrena floral. La seva actitud, com la dels seus companys de generació a Unió (la Titón i la Marta, en Gerard Ardanuy, més endavant la Maria Casellas…) ens ajuden a superar la fractura civil que va provocar la mort de Ferrer.
Que ha vingut gent de New Jersey, Amics de Ferrer i Guàrdia, ex-alumnes de l’Escola Moderna. I que ens han emocionat amb els seus records.
Que hem omplert el Saló de Cent, i que ho hem fet amb gent jove. I que potser aquest és el més preuat capital de l’MLP. Reclamar a les institucions el reconeixement de l’associacionisme juvenil i alhora aproximar la gent jove a les institucions. Ferrer com a excusa?
Que el Joan-Francesc i el Vicens parlen com escriuen… i a més escriuen bé (quina enveja)
Parece que sí, que estamos en plena crisis económica. Ha fallado casi todo, o en cualquier caso se han derrumbado instituciones que parecían seguras, estables, casi infalibles. Los valores y productos más solventes se han volatilizado, arrastrando buena parte de la riqueza a un pozo del que aún no hemos tocado fondo. Se habla de una crisis total, sistémica, de la que saldremos si modificamos a fondo nuestro modelo productivo. La cuestión, pues, es: ¿qué cambiamos?
La patronal, como es costumbre, ha propuesto bajar impuestos y cotizaciones. No se ha pronunciado a favor de recortar servicios públicos pero bueno, no hay que ser un lince para saber que con los impuestos pagamos los servicios. La izquierda ha reaccionado con medidas keynesianas, que tienen la ventaja de haber funcionado en otros momentos. En esta ocasión han añadido al keynesianismo la dimensión verde de las energías renovables, un sector económico estratégico y en el que por primera vez en mucho tiempo, gozamos de abundantes recursos naturales. Mas aún, en las últimas semanas el Gobierno central ha planteado un aumento de impuestos a las rentas de capital, medida que, desde un punto de vista progresista, estaría francamente bien y que, obviamente, ya ha generado polémica.
En cualquier caso, al plantear soluciones para salir de la crisis, para cambiar nuestro modelo productivo, nos remitimos siempre medidas industriales, a variables monetarias, a combinar los elementos conocidos de forma distinta a la actual. Es un ejercicio correcto y necesario si nos fijamos en los indicadores macroeconómicos: estamos lejos de los países avanzados en porcentaje del PIB en gasto social, vamos muy por atrás en los índices de productividad y los objetivos de Kyoto parecen inasumibles. Tres caminos por los que avanzar, pues: gasto social, productividad y desarrollo sostenible. No son caminos divergentes, al contrario, se podría hacer una trenza con ellos, y sería robusta. Si consiguiéramos mejorar en estas tres variables, nuestro futuro sería más esperanzador.
Sin embargo, quizás sea insuficiente. Relacionado con estas propuestas, hay un elemento en el que nos diferenciamos de nuestros vecinos (ya conciudadanos!) europeos: el uso y la organización del tiempo. Ni nuestro horario ni nuestro calendario observan un mínimo raciocinio, responden a inercias y vicisitudes históricas injustificables a día de hoy.
El tan manido horario mediterráneo es una farsa, es tan sólo horario español, y además es un fenómeno reciente, nuestros horarios eran parecidos a los de cualquier otro país europeo, llámese Francia o Portugal. La situación actual tiene su origen en los desajustes del mercado laboral durante el desarrollismo y al fenómeno del pluriempleo, con unas consecuencias muy negativas para el bienestar de las personas. Menos horas de sueño que la media europea, ritmos de vida desajustados del ciclo solar, imposibilidad de conciliar trabajo y vida personal… Y esto solo son los efectos directos. Si nos atrevemos a ir más allá, sin hacer demasiadas piruetas argumentales, podemos entender mejor fenómenos como el fracaso escolar, el bajo nivel de asociacionismo, la baja productividad, etc. El tiempo es un eje vertebrador de nuestras vidas y estos desajustes nos perjudican de forma tan cotidiana como imperceptible, especialmente a las mujeres y a los niños.
Nada más cuestionable que la felicidad presentada en forma de ciudad abierta 24 horas. La comodidad del gesto coditidiano, ir a comprar lo que necesito cuando lo necesito, es simétricamente correspondida con el esfuerzo de alguien que debe adaptar sus ritmos vitales (y los de su familia) a nuestros caprichos. El despliegue comercial y de servicios que exigimos, creyendo que el desarrollo es poder comprar mantequilla a las tres de la mañana, nos convierte, paradójicamente, en un país más atrasado. El reto de un país que quiere progresar hacia más altas cotas de bienestar pasa por la coordinación de los horarios comercial, laboral, escolar, de servicios, etc. Para superarlo se requiere un gran pacto social en el que se impliquen gobierno, patronal, sindicatos, medios de comunicación y parte de la sociedad civil. Se trata de un cambio cultural de gran magnitud.
Por si el desajuste horario fuera poco, nuestro calendario también es un desastre. Con rastros del calendario lunar (la semana santa), fiestas que nadie celebra ni entiende (8 de diciembre) y largos periodos de vacaciones (que no se aprovechan) alternados con largos periodos de trabajo (que tampoco son óptimos). Por ejemplo, el segundo trimestre del curso escolar puede variar del 22 de Marzo al 25 de Abril, son 35 días de variación. Así es imposible planificar los contenidos pedagógicos. Las lecciones deben acompasarse con los ritmos festivos, pero si estos varían anualmente, ¿deben variar también las lecciones? Esto no es acompasar, es arrastrar. No se entiende que no haya polémica sobre esta cuestión. He puesto el ejemplo del perjuicio educativo, pero se podría valorar el impacto en la productividad de esta situación y dudo que el resultado fuera muy distinto. Seguro que si preguntamos por el acueducto del 6 y el 8 de diciembre muchos empresarios nos darían la razón. Conste que no se trata de trabajar más, sinó mejor. Los mismos días de vacaciones al año se pueden repartir más eficientemente, y esto no es ningúna excentricidad. Los ingleses tienen un modelo mucho más racional, con los bank holidays, y a la vez respetuoso con una tradición religiosa como la pascua (el easter o lunes de semana santa).
Es necesario un cambio en nuestra forma de organizar y vivir el tiempo de que disponemos. Ahora sería un buen momento para hacerlo, porque podría ser un factor positivo para salir de la crisis… y porque nuestros cuerpos lo agradecerían.
Diario Público 25/09/09
No he seguit massa de prop els fets d’Arenys de Munt, però m’ha semblat que en el bàndol del seny s’hi ha posat l’alcalde d’aquest municipi, en Carles Mora. Cada vegada que l’he vist m’ha semblat que s’explicava amb mesura, sense estridències, amb un to conciliador.
Més encara, s’ha de reconèixer la forma d’acatar les decisions judicials (barroeres i discutibles, però que s’han de complir) i la forma de fer-ho, allunyant-se d’actituds desafiants, que donarien la raó als que han volgut interrompre el procés i farien les delícies de la parròquia més primària, que busca com sigui el la èpica i el martirologi.
El resultat és que la consulta s’ha fet en un ambient festiu malgrat els intents provocadors, i que demà tothom podrà continuar fent la seva vida. Que és el que se li demana a un alcalde.
Ni correcció política, ni prudència, ni res de res. Amb la valentia acostumada, un grupet d’entitats han decidit dir ben alt i ben fort, que comencen a estar cansades de tant de rollo caritatiu amb la crisi com a excusa
Jo ja m’hi he adherit
Ho admeto, sentia curiositat i vaig llegir “La condició postmoderna”, de François Lyotard, que s’ha de ser massoquista. El resum és que no s’entén res. S’identifica la modernitat amb uns papus que es diuen “grans relats”, se’ls hi busca un error argumental de tipus lingüístic que els desconnecta de la realitat i patapam! Ja hem mort al papus! Ni el David, ni el Manelic, ni Frodo Bolsón, posi un Lyotard a la seva vida i espolsi’s els fantasmes tronats de les golfes.
Un any abans, havia recollit de casa d’un amic un llibre que es diu “Problemas de Legitimación en el capitalismo tardío”. Vaig veure que era del Jürgen Habermas i vaig pensar que seria una cosa bona de llegir, però va resultar ser infumable. Temps més tard vaig veure que era una resposta a “La condició postmoderna”. O sigui, jo massoca per llegir i l’Habermas encara més per respondre i entrar en el joc. De tanta tribulació me’n va salvar el Chomsky, que en una entrevista deia que ell no tenia cap desacord amb Foucault, bàsicament perquè no l’entenia (“Mai he conegut ningú que fos tan completament amoral. Generalment quan es parla amb algú, hom suposa que s’hi comparteix algun territori moral. Amb ell em vaig sentir, no obstant, como si estigués parlant amb algú que no habités el mateix univers moral. Personalment em va resultar simpàtic. Pero no el vaig poder entendre, como si fos d’una altra espècie o alguna cosa així”). Em va tranquilitzar molt, perquè també havia intentat llegir “La genealogia del racisme” i se’m feien molt farragosos aquells paràgrafs on es combinaven conceptes topogràfics, filosòfics, antropològics, històrics i estètics. Tipus “la implosión de los centros urbanos en el yo-todo produce una exfoliación (a)histórica de la dimensión tribal que reducen las incógnitas a una sola: pit o cuixa?” (Els autors castellans hi afegeixen un toc de gastronomia o de tauromàquia, per allò de “no ser menos”). Tenia la sensació que Foucault anava fent salts de trapeci i piruetes argumentals sense solta ni volta i se’m va cansar la vista. A prendre pel sac, doncs, si no l’entén ni el Chomsky! La darrera lectura (després d’algun altre llibre i diversos números de la revista Archipiélago) va ser “Impostures intel·lectuals”, una resposta esclaridora a tanta faramalla.
De tanta incursió en territori postmodern, però, algunes idees sí que n’he arribat a extreure. La primera, que la crítica al projecte postmodern parteix de gent que no ha entès què és la modernitat. Bé, si la modernitat la reduïm al Marxisme-Leninisme, el colonialisme, les lleves massives i la màquina de vapor, doncs potser sóc jo que no l’he entesa. No deixa de ser irònic que algú consideri que la modernitat entra en crisi per la impossibilitat de les seves bases teòriques, els grans relats de marres, d’explicar-ho tot. És molt deshonest enrecordar-se d’un il·luminat com August Comte o de la pitjor lectura marxista i oblidar-se de Hume, Locke, o Stuart Mill (d’aquests sí que se’n pot recomanar la lectura, en aquests se’ls entén quan escriuen). Que no es pot explicar tot, és una premissa racionalista, només l’irracionalisme religiós o filosòfic poden pensar que hi ha respostes a totes les preguntes. Si cada individu té consciència, no hi ha possibilitat d’establir una veritat universal, com a mínim pel que fa als principis morals. Del que es tracta és de construir un ordre social que garanteixi que la consciència d’un no s’imposi a la de la resta. La democràcia, en diuen, un invent que no acaba de convèncer als postmoderns. Suposo que és perquè la democràcia s’ha de construir sobre un mínim comú denominador de valors i sobre la possibilitat de contrastar-los a partir d’un debat racional. I si la raó és un altre papus…
La segona conclusió és que si entres en territori postmodern pots sortir-ne considerant que si els Drets Humans són un constructe social d’una època determinada, doncs que potser no paguen la pena. I si a tu el que et mola és la revolució de dalt a baix i de dreta a esquerra (o de baix a dalt i d’esquerra a dreta, no vull ser jo el que imposi models), doncs que potser no són tant importants, que amb una mica de paciència i quatre teories ben sofisticades trobarem la contradicció definitiva del sistema de poder i tot saltarà pels aires. De manera que no cal dir que ets d’esquerres, això només és una convenció. No cal organitzar-te, reflexiona a casa teva i quan surtis al carrer ho veuràs tot més clar. No cal que t’indignis amb la pobresa, la humiliació o la tortura, la dignitat és un concepte petitburgès.
I tens al pobre Habermas buscant els problemes de legitimació del tardo-capitalisme. Sí Jürgen, uns problemones de collons, el mur va caure cap a l’altre cantó i el que hem viscut és una al·lucinació col·lectiva, ja se sap que això de la postmodernitat consisteix en pensar que res és el que sembla sinó tot el contrari. De fet, vivim la utopia socialista, el millor dels mons. Jürgen, no ho has entès. Al camarot postmodern, la Internacional s’ha fet verb, carn i serpentines.
