esperant els bàrbars


El carretó dels gossos
25 Març, 2012, 11:33 am
Filed under: personal, progrés, recomanacions | Etiquetes: ,

Hi ha vida, i hi ha vida. Hi ha la vida material, la que omple la terra, la que compartim amb els animals i les plantes, cegues, sordes i mudes. La que es redueix a la supervivència dels gens. És la vida per oposició a la mort. I hi ha la vida espiritual, la vida com a plenitud i llibertat, la que s’expressa a través de la consciència. Ambdues dimensions colisionen, lluiten entre elles, i s’alimenten l’una a l’altra eternament. Quan ressonen harmònicament, som feliços. Quan estem sans i sadollats, quan estimem i som estimats, som feliços. Quan estem malalts, o famolencs, o farts, quan estem sols o quan ens hem traït a nosaltres mateixos, la felicitat s’allunya. La nostra capacitat (interior i externa) d’establir un equilibri entre la vida material i la vida espiritual és la mesura de la nostra llibertat.

“El carretó dels gossos”, de Mercè Núñez Targa, ens explica la lluita de la vida espiritual per no quedar reduïda a la vida material, per impedir que l’escletxa de la llibertat s’extingeixi. És la lluita de la dignitat resistint quan el cos és torturat. La lluita de la llibertat per viure, que és la lluita de la vida per la llibertat. La narració de la reclusió als camps nazis és crua, feridora. La privació de llibertat, de vestit, de menjar. La obligació de treballar dotze hores seguides o més a les fàbriques d’armament; l’ordre de formar de peu, immòbils, hores i hores (els terribles appel). La crueltat, la humiliació, la deshumanització. El pitjor monstre nascut del malson del projecte nacionalsocialista. Ella ho va viure (sí, viure) i en va sortir per explicar-ho amb paraules senzilles. Com diu ella mateixa:

“Però és veritat i cal escriure-la, la veritat, encara que molts, com jo mateixa als anys trenta, arronsin les espatlles amb escepticisme. Escriuré perquè cal dir-ho i encara que no en sàpiga massa, amb el meu vocabulari empobrit per l’exili; perquè no es tracta de fer obra literària, sinó de dir la veritat. I això sí que ho faré.”

El resultat és una obra breu que t’arrossega i et regira, que et recorda allò que saps però preferiries oblidar. Un llibre necessari quan va ser escrit (1980), ara i sempre. Un llibre que ens fa més savis perquè ens obliga a preguntar-nos perquè, com va ser possible. I no hi ha resposta racional.

Però sí que hi ha la resposta moral, la que escriu la Mercè i que s’acaba així:

“Després, hi hagué un llarg parèntesi de sanatoris, hospitals cases de repòs, recaigudes i quiròfans. Calgué vèncer la por de tornar a la vida normal, aprendre de bell nou, com una criatura petita, els gests senzills: pagar el lloguer, anar al forn a comprar el pa, saludar un veí; sortir del ghetto moral, del «jo ja no sóc com els altres», «els qui no han estat als camps no ens poden comprendre». I no dir-se mai «jo ja n’he fet prou; ara que els joves…», sinó donar-se a la vida plenament, caminar sempre al costat dels que van endavant sense deixar-se com diu Maragall, «dur a la tranquil·la aigua mansa de cap port».

Advertisements

1 comentari so far
Deixa un comentari

[…] Font de l’article Que en […]

Retroping per El carretó dels gossos |xcat.cat




Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: