esperant els bàrbars


En Joan Petit les passà canutes (i nosaltres ho cantem)
15 Desembre, 2010, 12:50 am
Filed under: inclassificable, manies

De les cançons per infants, potser la més popular és el Joan Petit. Tots l’hem cantada, ballada i hem picat de mans per seguir el ritme alegre que parla d’un Joan que és petit i que balla. Un autèntic hit. A més, serveix per aprendre les parts del cos. El dit, la mà, el colze… i així tot el cos. Ideal guarderies, vaja.

Però l’origen del Joan Petit és ben truculent. En Joan Petit és un personatge real, un Occità que es va aixecar en armes contra Lluís XIV a la Revolta dels Crocants. Quan el van enxampar el van sotmetre al suplici de la roda, que consisteix en anar mutilant el reu fins la mort, i això és el que n’ha quedat. La memòria oral de la tortura ha derivat en cançó infantil.

De vegades ho explico i hi ha gent que se sent decebuda, com si li hagués arrencat un tros d’infància. A mi em sembla fascinant, no per macabre, sinó per com es construeix cultura, llegenda, folklore, tradició… No hi ha un passat idílic que haguem malbaratat, més aviat al revés. Venim d’una història plena de patiment i violència, i cantar-la pot ser un bon exorcisme. Els infants compleixen aquesta funció, ara que ens acostem al nadal no està de menys recordar-ho.

I la pregunta és: què cantaran els nens d’aquí a cinc-cents anys?

Anuncis


Passi, que veurà el piset
14 Octubre, 2010, 11:40 pm
Filed under: inclassificable, personal

Ja fa un parell de dies que em dutxo amb el dragó que veieu a la foto (ejem!). S’ha instal·lat al meu lavabo i d’allà no en surt, i a mi em fascina. He optat per fer-li una foto i la penjo aquí perquè em sembla la millor manera de presentar-lo en família. A més, ja vaig dir fa temps a l’Espai de Lliurepensament, que em sembla un animal pràctic i entranyable.

Doncs això. Aquí el dragó, aquí uns amics. I viceversa.



“Jarrones chinos”
14 Setembre, 2010, 10:34 pm
Filed under: inclassificable

La conya del gerro xinès és del propi Felipe González, que consti. Comparava els expresidents amb un gerro xinès, que no saps molt bé on posar-lo. En paraules seves: Somos como grandes jarrones chinos en apartamentos pequeños. No se retiran del mobiliario porque se supone que son valiosos, pero están todo el rato estorbando.

En poques hores hem pogut constatar la gran capacitat metafòrica de González. Ens ho han demostrat ell mateix proposant la legalització del consum de drogues per acabar amb el narcotràfic. També en Pasqual Maragall, amb afirmacions tant curioses com que l’esquerra ja porta molts anys governant (set anys són molts?).

Amb aquest panorama s’entén millor que sempre es vulgui recol·locar als antecessors en el càrrec amb alguna vicaria (ja sigui en format “patada lateral, aprieta F3” o “patada parriba, aprieta F5”. No és per un inconfessable servilisme, ni per pagar favors. És per pura supervivència.



Una tardor mogudeta
8 Setembre, 2010, 9:50 pm
Filed under: inclassificable, laïcitat, país, progrés

Coses que passaran aquesta tardor

1. La crisi continuarà. Estarem pitjor que abans per tercer any consecutiu “y lo que te rondaré, morena”.

2. Farem vaga general. Contra la reforma laboral. Contra la “Ley de economía sostenible”. Contra la privatització de les caixes d’estalvi. Contra la fiscalitat regressiva. Contra les retallades socials. Contra aquesta estupidesa de voler repetir la merda de receptes econòmiques que ens han portat fins aquí (veure punt 1).

3. El Papa de Roma (un carca) inaugurarà la Sagrada Família (un bodrio). Hi haura una protesta considerable. Ètica i estètica. Riurem, em sembla.

4. Hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. Les més estranyes en molts anys. Amb un embús considerable de propostes de dretes. Que ara van de catalanistes, però són de dretes a més no poder. El retorn del carlisme, quina mandra.

5. I tants altres marrons que encara no sabem.

Amb aquest panorama no sé com arribarem a desembre…



Societat de la informació i reencarnacions editorials
6 Setembre, 2010, 9:45 pm
Filed under: inclassificable, vida moderna


Ja fa setmanes, però quan he llegit aquest post m’ha vingut a la memòria. Quina sensació més estranya, arribar a casa i trobar-te que encara s’editen les Páginas Amarillas. Quin atrasu, vaig pensar. No sóc l’únic.

Les vaig guardar, perquè són gratis (gratis!!) i perquè no saps mai quan hauràs de falcar un moble. Però no aconsegueixo recordar quan va ser la darrera vegada que vaig utilitzar la guia telefònica.

L’aspecte del totxo groc, allà tirat a la porta de casa, esperant que arribis i el posis en un calaix, és depriment. Si no hi ha cap cataclisme, el pobre s’estarà un any criant pols fins que arribi el volum que el substituïrà. I apa, al contenidor blau, a fer de pasta de paper i a reencarnar-se en un nou volum. Quin karma de merda, doncs.

Per alleugerir tant de patiment espiritual, avui he recollit les meves Páginas Amarillas, les he acaronat pel llom i els hi he xiuxiuejat: “No pateixis, no et preguntis, no et rebel·lis. Si et portes bé, et reencarnaràs en el proper catàleg de l’IKEA”.



Obert per vacances: Massa i poder (annex agostil)
13 Agost, 2010, 4:20 pm
Filed under: breus, inclassificable, manies

Fa temps vaig veure aquest vídeo tan divertit.

Avui a TED em trobo la dissecció del fenomen. Molt divertida, també. Podeu triar subtítols en castellà.

Si Canetti aixequés el cap…



I en Laporta què farà?
14 Juny, 2010, 8:47 pm
Filed under: breus, inclassificable, manies

Ara que ha quedat clar que el Laporta no mola, el Carretero continuarà oferint-li l’oro i el moro perquè sigui el candidat de Reagrupament?

Si el carlista de Puigcerdà ja no li agafa el telèfon, què farà el pobre Jan? En què es convertirà? Perquè amb l’ego que té no s’estarà callat i segur que hi ha algú disposat a utilitzar-lo. Acabarà de tertulià? De fet, ens ha deixat per la història frases mítiques com:

– Que n’aprenguin!

– Al loro!

– Que no estamos tan mal!

Els bàrbars les utilitzen de politono al mòbil, són uns horteres!

Desaprofitarem un boques de tanta categoria?