esperant els bàrbars


Austeritat? Esforç? (sí i no vs. no i sí)
26 gener, 2013, 12:18 pm
Filed under: ecologia, progrés | Etiquetes: , ,

AFFICHE_No_Austerity_EN

La crisi ja fa cinc anys que dura, que es diu aviat. Durant aquests cinc anys dues paraules màgiques han estat escopides sense parar pels mitjans de comunicació al servei de la dreta (o sigui, tots): austeritat i esforç. Amb austeritat i esforç ens en sortirem, diuen. Gastar menys i treballar més, diuen. Menys despesa i més treball, diuen. És una espiral delirant que de moment ens ha portat a gastar una fortuna salvant bancs i a tenir nivells d’atur que provocarien la fallida de qualsevol societat, però el mantra funciona a la perfecció. Austeritat i esforç.

I com que la dreta deia austeritat i esforç, l’esquerra s’ha posat a criticar l’austeritat, una paraulota que molta gent desconeixia fins fa quatre dies i ara s’identifica amb retallades socials.

Tot plegat, una cagada. Primer ICV-EUiA va sortir  la campanya de les generals del 2011 amb un programa d’austeritat alternativa. Després el PSC ha estat fent declaracions proclamant eslògans com “alternatives a l’austeritat”, “més enllà de l’austeritat”… no és cap acudit. ERC també ho ha criticat però sense fer massa soroll perquè de moment el silenci li senta bé electoralment (amb el risc de parlar i que se’n vagi tot en orris, però vaja, aquest no és el tema del post).

Perquè és una cagada? Perquè si hi ha un valor que ens farà sortir d’aquesta cruïlla civilitzatòria és l’austeritat. Però no l’alternativa, no, la de veritat. Que no té res a veure amb perdre drets, serveis, bous, esquelles i benestar. Res de res. L’austeritat és el contrari del luxe, de l’ostentació, del malbaratament. Davant del col·lapse ecològic del planeta, una revolució cultural necessària seria la que ens portés a fer una vida més austera. Però ara ja sabem que de moment la paraula se l’ha quedat la dreta. O sigui que comencem la batalla perdent, quin negoci…

Sobre aquesta qüestió de l’austeritat i l’error d’envestir sense pensar-s’ho dues vegades també hi ha un post bastant contundent del López Bulla amb el que coincideixo plenament.

La segona paraula màgica és l’esforç. Aquí l’esquerra s’hi ha amotllat millor. Clar, clar, si ens esforcem ens en sortirem. Ens en sortirem perquè ho diuen els Manel. Perquè identifiquem esforç i treball com a bons continuadors de la tradició obrera, perquè no hi ha res pitjor que passar per dropo, sobretot a Catalunya…

A tots aquests els respondria: Paul Lafargue.



Gente peligrosa. El radicalismo olvidado de la Ilustración europea
23 gener, 2013, 11:33 pm
Filed under: laïcitat, progrés, recomanacions | Etiquetes: , , ,

Blom

Llibre recomanat a interessats i interessades en la Il·lustració. Pel títol ja es veu que la cosa va de veres: perill, radicalisme, oblit… I tot això per explicar-nos que, com sempre, ens enganyen. Un llibre agosarat, que pren partit i passa factura amb Voltaire i Rousseau (especialment amb aquest darrer), que ens posa al centre d’una extraordinària aventura intel·lectual acompanyant Diderot i D’Holbach, Helvetius, Hume, Beccaria i d’altres a través dels seus sopars, la seva amistat, els seus debats filosòfics, les seves empreses, les seves querelles…

No detallaré el contingut del llibre (que ja es pot anticipar), només diré que està escrit amb un estil amè, didàctic, que ens endinsa en detalls biogràfics i ens ofereix una visió panoràmica de la segona meitat del s.XVIII, que ens ajuda a entendre els fonaments vitals del debat d’idees i el viatge profundament passional que va de l’angoixa existencial a la creació d’un nou sistema de pensament, d’una nova visió del món, de l’home i del propi pensament.

Va existir, doncs, un flanc radical en la Il·lustració europea, però com sempre passa, ha estat bandejat perquè el poder, tots els poders, necessiten ocultar la llibertat i els seus amants.



Intel·lectuals engatjats
12 Novembre, 2012, 6:51 pm
Filed under: manies

Això de llegir llibrots antics té coses curioses. Com per exemple descobrir que la següent frase que parla de Josep Robrenyo, el precursor del teatre modern català (català i progre, val a dir): “Podríem resumir la vida de Josep Robrenyo i Tort dient que visqué i lluità per dues grans causes: contra l’imperialisme del francès i contra l’opressió dels governants. I hi lluità amb tots els medis que tenia. Amb les armes a les mans, amb la ploma – com a bon escriptor engatjat – i des de dalt d’un escenari.

Alguna molla salta al cervell: escriptor engatjat? Serà l’equivalent a l’engagée dels gavatxos?

Miro el diccionari, i efectivament: engatjar vol dir lligar amb una promesa, amb una convenció.

Francament, ho desconeixia. I em sap greu que es perdin les infinites connexions que tenen el català i el francès.

Deuen faltar intel·lectuals engatjats amb la qüestió…



Votaré ICV-EUiA
8 Novembre, 2012, 6:52 pm
Filed under: personal | Etiquetes: , ,

Sembla que aquestes eleccions que s’acosten són molt importants. A mi m’ho semblen totes, d’importants; però vaja, si serveix per augmentar la participació, ja m’està bé que hi hagi tensió i expectació.

Una mostra que potser sí que ens hi juguem alguna cosa més que una majoria o una altra, un govern u un altre, és que portem unes setmanes en que apareixen manifestos a tort i a dret. Catalanistes federalistes, espanyolistes federalistes, espanyolistes no tan federalistes, independentistes apassionats, independentistes conversos, progressistes que no ho són… fins i tot un de bombers per la independència. Per mi, aquesta campanya electoral serà la campanya dels manifestos.

He estat pensant quin manifest m’agradaria signar i al final he optat pel “do it yourself”. O sigui que exposo els meus motius per votar i avall que fa baixada, que per alguna cosa em vaig obrir un blog.

Jo votaré ICV-EUiA i m’agradaria explicar bé els motius. Com a deure cívic, autobombo, propaganda… No ho sé, em ve de gust fer-ho.

Votaré ICV-EUiA perquè ho he fet en altres ocasions i mai he tingut la sensació que em prenien el pèl ni es distanciaven massa d’allò que deien que farien. Això a mi em sembla fonamental.

Votaré ICV-EUiA perquè em sembla que són qui millor ha fet oposició a les retallades socials. Bé, pràcticament ha estat la única força que ho ha fet. Els altres han estat distrets amb parides o s’han menjat amb patates el discurs de la dreta. L’Herrera no, que sempre ha estat un tipus complidor. Ell allà ha donat pel sac tot el que ha pogut, que és el que li demano a un partit quan fa oposició. Perquè per a que hi hagi un bon govern es necessita una bona oposició.

Perquè he tractat molta gent de molts partits, ja fa molts anys. I sempre m’han semblat gent en qui confiar, en general, i contràriament al que pensa una majoria social. Però amb la gent d’ICV-EUiA m’hi identifico en la forma de fer política més que amb la resta. És un estil que de vegades exaspera, perquè li falta instint assassí i eficàcia (en política l’eficàcia és imprescindible), però que a la llarga també defineix un estil menys compulsiu a l’hora de prendre decisions. I perquè cony, quan penso en els noms, doncs m’hi identifico bastant: l’Herrera, la Hortènsia, el Gomà, l’Elsa, la Noe, el Coscu, la Isabel…

Perquè ICV-EUiA aspira a encarnar una nova modernitat cultural, política i social. Això fa que se’ls acusi de pijoprogres, que és l’equivalent polític a l’insult típic dels coles: empollón. Fent la caricatura de la caricatura, diria que l’insult aquest de pijoprogre acaba sent una exhaltació de la vulgaritat. Ser progressista és aspirar a la modernitat, així ho veig jo, i la modernitat no ha de tenir res de vulgar. Posats a criticar, m’agradaria un discurs econòmic més propositiu i no tant basat en el no. No a les retallades, no al desmantellament de l’estat del benestar, no al quart cinturó… Que s’ha de fer, però no pot ser l’element central si el que es vol és sumar majories. Per mi, el que ha fallat és un sistema antic i estúpid i en necessitem un de modern i intel·ligent. Però com que jo d’economia en sé poc, millor callo. Val a dir que ningú diu res massa agosarat sobre aquesta qüestió, i és una llàstima. Si no parlem d’economia ara, quan ho farem?

Votaré ICV-EUiA perquè en aquest context en que s’intenta polaritzar el vot a partir de dues banderes per intentar tapar unes tisores, ICV-EUiA ha estat intel·ligent i ha dit sí a l’autodeterminació i ha continuat denunciant la injustícia majúscula a la que es veuen sotmeses les persones més vulnerables. O sigui que no ha caigut en cap trampa, com sí ha fet el PSC, obstinat en seguir el joc mentres critica el resultat. A ICV-EUiA, amb aquest tema, només li demanaré un gram menys d’ambigüetat amb la qüestió nacional que la que gasti CiU. Pel que deia abans de l’eficàcia. I perquè entre el cinisme i el messianisme discorren els camins de la política.

I no em fan falta gaires més motius. Una forma de fer política, una visió progressista de la realitat, claredat en la qüestió nacional… I poca cosa més. En el fons els partits no són tan importants com ens pensem. El que passa és que són imprescindibles.



CT o la Cultura de la Transición
4 Setembre, 2012, 2:10 pm
Filed under: recomanacions | Etiquetes: ,

Un exercici (coral) interessant de posar a la picota el consens cultural que durant tres dècades ha servit de cobertura als consensos econòmics, polítics i mediàtics del Reino de España. Interessant perquè assenyala amb el dit, cosa que és d’agrair, la crosta discursiva del pensament hegemònic que ens va treure d’allò (una dictadura feixista) i ens ha portat fins a això (un desastre de país). Més de dues-centes pàgines destapant noms, capçaleres, programes, eslògans i dispositius varis que el poder ha anat fabricant i sostenint per estupiditzar la població, i impedir una mínima actitud crítica i conflictiva, una mínima presa de consciència. Res de nou, però aplicat a la nostra realitat.

Malgrat tot, es troben a faltar alguns ingredients i el quadre acaba resultant repetitiu. No es diu res de la clau generacional, dels soixante-huitards que han copat tots els estaments de poder, del seu pensament. La qüestió territorial gairebé no apareix per enlloc, i mira que omple pàgines i titulars, alguna cosa deu tenir a veure. I hi ha una constant referència al moviment 15-M com el moviment que certifica la defunció de la Cultura de la Transició, que acaba resultant pueril.

Però vaja, és un llibre amb moments interessants perquè posa el dit a la llaga, a moltes llagues, i això s’agraeix.

El llibre està editat per DEBOLSILLO a un preu més que raonable.

Un llibre recomanable? Mmmmm… una mica.



Peixet recollit a la xarxa (3)
18 Mai, 2012, 11:22 am
Filed under: recomanacions

Els brokers estan com un llum, especular com a malaltia mental.

Jose Rodríguez vs Baumann (òbviament, prefereixo Jose Rodríguez)

Un anàlisi sobre el 15M

Que el diner pot ser virtual ja ho sabem i ho practiquem a diari. Però tota una moneda pot ser virtual? Aquí la última notícia. I ara hi entra en joc un banc central, o sigui que la cosa es posa interessant.

Anton Reixa fa el pena. La SGAE, de moment, no té remei.



Spanish Neocon
17 Mai, 2012, 1:28 pm
Filed under: recomanacions | Etiquetes: , ,

Fa anys que sentim a parlar dels neocons. Però a diferència dels USA, on hi ha una muntanya d’estudis, articles i literatura variada, a Espanya i Catalunya se n’ha escrit poc. Podria ser que per aquí no hagués arribat la seva influència? No sembla que sigui així, o no s’entendrien tants fenòmens polítics, socials i culturals dels darrers deu anys: la guerra d’Irak, Madrid, Intereconomía, Espe vs. Gallardón i Rajoy, els Kikos, Legionarios i demés, les campanyes contra l’estatut, les manifestacions contra el matrimoni homosexual, la llei de l’avortament o educación para la ciudadanía… El neoconservadurisme ja fa anys que s’ha instal·lat a Espanya, val a dir que amb èxit de crítica i públic. I a Catalunya? doncs com és habitual, ho ha fet més subtilment, però també hi ha pistes (Gregorio Luri publicant al diari Ara i assessorant el Departament d’Ensenyament, en Ferran Sáez i el Salvador Sostres, Valentí Puig… haberlos haylos).

De llibres n’hi ha alguns, com deia, però pocs. Com que pel Màster vaig fer un treball sobre el paper de la religió en els neocons, doncs vaig furgar una mica i em sembla que puc dir això, que falta estudi sobre la matèria. Hi ha el llibre que van publicar des de la Universitat de Girona “Cons i Neocons, el rerefons filosòfic“, també hi ha “El neoconservadorisme americà (i la seva deriva de Trotski a Bush)” del Gregorio Luri per a la Col·lecció IDEES, i un de publicat pel Grupo de Estudios Estratégicos que es diu “Qué piensan los Neocon españoles” que és un recull d’articles. Òbviament s’ha publicat molta cosa de Leo Strauss, però res de l’Irving Kristol, per exemple. En general es parla del moviment neocon nordamericà, però molt poc de la seva presència i arrelament aquí.

Ara ha sortit aquest llibre, “Spanish Neocon. La revuelta neoconservadora en la derecha española” que m’ha semblat bastant recomanable. Està escrit a vàries mans (Pablo Carmona, Beatriz García i Almudena Sánchez) des de l’Observatorio Metropolitano, un col·lectiu madrileny. Narra l’emergència del neoconservadorisme a Espanya (amb epicentre a Madrid) i el seu fort dinamisme, la seva capacitat de provocar i oferir una relectura de la realitat a través de l’ús dels mitjans de comunicació, la seva connexió amb els moviments socials i també dedica una part (per mi, la més fluixa) a analitzar les polítiques públiques dels neocons. Si hagués de fer una crítica, diria d’una banda que no aconsegueix establir una línia nítida entre neoliberalisme i neoconservadorisme i d’altra banda que trobo a faltar el que per mi és el més interessant del neoconservadorisme espanyol: la seva capacitat de regenerar la dreta espanyola, dotant-la d’una clara vocació ofensiva en la conquesta de l’hegemonia cultural fins al punt de ser capaç de superar el llast del franquisme sense haver de revisar-lo i renunciar-ne. Una estratègia de modernització i radicalització d’una gran eficàcia.

Alguns paràgrafs destacats

Como en el caso de Estados Unidos, el objetivo no era tanto movilizar votos, como socializar mecanismos de pensamiento que arruinasen las bases del modelo social y político del centro-izquierda, apostar por una hegemonía a largo plazo – un nuevo siglo neocon – alimentada por un estado de ánimo capaz de defender y sustentar, a pie de calle, en el dia a dia, los valores conservadores.

… no debemos olvidar que esta moral no está escrita en ningún ideario político tradicional, aunque se base en postulados tradicionalistas, sino que es tan móvil como el escenario táctico que se abre en cada coyuntura. La moral se arma pues como una narración que emana antes de la estrategia política que de cualquier escritura sagrada. Si no se reconoce esta suerte de “cinismo moral” es imposible entender un movimiento que se oculta tras el caos de la realidad y ataca con fuerza unos principios que se manejan antes como fetiche que como verdades trascendentes. Podemos decir así que la fuerza del método neocon no está en la coherencia de su ideario sino en su autopostulación como solución ante el caos que provocan el miedo y el malestar social.”

Al margen de los previsibles insultos, de los análisis rocambolescos y del despiste generalizado que ha provocado el 15M en estos sectores, lo más importante es que ha socavado y volteado algunas de las presuntas verdades sobre las que se había apoyado la ofensiva neocon. En cierta medida, una de las líneas medulares de la constelación neocon se ha descompuesto. Desde la aparició del 15M, el intento de acaudillar el malestar de la sociedad durante los gobiernos de Zapatero con temas como el 11M, el aborto, la familia, la memoria histórica o la crisis tiene una formidable competencia.

Un llibre, doncs, recomanable.