esperant els bàrbars


Novíssims moviments, velles ressonàncies
15 Mai, 2012, 11:56 am
Filed under: inclassificable, progrés | Etiquetes: , , , ,

Ara que el 15M es torna a activar i la situació econòmica i política ha empitjorat, seria una llàstima deixar passar la oportunitat de recordar els episodis de revoltes populars a Barcelona i rescatar alguns himnes revolucionaris. Per allò dels orígens i la identitat que cantava el poeta… Potser també per allò que deia Marx, que la història es repeteix, primer com a tragèdia i després com a farsa.

Això del 15M adopta múltiples formes i té mil cares, però com a mínim l’any passat alguns dels moments més impactants van ser l’intent de bloqueig del Parlament i les caçolades (demano assessorament lingüístic: la traducció al català de “caceroladas” és aquesta? caçolades?).

Allò del Parlament va ser un desastre (previsible) i sembla que no anés amb ningú, ara veurem perquè. Les caçolades sí que tenien més èxit, com a mínim pel que fa a adhesió poular. La gent es trobava a la plaça o sortia al balcó i atonyinava una paella amb un cullerot. Fàcil i sorollós. Efectiu? Això és una altra cosa, jo ja hi vaig dir la meva, però massiu segur que sí. De moment la versió 2012 del 15M no ha cridat a les armes, però no m’estranyaria que ho fes aviat. Des d’aquí m’agradaria contribuir amb una nota històrica poc coneguda.

No seria la primera vegada que a Barcelona els estris de cuina simbolitzen la subversió de l’ordre social. Sens dubte, el moment estelar d’aquest fenomen és la Revolta de la Jamància (1843). No m’entretindré a detallar el context i les causes però vaja, són molt “segle XIX”. Farts de la regència d’Espartero, en Prim es pronuncia a Reus (amb Milans del Bosch, como no) i a Barcelona s’organitza una Junta Suprema de Catalunya per donar suport al canvi i impulsar un procés democratitzador, modernitzador, igualador… Però com passa sovint, un cop els pronunciats aconsegueixen el poder, es desentenen del programa de la Junta i la gent es desenganya. La situació, ja delicada, s’acaba de crispar i la Junta crida a la revolta contra el Govern (ara en mans de Prim).

Així comença la Revolta de la Jamància, un dels episodis més tragicòmics de la història de Barcelona, que durarà 81 dies i de la que en destaquem:

1. El nom. Jamar vol dir menjar en caló, el que ens demostra allò que deia el Palomino, que “la raza, más que pura, es puta”. I a Barcelona “no veas”, podríem afegir.

2. El símbol. Els revoltats es cosien una paella de fireta a la camisa.

3. L’himne. Cantaven la Cançó de la Paella, més coneguda com “El Chirivit”. Aquí podeu llegir la lletra, sembla ser que escrita per l’Abdó Terrades.

Ay, ay, ay, chirivit!
madurs a la paella!
Ay, ay. ay, chirivit!
en Prim serà fregit!

Cristina, Prim, Narváez
y tots los moderats,
dintre de la paella
purgaràn ses pecats.
Ay, ay, ay, chirivit…

Mori l’aristocracia
prou mal nos ha fet ja,
lo poble vol ser amo,
¡viva Déu que ho serà!
Ay, ay, ay, chirivit…

Ja que exposem les vides
per tenir llibertat,
los nostres vots que valguin
per fer los diputats.
Ay, ay, ay, chirivit…

May més vulguen los pobres
pagar contribucions.
que´ls rics les paguin totes
amb sos robats milions.
Ay, ay, ay, chirivit…

Tampoc volem que hi hagi
centenars d’empleats:
Molt temps per mantenir-los
hem anat despullats.
Ay,ay, ay,chirivit…

Es la salut del poble
nostra suprema lley;
aquella que la quebranti
li llevarém la pell.
Ay,ay,ay, chirivit…

Molta sanch ha de córrer
dels pillos moderats;
també la dels trapelles
que’ls vulguin imitar.
Ay, ay, ay, chirivit…

Amanim les paelles
que promte han de servir
y amarrem forses murris
dels que s’han de fregir
Ay, ay, ay, chirivit,
madurs a la paella;
ay, ay, ay, chirivit,
en Prim serà fregit!

4. L’assalt a la Ciutadella (que és on ara hi ha el Parlament). Si a la Ciutadella hi ha el poder militar, doncs haurem de fer-hi front, deurien pensar els revoltats. O sigui que van fer els preparatius, es van omplir de valor, van entonar els himnes pertinents (La cançó de la paella i La Campana) i au, a córrer cap als murs de la fortalesa. Tot feia bona pinta si no fos… si no fos que van calcular malament l’alçada dels murs i les escales que portaven feien curt. O sigui que els pobres assaltants van rebre de valent. Això va debilitar la revolta, cosa que va aprofitar en Prim per bombardejar la ciutat (emulant l’Espartero) des de la Ciutadella, Drassanes, Fort Pius, Montjuïc… els sospitosos habituals de la repressió. Diuen que van caure més de 12.000 projectils i van causar més de 300 morts. Sotmesa la ciutat, va començar el típic procés de repressió amb detencions, exilis forçats, etc. Molt “segle XIX”, ja ho he dit abans.

O sigui que ja ho sabeu, quan us cridin a la caçolada, no penseu que sou uns moderns, al contrari. Entomeu la paella i invoqueu la força dels vostres ancestres, si piqueu bé sentireu el Chirivit de fons. I sobretot. Si fan falta escales, calculeu bé la mida.

Fonts:
La lletra de la Cançó de la paella l’he trobada al bloc Altres Barcelones d’en Dani Cortijo.
La foto és de la Berta Mundó.
Anuncis


15M (i XI) Apoteosi postmoderna: popularització de l’idealisme
13 Juny, 2011, 7:33 pm
Filed under: Associacionisme, manies, mlp, progrés | Etiquetes: , ,

Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.

Apoteosi postmoderna: popularització de l’idealisme

I una darrera reflexió, molt intuïtiva. Estem davant l’apoteosi de la postmodernitat? En la seva intervenció a la UPEC del 2009, Jean Bricmont, coautor del llibre “Impostures intel·lectuals”, definia el postmodernisme com la popularització de l’idealisme. I un moviment que té en la indignació (és a dir, en un element passional) el seu lema, és un moviment idealista, que exclou la racionalitat del seu centre. Si és així, no anirà molt lluny. Com a molt, serà la utopia que esgoti les utopies per un bon temps.



15M (X) 13M del 2004 o 12M de 2000?
12 Juny, 2011, 7:31 pm
Filed under: Associacionisme, manies, mlp, progrés | Etiquetes: , ,

Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.

13M del 2004 o 12M de 2000?

Alguns han volgut veure en el moviment d’indignats la reedició de la mobilització del 13M del 2004, quan el PP va perdre les eleccions. El motiu principal de la confusió és la proximitat de la convocatòria amb les eleccions municipals. D’aquí que molta gent, ingènuament, pensés que tindria algun efecte electoral a curt termini. Però sembla més aviat que estem en el moment inicial del cicle de mobilitzacions. Per tant, més aprop del 13 de març del 2000, quan el PP guanyava la majoria absoluta i alhora es convocava la Consulta Social per l’Abolició del Deute Extern. Fa la pinta, doncs, que estem al començament del cicle.



15M (IX) Anarcofranquisme?
11 Juny, 2011, 7:29 pm
Filed under: Associacionisme, manies, mlp, progrés | Etiquetes: , ,

Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.

Anarcofranquisme?

El concepte de culpa és difícilment aplicable a l’anàlisi política. I ara tenim la població fotent la culpa de tot als polítics i tenim als polítics fotent la culpa de tot als altres polítics. També als sindicats. Ah, i els empresaris. Una culpa molt repartida, doncs.

Si sortim del concepte culpa potser hi veurem més clar. Un país sense tradició democràtica i encara amb algunes fases de la modernització pendents d’acomplir, es troba de cop abocat a unes polítiques neoliberals, concretades en una especulació immobiliària galopant. No hi ha moviments socials forts que hagin pogut frenar-ho, per manca de tradició democràtica. I la irracionalitat s’instal·la a totes les cases, tothom vol ser propietari. És més, tothom vol ser ric!! S’ha de ser tonto del cul per pretendre ser ric imitant als altres, però com que no tenim experiència al respecte…

I ara, un cop tot ha fotut un pet, ens indignem i pretenem solucions ràpides. Tan ràpides com ho va ser el creixement irracional. O sigui, que també són solucions irracionals. I amb mètodes irracionals, com percutir una paella des del balcó de casa.

El país s’ha tornat boig? No, ja ho estava.

El pitjor de tot plegat, però, és que un altre cicle de governs progressistes s’acabarà sense que s’hagi consolidat una societat civil forta que aporti la necessària racionalitat democràtica a les decisions polítiques. Perquè la democràcia té aquesta virtut, encara que molts la critiquin. La racionalitat.



15M (VII) El paper de l’esquerra política i social
9 Juny, 2011, 7:26 pm
Filed under: Associacionisme, manies, mlp, progrés | Etiquetes: , ,

Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.

El paper de l’esquerra política i social

Es constata que hi ha un bloqueig de la participació. La gent té la sensació que se li escatimen decisions, que viu en una ficció. A Espanya (i a Catalunya) hi podem afegir la poca tradició democràtica, l’escàs pes de l’associacionisme en la vida civil i cultural… És aleshores quan sorgeix la indignació i la gent es revolta. Però una revolta ens indica que hi ha un dèficit. Quin ha de ser el paper de l’esquerra? Fa bé d’alimentar aquests episodis puntuals d’indignació? És normal que a les assemblees hi trobem dirigents polítics de partits que governen o han governat? No es pot dir que no hagin tingut oportunitat de prendre decisions. El seu paper és sumar efectius a la indignació o procurar establir un mínim de dialèctica política?



15M (VI) Les comparacions amb el 14M són odioses però…
8 Juny, 2011, 7:25 pm
Filed under: Associacionisme, manies, mlp, progrés | Etiquetes: , ,

Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.

Les comparacions amb el 14M són odioses però ens expliquen bastantes coses

El dia abans del 15M, a Barcelona es va celebrar una manifestació contra les retallades socials. I era de les grosses. Molt més que la del 15M, que era més aviat petita. Com és que una va passar desaparcebuda i l’altra va tenir tanta repercussió? La resposta no pot ser una altra que l’atenció prestada pels mitjans de comunicació, el que ens hauria de fer pensar si no hi ha un interès en donar veu a la contestació més acèfala i apolítica per evitar donar-la a sindicats i organitzacions socials, amb un lideratge polític més clar i per tant amb més capacitat de negociació. No cal dir que és més cool acampar que negociar un conveni col·lectiu.

Conclusió: l’atenció dels mitjans ha contribuït de forma determinant a l’èxit del 15M. És una contradicció preocupant i es confirma que el veritable enemic públic contra el que tothom tira amb bala són els sindicats. El sindicalisme de classe és contracultural?



15M (V) Del llenguatge antipolític al discurs progressista (amb sort)
7 Juny, 2011, 7:23 pm
Filed under: Associacionisme, manies, mlp, progrés | Etiquetes: , ,

Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.

Del llenguatge antipolític al discurs progressista (amb sort)

El primer manifest de Democracia Real Ya (DRY) era, per dir-ho suaument, un poti-poti infumable. Ple de negacions, amb un llenguatge antipolític, semblava fet per gent sense experiència ni sensibilitat política. I no obstant, ha estat el detonant (DRY, no el manifest) d’una mobilització històrica. Amb el pas dels dies, les aportacions al moviment (i la inevitable dialèctica política amb el món exterior) han anat guanyant to polític.