esperant els bàrbars


Pedagogia laica, educació pel lliurepensament
13 Novembre, 2008, 6:40 pm
Filed under: articles, educació, laïcitat

De vegades ens volen desqualificar la laïcitat dient-nos que està antiquada, que és un valor decimonònic, que no cal fer-se pesats, que hi ha aportacions a l’educació més innovadores, actuals, peremptòries… I no obstant, la laïcitat és més contemporània que mai, si ens fixem en els reptes de l’educació.

Examinem de nou què ens aporta la laïcitat des d’una perspectiva pedagògica. És a dir, anem més enllà del fet que l’escola sigui laica, això és, que no serveixi per a l’adoctrinament religiós dels infants. Una pedagogia laica és una pedagogia científica, racionalista, que ha de promoure el lliurepensament i l’autonomia moral. No oferint receptes tancades sobre com viure la nostra vida, sinó despertant la inquietud de la crítica i la reflexió perquè cadascú construeixi la seva pròpia escala de valors. Un espai i una font de llibertat, altrament com podrem ser lliures si les nostres consciències no ho són? Bé, aquesta és la visió clàssica de la laïcitat. La d’un mètode que garanteix la llibertat de consciència, com a condició prèvia per a la resta de llibertats. Fins aquí tot és d’una actualitat total, no fotem!

Però com que els temps canvien, també val la pena aprofundir una mica en el món actual i les seves tendències. La que més preocupa a mestres i persones dedicades a l’educació és la quantitat d’informació disponible i el poc temps que hi podem dedicar. Per no parlar de la manca de pautes a partir de les quals digerir el gavadal de dades, opinions, imatges i sons que ens ofereix aquest bufet lliure que és la societat de la informació. Si la laïcitat és el mètode per l’autonomia moral, dic jo que davant d’una sobreabundància d’informació, tot esforç per dotar de criteri propi a les persones és indispensable! L’educació no s’ha d’obsessionar per donar eines perquè trobem informació, això ja ho fa el google! Si ens hem d’obsessionar (que tampoc), que sigui per oferir horitzons vitals sobre els quals cadascú reflexioni per construir lliurement una escala de valors.

L’altre canvi social que també genera polèmica és la dels canvis en els models de família i les diferències d’origen de l’alumnat. La rotunditat amb que es podia parlar de determinades pautes morals compartides (o imposades?) se n’ha anat en orris. Ara bé, això no ha de ser un problema, sinó tot al contrari. Només en la pluralitat hi ha veritable possibilitat d’optar. El que ens porta a una altra conclusió, el fracàs del model d’escola com a vehicle de reproducció de valors familiars. Cap comunitat d’origen, per majoritària o tradicional que sigui, pot aspirar a que els seus valors siguin els hegemònics o monopolitzadors de l’aula. En el frontispici de l’escola només hi han de constar els Drets Humans com a llindar ètic  comú a tothom. Cada família, cada grup social, haurà de buscar altres mecanismes de reproducció social. L’escola serà un espai per aprendre a aprendre, no tindrà marge per repetir ni reproduir el que uns grups socials (que sempre seran minoritaris si la societat és plural) consideren bo, dolent, desitjable, normal, bell, sagrat… Cada alumne haurà de respondre a aquestes preguntes individualment i contrastar-les col·lectivament, però no hi haurà una autoritat guardiana de la moral que vetlli per la ortodòxia… afortunadament.

Així doncs, la laïcitat ens ofereix noves respostes a velles preguntes. O era al revés?

Anuncis


Etiquetes
10 Novembre, 2008, 4:03 pm
Filed under: articles

Mai hauria pensat que, de cop, tant sols llençant un comentari al vent, sumaria tantes adhesions, quina més apassionada, de gent ben diferent i amb tantes ganes d’explicar les seves traumàtiques experiències. Ni l’esport, ni la política, ni un programa de televisió, susciten adhesió semblant a una consigna. Les etiquetes de la roba i les joguines són una murga.

Ho dius, així com qui no vol la cosa, i segur que algú salta com una molla per subscriure la teva afirmació i per dir encara més. Són emprenyadores, són empipadores, semblen fetes expressament per fer-nos perdre els nervis, t’acaben desesperant! M’atreviria a dir que han superat els embolcalls dels CD en rebuig popular, suposo que és perquè ara la música arriba d’internet i va directe al reproductor, i clar, els CD ja no els usem tant sovint. Però de roba en continuem portant, això no ho ha canviat cap aparell electrònic (de moment).

Hi ha les etiquetes de la roba, que piquen. Piquen l’esquena, el clatell, la panxa o les costelles. També emprenyen les que surten per fora de la peça. Les camises, jerseis i samarretes, amb etiquetes de mig pam que s’escapen per sota, com si fos obligatori anar amb la camisa per dins dels pantalons. Les etiquetes de les joguines també són molestes, tothom que té criatures ho diu. Fan lleig, i en alguns casos, són més grans que la pròpia joguina! Tant pel que fa a la roba com a les joguines, si mires d’arrencar-les, et pots carregar l’article. Li pots fer un descosit definitiu. Si les talles, et pot sortir bé la jugada o fer un estropell. O et pot passar que piquin encara més! Com que les escurces, agafen rigidesa i rasquen fins fer mal! Jo hi afegeixo un altre tipus d’etiqueta blasmable. La que posa el fabricant per espolsar-se responsabilitats i acaben confonent el consumidor. Dut al extrem del ridícul, hi ha la disfressa de superheroi que adverteix que l’article no serveix per volar. Sense arribar a aquest punt, l’altre dia vaig trobar una etiqueta d’una piscina inflable que no aixecava un pam de terra i que afirmava que era per a criatures majors de tres anys!

I mira que són importants, les etiquetes. Ens diuen moltes coses sobre l’article en qüestió, fins i tot de vegades ens diuen més coses que el propi article. De què està fet, on s’ha fet, qui l’ha fet, com s’ha de tractar, com es diu… Tota aquesta informació està condensada en unes tires primes de roba plenes de codis de barres, icones, numerets, percentatges, logotips… Que si made in china, que si no és tòxic, que si l’has de rentar a mà, que si compleix els requisits de la Unió Europea, que si has de vigilar no s’ho cruspeixi un infant, instruccions pel seu ús i gaudi del tot imprescindibles condensades en escassos centímetres quadrats de tela de niló. I és que el primer dret de qui consumeix ha de ser la informació. Sense aquest dret, tot se’n va en orris.

La qüestió, però, és si exercim aquest dret i actuem en conseqüència. És a dir, si comprem conscientment i fem de la compra una expressió més dels nostres valors. O si al contrari, ens desplacem com zombies entre prestatgeries per les botigues que ens posen música a tot drap perquè les nostres orelles quedin col·lapsades i de retruc la resta de sentits, impedint-nos fins i tot pensar. Pensar si necessitem aquell article, pensar si cal gastar-nos tants calés, pensar si està fet per durar o per trencar-se en dos dies, pensar si s’ha fet respectant els drets laborals i les més mínimes condicions de dignitat, pensar si s’ha fet amb criteris de respecte pel medi ambient, pensar, pensar, pensar…

Per trencar aquest cercle viciós és imprescindible que qüestionem la possessió i el consum com a font de felicitat. Que delimitem allò que és imprescindible i necessari d’allò que és superflu i accessori. Construint el nostre benestar i la nostra satisfacció dels plaers a partir de l’educació i la cultura, que són béns universalitzables sense que ens hàgim de menjar el planeta. I no caduquen! A partir d’aquí, ens mirarem les etiquetes amb uns altres ulls i les posarem al nostre servei, enlloc de servir nosaltres als seus interessos.

Potser hem deixat de fer-ho per mandra, però caldria recordar que al llarg de la història, les classes populars (em refereixo a tothom que no sigui ric) han estat extremadament curoses a l’hora de comprar, fent del consum una arma política. Creant cooperatives de consum, sobretot, però també mitjançant el boicot per demostrar la solidaritat amb altres treballadors i treballadores que estaven en lluita. Buscar l’etiqueta d’un producte, descobrir qui era el fabricant i rebutjar-lo, tant senzill com això. Així, l’empresari que tenia ganes de brega, sabia que no només tindria una fàbrica aturada per una vaga, sinó també un descens de les vendes perquè la gent deixaria de comprar el producte en qüestió. Jo no sóc empresari, però si ho fos i les coses funcionessin així, m’ho pensaria dues vegades abans de desafiar un comitè d’empresa. La solidaritat pot ser una arma molt potent, no és casualitat que l’esquerra catalana hagi buscat en molts moments l’aliança entre les forces del treball (llegeixi’s sindicats i cooperatives) i les forces de la cultura (llegeixi’s ateneus i escoles). Si ens uníssim en tot el cicle de producció i comercialització d’un producte, aleshores, ui aleshores!

Dit això, quina murga les etiquetes.