Aquest bloc s’adhereix a la vaga general del 29 de març de 2012
Raons? Moltes. Una per cada persona aturada. Una per cada euro irresponsablement donat als bancs irresponsables. Una per cada mesura absurda i procíclica de retallada de serveis i prestacions socials. Una per cada declaració barroera de càrrecs públics escatimant els drets de la ciutadania. Una per cada rebaixa d’impostos als rics. Una per cada amnistia fulera a quinquis de coll blanc. Un fotimé de raons, vaja.
Reconec que no llegeixo gaire novel·la, però em sembla que d’en Ferran Torrent m’ho he cruspit tot. I de gust, afegeixo. Al principi va ser un dels escriptors que em va acompanyar a lectures “adultes” (poso comes perquè no sé molt bé què vol dir això). Històries de putes, polis, periodistes, polítics i mafiosos (vull dir rics) valencians. Novel·la negra plena de sarcasme i personatges mítics com en Butxana, que vist en perspectiva són una bona manera d’entendre el que ha passat al País Valencià.
El darrer llibre també té passa per València, però el registre és bastant diferent del que ens té acostumats. Una història que té com a escenari els anys immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial i en la que s’hi entrellacen supervivents dels camps nazis que busquen venjança, espies i maquis. Qualitat del llibre? A mi m’ha agradat, però diria que l’autor s’ha quedat a mitges o no ha sabut resoldre algun aspecte. Miraré de no donar pistes però vaja, jo diria que el sentiment de venjança dóna més de si. I que al final hi ha uns quants personatges que es troben en una situació imprevista i no s’acaba d’entendre el conflicte ètic de cadascú i com el resolen. Potser és que queda a la interpretació del lector, però igualment em sembla que s’aprofita poc i que el registre literari no és l’adequat per expressar tot el dramatisme que ofereix la trama. En tota cas és una bona novel·la, com totes les del Ferran Torrent. Ho dic jo, que llegeixo poca novel·la, però les seves, totes.
Frase seleccionada: A Espanya, Déu és una hipòtesi que milita al bàndol dels feixistes.
Filed under: personal, progrés, recomanacions | Etiquetes: El carretó dels gossos, Mercè Núñez Targa
Hi ha vida, i hi ha vida. Hi ha la vida material, la que omple la terra, la que compartim amb els animals i les plantes, cegues, sordes i mudes. La que es redueix a la supervivència dels gens. És la vida per oposició a la mort. I hi ha la vida espiritual, la vida com a plenitud i llibertat, la que s’expressa a través de la consciència. Ambdues dimensions colisionen, lluiten entre elles, i s’alimenten l’una a l’altra eternament. Quan ressonen harmònicament, som feliços. Quan estem sans i sadollats, quan estimem i som estimats, som feliços. Quan estem malalts, o famolencs, o farts, quan estem sols o quan ens hem traït a nosaltres mateixos, la felicitat s’allunya. La nostra capacitat (interior i externa) d’establir un equilibri entre la vida material i la vida espiritual és la mesura de la nostra llibertat.
“El carretó dels gossos”, de Mercè Núñez Targa, ens explica la lluita de la vida espiritual per no quedar reduïda a la vida material, per impedir que l’escletxa de la llibertat s’extingeixi. És la lluita de la dignitat resistint quan el cos és torturat. La lluita de la llibertat per viure, que és la lluita de la vida per la llibertat. La narració de la reclusió als camps nazis és crua, feridora. La privació de llibertat, de vestit, de menjar. La obligació de treballar dotze hores seguides o més a les fàbriques d’armament; l’ordre de formar de peu, immòbils, hores i hores (els terribles appel). La crueltat, la humiliació, la deshumanització. El pitjor monstre nascut del malson del projecte nacionalsocialista. Ella ho va viure (sí, viure) i en va sortir per explicar-ho amb paraules senzilles. Com diu ella mateixa:
“Però és veritat i cal escriure-la, la veritat, encara que molts, com jo mateixa als anys trenta, arronsin les espatlles amb escepticisme. Escriuré perquè cal dir-ho i encara que no en sàpiga massa, amb el meu vocabulari empobrit per l’exili; perquè no es tracta de fer obra literària, sinó de dir la veritat. I això sí que ho faré.”
El resultat és una obra breu que t’arrossega i et regira, que et recorda allò que saps però preferiries oblidar. Un llibre necessari quan va ser escrit (1980), ara i sempre. Un llibre que ens fa més savis perquè ens obliga a preguntar-nos perquè, com va ser possible. I no hi ha resposta racional.
Però sí que hi ha la resposta moral, la que escriu la Mercè i que s’acaba així:
“Després, hi hagué un llarg parèntesi de sanatoris, hospitals cases de repòs, recaigudes i quiròfans. Calgué vèncer la por de tornar a la vida normal, aprendre de bell nou, com una criatura petita, els gests senzills: pagar el lloguer, anar al forn a comprar el pa, saludar un veí; sortir del ghetto moral, del «jo ja no sóc com els altres», «els qui no han estat als camps no ens poden comprendre». I no dir-se mai «jo ja n’he fet prou; ara que els joves…», sinó donar-se a la vida plenament, caminar sempre al costat dels que van endavant sense deixar-se com diu Maragall, «dur a la tranquil·la aigua mansa de cap port».
Filed under: laïcitat
Amb el PP al Gobierno és evident que Benet XVI i Rouco Varela han guanyat poder institucional. Ara bé, hi ha novetats importants que demostren que als quefes de l’Església Catòlica i Romana se’ls gira feina. Aquí van unes pinzellades que em semblen significatives.
Canvis al País Basc
El País Basc és, amb Catalunya, una de les comunitats més secularitzades de l’estat i ja fa anys que Aralar està movent fitxa per derogar el concordat (aquí una iniciativa de 2010). El propi Patxi López ja ha protagonitzat gestos importants al respecte, tant el dia en que va prometre el càrrec (eliminant la fórmula “humillado ante Dios” que havien adoptat els lehendakaris precedents) com quan va optar per no assistir a l’ofici religiós en les celebracions de festes majors.
Doncs bé, la darrera setmana el PSE ha fet una esmena a una proposició d’Aralar sobre la religió a l’escola. L’esmena inclou elevar al Govern de l’estat la proposta de revisió dels acords concordataris amb el Vaticà. Aquí l’enllaç. Em sembla important perquè més enllà de declaracions en ple procés congressual del PSOE com les de Rubalcaba i Chacón, aquí estem parlant d’un Parlament autonòmic i d’una majoria de govern.
Sobre la qüestió religiosa al País Basc en un moment tan interessant com aquest, aquí teniu una reflexió més a fons que fa el professor d’antropologia Juan Aranzadi al magazine digital Jot Down (via el Facebook de l’Oriol Costa).
Robatoris de nens
A Espanya no ha esclatat la qüestió de la pederàstia amb la mateixa contundència que a d’altres països europeus com Bèlgica, Alemanya o Irlanda (sobre la ocultació d’aquest fenomen a casa nostra ja en vaig parlar en un post recent, però si voleu fer-vos una idea de com està el pati, feu una ullada a aquesta entrada de la wikipedia). Però a Espanya hi ha un cas que també incrimina directament l’Església Catòlica, el dels robatoris de nens. Avui la notícia als diaris és que ja hi ha una monja formalment acusada. És un sol cas, però al darrere hi ha un col·lectiu cada dia més nombrós que vol saber la veritat. A El País hi ha una pàgina monogràfica on van informant de casos nous i per molt que s’intenti ocultar cada vegada més gent ho sap i aviat algú haurà de començar a donar explicacions. Algú de ben amunt, perquè una pràctica tan extesa durant tant de temps no podia ser ignorada per la jerarquia.
Depuració de teòlegs
El teòleg progressista Juan José Tamayo ha estat “apartat de la comunió eclesial“. Tamayo és una de les veus crítiques des de dins de l’Església Catòlica més visibles als mitjans. Sembla que la cosa s’està posant peluda i la dissidència es paga cara. Res de nou, però no deixa de sobtar la contundència amb que s’està actuant.
Des d’aquí li envio una abraçada al Juanjo, amb qui he coincidit (física i discursivament) més d’una vegada.
La crisi
Hi hauria un darrer punt. Amb tanta retallada, aquí els únics que no pateixen són els pretesos amics dels pobres. No m’hi extenc perquè qualsevol lector sap de què va. És injust, injustificable, gravíssim. I només fa que sumar arguments i suports als que demanem, de fa temps, que es posi ordre a aquesta qüestió.
Total, que la cosa està moguda i estarem entretinguts. Mentrestant, si voleu riure (o no), he recuperat la mítica web apadrinauncura.com. S’entén tot, tot, tot. Amb una sola foto.
Filed under: recomanacions
Del bloc “Al fons a l’esquerra“, una mirada crítica i argumentada d’allò que molts diem. La constant utilització del conflicte Catalunya – Espanya per tapar les misèries del conflicte social.
Sobre la reforma laboral a Finlàndia. En direcció oposada a la nostra. País…
Post recomanat del sempre recomanable bloc de l’Oriol Bartomeus. Sobre els indults i la casta que se’ls reparteix.
Sobre els “modus” i la correcció a la xarxa. Via alt 1040.
Filed under: recomanacions
Un exercici necessari. Comptar les aparicions de tertulians als mitjans de comunicació. I veure el biaix de gènere, ideològic… Al bloc Walden III.
Un altre exercici necessari. Informació sobre el patrimoni dels Diputats al Congreso. Ara en diuen infografia.
Reino de España. Bienvenidos al cuatrienio negro. Balanç i perspectives dels primers mesos del PP a càrrec dels sempre perillosos SinPermiso.
El Punt entrevista en Fabian Mohedano
I una raó per a la vaga. De l’estil que no acaba de molar, aquell que et marca l’enemic. Però així no es despista ningú, tu. Perquè l’enemic ho té claríssim.
Filed under: progrés
esperant els bàrbars 