M’agradaria molt, però molt, que algú m’expliqués com un equip que jugava tant bé, comença a jugar fatal. Què ha passat allà dins? No tant pel Barça, que també, sinó perquè és un equip.
El Conseller Francesc Baltasar ha admès a Catalunya Ràdio que va demanar a la Moreneta que faci ploure i s’acabi la sequera. Està bé, té la mateixa eficàcia que la dansa de la pluja però ens demostra que quan tot trontolla fins i tot un agnòstic s’aferra als ritus coneguts. Ja sabem que un pas (espiritual, en aquest cas) en fals pot subvertir l’ordre del món, desequilibrar el cosmos i provocar tot tipus de calamitats. És normal, doncs, que el Conseller es curi en salut. Que no sigui perquè no ho hem intentat, que ningú pensi que hem escatimat recursos per un excés de pensament racional. Ara sí que es pot dir que s’han esgotat totes les vies de diàleg, fins i tot amb el més enllà!
També demostra que Montserrat és Montserrat, y a ti te encontré en la calle. Que la Transversal Montserratina segueix en plena forma (amb en Baltasar redimint-se davant l’exorcista Toni Bassas) com una Moreneta Connection, una mena de Spectra en versió nacionalcatòlica (recordeu què deia en Torres i Bages, Catalunya serà nostra… o no serà).
Total, que al darrere d’aquest episodi ha saltat com una molla el Cardenal Arquebisbe de Barcelona, en Lluís Martínez Sistach, proposant una pregària “Per la pluja, que ha de portar l’aigua que la nostra societat necessita: que Déu, provident i bo, ens la concedeixi com una benedicció que baixi del cel cap a nosaltres”. Si el sentís l’Asterix! L’Arquebisbe demanant que el cel ens caigui damunt del cap! Tot plegat un pèl delirant. Ja se sap que la set és un dels pitjors patiments, però invocant la gràcia divina no anirem enlloc.
Potser seria millor adoptar els mètodes xinesos, que sembla que utilitzen sovint l’artilleria per fer ploure i també per impedir que plogui. Diuen que tenen tot un sistema per garantir que les proves dels Jocs Olímpics no quedin remullades. Desconec si això de tractar els núvols a canonades entra en contradicció amb la Pax Olímpica, però no em consta que el COI hagi dit res. Tampoc ha dit res de tractar a plantofades als Tibetans, o sigui que…
El cert és que aquesta qüestió de la sequera està despertant una onada d’irracionalitat absolutament desproporcionada. Ja hi ha conflictes camp – ciutat, govern – oposició, Generalitat – Moncloa, Ter – Ebre, i fins i tot algun galleto dins d’Iniciativa per Catalunya, cosa poc habitual. I els arguments de tipus científic, territorial, ideològic i tècnic es barregen amb una confusió absoluta, impedint que ens fem una opinió pròpia del què està passant i de quines solucions hi ha. Però ara, a més, hi podrem afegir el conflicte diví, que ens proposa nous mètodes. Transvasament? Restriccions? Dessalinització? Pregària?
Ara, gràcies a en Baltasar i en Cistach, podrem tornar a treure els sants en processó! Llàstima que hagi passat la setmana santa, perquè per la tele fèien Ben Hur, que és una peli que fa venir set i ens ajudaria a valorar el que tenim i a recordar-nos qui pot fer ploure i qui només ho pot demanar… si es converteix.
Publicat a El Triangle el 14 d’abril de 2008
Filed under: país
Passejant dissabte matí per Palafrugell, badant amb les cases i fàbriques modernistes del poble, els carrers Progrés, Pi i Margall… Després descobreixo que Palafrugell era un centre important de producció de suro el segle XIX i principis del XX. Continuo voltant i arribo al Centre Fraternal, al bell mig del poble, a la Plaça Nova. M’imagino que amb un nom així, doncs que aquest Centre deu tenir una història ben interessant de conèixer i entro a prendre alguna cosa. Aprofito el moment de pagar per preguntar si és una associació. La noia que m’estava cobrant em respon que sí, però em mira estranyada, com si la pregunta la sorprengués. Un Ateneu, dic jo. Sí, sí, altra vegada més estranyada. Ja per la tarda, unes noies em diuen que el poble és lleig. Intento argumentar que no, però amb poc èxit. He passat pel Centre Fraternal, dic. Ah, sí, on van els iaios. Casumlaputa…
Demà m’acosto a Palma de Mallorca, em fa molta ilusió i penso que és una gran notícia. Es presenta públicament el que ja és una realitat, el Moviment Laic i Progressista de les Illes Balears. Ha estat un camí llarg que no s’atura aquí, sinó que continua, però actes com el de demà serveixen per marcar una fita. És una bonica història, aquesta de l’MLP. Personalment em quedo amb la constància del Dani Cámara, la Sara Mulet i la Sara González (des dels temps de Barri), amb la generositat d’en Pere, la Cati, la Kika o en Jaume del Centre d’Estudis de l’Esplai, amb el coratge de’n Joan Ferrà i l’Andreu Caballero… I tota una altra colla de gent que s’ha engrescat per tirar endavant un projecte que he pogut veure créixer d’aprop. Tindré la oportunitat d’adreçar una salutació fraternal. Un honor.
Sessió de formació per monis d’Esplac. La participació als esplais, supertemazo. La moda de la participació ha arribat als esplais (són d’eixe món, els esplais, els noranta els van dedicar a parlar de la tolerància i ara parlen de participació). Intento que la sessió vagi més enllà de divagar sobre l’actitud dels monitors i les monitores. En un moment de la sessió explico el cas d’un esplai que divideix els grups en subgrups de sis (grups de vida, en diuen) per les activitats quotidianes. Pregunta d’un monitor: Però això no ho fan perquè són molts? Responc: O són molts perquè fan això? Resposta unànime: Nooooo. I aquí me n’adono que he fracassat completament
De bon matí, a Ràdio4, amb el Toni Marín, parlant de l’apostasia. De convidats, en Francesc Romeu (capellà i periodista) i jo mateix. Considerant l’hora i el tema, he agraït enormement el sentit comú i el sentit de l’humor d’en Francesc Romeu. No ens coneixíem, però m’he trobat molt a gust i hem coincidit en tot.Al final, el Toni ens ha fet opinar sobre la religió oficial. Hem parlat una mica del Barça.
Filed under: inclassificable
És a dir que de moment l’inauguro i ja veurem cap a on avança
esperant els bàrbars 