esperant els bàrbars


Peixet recollit a la xarxa (3)
18 Mai, 2012, 11:22 am
Filed under: recomanacions

Els brokers estan com un llum, especular com a malaltia mental.

Jose Rodríguez vs Baumann (òbviament, prefereixo Jose Rodríguez)

Un anàlisi sobre el 15M

Que el diner pot ser virtual ja ho sabem i ho practiquem a diari. Però tota una moneda pot ser virtual? Aquí la última notícia. I ara hi entra en joc un banc central, o sigui que la cosa es posa interessant.

Anton Reixa fa el pena. La SGAE, de moment, no té remei.

Anuncis


Spanish Neocon
17 Mai, 2012, 1:28 pm
Filed under: recomanacions | Etiquetes: , ,

Fa anys que sentim a parlar dels neocons. Però a diferència dels USA, on hi ha una muntanya d’estudis, articles i literatura variada, a Espanya i Catalunya se n’ha escrit poc. Podria ser que per aquí no hagués arribat la seva influència? No sembla que sigui així, o no s’entendrien tants fenòmens polítics, socials i culturals dels darrers deu anys: la guerra d’Irak, Madrid, Intereconomía, Espe vs. Gallardón i Rajoy, els Kikos, Legionarios i demés, les campanyes contra l’estatut, les manifestacions contra el matrimoni homosexual, la llei de l’avortament o educación para la ciudadanía… El neoconservadurisme ja fa anys que s’ha instal·lat a Espanya, val a dir que amb èxit de crítica i públic. I a Catalunya? doncs com és habitual, ho ha fet més subtilment, però també hi ha pistes (Gregorio Luri publicant al diari Ara i assessorant el Departament d’Ensenyament, en Ferran Sáez i el Salvador Sostres, Valentí Puig… haberlos haylos).

De llibres n’hi ha alguns, com deia, però pocs. Com que pel Màster vaig fer un treball sobre el paper de la religió en els neocons, doncs vaig furgar una mica i em sembla que puc dir això, que falta estudi sobre la matèria. Hi ha el llibre que van publicar des de la Universitat de Girona “Cons i Neocons, el rerefons filosòfic“, també hi ha “El neoconservadorisme americà (i la seva deriva de Trotski a Bush)” del Gregorio Luri per a la Col·lecció IDEES, i un de publicat pel Grupo de Estudios Estratégicos que es diu “Qué piensan los Neocon españoles” que és un recull d’articles. Òbviament s’ha publicat molta cosa de Leo Strauss, però res de l’Irving Kristol, per exemple. En general es parla del moviment neocon nordamericà, però molt poc de la seva presència i arrelament aquí.

Ara ha sortit aquest llibre, “Spanish Neocon. La revuelta neoconservadora en la derecha española” que m’ha semblat bastant recomanable. Està escrit a vàries mans (Pablo Carmona, Beatriz García i Almudena Sánchez) des de l’Observatorio Metropolitano, un col·lectiu madrileny. Narra l’emergència del neoconservadorisme a Espanya (amb epicentre a Madrid) i el seu fort dinamisme, la seva capacitat de provocar i oferir una relectura de la realitat a través de l’ús dels mitjans de comunicació, la seva connexió amb els moviments socials i també dedica una part (per mi, la més fluixa) a analitzar les polítiques públiques dels neocons. Si hagués de fer una crítica, diria d’una banda que no aconsegueix establir una línia nítida entre neoliberalisme i neoconservadorisme i d’altra banda que trobo a faltar el que per mi és el més interessant del neoconservadorisme espanyol: la seva capacitat de regenerar la dreta espanyola, dotant-la d’una clara vocació ofensiva en la conquesta de l’hegemonia cultural fins al punt de ser capaç de superar el llast del franquisme sense haver de revisar-lo i renunciar-ne. Una estratègia de modernització i radicalització d’una gran eficàcia.

Alguns paràgrafs destacats

Como en el caso de Estados Unidos, el objetivo no era tanto movilizar votos, como socializar mecanismos de pensamiento que arruinasen las bases del modelo social y político del centro-izquierda, apostar por una hegemonía a largo plazo – un nuevo siglo neocon – alimentada por un estado de ánimo capaz de defender y sustentar, a pie de calle, en el dia a dia, los valores conservadores.

… no debemos olvidar que esta moral no está escrita en ningún ideario político tradicional, aunque se base en postulados tradicionalistas, sino que es tan móvil como el escenario táctico que se abre en cada coyuntura. La moral se arma pues como una narración que emana antes de la estrategia política que de cualquier escritura sagrada. Si no se reconoce esta suerte de “cinismo moral” es imposible entender un movimiento que se oculta tras el caos de la realidad y ataca con fuerza unos principios que se manejan antes como fetiche que como verdades trascendentes. Podemos decir así que la fuerza del método neocon no está en la coherencia de su ideario sino en su autopostulación como solución ante el caos que provocan el miedo y el malestar social.”

Al margen de los previsibles insultos, de los análisis rocambolescos y del despiste generalizado que ha provocado el 15M en estos sectores, lo más importante es que ha socavado y volteado algunas de las presuntas verdades sobre las que se había apoyado la ofensiva neocon. En cierta medida, una de las líneas medulares de la constelación neocon se ha descompuesto. Desde la aparició del 15M, el intento de acaudillar el malestar de la sociedad durante los gobiernos de Zapatero con temas como el 11M, el aborto, la familia, la memoria histórica o la crisis tiene una formidable competencia.

Un llibre, doncs, recomanable.



Novíssims moviments, velles ressonàncies
15 Mai, 2012, 11:56 am
Filed under: inclassificable, progrés | Etiquetes: , , , ,

Ara que el 15M es torna a activar i la situació econòmica i política ha empitjorat, seria una llàstima deixar passar la oportunitat de recordar els episodis de revoltes populars a Barcelona i rescatar alguns himnes revolucionaris. Per allò dels orígens i la identitat que cantava el poeta… Potser també per allò que deia Marx, que la història es repeteix, primer com a tragèdia i després com a farsa.

Això del 15M adopta múltiples formes i té mil cares, però com a mínim l’any passat alguns dels moments més impactants van ser l’intent de bloqueig del Parlament i les caçolades (demano assessorament lingüístic: la traducció al català de “caceroladas” és aquesta? caçolades?).

Allò del Parlament va ser un desastre (previsible) i sembla que no anés amb ningú, ara veurem perquè. Les caçolades sí que tenien més èxit, com a mínim pel que fa a adhesió poular. La gent es trobava a la plaça o sortia al balcó i atonyinava una paella amb un cullerot. Fàcil i sorollós. Efectiu? Això és una altra cosa, jo ja hi vaig dir la meva, però massiu segur que sí. De moment la versió 2012 del 15M no ha cridat a les armes, però no m’estranyaria que ho fes aviat. Des d’aquí m’agradaria contribuir amb una nota històrica poc coneguda.

No seria la primera vegada que a Barcelona els estris de cuina simbolitzen la subversió de l’ordre social. Sens dubte, el moment estelar d’aquest fenomen és la Revolta de la Jamància (1843). No m’entretindré a detallar el context i les causes però vaja, són molt “segle XIX”. Farts de la regència d’Espartero, en Prim es pronuncia a Reus (amb Milans del Bosch, como no) i a Barcelona s’organitza una Junta Suprema de Catalunya per donar suport al canvi i impulsar un procés democratitzador, modernitzador, igualador… Però com passa sovint, un cop els pronunciats aconsegueixen el poder, es desentenen del programa de la Junta i la gent es desenganya. La situació, ja delicada, s’acaba de crispar i la Junta crida a la revolta contra el Govern (ara en mans de Prim).

Així comença la Revolta de la Jamància, un dels episodis més tragicòmics de la història de Barcelona, que durarà 81 dies i de la que en destaquem:

1. El nom. Jamar vol dir menjar en caló, el que ens demostra allò que deia el Palomino, que “la raza, más que pura, es puta”. I a Barcelona “no veas”, podríem afegir.

2. El símbol. Els revoltats es cosien una paella de fireta a la camisa.

3. L’himne. Cantaven la Cançó de la Paella, més coneguda com “El Chirivit”. Aquí podeu llegir la lletra, sembla ser que escrita per l’Abdó Terrades.

Ay, ay, ay, chirivit!
madurs a la paella!
Ay, ay. ay, chirivit!
en Prim serà fregit!

Cristina, Prim, Narváez
y tots los moderats,
dintre de la paella
purgaràn ses pecats.
Ay, ay, ay, chirivit…

Mori l’aristocracia
prou mal nos ha fet ja,
lo poble vol ser amo,
¡viva Déu que ho serà!
Ay, ay, ay, chirivit…

Ja que exposem les vides
per tenir llibertat,
los nostres vots que valguin
per fer los diputats.
Ay, ay, ay, chirivit…

May més vulguen los pobres
pagar contribucions.
que´ls rics les paguin totes
amb sos robats milions.
Ay, ay, ay, chirivit…

Tampoc volem que hi hagi
centenars d’empleats:
Molt temps per mantenir-los
hem anat despullats.
Ay,ay, ay,chirivit…

Es la salut del poble
nostra suprema lley;
aquella que la quebranti
li llevarém la pell.
Ay,ay,ay, chirivit…

Molta sanch ha de córrer
dels pillos moderats;
també la dels trapelles
que’ls vulguin imitar.
Ay, ay, ay, chirivit…

Amanim les paelles
que promte han de servir
y amarrem forses murris
dels que s’han de fregir
Ay, ay, ay, chirivit,
madurs a la paella;
ay, ay, ay, chirivit,
en Prim serà fregit!

4. L’assalt a la Ciutadella (que és on ara hi ha el Parlament). Si a la Ciutadella hi ha el poder militar, doncs haurem de fer-hi front, deurien pensar els revoltats. O sigui que van fer els preparatius, es van omplir de valor, van entonar els himnes pertinents (La cançó de la paella i La Campana) i au, a córrer cap als murs de la fortalesa. Tot feia bona pinta si no fos… si no fos que van calcular malament l’alçada dels murs i les escales que portaven feien curt. O sigui que els pobres assaltants van rebre de valent. Això va debilitar la revolta, cosa que va aprofitar en Prim per bombardejar la ciutat (emulant l’Espartero) des de la Ciutadella, Drassanes, Fort Pius, Montjuïc… els sospitosos habituals de la repressió. Diuen que van caure més de 12.000 projectils i van causar més de 300 morts. Sotmesa la ciutat, va començar el típic procés de repressió amb detencions, exilis forçats, etc. Molt “segle XIX”, ja ho he dit abans.

O sigui que ja ho sabeu, quan us cridin a la caçolada, no penseu que sou uns moderns, al contrari. Entomeu la paella i invoqueu la força dels vostres ancestres, si piqueu bé sentireu el Chirivit de fons. I sobretot. Si fan falta escales, calculeu bé la mida.

Fonts:
La lletra de la Cançó de la paella l’he trobada al bloc Altres Barcelones d’en Dani Cortijo.
La foto és de la Berta Mundó.


Declaració amb motiu del Dia d’Europa
9 Mai, 2012, 12:12 pm
Filed under: món mundial, mlp | Etiquetes: , ,
Manllevo la declaració de la Joventut Europea Federalista i adoptada pel Moviment Laic i Progressista, amb motiu del dia d’Europa. Una ocasió necessària, per a reforçar la idea que necessitem consciència europea, per a construïr una europa política forta.

DECLARACIÓ AMB MOTIU DEL DIA D’EUROPA
Ens trobem en un moment crucial de l’historia del nostre continent i del procés de construcció europea. Després de dècades d’avanços, la complicada situació econòmica i social que vivim i les polítiques miops plantejades en clau exclusivament estatal per alguns dels seus líders actuals ens han portat a un punt en el que l’essència mateixa del projecte comú està en entredit. Això ha provocat que entre el jovent hagi crescut l’escepticisme respecte el futur d’Europa.
Així doncs, davant d’aquest escenari, des de la Joventut Europea Federalista de Catalunya volem manifestar que:
1. La millor manera d’acabar amb la dictadura dels mercats que ara regeixen Europa es avançar en el camí de l’unitat. Necessitem unes institucions europees fortes amb capacitat, però també amb determinació, de governar els mercats en lloc de que els mercats governin les institucions i que vetllin pel bé comú.
2. Donat ell context global actual, cada cop és més utòpic que els pobles d’Europa puguin tenir un paper important al món fora d’un procés d’integració regional. Europa no és ja una opció, és una necessitat.
3. Cal avançar cap a una Europa federal unida, no només en l’àmbit de mercat, sinó també políticament i econòmica, amb respecte i reconeixement a la seva diversitat i cultural i lingüística: unitas in diversitas. Una Europa que sigui capaç de ser sentida propera per tothom.
4. La unió econòmica i política ha d’anar acompanyada d‘un model de protecció social que garanteixi la igualtat d’oportunitats i que afavoreixi l’accés universal a la cultura, al coneixement i al pensament crític com a motor del nostre desenvolupament social, científic i econòmic.
5. Davant d’altres potències mundials, Europa ha de tenir com a centre de la seva actuació dins i fora del seu territori el respecte i la lluita pels drets humans i la democràcia sobre el eix del valors tradicionals de la Revolució Francesa: llibertat, igualtat i fraternitat.
6. Europa ha de ser el que els europeus vulguem que sigui. En aquest sentit, s’han de dur a terme reformes que permetin aprofundir en la democratització del seu funcionament, la promulgació d’una autèntica constitució, l’elecció directa del seu President per sufragi universal com a referent de l’Unió i afavorir l’existència d’una opinió pública europea, davant la confrontació d’interessos estatals.
7. Rebutgem una Europa basada en la imposició de criteris sotmesos a interessos purament nacionals d’alguns estats membres. Davant d’aquest model, creiem que un projecte europeu a llarg termini s’ha de construr entre tots plegats.
Els i les joves serem qui gaudim l’èxit o patim el fracàs del projecte de construcció europea. Aquest projecte, que va néixer amb 6 socis i ja compta amb 27, ha propiciat més de 50 anys de pau i progrés.
Per totes aquestes raons, amb motiu del Dia d’Europa, des de la Joventut Europea Federalista de Catalunya proclamem el nostre compromís de treballar per a que el jovent català s’impliqui en aquest procés de construcció supranacional com a eina per a assolir una societat més justa, avançada i basada en la fraternitat entre homes i pobles.
Barcelona, 9 de maig de 2012


#esplaiada
8 Mai, 2012, 1:11 pm
Filed under: Associacionisme, educació, mlp, país, personal | Etiquetes: , ,

Aquest cap de setmana l’he passat fent d’alliberat a la Trobada general d’Esplac. Enguany s’ha anomenat Esplaiada, que no és un nom molt original però s’entén a la perfecció. La figura de l’alliberat és ja un clàssic de les Trobades generals, són monitors que els esplais “alliberen” de tasca pedagògica i dediquen a la organització. Jo ja no sóc monitor des de fa molt de temps (ni ganes), però vaja, aquesta és la nomenclatura i a mi ja m’està bé.

Poder veure in situ una moguda d’aquesta magnitud sempre és interessant; i si com és el meu cas, pots comparar amb altres edicions, doncs encara més. O sigui que no em dedicaré a fer una descripció general, que ja podeu trobar per altres blocs i mitjans, sinó a apuntar algunes reflexions sobre aquelles coses que m’han semblant curioses.

Primer de tot. Diria que ha estat una gran Trobada general. S’ha superat el nombre d’esplais (45) i de participants (1800), amb una bona organització (excepte algun problema puntual, inevitable en un tinglado d’aquesta magnitud) i sobretot hi ha hagut un ambient extraordinari, amb el climax a la flaix-mob del diumenge. Ja de tornada, he pogut constatar gràcies a les xarxes socials que la gent ha tornat molt contenta a casa, que és del que es tractava.

En segon lloc. Les Trobades generals s’assemblen moltíssim les unes a les altres. Semblarà una parida, però jo ho trobo curiós. Hi ha uns patrons que es repeteixen edició rere edició. Hi ha una seqüència: expectació – arribada – sensació de col·lapse – normalitat – sensació d’èxit – eufòria col·lectiva – bajón físic satisfactori. Ah, i sempre plou.

En tercer lloc. La figura dels alliberats és la clau. Pimer de tot, perquè aporten una gran quantitat de treball. No sé el nombre exacte, però ens acostem al centenar de persones, i quan veus quaranta tipus i tipes posant taules i cadires a tot drap, és bastant impressionant. En segon lloc, perquè se senten responsables de l’èxit de l’invent i generen un ambient positiu que es contagia a la resta. Això es nota sobretot quan hi ha moments de col·lapse i encara més quan plou. Sobretot quan plou. En tercer lloc, però no menys important, perquè els alliberats no són els pardillos de torn, acostumen a ser gent amb experiència, ja es coneixen entre ells i l’experiència de treball conjunt cohesiona la organització amb vincles molt forts (i no només el ticu-ticu, ja ens entenem). Són els quadres, i ja sabem la importància que tenen els quadres en una organització.

Quarta conclusió. Ja no calen walkie talkies per organitzar un sarau així. Tothom té mòbil i la majoria amb connexió internet. El whatsapp, twitter i facebook són tecnologies que faciliten la comunicació. De manera que s’estableix una continuïtat entre l’abans, el durant i el després de l’activitat. Podríem dir que l’esplaiada encara continua a les xarxes socials, com va passar amb l’última Monifesta’t.

Cinquena. Tradicionalment, el gruix de la organització reposava en la Comissió Organitzadora de la Trobada (la COT), formada per l’esplai del municipi acollidor més alguns esplais del Sector geogràfic més alguns fanàtics de la cosa i elements de la Secretaria tècnica d’Esplac. Aquesta vegada s’ha optat per descentralitzar aspectes de la organització en els Sectors geogràfics i ha sortit bé. És la demostració que la tendència a la territorialització d’Esplac es consolida, i a mi em sembla una bona notícia.

Sisena. Des de la Trobada de Castellterçol que es composa una cançó ad hoc. A mi em sembla que la d’aquest any ha estat una de les millors, si no la millor. Amb un valor afegit: es pot consolidar com una cançó de l’esplai, en genèric, trascendint l’esplaiada i fins i tot Esplac. I demostraria algunes coses. Que la feina de comunicació es fa molt bé des de fa un temps (felicitats, Crisol i Eva) i que la tria del grup Ambäukatunàbia ha estat encertada. Aquests d’Ambäukatunàbia els conec bé perquè són monitors de l’Esplai l’Agrupa de Molins de Rei i he tingut la sort de poder fer-los classes a Saifores, com a mínim a en Magí i en Joan. I ja allà es veia que tenen una gràcia poc comuna, la de cantar i fer cantar garrotins als monis i dires. O sigui que posen música allà on no n’hi havia. I això, per un moviment educatiu, no té preu. Connectar la pedagogia amb la creació cultural és un dels grans reptes pendents d’Esplac, de l’MLP, i diria que de l’educació en general.

Setena. Com que els Sectors Geogràfics tenien un pes important en el desenvolupament de les activitats, aquests també s’han cohesionat. Com a mínim dos han cantat eslògans: Bages – Berguedà i Vallès. Aquests darrers tenien un càntic molt catxondo, feien la senyal de victòria amb els dits i cridaven “V de Vallès”. I això em porta a la vuitena reflexió.

Els del Vallès cridaven la consigna en castellà i català alhora, perquè deien “uve de Vallès”. A mi sempre m’ha semblat que Esplac ha d’apostar pel català i que l’esplai és un instrument de construcció nacional, o sigui que al principi he d’admetre que vaig arrufar el nas. Total, que mentres dinàvem es van sentir crits a favor de la independència. I eren els mateixos que un moment abans cridaven “uve de Vallès”. No sé si tots, però alguns segur que van cantar les dues coses. I potser algú s’estranya que això pugui passar, però a mi em sembla normalíssim. Només constata que l’independentisme ha penetrat en sectors socials castellanoparlants, especialment entre els joves, i que l’independentisme serà polític, o no serà més que una esbravada col·lectiva de caps de setmana. És a dir, que a Catalunya hi ha espai per a un independentisme en castellà. No cultural, romàntic i pancatalanista, sinó polític i democràtic. I que ens hem de posar les piles amb el català, això també.

La novena i última reflexió és que si es vol conèixer la realitat catalana és millor aproximar-se (no cal passar tot el cap de setmana) a Esplac que escoltar les tertúlies dels matins.

Però això tampoc és cap descobriment.

Felicitats a tothom que ho ha fet possible.



Pluralisme confessional a Catalunya

Llibre més que recomanable per entendre la història de Catalunya i el combat per la llibertat de consciència. Potser el títol enganya una mica, val a dir. Un se’l mira i pensa que és una fotografia del pluralisme actual, i no ho és. És un repàs històric, panoràmic i forçosament generalista (que no superficial) de les minories religioses, filosòfiques i espirituals a la Catalunya dels segles XIX i XX. Malgrat el silenci imposat, les connexions entre protestants, teòsofs, espiritistes, maçons i anarquistes, tots ells articulats en el moviment pel lliurepensament, són cada vegada més evidents per als estudiosos i resulten imprescindibles per entendre la realitat convulsa que va des de la Revolució Gloriosa de 1868 a la proclamació de la Segona República.

Aquí va un fragment:

“És cert, però, que la influència d’aquests grups en la societat catalana hauria estat pràcticament irrisòria i anecdòtica si no s’haguessin unit en el moviment lliurepensador. És la unió de tots aquests grups i la seva confluència en les reivindicacions lliurepensadores el que atribueix més envergadura –i visibilitat– a la tasca d’aquestes minories i el que aconsegueix que idees com les de laïcitat, llibertat de culte o llibertat religiosa es popularitzin i obtinguin un ampli ressò a la Catalunya del seu temps.”

I un perla que ens demostra allò que diem sovint, que els enemics t’identifiquen abans que els amics. El Pare Tusquets, un dels personatges més sinistres del clericalisme a Catalunya i Espanya (ara no m’hi estendré), escriu això: “Hay un campo neutral donde se alían con frecuencia protestantes y teósofos. Son las sectas moralizadoras y altruistas: naturismo, vegetarianismo, antialcoholismo, educación sexual, boy scouts, obrerismo, esperantismo, internacionalismo, Rotary Club, etc. Todos coinciden en la vaga moralidad propia de los protestantes modernos y de los teósofos. [] Una energía oculta mueve estratégicamente sectores y los que hemos citado y los lanza contra la Iglesia Católica.”

Una bona descripció del que és l’MLP, vaja.