esperant els bàrbars


La ciutat del perdó
12 Octubre, 2009, 12:45 pm
Filed under: articles, Barbaritats

ferreri-guardia1

Algunes nobles veus que aquí mateix s´han alçat i altres que n´he sentit per altra banda m´han demostrat que a Barcelona hi ha voluntat d’amor. Mes en totes aquestes veus, aixís com en algunes menys amoroses, un xic iròniques, que també he sentit, hi batega o apareix clarament en un to o altre aquesta pregunta: -¿I quin ha d’ésser l´objecte del nostre amor, redemptor de la ciutat?- Jo diria: -El que el cor vos diga en cada moment -.I quan tristament pressento que més d’un hauria de respondre’m: -És que en aquest moment el cor no, em diu res!.

¿El cor no vos diu res, ara, mentres estan afusellant gent a Montjuïc solament perquè en ella es manifestà amb més claredat aquest mal que és el de tots nosaltres? ¿El cor no vos diu anar a demana perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonada per egoisme? Estem en paus, doncs. ¿I ells han de pagar la pena només perquè la seva acció cau dintre un còdic, mentres la nostra inacció és tan baixa que ja no pot caure enlloc? Aneu a demanar perdó per ells a la justícia humana, que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la qual sou potser més culpables que ells. Com vos podeu estar aixís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia al bon solet del demati, allà dalt de Montjuïc, trauran del castell un home lligat, i el passaran per davant del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s´aixeca indiferenta i poc a poc, ben poc a poc, perquè no s´hagi d´esperar, el portaran a un racó de fosso, i allí quan toqui l´hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s´agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill… ell, que era un home tan home com vosaltres… potser més que vosaltres!.

¿Com vos podeu estar a casa vostra, i asseure-us a taula voltats de fills i posar-vos al llit amb la muller, i atendre a vostres negocis, i que aquesta visió no se us posi al davant i no us nuï el mos de pa en la gola, i no us glaci el petó als llavis i no us privi d’atendre a tota altra cosa que no sia ella?.

I això no us despertarà l’amor? ¿Encara preguntareu quin puga ésser son objecte, ara, de seguida? ¿Doncs quin altre que aquest? ¿Com podeu pensar en res més del món ara com ara? ¿Ni com heu pogut deixar passar tant temps? I mentrestat ja han mort aixís tres homes,i els que s’esperen…!.

No la sentiu la germanor amb aquests infeliços? No ho vulgueu saber lo que han fet: mireu-los només a dintre els ulls: vegeu! sou vosaltres mateixos: un home com vosaltres; amb això n`hi ha prou: capaç de tot el vostre bé i de tot el vostre mal: com vosaltres del seu. An aquest home, jo no dic que se’l deixi anar i se l´abandoni i se´l torni lliure al seu odi i a les seves malifetes: no, an ell com a nosaltres, ens convé ésser presos d’una manera o altra i redreçats baldament sia a cops de mall, i pastats tots plegats de cap i de nou en l’amor de la ciutat nova encara que sia amb gran sofriment d´ell i nostre, mentres el sofrim junts; però, en compte d’això, ¿matar-lo, matar-lo fredament per un tràmit senyalat i a una hora fixa, com si la justicia humana fos quelcom segur, infal.lible definitiu com la mort que dóna? què us en sembla?.

Si an aquest home l´haguéssiu mort batent-vos com a lleons amb ell al peu d’una barricada o a la porta d’una iglésia, jo no us en podria fer cap càrrec, perquè en tal combat hauríeu demostrat el vostre amor a alguna cosa exposant la vostra vida pel vostre ideal; i per l´amor d´un ideal ; i sa valentia podem ésser absolts de moltes coses. Més ara, qui us absol? ¿On és el vostre ideal, el vostre amor i el vostre sacrifici? ¿on l´heu demostrat el vostre valor? Doncs no vulgueu ésser covards dues vegades. Si llavores el vostre valor havia d’estar en les armes i no el tinguéreu, tingueu-lo almenys ara en el perdó, que és ben bé l´hora.

I ja ho veureu: les vides que haureu salvat us semblaran obra vostra; i an aquests homes que haureu arrencat de les portes de la mort, vos els estimareu com a fills; i ja no els perdreu mai més de vista; i allà on siau us cuidareu d’ells i dels seus semblants, i vostre amor els forçarà a l’amor; i sols per aquesta obra de perdó amb què començareu, Barcelona ja començarà a ésser una ciutat. Perquè els de fora que ho sàpiguen no diran pas -que no ho puguen dir!-;- An aquest i an aquell els salvaren i redimiren aquests o aquells, els blancs, els negres o els rojos.-; sinó que hauran de dir: – Barcelona ha demanat i obtingut el perdó dels seus condemnats a mort. I per bombes que després hi hagi, Barcelona ja no podrà ésser dita la ”ciutat de les bombes”; sinó que l’anomenada us vindrà d’una altra cosa que és més forta que totes les bombes plegades i que tots els odis i que tota la malícia humana: l’anomenada us vindrà de l’amor, i Barcelona serà dita: “la ciutat del perdó”, i des d’aquell punt i hora començarà a ésser una ciutat.

Doncs comencem-la: Al Rei que pot perdonar, als seus Ministres que poden aconsellar-li el perdó, als jutges que poden temperar la justícia amb la pietat: Perdó pels condemnats a mort de Barcelona! Caritat per tots!.

I bella cosa fora que comencessin els més ofesos.

Joan Maragall, octubre de 1909

Anuncis


La vida sobre sí mateixa
30 Setembre, 2009, 8:45 pm
Filed under: articles, manies

Diuen a Hollywood que no tenen bons guions entre mans. Per això no paren de fer adaptacions de llibres, remakes, segones parts, terceres… També, gràcies als avenços informàtics, adaptacions de còmics. I tirant de veta han anat recuperant tots els super-herois, en alguns casos amb notable èxit comercial. Qui més, els X-Men. Amb tres pel·lícules i una preqüela (més l’expectació per un possible spin off per a Storm) superen els tres films de Spiderman, a priori més popular.

x_men_origins_wolverine_ver2Sembla que els mutants agraden més. És lògic, tenen moltes més coses a dir. Més que les criatures invocades per la nostra fantasia per conjurar la por a la bomba atòmica. Godzilla, Hulk, Spiderman o els 4Fantàstics són producte de la radiació, van ser útils per assumir Hiroshima i l’holocaust nuclear. A dia d’avui tenen ben poc interès, andròmines demodé superades per l’implacable avenç de la història. No cal ni parlar dels mecànics (Iron Man), els químics (Daredevil), o els extraterrestres (Superman). L’origen genètic del (super)poder s’imposa, fins al punt que a Spiderman han canviat l’aranya radiactiva per una aranya modificada genèticament per picar en Peter Parker, i fins i tot a Star Wars s’han tret de la màniga els micloridians per explicar el misteri dels Jedi i el seu domini sobre la força.

Com diu una veu en off, la mutació és l’evolució. X-Men és un anunci de transgènics escrit per un profeta, de manera que el missatge és clar: la tendència és irreversible. Alguns agafaran por i tindran temptacions d’impedir el progrés; humans fracassats, endarrerits, limitats. No tenen cap possibilitat davant la força dels gens. No us vencerem, homes, no cal; us superarem, us transcendirem, anirem més enllà.

Tres pel·lícules plenes de proeses amb una batalla política de fons: l’actitud dels governs davant del nou fenomen mutant es concreta sempre en un repertori d’estratègies pròpies d’un règim totalitari: la creació d’un Registre de Mutants, l’estigmatització d’un col·lectiu diferent, fins i tot la possibilitat d’una vacunació obligatòria. Magneto, supervivent d’Auschwitz, ja ha passat per aquest tràngol i planta cara amb les armes mentres Charles Xavier opta per la diplomàcia i la pedagogia, convençut que la convivència és possible. Per la força o per la raó, X-Men es presenta com una exaltació de la diversitat davant una humanitat que pretén ser la mesura de totes les coses. Són els homes, porucs, els que no s’adapten. Han dominat totes les formes de la matèria, han posat a prova totes les lleis de la natura, i ara es volen aturar perquè no s’atreveixen a creuar la darrera frontera. Han desfermat tots els titans, ja només queda per explorar el seu interior més profund, perquè aquest tremolor de cames? L’home s’espanta de sí mateix, quin ridícul, no gosa mirar al fons de la seva mateixa naturalesa i manipulant-la, posar-la al seu servei.

De què són capaços els mutants? És la pregunta que desvetlla la classe política i tota la societat. El seu poder de creació i destrucció supera tot allò conegut. La revolució és aquí, els mutants subvertiran l’ordre establert fins a les darreres conseqüències i construiran un ordre nou. Potser es proposen, com tot revolucionari, canviar de soca-rel allò que es pressuposa immutable. També la condició humana, que serà substituida per la condició mutant. Un oxímoron?

La saga dels mutants ha tingut èxit perquè posa sobre la taula els dilemes que ens angoixen i ens angoixaran en el futur. X-Men es vol situar a la mateixa alçada visionària que Matrix. Matrix parteix del mite de la caverna per ajudar-nos a entendre que caldrà confiar en les màquines per construir un món virtual en el que cada cop serà més difícil saber exactament on tenim les extremitats (o els perifèrics). X-Men vol fer el mateix, però amb la manipulació genètica. D’una banda, mostrant els avantatges pràctics de ser mutant: força, velocitat, intel·ligència, resistència, domini de la matèria… D’altra banda, apropiant-se del concepte de biodiversitat. Tots els mutants són diferents; aporten riquesa, diferència, especialització, una gama cromàtica inèdita i fascinant. Tant li fa si per a que ells triomfin s’ha de quedar pel camí l’espècie humana, l’evolució és implacable amb els dèbils. No es perd gran cosa, i a canvi es guanya molt.

Recorda la veu en off, la mutació és l’evolució. Muta o mor. Revolució o mort. És la batalla definitiva, la vida sobre sí mateixa.

Publicat a Espai de llibertat n. 55



Ganar tiempo para salir de la crisis
28 Setembre, 2009, 10:55 am
Filed under: articles, progrés

Parece que sí, que estamos en plena crisis económica. Ha fallado casi todo, o en cualquier caso se han derrumbado instituciones que parecían seguras, estables, casi infalibles. Los valores y productos más solventes se han volatilizado, arrastrando buena parte de la riqueza a un pozo del que aún no hemos tocado fondo. Se habla de una crisis total, sistémica, de la que saldremos si modificamos a fondo nuestro modelo productivo. La cuestión, pues, es: ¿qué cambiamos?

La patronal, como es costumbre, ha propuesto bajar impuestos y cotizaciones. No se ha pronunciado a favor de recortar servicios públicos pero bueno, no hay que ser un lince para saber que con los impuestos pagamos los servicios. La izquierda ha reaccionado con medidas keynesianas, que tienen la ventaja de haber funcionado en otros momentos. En esta ocasión han añadido al keynesianismo la dimensión verde de las energías renovables, un sector económico estratégico y en el que por primera vez en mucho tiempo, gozamos de abundantes recursos naturales. Mas aún, en las últimas semanas el Gobierno central ha planteado un aumento de impuestos a las rentas de capital, medida que, desde un punto de vista progresista, estaría francamente bien y que, obviamente, ya ha generado polémica.

En cualquier caso, al plantear soluciones para salir de la crisis, para cambiar nuestro modelo productivo, nos remitimos siempre medidas industriales, a variables monetarias, a combinar los elementos conocidos de forma distinta a la actual. Es un ejercicio correcto y necesario si nos fijamos en los indicadores macroeconómicos: estamos lejos de los países avanzados en porcentaje del PIB en gasto social, vamos muy por atrás en los índices de productividad y los objetivos de Kyoto parecen inasumibles. Tres caminos por los que avanzar, pues: gasto social, productividad y desarrollo sostenible. No son caminos divergentes, al contrario, se podría hacer una trenza con ellos, y sería robusta. Si consiguiéramos mejorar en estas tres variables, nuestro futuro sería más esperanzador.

Sin embargo, quizás sea insuficiente. Relacionado con estas propuestas, hay un elemento en el que nos diferenciamos de nuestros vecinos (ya conciudadanos!) europeos: el uso y la organización del tiempo. Ni nuestro horario ni nuestro calendario observan un mínimo raciocinio, responden a inercias y vicisitudes históricas injustificables a día de hoy.

El tan manido horario mediterráneo es una farsa, es tan sólo horario español, y además es un fenómeno reciente, nuestros horarios eran parecidos a los de cualquier otro país europeo, llámese Francia o Portugal. La situación actual tiene su origen en los desajustes del mercado laboral durante el desarrollismo y al fenómeno del pluriempleo, con unas consecuencias muy negativas para el bienestar de las personas. Menos horas de sueño que la media europea, ritmos de vida desajustados del ciclo solar, imposibilidad de conciliar trabajo y vida personal… Y esto solo son los efectos directos. Si nos atrevemos a ir más allá, sin hacer demasiadas piruetas argumentales, podemos entender mejor fenómenos como el fracaso escolar, el bajo nivel de asociacionismo, la baja productividad, etc. El tiempo es un eje vertebrador de nuestras vidas y estos desajustes nos perjudican de forma tan cotidiana como imperceptible, especialmente a las mujeres y a los niños.

Nada más cuestionable que la felicidad presentada en forma de ciudad abierta 24 horas. La comodidad del gesto coditidiano, ir a comprar lo que necesito cuando lo necesito, es simétricamente correspondida con el esfuerzo de alguien que debe adaptar sus ritmos vitales (y los de su familia) a nuestros caprichos. El despliegue comercial y de servicios que exigimos, creyendo que el desarrollo es poder comprar mantequilla a las tres de la mañana, nos convierte, paradójicamente, en un país más atrasado. El reto de un país que quiere progresar hacia más altas cotas de bienestar pasa por la coordinación de los horarios comercial, laboral, escolar, de servicios, etc. Para superarlo se requiere un gran pacto social en el que se impliquen gobierno, patronal, sindicatos, medios de comunicación y parte de la sociedad civil. Se trata de un cambio cultural de gran magnitud.

Por si el desajuste horario fuera poco, nuestro calendario también es un desastre. Con rastros del calendario lunar (la semana santa), fiestas que nadie celebra ni entiende (8 de diciembre) y largos periodos de vacaciones (que no se aprovechan) alternados con largos periodos de trabajo (que tampoco son óptimos). Por ejemplo, el segundo trimestre del curso escolar puede variar del 22 de Marzo al 25 de Abril, son 35 días de variación. Así es imposible planificar los contenidos pedagógicos. Las lecciones deben acompasarse con los ritmos festivos, pero si estos varían anualmente, ¿deben variar también las lecciones? Esto no es acompasar, es arrastrar. No se entiende que no haya polémica sobre esta cuestión. He puesto el ejemplo del perjuicio educativo, pero se podría valorar el impacto en la productividad de esta situación y dudo que el resultado fuera muy distinto. Seguro que si preguntamos por el acueducto del 6 y el 8 de diciembre muchos empresarios nos darían la razón. Conste que no se trata de trabajar más, sinó mejor. Los mismos días de vacaciones al año se pueden repartir más eficientemente, y esto no es ningúna excentricidad. Los ingleses tienen un modelo mucho más racional, con los bank holidays, y a la vez respetuoso con una tradición religiosa como la pascua (el easter o lunes de semana santa).

Es necesario un cambio en nuestra forma de organizar y vivir el tiempo de que disponemos. Ahora sería un buen momento para hacerlo, porque podría ser un factor positivo para salir de la crisis… y porque nuestros cuerpos lo agradecerían.

Diario Público 25/09/09



Rectificar és de savis… i no costa ni un duro
23 Juny, 2009, 1:12 pm
Filed under: articles, Barbaritats, inclassificable, laïcitat

Ja fa temps que vaig arribar a la conclusió que d’endevinar el futur, no en sé. Sóc incapaç de pronosticar resultats electorals, tendències i modes, reaccions de la gent… Però de vegades me n’oblido; tiro pel dret i és clar, m’equivoco.

Fa uns dies vaig escriure aquí mateix que l’Espanyol baixaria a segona perquè el seu entrenador havia anat a Montserrat a demanar suport diví. Des d’aleshores, l’equip ha anat pujant llocs en la classificació fins acabar desè! A l’entrenador l’han renovat per tres anys i la conya de la Moreneta ha estat assumida per alguns diaris com a natural, vista l’experiència del Conseller Baltasar amb la sequera fa cosa d’un any.

De manera que només em toca rectificar i assumir que em vaig equivocar de mig a mig. I aprendre, que per això estan els errors. Aprendre que no hi ha matèria més sensible que el futbol. En ma vida els meus articles havien generat polèmica, encara que la perseguís. Però aquest sí. El vaig penjar i vaig rebre dos comentaris de gent que no conec dient-me com m’he equivocat. Un d’irònic; l’altre directament insultant-me, de manera que el vaig esborrar. Què vaig anar a fer! Conyeta amb un equip de futbol!

També he après que l’Espanyol és catòlic i el Barça protestant. El Barça el van fundar uns protestants exclosos dels clubs esportius i en resposta es va crear l’Espanyol, perquè el Barça era pels estrangers. De manera que em vaig equivocar molt, és normal que l’Espanyol apeli a la Mare de Déu. També és normal que senti més simpaties pel Barça.

De manera que rectifico. Bé, la realitat em corregeix!

Em queda la opció de considerar que Déu existeix. O com a mínim la Moreneta, però això em convertiria en politeïsta i pagà, perquè totes aquestes verges trobades són deeses anteriors a l’església catòlica.

M’agradaria, de totes maneres, deixar ben clar que no em treu la son ni el Barça, ni l’Espanyol, ni el Betis. Ara que hi penso, ben poques coses em treuen la son. Això em passa per descregut.



Lyotard, Marx i el camarot postmodern
10 Juny, 2009, 2:07 pm
Filed under: articles, progrés

Ho admeto, sentia curiositat i vaig llegir “La condició postmoderna”, de François Lyotard, que s’ha de ser massoquista. El resum és que no s’entén res. S’identifica la modernitat amb uns papus que es diuen “grans relats”, se’ls hi busca un error argumental de tipus lingüístic que els desconnecta de la realitat i patapam! Ja hem mort al papus! Ni el David, ni el Manelic, ni Frodo Bolsón, posi un Lyotard a la seva vida i espolsi’s els fantasmes tronats de les golfes.

Un any abans, havia recollit de casa d’un amic un llibre que es diu “Problemas de Legitimación en el capitalismo tardío”. Vaig veure que era del Jürgen Habermas i vaig pensar que seria una cosa bona de llegir, però va resultar ser infumable. Temps més tard vaig veure que era una resposta a “La condició postmoderna”. O sigui, jo massoca per llegir i l’Habermas encara més per respondre i entrar en el joc. De tanta tribulació me’n va salvar el Chomsky, que en una entrevista deia que ell no tenia cap desacord amb Foucault, bàsicament perquè no l’entenia (“Mai he conegut ningú que fos tan completament amoral. Generalment quan es parla amb algú, hom suposa que s’hi comparteix algun territori moral. Amb ell em vaig sentir, no obstant, como si estigués parlant amb algú que no habités el mateix univers moral. Personalment em va resultar simpàtic. Pero no el vaig poder entendre, como si fos d’una altra espècie o alguna cosa així”). Em va tranquilitzar molt, perquè també havia intentat llegir “La genealogia del racisme” i se’m feien molt farragosos aquells paràgrafs on es combinaven conceptes topogràfics, filosòfics, antropològics, històrics i estètics. Tipus “la implosión de los centros urbanos en el yo-todo produce una exfoliación (a)histórica de la dimensión  tribal que reducen las incógnitas a una sola: pit o cuixa?” (Els autors castellans hi afegeixen un toc de gastronomia o de tauromàquia, per allò de “no ser menos”). Tenia la sensació que Foucault anava fent salts de trapeci i piruetes argumentals sense solta ni volta i se’m va cansar la vista. A prendre pel sac, doncs, si no l’entén ni el Chomsky! La darrera lectura (després d’algun altre llibre i diversos números de la revista Archipiélago) va ser “Impostures intel·lectuals”, una resposta esclaridora a tanta faramalla.

De tanta incursió en territori postmodern, però, algunes idees sí que n’he arribat a extreure. La primera, que la crítica al projecte postmodern parteix de gent que no ha entès què és la modernitat. Bé, si la modernitat la reduïm al Marxisme-Leninisme, el colonialisme, les lleves massives i la màquina de vapor, doncs potser sóc jo que no l’he entesa. No deixa de ser irònic que algú consideri que la modernitat entra en crisi per la impossibilitat de les seves bases teòriques, els grans relats de marres, d’explicar-ho tot. És molt deshonest enrecordar-se d’un il·luminat com August Comte o de la pitjor lectura marxista i oblidar-se de Hume, Locke, o Stuart Mill (d’aquests sí que se’n pot recomanar la lectura, en aquests se’ls entén quan escriuen). Que no es pot explicar tot, és una premissa racionalista, només l’irracionalisme religiós o filosòfic poden pensar que hi ha respostes a totes les preguntes. Si cada individu té consciència, no hi ha possibilitat d’establir una veritat universal, com a mínim pel que fa als principis morals. Del que es tracta és de construir un ordre social que garanteixi que la consciència d’un no s’imposi a la de la resta. La democràcia, en diuen, un invent que no acaba de convèncer als postmoderns. Suposo que és perquè la democràcia s’ha de construir sobre un mínim comú denominador de valors i sobre la possibilitat de contrastar-los a partir d’un debat racional. I si la raó és un altre papus…

La segona conclusió és que si entres en territori postmodern pots sortir-ne considerant que si els Drets Humans són un constructe social d’una època determinada, doncs que potser no paguen la pena. I si a tu el que et mola és la revolució de dalt a baix i de dreta a esquerra (o de baix a dalt i d’esquerra a dreta, no vull ser jo el que imposi models), doncs que potser no són tant importants, que amb una mica de paciència i quatre teories ben sofisticades trobarem la contradicció definitiva del sistema de poder i tot saltarà pels aires. De manera que no cal dir que ets d’esquerres, això només és una convenció. No cal organitzar-te, reflexiona a casa teva i quan surtis al carrer ho veuràs tot més clar. No cal que t’indignis amb la pobresa, la humiliació o la tortura, la dignitat és un concepte petitburgès.

I tens al pobre Habermas buscant els problemes de legitimació del tardo-capitalisme. Sí Jürgen, uns problemones de collons, el mur va caure cap a l’altre cantó i el que hem viscut és una al·lucinació col·lectiva, ja se sap que això de la postmodernitat consisteix en pensar que res és el que sembla sinó tot el contrari. De fet, vivim la utopia socialista, el millor dels mons. Jürgen, no ho has entès. Al camarot postmodern, la Internacional s’ha fet verb, carn i serpentines.



Pedagogia laica, educació pel lliurepensament
13 Novembre, 2008, 6:40 pm
Filed under: articles, educació, laïcitat

De vegades ens volen desqualificar la laïcitat dient-nos que està antiquada, que és un valor decimonònic, que no cal fer-se pesats, que hi ha aportacions a l’educació més innovadores, actuals, peremptòries… I no obstant, la laïcitat és més contemporània que mai, si ens fixem en els reptes de l’educació.

Examinem de nou què ens aporta la laïcitat des d’una perspectiva pedagògica. És a dir, anem més enllà del fet que l’escola sigui laica, això és, que no serveixi per a l’adoctrinament religiós dels infants. Una pedagogia laica és una pedagogia científica, racionalista, que ha de promoure el lliurepensament i l’autonomia moral. No oferint receptes tancades sobre com viure la nostra vida, sinó despertant la inquietud de la crítica i la reflexió perquè cadascú construeixi la seva pròpia escala de valors. Un espai i una font de llibertat, altrament com podrem ser lliures si les nostres consciències no ho són? Bé, aquesta és la visió clàssica de la laïcitat. La d’un mètode que garanteix la llibertat de consciència, com a condició prèvia per a la resta de llibertats. Fins aquí tot és d’una actualitat total, no fotem!

Però com que els temps canvien, també val la pena aprofundir una mica en el món actual i les seves tendències. La que més preocupa a mestres i persones dedicades a l’educació és la quantitat d’informació disponible i el poc temps que hi podem dedicar. Per no parlar de la manca de pautes a partir de les quals digerir el gavadal de dades, opinions, imatges i sons que ens ofereix aquest bufet lliure que és la societat de la informació. Si la laïcitat és el mètode per l’autonomia moral, dic jo que davant d’una sobreabundància d’informació, tot esforç per dotar de criteri propi a les persones és indispensable! L’educació no s’ha d’obsessionar per donar eines perquè trobem informació, això ja ho fa el google! Si ens hem d’obsessionar (que tampoc), que sigui per oferir horitzons vitals sobre els quals cadascú reflexioni per construir lliurement una escala de valors.

L’altre canvi social que també genera polèmica és la dels canvis en els models de família i les diferències d’origen de l’alumnat. La rotunditat amb que es podia parlar de determinades pautes morals compartides (o imposades?) se n’ha anat en orris. Ara bé, això no ha de ser un problema, sinó tot al contrari. Només en la pluralitat hi ha veritable possibilitat d’optar. El que ens porta a una altra conclusió, el fracàs del model d’escola com a vehicle de reproducció de valors familiars. Cap comunitat d’origen, per majoritària o tradicional que sigui, pot aspirar a que els seus valors siguin els hegemònics o monopolitzadors de l’aula. En el frontispici de l’escola només hi han de constar els Drets Humans com a llindar ètic  comú a tothom. Cada família, cada grup social, haurà de buscar altres mecanismes de reproducció social. L’escola serà un espai per aprendre a aprendre, no tindrà marge per repetir ni reproduir el que uns grups socials (que sempre seran minoritaris si la societat és plural) consideren bo, dolent, desitjable, normal, bell, sagrat… Cada alumne haurà de respondre a aquestes preguntes individualment i contrastar-les col·lectivament, però no hi haurà una autoritat guardiana de la moral que vetlli per la ortodòxia… afortunadament.

Així doncs, la laïcitat ens ofereix noves respostes a velles preguntes. O era al revés?



Etiquetes
10 Novembre, 2008, 4:03 pm
Filed under: articles

Mai hauria pensat que, de cop, tant sols llençant un comentari al vent, sumaria tantes adhesions, quina més apassionada, de gent ben diferent i amb tantes ganes d’explicar les seves traumàtiques experiències. Ni l’esport, ni la política, ni un programa de televisió, susciten adhesió semblant a una consigna. Les etiquetes de la roba i les joguines són una murga.

Ho dius, així com qui no vol la cosa, i segur que algú salta com una molla per subscriure la teva afirmació i per dir encara més. Són emprenyadores, són empipadores, semblen fetes expressament per fer-nos perdre els nervis, t’acaben desesperant! M’atreviria a dir que han superat els embolcalls dels CD en rebuig popular, suposo que és perquè ara la música arriba d’internet i va directe al reproductor, i clar, els CD ja no els usem tant sovint. Però de roba en continuem portant, això no ho ha canviat cap aparell electrònic (de moment).

Hi ha les etiquetes de la roba, que piquen. Piquen l’esquena, el clatell, la panxa o les costelles. També emprenyen les que surten per fora de la peça. Les camises, jerseis i samarretes, amb etiquetes de mig pam que s’escapen per sota, com si fos obligatori anar amb la camisa per dins dels pantalons. Les etiquetes de les joguines també són molestes, tothom que té criatures ho diu. Fan lleig, i en alguns casos, són més grans que la pròpia joguina! Tant pel que fa a la roba com a les joguines, si mires d’arrencar-les, et pots carregar l’article. Li pots fer un descosit definitiu. Si les talles, et pot sortir bé la jugada o fer un estropell. O et pot passar que piquin encara més! Com que les escurces, agafen rigidesa i rasquen fins fer mal! Jo hi afegeixo un altre tipus d’etiqueta blasmable. La que posa el fabricant per espolsar-se responsabilitats i acaben confonent el consumidor. Dut al extrem del ridícul, hi ha la disfressa de superheroi que adverteix que l’article no serveix per volar. Sense arribar a aquest punt, l’altre dia vaig trobar una etiqueta d’una piscina inflable que no aixecava un pam de terra i que afirmava que era per a criatures majors de tres anys!

I mira que són importants, les etiquetes. Ens diuen moltes coses sobre l’article en qüestió, fins i tot de vegades ens diuen més coses que el propi article. De què està fet, on s’ha fet, qui l’ha fet, com s’ha de tractar, com es diu… Tota aquesta informació està condensada en unes tires primes de roba plenes de codis de barres, icones, numerets, percentatges, logotips… Que si made in china, que si no és tòxic, que si l’has de rentar a mà, que si compleix els requisits de la Unió Europea, que si has de vigilar no s’ho cruspeixi un infant, instruccions pel seu ús i gaudi del tot imprescindibles condensades en escassos centímetres quadrats de tela de niló. I és que el primer dret de qui consumeix ha de ser la informació. Sense aquest dret, tot se’n va en orris.

La qüestió, però, és si exercim aquest dret i actuem en conseqüència. És a dir, si comprem conscientment i fem de la compra una expressió més dels nostres valors. O si al contrari, ens desplacem com zombies entre prestatgeries per les botigues que ens posen música a tot drap perquè les nostres orelles quedin col·lapsades i de retruc la resta de sentits, impedint-nos fins i tot pensar. Pensar si necessitem aquell article, pensar si cal gastar-nos tants calés, pensar si està fet per durar o per trencar-se en dos dies, pensar si s’ha fet respectant els drets laborals i les més mínimes condicions de dignitat, pensar si s’ha fet amb criteris de respecte pel medi ambient, pensar, pensar, pensar…

Per trencar aquest cercle viciós és imprescindible que qüestionem la possessió i el consum com a font de felicitat. Que delimitem allò que és imprescindible i necessari d’allò que és superflu i accessori. Construint el nostre benestar i la nostra satisfacció dels plaers a partir de l’educació i la cultura, que són béns universalitzables sense que ens hàgim de menjar el planeta. I no caduquen! A partir d’aquí, ens mirarem les etiquetes amb uns altres ulls i les posarem al nostre servei, enlloc de servir nosaltres als seus interessos.

Potser hem deixat de fer-ho per mandra, però caldria recordar que al llarg de la història, les classes populars (em refereixo a tothom que no sigui ric) han estat extremadament curoses a l’hora de comprar, fent del consum una arma política. Creant cooperatives de consum, sobretot, però també mitjançant el boicot per demostrar la solidaritat amb altres treballadors i treballadores que estaven en lluita. Buscar l’etiqueta d’un producte, descobrir qui era el fabricant i rebutjar-lo, tant senzill com això. Així, l’empresari que tenia ganes de brega, sabia que no només tindria una fàbrica aturada per una vaga, sinó també un descens de les vendes perquè la gent deixaria de comprar el producte en qüestió. Jo no sóc empresari, però si ho fos i les coses funcionessin així, m’ho pensaria dues vegades abans de desafiar un comitè d’empresa. La solidaritat pot ser una arma molt potent, no és casualitat que l’esquerra catalana hagi buscat en molts moments l’aliança entre les forces del treball (llegeixi’s sindicats i cooperatives) i les forces de la cultura (llegeixi’s ateneus i escoles). Si ens uníssim en tot el cicle de producció i comercialització d’un producte, aleshores, ui aleshores!

Dit això, quina murga les etiquetes.