esperant els bàrbars


Austeritat? Esforç? (sí i no vs. no i sí)
26 gener, 2013, 12:18 pm
Filed under: ecologia, progrés | Etiquetes: , ,

AFFICHE_No_Austerity_EN

La crisi ja fa cinc anys que dura, que es diu aviat. Durant aquests cinc anys dues paraules màgiques han estat escopides sense parar pels mitjans de comunicació al servei de la dreta (o sigui, tots): austeritat i esforç. Amb austeritat i esforç ens en sortirem, diuen. Gastar menys i treballar més, diuen. Menys despesa i més treball, diuen. És una espiral delirant que de moment ens ha portat a gastar una fortuna salvant bancs i a tenir nivells d’atur que provocarien la fallida de qualsevol societat, però el mantra funciona a la perfecció. Austeritat i esforç.

I com que la dreta deia austeritat i esforç, l’esquerra s’ha posat a criticar l’austeritat, una paraulota que molta gent desconeixia fins fa quatre dies i ara s’identifica amb retallades socials.

Tot plegat, una cagada. Primer ICV-EUiA va sortir  la campanya de les generals del 2011 amb un programa d’austeritat alternativa. Després el PSC ha estat fent declaracions proclamant eslògans com “alternatives a l’austeritat”, “més enllà de l’austeritat”… no és cap acudit. ERC també ho ha criticat però sense fer massa soroll perquè de moment el silenci li senta bé electoralment (amb el risc de parlar i que se’n vagi tot en orris, però vaja, aquest no és el tema del post).

Perquè és una cagada? Perquè si hi ha un valor que ens farà sortir d’aquesta cruïlla civilitzatòria és l’austeritat. Però no l’alternativa, no, la de veritat. Que no té res a veure amb perdre drets, serveis, bous, esquelles i benestar. Res de res. L’austeritat és el contrari del luxe, de l’ostentació, del malbaratament. Davant del col·lapse ecològic del planeta, una revolució cultural necessària seria la que ens portés a fer una vida més austera. Però ara ja sabem que de moment la paraula se l’ha quedat la dreta. O sigui que comencem la batalla perdent, quin negoci…

Sobre aquesta qüestió de l’austeritat i l’error d’envestir sense pensar-s’ho dues vegades també hi ha un post bastant contundent del López Bulla amb el que coincideixo plenament.

La segona paraula màgica és l’esforç. Aquí l’esquerra s’hi ha amotllat millor. Clar, clar, si ens esforcem ens en sortirem. Ens en sortirem perquè ho diuen els Manel. Perquè identifiquem esforç i treball com a bons continuadors de la tradició obrera, perquè no hi ha res pitjor que passar per dropo, sobretot a Catalunya…

A tots aquests els respondria: Paul Lafargue.

Anuncis


Soroll de mandíbules
16 Novembre, 2010, 1:07 am
Filed under: ecologia, personal, vida moderna

Fa uns dies que he tornat a posar en marxa el meu vermicompostador. El tenia aturat de feia temps i gràcies a la botiga Biohabitat de la Fundació Terra m’he pogut proveir de cucs per reemprendre la fabulosa aventura gàstrica que converteix els residus de la cuina en humus per les plantes de balcó.

A la majoria de penya li fa un fàstic bestial pensar que tinc una capsa amb cucs a la cuina. A mi no, per això la tinc. Una legió de vèrmids que viu a les fosques, dedicada a un cicle frenètic de mastegar – cagar – mastegar, per accelerar i reconduir el cicle que porta del món orgànic a l’inorgànic. A partir d’ara aquí no es tira res, a prendre pel sac el cubell marró.

A la foto hi podeu veure la primera arrencada: paper de diari mulladet pel primer banquet, marro de cafè la segona setmana, closca d’ou per ajudar-los a moure’s i una pell de plàtan per anar agafant força. Els cucs són difícils de veure, quan obres la tapa s’amaguen. Però són allà, centenars i aviat milers, una orgia de cucs insaciables.

En l’anterior cicle productiu del vermicompostador vaig optar per posar-los un nom. Oi que la gent li posa nom al gat o al gos? Doncs jo poso nom als cucs. Cognom, més aviat, perquè només atino a triar-ne un per tota la família. No parlarem dels difunts, deixem-ho en que tenien un nom. Els d’ara no seran menys; en honor als professionals de la mandíbula, els campions del cicle mastega – caga – mastega i la por a la llum, he optat per batejar-los com “Els tertulianus”.

Bon profit tinguin.



Si ens mesuréssim per allò que aportem i no per allò que tenim…
21 Octubre, 2010, 4:26 pm
Filed under: ecologia, progrés, vida moderna

M’he assabentat pel blog del Manolo que ha mort Hermann Scheer, una persona cabdal en l’extensió (encara insuficient) de les energies renovables a Europa i especialment a Alemanya, d’on era ell.

Vaig llegir fa cosa d’un any el seu llibre Autonomía Energética (Ed. Icària) i si bé no és un llibre fàcil ni amè, em va sembla molt interessant la perspectiva que oferia de la política energètica. Scheer no es conformava amb la substitució pura i simple de les fonts d’energia, també insistia (amb arguments sòlids i amb xifres) en la necessària transformació de l’estructura de producció i distribució. Cal passar (deia Scheer), d’un esquema centralitzat amb pocs operadors que controlen tota la cadena de valor des de la producció a la distribució i venda d’energia, a un esquema distribuït amb múltiples operadors, més àgil i adaptat a les necessitats de cada moment. La conclusió és que un sistema de xarxa distribuïda és més segur i més just.

Lamento la mort de Scheer i encara més la poca repercussió que ha tingut. Espero ajudar des d’aquí a divulgar la seva figura i les seves propostes.