Els arguments formals per prohibir els toros han estat, principalment, d’ordre ètic. Es tractava d’acabar amb una pràctica considerada un acarnissament innecessari, una exhibició de dolor, etc. Per sota dels arguments formals, n’hi hagut un altre d’important: els toros són un símbol de l’espanyolisme més ranci.
Aquesta afirmació es podia rebatre en termes històrics.
1. Catalunya té una llarga tradició taurina que s’estén (territorialment) fins a la Catalunya Nord
2. Barcelona és la única ciutat del món on hi ha hagut tres places de toros: Las Arenas, La Monumental i El Toril
3. Els toros eren la diversió dels liberals en contraposició als carlistes. Aquí va un exemple: l’any 1835 es va produir una revolta anticlerical i la cançó que n’ha quedat és aquesta: Van sortir sis toros/ que van ésser dolents./ Això fou la causa/ de cremar els convents.
Potser les dues afirmacions són certes? Els toros són una expressió de la Catalunya republicana i alhora un símbol de l’espanyolisme? Penso que si hi posem un matís s’entén millor: Els toros EREN una expressió de la Catalunya republicana i S’HAN CONVERTIT en un símbol de l’espanyolisme. Com ha anat això?
Doncs bé, en part s’explica pel que ha passat entre la Catalunya republicana del XIX i l’espanyolisme ranci del XXI. Una guerra civil i 40 anys de dictadura feixista. La derrota d’un projecte modern, federal, laic i progressista d’Espanya per part d’una opció retrògrada, inculta, intolerant i violenta.
Estem parlant de símbols, sempre tan punyeteros. Si entenem que el brau, un dels símbols mediterranis més antics i constants, ha acabat absorbit per la Meseta, començarem a entendre perquè Espanya és un fiasco de país. Normalment, el sobirà assumeix com a propis els símbols dels seus súbdits per esdevenir, ell mateix, un símbol d’unitat. Es produeix una mena de procés de digestió que fa que les parts se sentin representades en el tot. Sóc una part, però el tot exhibeix com a propi algun tret característic meu, i això m’uneix a les altres parts. A Espanya, això no funciona. Matiso: no funciona bé del tot. L’èxit de la Roja era una oportunitat de digestió. El tot (Espanya) assumeix com a propi el que caracteritza una part (el tiqui-taca) i així la integra. Però l’èxit del futbol és efímer, comparat amb un símbol milenari. L’apropiació d’un símbol mediterrani i liberal per part de la carcúndia mesetaria ha acabat provocant la ruptura emocional amb aquest símbol. Posar el toro a la bandera d’Espanya, enlloc de fer que els catalans s’identifiquin més amb la unitat, ha fet que se’n divorciïn. M’atreviria a dir que el substitut simbòlic dels toros són els correfocs. Al gran catàleg de símbols mediterranis, el diable i el foc també tenen un paper important. Els treiem del bagul, els ajuntem amb petardos, timbals i gralles (les gralles són infernals) i ja tenim una altra expressió de cultura popular catalana. Nova de trinca, però que sembla de fa mil anys. A efectes animalístics, per si de cas, s’ha optat pel ruc.
Espanya té una pèssima digestió de la diversitat, doncs. No sap construir res des de la diferència i una part s’entesta en erigir-se com a única alhora que es mostra incapaç d’oferir res interessant a la perifèria. El que ens porta al debat ètic, o perquè a Catalunya els arguments formals són els que són. I com s’entén que si els arguments formals són d’ordre ètic no s’han prohibit els correbous. Però això ho deixarem per un altre dia.
PS: Com diu aquell, para muestra un botón. Necessito una imatge per il·lustrar el post. Vaig a google imatges i busco bandera – española – toro. Trobo un blog de Galícia. Quin nom té l’arxiu de la imatge? torofacha.jpg
Recordo una conversa d’estiu que va derivar cap a la suite Office. Que si el Word, que si l’Excel, que si el Powerpoint… I l’alternativa de l’OpenOffice, vista amb simpatia però encara insuficient. Recordo l’adhesió incondicional de la majoria a la màgia de l’Excel. El programa imbatible, versàtil, inesgotable, el millor producte de Microsoft… Excel va ser el campió de la discussió, sense cap mena de dubte. El derrotat? El Powerpoint: que sí, que és molt fàcil d’utilitzar, però és un programa hortera (val a dir que la versió dels Mac és molt més elegant). Si t’ho curres molt pot quedar raonablement apanyadet. Però, la immensa majoria de vegades que t’has d’empassar una demostració de diapositives, la teva (ja desgastada) sensibilitat estètica queda bastant tocada. Aquelles fotos que no queden ben intregrades amb el fons, aquelles transicions de peli cutre dels 70, aquelles lletres que apareixen i frenen a mitja pantalla…
Ahir vaig descobrir un competidor, una alternativa. Algú que hi ha pensat en termes diferents i amb un resultat més que interessant. El seu nom és Prezi. És online i és gratis (gratis!!!!). Pel tutorial sembla fàcil d’utilitzar. Tot i que això pot ser una trampa, com allò de Sin noticias de Gurb: “objeto de fácil diseño y difícil manejo”. S’haurà de provar.
Si hi feu una ullada veureu que ja hi ha algunes demostracions ultralletges, però no oblidem que vivim en un món hortera. Si se n’estén l’ús, doncs aviat ens n’afartarem i buscarem altres solucions. Però la primera ullada és bastant estimulant.
Filed under: país
Ja ha passat el cap de setmana més delirant en molt de temps, o com a mínim molta gent ho ha viscut així. Em manifesto dissabte per defensar el dret a l’autodeterminació dels catalans (o fins i tot la independència) i el diumenge animo la selecció de futbol espanyola.
I molta penya ho porta fatal, però insisteixo en que no hi ha motiu. Em sembla que aquesta declaració de l’MLP que ja vaig enganxar fa mesos és útil també ara.
De la mani, algunes idees:
– Intentar interpretar el “sentiment col·lectiu” és un error. No hi ha sentiments col·lectius, és un oximoron. Cadascú hi va anar a defensar-protestar-reivindicar una cosa diferent. Dit això, hi havia molt d’indepentisme. Moltes estelades, molts crits per la independència i moltes samarretes, pancartes i merchandising independentista.
– Si algun efecte ha tingut tot el procés de l’Estatut és el d’estendre socialment l’independentisme. Un intent que va començar per la via federal ha servit per demostrar que a Espanya els federalistes són una minoria ètnica. I clar, la gent s’afarta i opta per altres solucions que acaben sent més raonables. Dit d’una altra manera. Què és més utòpic: l’independentisme o el federalisme?
– Que s’estengui l’independentisme fa que s’estengui per tot arreu. És a dir que hi ha indepes entre els votants de (gairebé) tots els partits catalans. Amb un matís important: aquesta gent no fa de l’independentisme el seu valor polític prioritari (si fos així, ERC arrassarà a les properes eleccions). Probablement dissabte hi havia molta d’aquesta gent. En podem dir indepes de cap de setmana, però sembla pejoratiu. Indepes d’estiu també sona fatal. Indepes circumstancials? Ho deixo, segur que la ciència política ha encunyat alguna definició.
– La gent de Reagrupament va fotre un tap del quinze a la capçalera de la mani. I ho va fer a consciència per impedir que la mani avancés ordenadament. Si es volia imposar la imatge que les institucions van quedar sobrepassades pel “poble”, ho van aconseguir. Ara, el cost és debilitar aquestes institucions. Si això és ser catalanista o patriota o demòcrata, que m’ho expliquin. Miro la web i més o menys ho expliquen així.
– Quin és el proper pas? És molt, però molt complicat imaginar nous escenaris polítics que s’escapin de la disjunció renúncia-desobediència. L’alçada política dels nostres dirigents es mesurarà a partir d’ara. Com deia en Salvador Seguí: “tan important és saber quan s’ha de començar una vaga, com quan s’ha d’acabar”. Us enganxo un text de l’Andreu Mayayo que explica una mica millor el que vull dir.
I pel que fa al fúmbol
– Espero que el gest de l’Iniesta recordant Dani Jarque serveixi per rebaixar la tensió que hi ha hagut els darrers anys entre Barça i Espanyol. Més que res, per poder veure futbol.
– Paradoxal que fos Espanya qui assumís l’herència holandesa i a sobre guanyés.
– Això de tenir tants esportistes d’elit (futbol, bàsquet, Nadal, Alonso, Gasol, Mengual, Contador…) em comença a preocupar. Si fóssim bons en alguna altra cosa doncs mira, de propina unes copes. Però el panorama és penós: un país arruïnat per la seva pròpia avarícia i sedat per l’esport.
– Escenes: a la porta del Centre Social de Sants, un paio amb la samarreta del Barça xerra amb un que porta la de la selecció espanyola. Esperen per veure el partit. Al carrer de Sants, un noi amb la samarreta de “la roja” porta una senyera a la mà. Més enllà n’hi ha un amb la samarreta de l’Espanyol, suposo que aprofita la confusió general.
Resumint: si la mani de dissabte marca un abans i un després en la història de Catalunya (cosa que dubto), la festa de diumenge també (o sigui que això també ho dubto).
Filed under: país
Si l’olfacte no falla, tot fa pensar que dissabte serem un munt de gent a la manifestació. Per alguns serà una manifestació en defensa de l’Estatut. Per d’altres és una convocatòria independentista. També hi haurà agnòstics i lliurepensadors en qüestions patriòtiques. Tota l’aventura de l’Estatut ha anat així, amb una suma de federalistes, sobiranistes i independentistes, o sigui que el 10-J no serà cap excepció.
La negociació per la capçalera ha estat això, buscar un punt d’equilibri entre unes opcions i les altres. La gent s’indigna perquè els nostres dirigents es barallen, però també ens enfadem quan pacten perquè ho considerem un pasteleig. No estem mai contents, no estem acostumats a la política. El que ha tingut de bo el vodevil és que hi ha hagut força conya al respecte. Acabo de veure el Polònia i s’han quedat a gust, com sempre. Al Facebook també hi havia comentaris sucosos. Uns proposaven que el pop alemany decidís el lema. La millor conya ha estat la de Qualcosadisinistra (el blog està aturat, una llàstima), que proposava que el lema fos “Som una nació i estem a la Final”. I també hi havia gent que proposava amenaçar Espanya amb retirar els jugadors del Barça si ens retallen l’Estatut.
I això és bo, no? Posar-nos tràgics, sentimentals, emocionar-nos en un moment així és un error (com sempre que vulguis fer política). Això és una lluita de poder, una reivindicació, una negociació. I és bo que tothom entengui que és així. Si algú prefereix posar-hi el cor, l’estómac i el que queda sota, doncs que ho faci, però després que no es queixi si el resultat final no és el que s’esperava. Millor enfotre-ns’en i sortir al carrer contents, sabent que en política no arribes mai del tot allà on vols (ep, que no has de renunciar-hi, eh?).
Millor l’humor, sí. Perquè a la mani hi haurà gent pensant que diumenge animarà la selecció espanyola. I no sabrà si fer-ho perquè són del Barça, perquè juguen bé, perquè si guanya Holanda el MARCA dirà que l’Snejder és millor que el Messi, perquè els cosins de Badajoz estaran contents, perquè cony, una mica també m’hi sento, perquè diuen que pujarà un 0,7% el PIB, o jo què sé. Hi haurà tants sentiments com persones, a la mani. D’això no se’n pot destil·lar res.
A la mani hi haurà molts indepes que parlen castellà, i això els indepes ho han d’entendre si volen que Catalunya sigui independent. Que no ens hi juguem la dignitat, ni la cultura, fins i tot diria que no ens hi juguem la llengua. Ens hi juguem els cuartos, ens hi juguem ser autònoms, ens hi juguem poder fer lleis segons els nostres criteris, ens hi juguem que el repartiment del poder sigui oligàrquic o democràtic. O potser ni això, sinó oligàrquic o menys oligàrquic, que ja és molt (canviar d’oligarca és sa, sobretot si és un hortera).
I això és així o hi ha dues catalunyes. Cosa que dubto.
Filed under: laïcitat
El Sandro Rossell no ha trigat ni quatre dies en pujar a Montserrat. L’ha rebut l’Abad del Monestir. Aquí la notícia.
Deuen haver fet diàleg de religions, la Catòlica i la Verdadera.
Ja vaig dir el que en pensava en aquest post, corregit i augmentat en aquest altre.
Els bàrbars diuen que són uns pesats, que la Moreneta la van posar ells ja fa molts anys, quan els hi va donar per posar imatges de deeses en llocs macos. Montserrat, Núria, Queralt, Meritxell… Ara en diuen les verges trobades, hi han fotut uns monestirs horribles i està ple de turistes. Els bàrbars se’n foten, diuen que som un carques i uns cutres.
I que les deeses són del Betis.
En pocs dies he anat a dos actes públics en seus institucionals. El primer, de la Generalitat. El segon, en un Consell Comarcal. En tots dos casos calia fer una presentació de diapositives i el projector estava preparat. En tots dos casos es va activar el salvapantalles. En tots dos casos era el logotip de Windows onejant com una bandera.
Hombreeeee, això no!!
Ha de sortir l’escut de la institució, no? Totes dues tenen una imatge corporativa, un llibre d’estil, unes normes de protocol… Si fas un tríptic, el logo va aquí. Si fas un llibre va allà. El President s’asseu aquí. Tenim bolis, carpetes, samarretes i pins, i hem empastifat carrers sencers amb la nostra imatge. Tot està previst al detall, però quan s’engega l’ordinador entrem en la dimensió desconeguda i no passa res si la sala acaba sent presidida per una marca comercial. Una pena.
Es demostra que les institucions no assumeixen la tecnologia com una eina al seu servei. És màgia, és un oracle, un nou Déu per afegir al panteó. El respectem i no ens atrevim a sotmetre’l. És més inteligent que nosaltres i ja ens dirà què ens convé.
Com deia aquell, no hi ha ètica sense estètica. Com deia l’altre, a França hi posaria RF. Jo dic que no costa tant.
esperant els bàrbars 