esperant els bàrbars

Ho admeto, sentia curiositat i vaig llegir “La condició postmoderna”, de François Lyotard, que s’ha de ser massoquista. El resum és que no s’entén res. S’identifica la modernitat amb uns papus que es diuen “grans relats”, se’ls hi busca un error argumental de tipus lingüístic que els desconnecta de la realitat i patapam! Ja hem mort al papus! Ni el David, ni el Manelic, ni Frodo Bolsón, posi un Lyotard a la seva vida i espolsi’s els fantasmes tronats de les golfes.

Un any abans, havia recollit de casa d’un amic un llibre que es diu “Problemas de Legitimación en el capitalismo tardío”. Vaig veure que era del Jürgen Habermas i vaig pensar que seria una cosa bona de llegir, però va resultar ser infumable. Temps més tard vaig veure que era una resposta a “La condició postmoderna”. O sigui, jo massoca per llegir i l’Habermas encara més per respondre i entrar en el joc. De tanta tribulació me’n va salvar el Chomsky, que en una entrevista deia que ell no tenia cap desacord amb Foucault, bàsicament perquè no l’entenia (“Mai he conegut ningú que fos tan completament amoral. Generalment quan es parla amb algú, hom suposa que s’hi comparteix algun territori moral. Amb ell em vaig sentir, no obstant, como si estigués parlant amb algú que no habités el mateix univers moral. Personalment em va resultar simpàtic. Pero no el vaig poder entendre, como si fos d’una altra espècie o alguna cosa així”). Em va tranquilitzar molt, perquè també havia intentat llegir “La genealogia del racisme” i se’m feien molt farragosos aquells paràgrafs on es combinaven conceptes topogràfics, filosòfics, antropològics, històrics i estètics. Tipus “la implosión de los centros urbanos en el yo-todo produce una exfoliación (a)histórica de la dimensión  tribal que reducen las incógnitas a una sola: pit o cuixa?” (Els autors castellans hi afegeixen un toc de gastronomia o de tauromàquia, per allò de “no ser menos”). Tenia la sensació que Foucault anava fent salts de trapeci i piruetes argumentals sense solta ni volta i se’m va cansar la vista. A prendre pel sac, doncs, si no l’entén ni el Chomsky! La darrera lectura (després d’algun altre llibre i diversos números de la revista Archipiélago) va ser “Impostures intel·lectuals”, una resposta esclaridora a tanta faramalla.

De tanta incursió en territori postmodern, però, algunes idees sí que n’he arribat a extreure. La primera, que la crítica al projecte postmodern parteix de gent que no ha entès què és la modernitat. Bé, si la modernitat la reduïm al Marxisme-Leninisme, el colonialisme, les lleves massives i la màquina de vapor, doncs potser sóc jo que no l’he entesa. No deixa de ser irònic que algú consideri que la modernitat entra en crisi per la impossibilitat de les seves bases teòriques, els grans relats de marres, d’explicar-ho tot. És molt deshonest enrecordar-se d’un il·luminat com August Comte o de la pitjor lectura marxista i oblidar-se de Hume, Locke, o Stuart Mill (d’aquests sí que se’n pot recomanar la lectura, en aquests se’ls entén quan escriuen). Que no es pot explicar tot, és una premissa racionalista, només l’irracionalisme religiós o filosòfic poden pensar que hi ha respostes a totes les preguntes. Si cada individu té consciència, no hi ha possibilitat d’establir una veritat universal, com a mínim pel que fa als principis morals. Del que es tracta és de construir un ordre social que garanteixi que la consciència d’un no s’imposi a la de la resta. La democràcia, en diuen, un invent que no acaba de convèncer als postmoderns. Suposo que és perquè la democràcia s’ha de construir sobre un mínim comú denominador de valors i sobre la possibilitat de contrastar-los a partir d’un debat racional. I si la raó és un altre papus…

La segona conclusió és que si entres en territori postmodern pots sortir-ne considerant que si els Drets Humans són un constructe social d’una època determinada, doncs que potser no paguen la pena. I si a tu el que et mola és la revolució de dalt a baix i de dreta a esquerra (o de baix a dalt i d’esquerra a dreta, no vull ser jo el que imposi models), doncs que potser no són tant importants, que amb una mica de paciència i quatre teories ben sofisticades trobarem la contradicció definitiva del sistema de poder i tot saltarà pels aires. De manera que no cal dir que ets d’esquerres, això només és una convenció. No cal organitzar-te, reflexiona a casa teva i quan surtis al carrer ho veuràs tot més clar. No cal que t’indignis amb la pobresa, la humiliació o la tortura, la dignitat és un concepte petitburgès.

I tens al pobre Habermas buscant els problemes de legitimació del tardo-capitalisme. Sí Jürgen, uns problemones de collons, el mur va caure cap a l’altre cantó i el que hem viscut és una al·lucinació col·lectiva, ja se sap que això de la postmodernitat consisteix en pensar que res és el que sembla sinó tot el contrari. De fet, vivim la utopia socialista, el millor dels mons. Jürgen, no ho has entès. Al camarot postmodern, la Internacional s’ha fet verb, carn i serpentines.