esperant els bàrbars


Monitors curulls d’intel·ligibilitat

grafic-participacio

Per qui encara no ho sàpiga, fa unes setmanes que Esplais Catalans va estrenar una revista online. Es diu Som esplai, que no és un nom molt original però s’entén a la perfecció. No té molta qualitat perquè fins i tot jo hi he publicat alguna cosa…

I parlant d’entendre a la perfecció, o com a mínim d’entendre: un dels darrers articles publicats és de la Sílvia Luque, sociòloga investigadora de l’Institut d’Anàlisi Social i Polítiques Públiques de la Fundació Ferrer i Guàrdia. En aquest article, la Sílvia en mostra dades de comportament electoral de les monitores i monitors dels esplais d’Esplac. Resulta que voten en molta major mesura que els seus companys de generació. El salt és bestial, passem del 45% al 71% de participació a les eleccions municipals del 2007. I la Sílvia ens diu que és clar, que si als esplais s’educa en la participació, doncs és normal que l’esplaiero mig participi en les institucions polítiques (en aquest cas les eleccions) més que algú que no participa ni s’educa enlloc.

Sense sortir-nos del pou de coneixement (eh, amb corriola) que és la Fundació Ferrer i Guàrdia, l’article m’ha fet pensar en el que em deia ja fa temps el Txus Sanz quan es va publicar el famós “Informe Vallès”. En aquest informe, encarregat per la Generalitat i coordinat pel catedràtic de ciència política Josep Maria Vallès, es feia un diagnòstic acurat del perquè de l’elevada abstenció electoral catalana, de la desafecció de la ciutadania cap a les institucions que fan possible la democràcia, etc. Era un estudi molt complert.

Un dels problemes detectats era la incapacitat de molta gent per entendre “la política”. Molta gent afirmava no entendre de què anava l’obra de teatre. Ni l’argument, ni el perfils dels actors, les seves relacions, res. I que per això no votava. I l’informe proposava que la política catalana guanyés en… oju, eh? Intel·ligibilitat. A mi això em semblava un acudit, perquè si hi ha una paraula que costa d’entendre és, oju, eh? Intel·ligibilitat. Si fins i tot té ela geminada!!

O sigui que els autors de l’informe venien a dir que si la política catalana es feia més fàcil d’entendre, la gent participaria més. I al Txus i (com que em va convèncer) a mi, ens semblava que no anava per aquí la solució. Que la solució passava per educar la gent en política.

Que és el que també demostren les dades de la Sílvia. Que els monitors i monitores s’eduquen en política, l’entenen, i hi participen. Dit d’una altra manera, que el grau de qualitat democràtica d’una societat no depèn només dels mecanismes i institucions, que també. Depèn en gran part de les virtuts cíviques de la ciutadania. I que a major grau de gent participant en entitats, major qualitat del sistema.

No és tan difícil d’entendre… o d’intel·ligir.



#esplaiada
8 Mai, 2012, 1:11 pm
Filed under: Associacionisme, educació, mlp, país, personal | Etiquetes: , ,

Aquest cap de setmana l’he passat fent d’alliberat a la Trobada general d’Esplac. Enguany s’ha anomenat Esplaiada, que no és un nom molt original però s’entén a la perfecció. La figura de l’alliberat és ja un clàssic de les Trobades generals, són monitors que els esplais “alliberen” de tasca pedagògica i dediquen a la organització. Jo ja no sóc monitor des de fa molt de temps (ni ganes), però vaja, aquesta és la nomenclatura i a mi ja m’està bé.

Poder veure in situ una moguda d’aquesta magnitud sempre és interessant; i si com és el meu cas, pots comparar amb altres edicions, doncs encara més. O sigui que no em dedicaré a fer una descripció general, que ja podeu trobar per altres blocs i mitjans, sinó a apuntar algunes reflexions sobre aquelles coses que m’han semblant curioses.

Primer de tot. Diria que ha estat una gran Trobada general. S’ha superat el nombre d’esplais (45) i de participants (1800), amb una bona organització (excepte algun problema puntual, inevitable en un tinglado d’aquesta magnitud) i sobretot hi ha hagut un ambient extraordinari, amb el climax a la flaix-mob del diumenge. Ja de tornada, he pogut constatar gràcies a les xarxes socials que la gent ha tornat molt contenta a casa, que és del que es tractava.

En segon lloc. Les Trobades generals s’assemblen moltíssim les unes a les altres. Semblarà una parida, però jo ho trobo curiós. Hi ha uns patrons que es repeteixen edició rere edició. Hi ha una seqüència: expectació – arribada – sensació de col·lapse – normalitat – sensació d’èxit – eufòria col·lectiva – bajón físic satisfactori. Ah, i sempre plou.

En tercer lloc. La figura dels alliberats és la clau. Pimer de tot, perquè aporten una gran quantitat de treball. No sé el nombre exacte, però ens acostem al centenar de persones, i quan veus quaranta tipus i tipes posant taules i cadires a tot drap, és bastant impressionant. En segon lloc, perquè se senten responsables de l’èxit de l’invent i generen un ambient positiu que es contagia a la resta. Això es nota sobretot quan hi ha moments de col·lapse i encara més quan plou. Sobretot quan plou. En tercer lloc, però no menys important, perquè els alliberats no són els pardillos de torn, acostumen a ser gent amb experiència, ja es coneixen entre ells i l’experiència de treball conjunt cohesiona la organització amb vincles molt forts (i no només el ticu-ticu, ja ens entenem). Són els quadres, i ja sabem la importància que tenen els quadres en una organització.

Quarta conclusió. Ja no calen walkie talkies per organitzar un sarau així. Tothom té mòbil i la majoria amb connexió internet. El whatsapp, twitter i facebook són tecnologies que faciliten la comunicació. De manera que s’estableix una continuïtat entre l’abans, el durant i el després de l’activitat. Podríem dir que l’esplaiada encara continua a les xarxes socials, com va passar amb l’última Monifesta’t.

Cinquena. Tradicionalment, el gruix de la organització reposava en la Comissió Organitzadora de la Trobada (la COT), formada per l’esplai del municipi acollidor més alguns esplais del Sector geogràfic més alguns fanàtics de la cosa i elements de la Secretaria tècnica d’Esplac. Aquesta vegada s’ha optat per descentralitzar aspectes de la organització en els Sectors geogràfics i ha sortit bé. És la demostració que la tendència a la territorialització d’Esplac es consolida, i a mi em sembla una bona notícia.

Sisena. Des de la Trobada de Castellterçol que es composa una cançó ad hoc. A mi em sembla que la d’aquest any ha estat una de les millors, si no la millor. Amb un valor afegit: es pot consolidar com una cançó de l’esplai, en genèric, trascendint l’esplaiada i fins i tot Esplac. I demostraria algunes coses. Que la feina de comunicació es fa molt bé des de fa un temps (felicitats, Crisol i Eva) i que la tria del grup Ambäukatunàbia ha estat encertada. Aquests d’Ambäukatunàbia els conec bé perquè són monitors de l’Esplai l’Agrupa de Molins de Rei i he tingut la sort de poder fer-los classes a Saifores, com a mínim a en Magí i en Joan. I ja allà es veia que tenen una gràcia poc comuna, la de cantar i fer cantar garrotins als monis i dires. O sigui que posen música allà on no n’hi havia. I això, per un moviment educatiu, no té preu. Connectar la pedagogia amb la creació cultural és un dels grans reptes pendents d’Esplac, de l’MLP, i diria que de l’educació en general.

Setena. Com que els Sectors Geogràfics tenien un pes important en el desenvolupament de les activitats, aquests també s’han cohesionat. Com a mínim dos han cantat eslògans: Bages – Berguedà i Vallès. Aquests darrers tenien un càntic molt catxondo, feien la senyal de victòria amb els dits i cridaven “V de Vallès”. I això em porta a la vuitena reflexió.

Els del Vallès cridaven la consigna en castellà i català alhora, perquè deien “uve de Vallès”. A mi sempre m’ha semblat que Esplac ha d’apostar pel català i que l’esplai és un instrument de construcció nacional, o sigui que al principi he d’admetre que vaig arrufar el nas. Total, que mentres dinàvem es van sentir crits a favor de la independència. I eren els mateixos que un moment abans cridaven “uve de Vallès”. No sé si tots, però alguns segur que van cantar les dues coses. I potser algú s’estranya que això pugui passar, però a mi em sembla normalíssim. Només constata que l’independentisme ha penetrat en sectors socials castellanoparlants, especialment entre els joves, i que l’independentisme serà polític, o no serà més que una esbravada col·lectiva de caps de setmana. És a dir, que a Catalunya hi ha espai per a un independentisme en castellà. No cultural, romàntic i pancatalanista, sinó polític i democràtic. I que ens hem de posar les piles amb el català, això també.

La novena i última reflexió és que si es vol conèixer la realitat catalana és millor aproximar-se (no cal passar tot el cap de setmana) a Esplac que escoltar les tertúlies dels matins.

Però això tampoc és cap descobriment.

Felicitats a tothom que ho ha fet possible.



El 10 d’abril, Barcelona decideix
5 Abril, 2011, 8:52 pm
Filed under: país, personal

Llàstima del Joel Joan



L’Iniesta parla català
21 Març, 2011, 12:02 pm
Filed under: país

El diari de la burgesia catalana se’n fa ressò. A partir d’ara, l’Andrés Iniesta s’expressarà públicament en català. Al meu entendre es tracta d’un fet rellevant que ens explica algunes coses.

Primer de tot, però, haurem de descartar la teoria de la conspiració: la que ens diu que es tracta d’una maniobra publicitària pel proper llançament de la versió en català de La Retaguardia. És una hipòtesi plausible, potser els propers dies veurem la primera novel·la en català de l’Eduardo Mendoza i es descobrirà que en Rubianes preparava el seu proper show en català, però ho dubto.

Però tornem a l’Iniesta, el bo de l’Andrés. Perquè ara, Don Andrés? És una pregunta raonable, aquest xaval viu aquí des dels dotze anys i en té vint-i-sis, o sigui que porta més temps a Catalunya que enlloc. Educat a la Masia, per tant  ha fet classes de català. O sigui que domina la llengua de fa temps. Perquè decideix parlar-lo ara? Precisament ara, quan ja ningú esperava que ho fes. Precisament ara, que l’aplaudeixen a tots els camps d’Espanya pel gol que va donar el mundial a La Roja. Si hi ha un mal moment per fer canvis és ara. Així doncs?

Així doncs, resulta que fa com tants i tants catalans d’adopció. Comencen a parlar català el dia que tenen una criatura. I se n’adonen que aquesta criatura aprendrà perfectament el castellà, però potser no el català. O no l’aprendrà tan bé si no el sent parlar a casa. I que si no el domina no tindrà les mateixes oportunitats. I ningú (bé, molt poca gent, gent estranya) vol limitar les oportunitats de desenvolupament d’un fill o una filla.

I això, que és ben senzill, de vegades costa un colló d’explicar. Aquí, i a fora. Sort que hi ha gent com l’Andrés que ens serveix d’exemple.

I és per això, i per cap altre motiu, que el català perviu com una llengua viva.



El nou règim té llacunes (com l’antic)
19 febrer, 2011, 7:49 pm
Filed under: inclassificable, manies, país

Pollastre que s’ha montat a Lleida perquè l’anunci d’Estrella Dorada no cita cap producte ni paisatge d’aquelles comarques (en podem dir ja vegueria?).

Ho podeu veure aquí, aquí, aquí… Fins i tot diuen que els de la Damm s’han disculpat!!

Però a mi em sembla normal, que la Damm s’oblidi de Lleida. Allà beuen San Miguel, que és encara pitjor que l’Estrella. Fins i tot el tenen de patró, com diria en Nuñes.

Tan mal gust no mereix consideració!



Canvi de règim
13 febrer, 2011, 10:37 pm
Filed under: inclassificable, manies, mlp, país

L’any passat, la Damm va fer aquest anunci

Un spot que semblava fet directament per l’Enric Cases, el gran cap de la comunicació de l’Ajuntament de Barcelona. Rollo modern, una música que sembla dels Manel, els triomfs del Barça, imatges la ciutat que porta el nom del Club, nois guapos, noies guapes, emprenedors, creatius, triomfadors i a més amb classe.  Surten guiris establerts aquí, el Bruno Sokolowicz, la Leo Margets… Vivim a la millor ciutat del món, visca Barcelona!

Un any després, la Damm fa aquest altre anunci

El canvi de frame és acollonant. Si l’anterior semblava obra de l’Enric Cases, aquest sembla que l’hagi fet el David Madí. El Barça es manté (òbviament), però s’insisteix en la cantera. I a partir d’aquí apareixen els pesats d’Els Amics de les Arts, el grup més sobrevalorat del moment, i comencen a recitar una llista de paisatges i productes catalans que semblen triats per la Núria Feliu (especialment cutre és dir que tenim 580 quilòmetres de costa). Queda clar: visca Catalunya!

M’ha semblat curiós, vaja. Em consola pensar que si l’MLP es continua fent gran i formós, potser, qui sap, els senyors de la Damm tornaran a donar a l’Estrella el nom que tenia abans de la guerra: Estrella Roja.



Fotre mà a les caixes
21 gener, 2011, 8:30 pm
Filed under: mlp, país, progrés

Les caixes d’estalvis estan patint un procés accelerat de privatització per tal que s’acabin convertint en bancs. En tenen ganes molts dels seus directius, en té ganes el Gobierno de España, i del Govern de Catalunya no en tenim notícia però li aplicarem allò de que “quien calla, otorga”.

Avui diverses entitats hem organitzat unes jornades per parlar-ne. Us enganxo el manifest que s’ha fet públic.

Manifest en defensa de les caixes d’estalvi i de la seva funció d’impuls econòmic i social del territori i del país

Diferents organitzacions de la societat civil catalana han manifestat avui en un acte a la Facultat d’Economia i Empresa de la UB el seu rebuig a la reforma del model de caixes d’estalvi que està preparant el govern central.

Les entitats promotores del manifest són Associació d’Usuaris de Bancs, Caixes i Assegurances (AICEC-ADICAE), CCOO de Catalunya, Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC), Finançament Ètic i Solidari (FETS), Fòrum de l’Economia Social, Moviment Laic i Progressista (MLP), Òmnium Cultural, l’Organització de Consumidors i Usuaris de Catalunya (L’OCUC), Taula d’Entitats del Tercer Sector de Catalunya, Unió de Consumidors de Catalunya (UCC), UGT Catalunya.

EN DEFENSA DE LES CAIXES D’ESTALVI I DE LA SEVA FUNCIÓ D’IMPULS ECONÒMIC I SOCIAL DEL TERRITORI I DEL PAÍS

La publicació del Reial decret llei 11/2010, de 9 de juliol, d’òrgans de govern i altres aspectes del règim jurídic de les caixes d’estalvis, sense previ debat cívic i social, i sense debat parlamentari, promou la seva transformació bancària, la privatització dels seus recursos, la centralització de la supervisió i el debilitament de l’obra social; això és del tot inacceptable, tant des d’una perspectiva econòmica i financera democràtica i plural, com des d’una perspectiva cívica, social i nacional de futur.

Al llarg dels anys, les caixes d’estalvi han promogut l’estalvi popular, han universalitzat l’accés als recursos financers, han fomentat les dinàmiques empresarials i l’ús de noves eines financeres, alhora que desenvolupaven una obra social, contribuint al benestar social i per tal d’evitar l’exclusió social, fins a convertir-se en les principals entitats financeres del país, gracies una activa participació de la societat civil i de les administracions territorials.

La modernització i la flexibilització societària de les caixes no pot efectuar-se en contra de la seva naturalesa jurídica, allunyant-se del principis fundacionals i d’esquenes a la seva funció econòmica i social. Ni els criteris de solvència i d’eficiència financera que avui en dia es requereixen obliguen a fer-ho d’aquesta forma. No hi ha un únic model societari, ni una única forma d’operar en el mercat financer !!! El que es produeix és un intent d’aprofitar les dificultats presents per afavorir una major centralització dels recursos financers i del poder econòmic, reduint la participació de la societat civil, del territori i dels treballadors.

És per aquestes raons que les entitats sotasignants MANIFESTEM:

1. Cal garantir la funció econòmica, financera i social de les caixes d’estalvi i, per tant, reduir la participació del capital privat fins a un màxim del 40% de les quotes participatives amb drets politics o de la participació en les societats anònimes que gestionin les estructures financeres dels SIP de caixes. Convé garantir una participació majoritària en l’estructura de les caixes que no sigui de capital privat, reforçant, a més a més, el paper i la responsabilitat dels consells d’administració de les entitats.

2. Cal mantenir la vinculació de les caixes i del territori, la seva capacitat de promoure l’estalvi, de recolzar a l’autònom i a la petita i mitjana empresa, els projectes empresarials de futur, i la participació de la societat civil i les administracions locals en un desenvolupament continuat, rentable i sostenible del territori. Cal evitar l’exclusió financera de les persones modestes, com succeeix a Itàlia, en especial després de la desaparició de les caixes d’estalvi, on un 20% de la població ha quedat sense accés al circuits dels diners, mentre que avui a Catalunya aquest percentatge és només del 3%.

3. Cal protegir l’obra social de les caixes i la seva contribució al benestar social del país. Les obres socials de les caixes financen programes essencials per a la cohesió social i la seva reducció afectaria greument el desenvolupament de les polítiques socials en curs, desbordant la capacitat de les entitats i administracions, tot afeblint aquelles eines que contribueixen a reduir l’exclusió social i financera de les persones. Convé evitar que no es produeixi una apropiació particular dels excedents aplicats en aquest àmbit, ni es minorin els seus recursos.

4. Cal obrir un ampli i raonat debat sobre la funció financera, econòmica i social de les caixes d’estalvi en el context econòmic europeu i de futur, de manera que Catalunya, la societat civil, l’empresariat i les administracions participin i deixin sentir la seva veu i requeriments. Ens plantegem iniciar aquest debat al mes d’octubre, en el marc de la Universitat i amb la participació de tots els agents econòmics i socials del país, de manera que en les properes normatives es pugui incidir de forma democràtica en la configuració i regulació de les eines financeres que realment necessita el país.