esperant els bàrbars


Novíssims moviments, velles ressonàncies
15 Mai, 2012, 11:56 am
Filed under: inclassificable, progrés | Etiquetes: , , , ,

Ara que el 15M es torna a activar i la situació econòmica i política ha empitjorat, seria una llàstima deixar passar la oportunitat de recordar els episodis de revoltes populars a Barcelona i rescatar alguns himnes revolucionaris. Per allò dels orígens i la identitat que cantava el poeta… Potser també per allò que deia Marx, que la història es repeteix, primer com a tragèdia i després com a farsa.

Això del 15M adopta múltiples formes i té mil cares, però com a mínim l’any passat alguns dels moments més impactants van ser l’intent de bloqueig del Parlament i les caçolades (demano assessorament lingüístic: la traducció al català de “caceroladas” és aquesta? caçolades?).

Allò del Parlament va ser un desastre (previsible) i sembla que no anés amb ningú, ara veurem perquè. Les caçolades sí que tenien més èxit, com a mínim pel que fa a adhesió poular. La gent es trobava a la plaça o sortia al balcó i atonyinava una paella amb un cullerot. Fàcil i sorollós. Efectiu? Això és una altra cosa, jo ja hi vaig dir la meva, però massiu segur que sí. De moment la versió 2012 del 15M no ha cridat a les armes, però no m’estranyaria que ho fes aviat. Des d’aquí m’agradaria contribuir amb una nota històrica poc coneguda.

No seria la primera vegada que a Barcelona els estris de cuina simbolitzen la subversió de l’ordre social. Sens dubte, el moment estelar d’aquest fenomen és la Revolta de la Jamància (1843). No m’entretindré a detallar el context i les causes però vaja, són molt “segle XIX”. Farts de la regència d’Espartero, en Prim es pronuncia a Reus (amb Milans del Bosch, como no) i a Barcelona s’organitza una Junta Suprema de Catalunya per donar suport al canvi i impulsar un procés democratitzador, modernitzador, igualador… Però com passa sovint, un cop els pronunciats aconsegueixen el poder, es desentenen del programa de la Junta i la gent es desenganya. La situació, ja delicada, s’acaba de crispar i la Junta crida a la revolta contra el Govern (ara en mans de Prim).

Així comença la Revolta de la Jamància, un dels episodis més tragicòmics de la història de Barcelona, que durarà 81 dies i de la que en destaquem:

1. El nom. Jamar vol dir menjar en caló, el que ens demostra allò que deia el Palomino, que “la raza, más que pura, es puta”. I a Barcelona “no veas”, podríem afegir.

2. El símbol. Els revoltats es cosien una paella de fireta a la camisa.

3. L’himne. Cantaven la Cançó de la Paella, més coneguda com “El Chirivit”. Aquí podeu llegir la lletra, sembla ser que escrita per l’Abdó Terrades.

Ay, ay, ay, chirivit!
madurs a la paella!
Ay, ay. ay, chirivit!
en Prim serà fregit!

Cristina, Prim, Narváez
y tots los moderats,
dintre de la paella
purgaràn ses pecats.
Ay, ay, ay, chirivit…

Mori l’aristocracia
prou mal nos ha fet ja,
lo poble vol ser amo,
¡viva Déu que ho serà!
Ay, ay, ay, chirivit…

Ja que exposem les vides
per tenir llibertat,
los nostres vots que valguin
per fer los diputats.
Ay, ay, ay, chirivit…

May més vulguen los pobres
pagar contribucions.
que´ls rics les paguin totes
amb sos robats milions.
Ay, ay, ay, chirivit…

Tampoc volem que hi hagi
centenars d’empleats:
Molt temps per mantenir-los
hem anat despullats.
Ay,ay, ay,chirivit…

Es la salut del poble
nostra suprema lley;
aquella que la quebranti
li llevarém la pell.
Ay,ay,ay, chirivit…

Molta sanch ha de córrer
dels pillos moderats;
també la dels trapelles
que’ls vulguin imitar.
Ay, ay, ay, chirivit…

Amanim les paelles
que promte han de servir
y amarrem forses murris
dels que s’han de fregir
Ay, ay, ay, chirivit,
madurs a la paella;
ay, ay, ay, chirivit,
en Prim serà fregit!

4. L’assalt a la Ciutadella (que és on ara hi ha el Parlament). Si a la Ciutadella hi ha el poder militar, doncs haurem de fer-hi front, deurien pensar els revoltats. O sigui que van fer els preparatius, es van omplir de valor, van entonar els himnes pertinents (La cançó de la paella i La Campana) i au, a córrer cap als murs de la fortalesa. Tot feia bona pinta si no fos… si no fos que van calcular malament l’alçada dels murs i les escales que portaven feien curt. O sigui que els pobres assaltants van rebre de valent. Això va debilitar la revolta, cosa que va aprofitar en Prim per bombardejar la ciutat (emulant l’Espartero) des de la Ciutadella, Drassanes, Fort Pius, Montjuïc… els sospitosos habituals de la repressió. Diuen que van caure més de 12.000 projectils i van causar més de 300 morts. Sotmesa la ciutat, va començar el típic procés de repressió amb detencions, exilis forçats, etc. Molt “segle XIX”, ja ho he dit abans.

O sigui que ja ho sabeu, quan us cridin a la caçolada, no penseu que sou uns moderns, al contrari. Entomeu la paella i invoqueu la força dels vostres ancestres, si piqueu bé sentireu el Chirivit de fons. I sobretot. Si fan falta escales, calculeu bé la mida.

Fonts:
La lletra de la Cançó de la paella l’he trobada al bloc Altres Barcelones d’en Dani Cortijo.
La foto és de la Berta Mundó.


El brau viurà per sempre
26 Setembre, 2011, 12:20 pm
Filed under: inclassificable | Etiquetes: ,

Ahir es va celebrar la darrera cursa de braus a Catalunya. A la tele, la següent notícia va ser el correfoc que tancava la festa major de Tarragona. La veu en off explicava que s’hi havien vist els diables, els dracs, la víbria… i el brau.

Ja ho vaig dir fa temps al bloc, el brau és un símbol mediterrani i català més que no pas mesetari o espanyol. Ho demostra el correfoc de Tarragona, on al costat dels animals mítics hi posem el brau. Només a ell li atorguem suficient dignitat per figurar al panteó màgic de les nostres festes. Només a ell li hem aixecat temples i li hem ofert una mort ritual.

Les curses s’han acabat però el brau continua amb nosaltres, i potser ara el mite podrà renéixer sota una altra forma. Com tot bon mite, vaja.

Estarem alerta per saludar-lo oportunament.



Mourinho, l’home perplex
28 Abril, 2011, 7:47 pm
Filed under: inclassificable | Etiquetes: , , ,

José Mourinho es va passar tota la roda de premsa d’ahir llençant una pregunta al cel: perquè? Perquè sempre m’expulsen un jugador quan competeixo contra el Barça? Encara més: perquè sempre expulsen jugadors als equips que juguen contra el Barça?

El Mourinho no és tonto, ell la pregunta la fa per espolsar-se responsabilitats i a la vegada projectar la sospita sobre el gran rival del seu club. Mourinho sosté que hi ha una conspiració a favor del Barça i en contra seva.

Com que el futbol és així, la majoria responem afirmativament o negativament a aquesta afirmació segons ens interessi. Molta gent del Madrid diu que és cert i molta gent del Barça respon que és fals. Doncs bé, jo que sóc del Barça afirmo que és cert, que hi ha una conspiració europea a favor del Barça. I encara més, afirmo que puc respondre a la pregunta que desvetlla a Mourinho: perquè?

Algú recorda l’Eurocopa del 2004? Es jugava a Portugal, que era un dels favorits, però va guanyar Grècia amb un joc soporífer i amb marcadors 1-0. El mateix any havia guanyat la Champions l’Oporto, casualment entrenat per Mourinho. Aquell estiu es va plantejar un debat: què passarà si s’imposa un estil ultradefensiu? Què serà del futbol? Com competirem amb l’espectacularitat del bàsquet?

D’allà Mourinho va fitxar pel Chelsea i recordo el comentari que un amic va fer quan els vam veure en acció davant del Barça de Ronaldinho: és un Albacete, però de puta mare. Dit això amb tots els respectes per l’Albacete, eh? O sigui, que ens vam avorrir fins i tot els culés, de veure aquells partits. Algú d’una altra afició suportaria aquell palarro?

O sigui, amic José, que la pregunta que t’has de fer és la següent: si fossis un espectador neutral, per quin partit pagaries més pasta? Per un que enfrontés el Barça contra el Barça? O per un que enfrontés el teu equip contra el teu equip? I no em vinguis amb mandangues de que l’arruga és bella i que la defensa també té el seu què: el Barça és l’equip menys golejat de la lliga, per tant també defensa.

Vas pillant, Mourinho? Tant de resultadisme i cinisme i el que no ho ha entès ets tu: el futbol és un negoci, mou una pasta pornogràfica en drets de televisió i publicitat, hi ha gent que s’hi juga els quartos i necessita espectacle. I un espectacle bell, estètic, harmoniós, que pugui fer gaudir un xinès encara que no sàpiga ni on és Villarreal. Un xinès que no es comprometrà amb els colors més enllà de la satisfacció que en pugui obtenir, i que no entendrà els sainets que es monten al voltant d’un esport pretesament global. I això el Barça s’ofereix a fer-ho però demana una mica de cobertura, és natural. Si jo fos Blatter, Platini o Villar, li donaria encantat.

Que no és res personal, que el futbol s’ha de protegir de tu! Com a esport, com a espectacle, com a negoci… ets un perill i els anticossos, els follets, les fades, els sentinelles t’han detectat, cada vegada parasites un club més poderós i et podries carregar l’invent, i van a per tu. Li vols dir conspiració? Digue-li com vulguis. Agafa la peli aquella, JFK, l’escena en que s’explica com ha anat l’assassinat: no ha anat de cap manera concreta. Una ordre subtil per aquí, una omissió per allà, un silenci, una complicitat mai explicitada… i un mort.

En Mourinho és un gran entrenador i de ben segur que continuarà guanyant lligues, copes, champions i el que sigui. Però pringa pel fet d’optar per un joc defensiu i marrullero. Perquè? Perquè els bons també conspiren, xaval.

I una darrera qüestió: si hom fa un discurs resultadista, en la derrota no té arguments. Si la victòria ho justifica tot,  fins i tot forçar el reglament, com et pots lamentar d’una derrota? És que no has fet tot el que calia? Perquè?



Què passa quan et copien les avantguardes?
25 febrer, 2011, 1:17 am
Filed under: educació, inclassificable, mlp

Per variar una mica m’he llegit un llibre que es diu “Glamur i resistència” (ed. elTangram). Són un parell d’entrevistes a artistes i activistes que se situen dins del paradigma dels nous feminismes o del transfeminisme. Em va fer gràcia el títol, i com que darrerament, fruit de l’experiència del Piketón Dulzón hem estat parlant amb la Marta de la necessitat de renovar el repertori de protestes dels moviments socials, doncs me l’he repassat. És una lectura recomanable, francament.

La primera entrevista és a Itziar Ziga, una vasca que ronda per Barcelona, ha escrit llibres com “Devenir perra” i “Un zulo propio” i la podeu seguir al blog Hasta la limusina siempre.

La segona entrevista és a Del LaGrace Volcano, que s’autodefineix com “un membre reticent de l’espècie humana” i que es resisteix a encasellar-se en un gènere concret. Al passaport hi diu que és un home i al carnet de conduir hi diu que és una dona (o al revés, tant li fot). És un cas d’intersex.

Són dues entrevistes en que es parla d’apropiació del llenguatge masclista per subvertir el patriarcat, de heternormativitat, de porno, d’identitat queer… el discurs porta al límit qüestions com el gènere, les pràctiques sexuals…

Doncs bé, en tots dos casos parlen de fer esplai!!

En el cas de la Itzíar Ziga, la cosa surt a partir d’uns comentaris sobre l’educació de la Sección Femenina. L’entrevistadora, l’Elisabeth Massana, diu:

EM: Però això que sembla tan llunyà no ho és. A Andalusia, no sé dir-te on, hi ha el Proyecto Genia, que és una mena d’esplai per a nenes de l’Opus Dei

IZ: Què maco!

EM: Hi fan extraescolars i tenen cursos sobre de què parlar en un sopar, com ser la perfecta amfitriona, què fer: escombrar o passar la mopa?, cuinar…

IZ: M’encantaria anar-hi

(Rialles)

A la segona entrevista, la cosa encara és més interessant.

EM: Deixa’m que et pregunti el mateix que vàrem preguntar a la Itziar: si fossis Conseller d’Educació, què faries?

DLV: Ui! Seria un daltabaix! Canviaria el sistema completament!

EM: Sí, però com?

DLV: De fet m’agradaria dirigir un campament d’estiu queer per a nens. (…)

Total, que nosaltres preguntant-nos com renovar el repertori i la penya que va més al dia pensant en fer campaments! Se m’acut que no és tan estrany; qualsevol que hagi fet campaments ho entendrà perfectament.



El nou règim té llacunes (com l’antic)
19 febrer, 2011, 7:49 pm
Filed under: inclassificable, manies, país

Pollastre que s’ha montat a Lleida perquè l’anunci d’Estrella Dorada no cita cap producte ni paisatge d’aquelles comarques (en podem dir ja vegueria?).

Ho podeu veure aquí, aquí, aquí… Fins i tot diuen que els de la Damm s’han disculpat!!

Però a mi em sembla normal, que la Damm s’oblidi de Lleida. Allà beuen San Miguel, que és encara pitjor que l’Estrella. Fins i tot el tenen de patró, com diria en Nuñes.

Tan mal gust no mereix consideració!



Canvi de règim
13 febrer, 2011, 10:37 pm
Filed under: inclassificable, manies, mlp, país

L’any passat, la Damm va fer aquest anunci

Un spot que semblava fet directament per l’Enric Cases, el gran cap de la comunicació de l’Ajuntament de Barcelona. Rollo modern, una música que sembla dels Manel, els triomfs del Barça, imatges la ciutat que porta el nom del Club, nois guapos, noies guapes, emprenedors, creatius, triomfadors i a més amb classe.  Surten guiris establerts aquí, el Bruno Sokolowicz, la Leo Margets… Vivim a la millor ciutat del món, visca Barcelona!

Un any després, la Damm fa aquest altre anunci

El canvi de frame és acollonant. Si l’anterior semblava obra de l’Enric Cases, aquest sembla que l’hagi fet el David Madí. El Barça es manté (òbviament), però s’insisteix en la cantera. I a partir d’aquí apareixen els pesats d’Els Amics de les Arts, el grup més sobrevalorat del moment, i comencen a recitar una llista de paisatges i productes catalans que semblen triats per la Núria Feliu (especialment cutre és dir que tenim 580 quilòmetres de costa). Queda clar: visca Catalunya!

M’ha semblat curiós, vaja. Em consola pensar que si l’MLP es continua fent gran i formós, potser, qui sap, els senyors de la Damm tornaran a donar a l’Estrella el nom que tenia abans de la guerra: Estrella Roja.



La dècada que abandonem (no sabem cap a on)
29 Desembre, 2010, 7:58 pm
Filed under: inclassificable

Pretendre encaixar la vida en paquets de deu anys és bastant estúpid, però d’alguna manera hem de passar el temps, no?

La dècada que deixem enrere és fomuda, perquè no sabem com dir-ne. Fins ara dèiem els 60, els 70, però d’aquesta com li en direm? Els zero? A més, és primera dècada de segle i de mileni, o sigui que trigarem a saber si li hem de dir primera dècada de segle XXI o primera dècada dels dosmil (o del tercer mileni).

Bé, tant li fot. La dècada que deixem enrere. Si repassem el que ens han deixat les precedents podem dir que els 80 ens van deixar

  • Les hombreres.
  • Els crepats.
  • Els “calentadores”.
  • Els colors pastel combinats de mala manera (atenció especial mereixen els popularment coneguts com a “xandals de ionqui”).
  • Els pantalons fins al melic.
  • Les motxilles penjant d’un hombro
  • Les jaquetetes minúscules (tipus Michael Knight).
  • Els pantalons cenyits (legins?) combinats amb samarretes gegants i jaquetes amb ombreres.
  • Tot això, en teixits sintètics.

Algunes imatges il·lustratives

Als 90 els hi podem endosar

  • Els pantalons curts, que van salvar als heavies de morir carbonitzats a l’estiu (Anthrax mediante).
  • Els pantalons (llargs i curts) amb butxaques als costats.
  • Les camises de quadres.
  • Les ulleres integrals.
  • La barba de quatre dies.
  • Les grenyes.

En general va ser la dècada del grunge, que consistia en anar un pèl tirat.

I als zero-primeradècadadels.XXI-primeradècadadelsdosmil-primeradècadadeltercermileni que els hi “agraïrem”?

  • Els tatuatges i els piercings. Que ja se’n feien abans, però no a raig.
  • Els pantalons sota el vestit (noies).
  • Els pantalons cagats (nois).
  • Les samarretes estretes (o molt estretes si ets gaier).
  • Que les noies portin bambes per vestir bé. Amb especial èxit de les Tiger i les Munich (que són d’aquí, per cert, perquè si fossin de Munich es dirien München).
  • Les ulleres de pasta.
  • Que tota, absolutament tota la roba porti algun dibuix, una frase, un logo… Em sembla que en diuen roba custom, però si algú m’ho aclareix li ho agraïré.
  • Les caputxes: abrics amb caputxa, jerseis amb caputxa, samarretes amb caputxa… Un amic afirma haver trobat calçotets amb caputxa a les rebaixes del Pull and Bear.

De fet, aquesta darrera dècada la podríem anomenar “Dècada Inditex”.

En el cas dels batasunos i penya alternativa en general, han adoptat massivament el forro polar (Idigoras, que se’n va fer del jersei de llana?) i les botes de trekking (peaso invento el goretex) i han fet popular que les noies portin el serrell curt. Una moda que fa anys era pròpia de “la tonta del bote” i ara mola cantidubi.

Si algú troba a faltar (o li sobra) alguna cosa que comenti, no us n’estigueu.

I si teniu idees o visions per la propera no espereu deu anys a dir-ho, que no tindrà mèrit.

En qualsevol cas, bona dècada tingueu

(aquest post s’ha elaborat en col·laboració amb: Miquel, Guillem, Alba, Sandra, i algú altre que potser no recordi)