Aquests dies no tinc gaire temps per escriure, o sigui copio i enganxo.
Comunicat de la Lliga per la Laïcitat
La Lliga per la Laïcitat vol manifestar la seva disconformitat amb el tractament que les diferents institucions públiques atorguen a la visita que el Sr. Ratzinger farà a Barcelona per consagrar la Sagrada Família.
Malgrat que es tracta de la visita d’un líder espiritual per tal de realitzar actes litúrgics i de relació estrictament circumscrita amb els fidels i representants de la seva confessió, diverses institucions públiques (Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i l’Estat espanyol), es dobleguen davant del poder que encara avui continua gaudint l’església catòlica i li atorguen un caràcter de visita institucional de cap d’estat.
És per això que la Lliga per la Laïcitat inicia una campanya per denunciar aquesta situació, i posar en marxa una sèrie d’accions informatives i de denúncia:
- Denunciant la vulneració de la separació entre estat i confessions religioses.
- Denunciant l’aportació econòmica a més de l’estalvi tributari que diverses institucions públiques facilitaran a la Conferència Episcopal i els seus col·laboradors.
- Denunciant la cobertura mediàtica dels mitjans de comunicació públics.
- Demanant als càrrecs institucionals que no assisteixin als actes litúrgics en tant que representants institucionals.
- Denunciant la intromissió política de l’església.
- Donant suport a la campanya “jo no t’espero”.
- Facilitant recursos a organitzacions que vulguin manifestar la seva disconformitat amb aquesta situació.
Filed under: manies
Sembla que Sánchez Dragó va explicar a l’Albert Boadella que un dia va mantenir relacions sexuals amb dues nenes de 13 anys. I ho explica sabent que el delicte ha prescrit.
És vomitiu, però admeto que no em sorprèn. Hi ha poca gent amb tanta barra com Sánchez Dragó i tan immune al dolor aliè. De fet, poca gent menysté el dolor aliè com Sánchez Dragó, llegiu qualsevol dels seus llibres i ho veureu. La base del seu pensament és una mena de sincretisme pseudomístic segons el qual ens reencarnem i no té sentit revoltar-se contra el dolor o la injustícia. Només ens queda acceptar-ho, sotmetre’ns i esperar la mort i millor sort en una vida futura. Òbviament la modernitat, la il·lustració, tot allò que faci olor de progrés és una aberració i una perversió. Un atemptat a la veritable naturalesa humana. Voler disfrutar de la vida en vida només és a l’abast dels millors. I els pitjors, que es fotin. Les classes socials estan decidides per designis inescrutables i qüestionar-ho pot alterar l’ordre còsmic.
Unes idees tan estúpides no passarien d’anecdòtiques si no fos per la trascendència del personatge, influent entre la dreta espanyola més intransigent. La seva crítica a una mínima idea de relació causa – efecte (ell és més original, ho fica tot en un garbuix i estira el fil que més li convé) té evidents ressonàncies quan José María Aznar, parlant de terrorisme, deixa anar allò de “Más que las causas, lo que ha de interesarnos del terrorismo son sus efectos (…) Es necesario desmitificar la idea misma de causa“. Potser algú pensarà que aprofito que el riu de la pedofília passa per la (extrema) dreta per portar l’aigua al meu molí, però si un català escrigués un llibre com Gárgoris y Habidis, ens titllaríen de nazis (que ja ho fan). És perfectament coherent amb el seu pensament una cosa i l’altra. I si per ell és coherent anar per la vida sense atendre a límits, sense un mínim de consideració pels nostres actes, sense cap consideració humanista, s’ha de denunciar. Si tinc el poder puc envair un país. Si tinc el poder puc abusar de dues noies. No faig cap pirueta argumental, la vida d’aquest paio és plena d’episodis vergonyosos disfressats d’ocurrències intel·lectuals. Perquè intel·ligent, ho és.
L’actualitat del personatge ja és més coneguda, darrerament presentava informatius a TeleMadrid en els que es dedicava a desbarrar contra els sindicats, a exaltar la pretesament liberal Esperanza Aguirre i a reproduir el cliché més caspós de l’intelectual pepero.
Fa temps que penso que Sánchez Dragó és, per la seva incontinència verbal, el millor exemple del gir a la dreta que ha fet el mundillo intelectual a Espanya, però també a Catalunya. De fet, aquí hi tenim l’inefable Sostres, una mala còpia que ja no dóna per més i s’ha hagut de conformar amb el paper de bufó de la cort en programes de “Serie B” a la tele. Però no estan tan lluny els uns dels altres.
Si tinc temps, paciència i estómac, continuaré. Però per avui és massa i podria acabar mosquejat.
Algú es preguntarà: i el Boadella? Doncs el Boadella li riu les gràcies.
M’he assabentat pel blog del Manolo que ha mort Hermann Scheer, una persona cabdal en l’extensió (encara insuficient) de les energies renovables a Europa i especialment a Alemanya, d’on era ell.
Vaig llegir fa cosa d’un any el seu llibre Autonomía Energética (Ed. Icària) i si bé no és un llibre fàcil ni amè, em va sembla molt interessant la perspectiva que oferia de la política energètica. Scheer no es conformava amb la substitució pura i simple de les fonts d’energia, també insistia (amb arguments sòlids i amb xifres) en la necessària transformació de l’estructura de producció i distribució. Cal passar (deia Scheer), d’un esquema centralitzat amb pocs operadors que controlen tota la cadena de valor des de la producció a la distribució i venda d’energia, a un esquema distribuït amb múltiples operadors, més àgil i adaptat a les necessitats de cada moment. La conclusió és que un sistema de xarxa distribuïda és més segur i més just.
Lamento la mort de Scheer i encara més la poca repercussió que ha tingut. Espero ajudar des d’aquí a divulgar la seva figura i les seves propostes.
Ja fa un parell de dies que em dutxo amb el dragó que veieu a la foto (ejem!). S’ha instal·lat al meu lavabo i d’allà no en surt, i a mi em fascina. He optat per fer-li una foto i la penjo aquí perquè em sembla la millor manera de presentar-lo en família. A més, ja vaig dir fa temps a l’Espai de Lliurepensament, que em sembla un animal pràctic i entranyable.
Doncs això. Aquí el dragó, aquí uns amics. I viceversa.
Filed under: progrés
A California aquest novembre ho posaran a votació. Els ianquis tenen aquest sistema que aquí sembla impossible, que aprofiten les convocatòries d’eleccions (legislatives en aquest cas), per fer uns quants refèrendums. La pregunta és si fan legal el cultiu, consum i comerç de marihuana.
Ah! Alerta! Califòrnia no és moco de pavo, representaria la novena potència econòmica mundial, té 33 milions i pico d’habitants i el seu Governador és un androide arribat del futur per aniquilar al fill de Sarah Connor, la Bella. Ara m’he perdut.
En fin, que uns dels motius esgrimits pels partidaris de la legalització són
- La quantitat de pasta que l’estat s’estalviaria perseguint una pràctica que cada vegada està més estesa socialment i
- La quantitat encara més gran de pasta que l’estat podria recaptar si gravés amb impostos el comerç de la planta en qüestió.
Val a dir que Califòrnia també té un deute galopant, o sigui que la necessitat apreta. Però cony, com aquí, si fa no fa.
Socialdemocràcia pura i dura, em sembla a mi. D’una banda, la moral queda exclosa del debat. De l’altra, es fa emergir una gran quantitat de riquesa que en aquests moments queda fora del control públic. Per no parlar en clau de drets civils, el fracàs de la lluita contra el narcotràfic i altres qüestions que també vindrien al cas.
I com deien aquelles iaies a qui van entrevistar pel carrer, “ja ens sembla bé, perquè nosaltres no anirem corrents a comprar-ne”.
Els propers 5, 6 i 7 de novembre, la Fundació Ferrer i Guàrdia i el Moviment Laic i Progressista organitzem el Fòrum Espai de Llibertat. Probablement sigui el debat sobre laïcitat més potent dels darrers 30 en l’àmbit hispanoamericà. Ponents de luxe, experiències europees i d’hispanoamèrica, i un format molt obert per poder-hi participar plenament.
És un projecte que té molt de treball al darrere i que tindrà diferents vies de continuïtat.
Us animo a apuntar-vos-hi. I que consti que jo no sóc molt d’autobombo.
La informació la trobareu a http://www.espaidellibertat.net
Suposo que a tots ens ha passat. Estàs en un concert o en una discoteca escoltant música. I algú es posa a cantar una cançó diferent de la que sona, però tot quadra. Ritme i melodia. Fa molta gràcia, és un-d’aquells-moments-entranyables-quan-surts-de-festa. Doncs bé, hi ha penya que no ho resisteix i quan arriba a casa (o l’endemà) fa la prova. En alguns casos la barreja surt bé, d’això se’n diu fer un mashup (sí, és una expressió anglesa, quan ens dominin els xinesos doncs ja veurem com en diem). Si es fa amb una mica de gràcia i es publica, doncs d’altres en gaudim gratis (gratis!!!). La cosa guanya interès en la mesura que coneixes les dues (o més) cançons, és clar.
Aquí van uns quants mashups que he trobat darrerament i que m’han fet molta gràcia. També trobareu la barreja de vídeos, per fer-ho més divertit. Si us agraden seguiu la pista a Youtube, és una mina.
ACDC + Public Enemy
LCD Soundsystem – Beatles + Kinks
Nirvana + Dead or Alive
Beastie Boys + Michael Jackson
Filed under: vida moderna
La notícia ha passat un pèl desaparcebuda. Els diaris l’han recollida, però no ha generat massa interès. Durant les darreres setmanes s’ha detectat un virus informàtic (la wikipèdia diu que és un cuc) molt sofisticat, de nom Stuxnet. Després de treballar-hi diverses empreses de seguretat, van arribar a la conclusió que podria estar dissenyat per atacar una central nuclear de l’Iran a base d’infectar programes Siemens de gestió de grans instal·lacions industrials.
Si voleu detalls fàcils d’entendre, llegiu això, això, això i això. Posa els pèls de punta, realment. Klausewitz es deu estar posant les botes (i no en un sentit literal) amb l’espectacle.
És la guerra, que deia aquell.
Filed under: progrés
Ja ha passat la vaga general. Hi he participat activament, heus aquí algunes reflexions. Bastant inconnexes, ho sento.
– Els Sindicats continuen sent unes forces socials formidables. Ningú, cap altre moviment social té tanta capacitat mobilitzadora i transformadora. I amb poder per negociar. A Catalunya, per si algú no ho sap, cada any creixen en nombre d’afiliats, com també creix el nombre de representants sindicals als comitès d’empresa.
– Si algú pensa que els sindicats no són representatius, el diagnòstic dels mitjans de comunicació no pot ser més que crític. Cap grup mediàtic (excepte el diari Público, i amb prou feines) ha tingut una línia editorial favorable a la vaga. No dic que tots els mitjans hagin d’aplaudir l’aturada, però la pluralitat en aquesta qüestio és inexistent. Una llàstima. L’hegemonia cultural és rotundament antisindical.
– Hi ha molta gent que comença a percebre l’instrument de la vaga (i especialment la vaga general) com a insuficient i propi d’una estructura econòmica i laboral que desapareix. En el moment en que una persona pot treballar des de casa, perfectament monitoritzada pel seu cap, sense que això disminueixi la seva producció, aturar una fàbrica o una oficina té un valor menor del que tenia fins ara.
– La reforma laboral l’ha dictada el Govern de l’estat, però al Govern de l’estat l’hi ha dictada algú per sobre. El moviment obrer sempre ha estat internacionalista, però encara ho ha de ser més.
– Hi ha gent que només se’n recorda del dret al treball quan hi ha vaga. Se’ls hauria de dir que si tant els hi preocupa, que hi pensin els altres 364 dies de l’any. Quan es fan determinades reformes, per exemple.
– Procedir al desallotjament d’un edifici a la Pl. Catalunya el dia de la vaga general és una marranada. Val a dir que la ocupació ja es va fer posant a caldo els sindicats, o sigui que no és d’estranyar que al final servís a tal efecte.
– TV3 emet avui, dia 30, l’endemà de la vaga, un reportatge la mar d’interessant sobre el mercat laboral al nostre país. És d’un sarcasme total: emès fa un parell de setmanes hauria informat millor a molta gent.
esperant els bàrbars 