En els darrers mesos, una delegació (high level) de l’MLP s’ha reunit amb els màxims representants institucionals catalans. Per explicar el nostre projecte, les nostres propostes, fer evident com som d’importants pel país, etc. El que s’acostuma a fer en aquests casos. I cada vegada el mateix dilema: tractem al personatge de tu de vostè? La Marta s’inclina pel tu i el Joan-Francesc pel vostè. La resta em sembla que no ho tenim tan clar i acabaríem combinant una i altra forma. Em sembla que la solució d’alguns és no interpel·lar directament a l’interlocutor i espolsar-se el problema. En qualsevol cas, cadascú acaba fent el que li sembla, però això no treu que no sigui un debat interessant. Com que després de cada trobada fem cinc minutets de valoració, la qüestió torna a plantejar-se.
I cada vegada constatem que hi ha una tercera opció, que és el vos. Un tractament que a Catalunya era molt habitual i que combina proximitat i respecte, però que s’ha anat perdent fins semblar arcaic. El vostè és més distant i formal, més fred. I el tu desprèn una confiança que de vegades és excessiva, perquè realment no estem parlant amb un amic.
En una d’aquestes xerrades, el Joan-Francesc ens feia veure que hi ha una diferència en la forma d’adreçar-se a Déu en les diferents llengües. En català s’usa el vos, en castellà el tu, en anglès el thou, en francès el vous… Són formes diferents que determinen una forma diferent de relació amb la divinitat. És curiós.
Però tornant al tema que ens ocupa: a l’Oficina MLP ens va fer gràcia això del vos i ja hem et alguna carta fent-ne ús. A més, el Quim Besora (membre del Secretariat d’Ateneus Laics i Progressistes i que ve de la Reus republicana) l’utilitza i és un bon home com n’hi ha pocs. Perquè després diguin que els laics ens carreguem les tradicions, si només demanem que siguin útils!
Filed under: inclassificable
Hi ha aquell conte tan famós de l’Emperador despullat. Bé, concretament es diu “El vestit nou de l’emperador” i és de l’Andersen. A mi em fascina perquè m’identifico més aviat amb el 99,9% que s’empassa la versió oficial i tinc enveja del nen que ho destapa tot.
Però hi ha un fet que no puc evitar posar en consideració dels dos o tres lectors que deu tenir aquest blog: l’entrega del públic al Serrat. A mi em sembla que ja fa molts anys només és una caricatura d’ell mateix. Té el to aquest que fa amb la gargamella, i la vocal neutra, i d’aquí no el treus.
Poso com a prova el dia que va cantar l’himne del Barça al Camp Nou. A mi em sembla que si hi ha algú que no participa de la il·lusió col·lectiva només té una reacció possible: petar-se de riure. Espereu al final, perquè el tio es reserva.
Hem sortit a la Razón! I com sempre, s’han equivocat de ple. Diuen que l’Ajuntament ha cedit a la Fundació Ferrer i Guàrdia el Castell de Montjuïc. Tot, de dalt a baix. Del fossar a les troneres. Ja ens agradaria.
La realitat és bastant més simple, i és que la Fundació s’ha convertit des de dimarts en entitat resident del Castell. Què vol dir això? Doncs que tenim una tauleta i una cadira en un despatxet i que des d’ara prioritzarem aquest espai (el despatxet no, el Castell) a l’hora d’organitzar activitats. Ens agradaria posar el nostre granet de sorra per dignificar un espai que té una història d’infàmia. Des d’allà s’ha bombardejat Barcelona. Allà s’hi ha empresonat, torturat i assassinat. Des d’allà s’ha volgut derrotar la llibertat de consciència afusellant Ferrer i Guàrdia i el mateix van fer amb Lluís Companys per esborrar les llibertats nacionals de Catalunya. Veurem què passa si l’omplim d’infants, és d’esperar que la història millori.
Filed under: progrés
Encara queda molt per poder dir que ja està fet, però mai s’havia arribat tan lluny. Obama ha signat la llei que reforma el sistema de sanitat dels Estats Units i que acosta aquest país a un sistema universal de sanitat. M’ha fet pensar en l’Ernest Lluch, qui sempre va dir que el moment més important de tota la seva carrera política va ser la llei per a la universalització de la sanitat.
De vegades ens pot envair el pessimisme i pensar que no anem endavant sinó enrere, però avui no és un d’aquells dies. 32 milions de persones, que es diu aviat, 32 milions, gaudiran d’una protecció que fins ara no tenien. Històric. Me n’alegro molt pels ianquis, perquè ara tenen un país una mica més digne.
Mirant-me la foto, he vist el nen diguem-ne, ejem, de vida, i he descartat que fos un congressista. He descobert que és un tal Marcellas Owen. Té onze anys i la seva mare va morir per no disposar de cobertura sanitària. No m’hi havia fixat fins avui, que a la Casa Blanca conviden representants dels col·lectius afectats per les lleis a la cerimònia de signatura. Curiós, però no m’agrada.
Avui la Terribas entrevista en ZP. Quina pressió, no? Amb la que es va montar no fa res amb el Montilla, i ara el Zapatero. A mi, entrevistadores com la Terribes em semblen fonamentals. Però si algú les vol criticar (sense passar-se) també em sembla bé. Si els mitjans de comunicació han de ser independents del poder polític i s’estableixen mecanismes per garantir que no siguin “la voz de su amo”, doncs també han de poder ser criticats. El que no podem deixar és que hi hagi un poder lliure de crítica per molt “nostra” que sigui.
Avui el Villatoro diu més o menys el contrari del que penso.
De moment l’entrevista evoluciona bé; la Terribas pregunta i el ZP respon.
Filed under: mlp
Una de les coses bones que té això de l’MLP és que fas visites de cortesia a les assemblees de les entitats i vas veient com evolucionen. Aquest matí, al Consell de Joves de Sabadell, s’ha celebrat la de Casals de Joves de Catalunya (ACJ pels amics). Si una organització és un repte en sí mateixa, en el cas de l’ACJ la cosa es complica molt. És un model d’entitat únic, no n’hi ha cap altre a Catalunya. Ningú amb qui comparar-se, ningú a qui copiar, ningú amb qui competir (i per tant competeixes contra tu mateix i els teus propis fantasmes).
La proposta dels Casals de Joves és terriblement exigent, només funciona si hi ha una participació constant i intensa. L’autogestió implica que no hi ha ningú que marqui el ritme des de fora, han de ser els òrgans democràtics els que decideixin el projecte i després han de gestionar-ne la viabilitat, buscant suports externs en una societat que desconfia (de vegades té pànic) de la participació juvenil. Amb tots aquests impediments, haver vist néixer el projecte de l’ACJ i veure com va creixent i es va enfortint amb els anys és una sensació molt especial que tinc a cada assemblea de que assisteixo.
A l’Assemblea d’avui el Ramon Oña, que ha assumit la presidència el darrer any, ha donat el relleu a l’Helena Giner, que s’ha convertit en la primera presidenta de la història de Casals de Joves de Catalunya. O sigui que poc a poc, massa lentament, les dones ocupen els més alts càrrecs de les entitats de l’MLP. També som d’eixe món, pa’ lo bueno y pa’ lo malo. Anem millorant; espero.
Filed under: inclassificable
Estic mandrós, però com que hi ha gent extraordinària que fa coses extraordinàries, doncs m’hi arrepenjo
Diumenge vam fer calçotada de la Fundació Ferrer i Guàrdia i el Pere Vila es va presentar amb un sensacional devantal masònic (atenció al detall: l’escaire i el compàs fets amb forquilles i ganivets!). Era la primera vegada que el Pere feia salsa de calçots i li va sortir boníssima. Era de preveure.
Com que el Pere ja va sortir de l’armari per la tele, no crec que li importi la misèrrima projecció social d’aquest blog.
A la foto, el Pere explicant-nos algun acudit irreverent a l’Oriol, el Sellarès et moi.
Cançó i vídeo recomanats, del tercer disc de la Charlotte Gainsbourg, IRM. El Beck li ha fet la producció del disc i aquesta cançó l’han feta junts.
Ella us sonarà d’algunes pelis com “21 grams” o “La sience des rêves”. Si ell no us sona, feu-vos-ho mirar.
Au, vagi de gust i a veure si trobeu la cama ortopèdica.
Avui m’he donat de baixa del Bicing. Ho he fet amb una certa frustració, perquè quan va aparèixer el servei em va semblar una gran idea, però darrerament no l’utilitzava gens perquè no s’hi pot confiar. El fet que la majoria de vegades el problema fos l’estat de la bicicleta em fa pensar que han estat altres usuaris (bé, més que usuaris, abusadors) els que m’han dissuadit de repetir l’experiència. També en alguns casos el col·lapse d’estacions, però ja assumeixo que si faig un trajecte de dalt a baix i de la perifèria al centre, doncs que no puc esperar trobar un forat esperant-me. Durant molts anys vaig utilitzar una bicicleta per circular per Barcelona i és un mitjà de transport molt pràctic, però sobretot, que no requereix gaire manteniment. Per això trobar bicicletes amb les rodes punxades i canvis de marxa trencats em fa pensar abans en un mal ús que en la manca de manteniment. Has de fer rodar molta estona una bicicleta perquè li rebentin les rodes.
Potser l’Ajuntament es va pensar que els barcelonins érem més cívics del que realment som. Llàstima, espero que algun dia no sigui tan difícil compartir una bicicleta amb desconeguts.
Hi ha un blog que fins i tot ha formulat les Lleis de Murphy del Bicing… M’hi sento identificat, tu.
esperant els bàrbars 