Filed under: progrés
El dia més llarg pot ser el solstici d’estiu o el 6 de juny de 1944. Enguany el dia més llarg coincideix amb el solstici d’estiu, però és només una coincidència astronòmica. És el dia més llarg perquè avui al Congrés dels Diputats s’ha aprovat una reforma laboral innecessària, regressiva, inútil, imposada i impròpia.
Com ja fa anys, s’ha aixecat una veu d’entre les files del PSOE per discrepar. L’Antonio Gutiérrez, qui va ser Secretari general de CCOO, ha publicat un article a El País demolidor. No entraré a discutir si és la veu discordant que serveix per justificar la norma o si hauria de fer alguna cosa més que remugar. Enganxo l’article aquí perquè ni ell és un indocumentat ni el que hi diu són parides de diva rebeca.
Será más fácil despedir que flexibilizar
En cuanto asoman las crisis proliferan más las ocurrencias que las ideas. Recurrentes ocurrencias sobre nuevas reformas laborales que lo único que renuevan, con contumacia, es la degradación del trabajo. Porque, como la energía en el primer principio de la termodinámica, el empleo ni se crea ni se destruye con las normas laborales, si acaso inducen su transformación y si es para hacerlo más endeble, facilitarán también su precaria creación en épocas de bonanza y su masiva destrucción a las primeras de cambio (del ciclo económico).
La organización del trabajo en una economía es el corolario de su estructura productiva y no al revés. El fordismo no surgió en la agricultura norteamericana durante su expansión al Oeste sino en las fábricas de automóviles y a raíz de que Henry Ford decidiera fabricarlos en serie.
A su vez, la inversión productiva es la que genera los empleos adecuados a los bienes y/o servicios que se vayan a producir y los demanda en la cantidad necesaria para optimizar el capital invertido. Una industria tecnológica requerirá empleos cualificados y una subcontrata de construcción sería ruinosa si nutriese su plantilla a base de arquitectos. La primera mantendrá a sus técnicos por bastante tiempo, porque los desarrollos de su producción necesitarán un buen periodo hasta abrirse hueco en el mercado; la segunda ocupará al grueso de sus empleados mientras dure la obra. Posiblemente esta obtendrá beneficios más rápidamente que aquélla, pero la productividad por hora trabajada, la generación de valor añadido, la competitividad en los mercados nacional e internacional y los mayores beneficios a la postre, aunque se hagan esperar un poco más, serán más plausibles en la industria que en la subcontrata; y contribuirá a la generación de riqueza en el país, más solvente y más sostenible en todos los órdenes.
La confusión entre ganar competitividad en un mundo cambiante y acumular beneficios abundantes, con la mínima inversión y en poco tiempo, como manda la más pura tradición del capitalismo español, ha latido siempre tras las innumerables reformas laborales habidas desde antes incluso de aprobarse el Estatuto de los Trabajadores. En su reforma parcial -y brutal- de 1985 se consagraron hasta ¡16! modalidades de contratación temporal aunque las tareas a desarrollar fueran permanentes. “Los empleos temporales de hoy serán los fijos de mañana”, nos espetó el presidente del Gobierno de entonces a cuantos osamos advertirle del destrozo en el mercado laboral que iba a comportar su reforma sustituyendo fijos por eventuales.
En apenas tres años pasamos de tener una tasa de temporalidad del 13% al 30% y en esa dualidad seguimos veinticinco años después. Y no porque se dejaran de hacer reformas, sino precisamente porque se han hecho muchas más al menor bache de la economía pero siempre con el mismo interés de abaratar el factor trabajo como vía principal para recomponer la tasa de beneficio. Reformas, paradójicamente, para mantener el mismo patrón de crecimiento y competitividad. Eso sí es alimentar el inmovilismo frente a la globalización.
Al menos fueron tres los momentos decisivos para modernizar la estructura productiva de nuestro país que se desaprovecharon con otras tantas reformas lampedusianas: a principios de los ochenta con la impropiamente llamada reconversión industrial; al ingreso en las Comunidades Europeas, “preparada” con la precarización laboral de 1985; en la fase de convergencia hacia la Unión Monetaria con Gobiernos del PP que cebaron la burbuja inmobiliaria y arruinaron la reforma pactada en el 97 entre patronal y sindicatos para conjugar, por primera y única vez, flexibilidad y estabilidad laboral. Ahora puede anotarse el cuarto, cuando el inteligente e inapelable empeño del Gobierno socialista de alentar la Economía Sostenible está a punto de abortarse con la reforma aprobada en su Consejo de Ministros el 16 de junio.
Inexplicablemente, el proyecto de reforma sufrió una metamorfosis asombrosa entre el primer borrador, más equilibrado, del viernes 11, y el decreto aprobado tres días después, quedando un desaguisado que abarata todos los despidos, que subvencionados podrán saldarse con 12 días de indemnización para los objetivos y los facilitará con tan solo alegar “situación económica negativa” de la empresa, sin que haya incurrido en pérdidas y sin necesidad siquiera de aportar acreditaciones fehacientes; limitando al mismo tiempo a los jueces a basarse en la “mínima razonabilidad” para que tengan que sentenciar con manga ancha a favor del empresario.
Sin embargo, puede costar 20 días por año trabajado y hasta nueve mensualidades indemnizar a un trabajador si se despide al reorganizar el trabajo en la empresa para adaptarlo con más flexibilidad a nuevas circunstancias de la producción. Algunos cambios de última hora trastocarán la negociación colectiva en lugar de racionalizarla y otros apenas servirán para reducir la temporalidad.
Jalear a un gobernante con los tópicos sobre la estatura política para que impongan medidas difíciles aunque sean duras suele ser una argucia embaucadora, acuñada por las derechas para confundir a Gobiernos de izquierdas, que no pocas veces se la han tragado. Lo difícil es gobernar con justicia, lo fácil es hacerlo injustamente; y es comprensible que no queriendo admitir que se es injusto se utilice el eufemismo de la dureza. Duro es decirle a ciertos grupos de presión que ya no puede ni debe esperarse que el Gobierno de un país avanzado ampare y subvencione viejas formas de producir por mucho que ganen algunos con ellas a costa del empleo y del progreso industrial del país; difícil es encauzar el emplazamiento a empresarios y trabajadores para mirar de frente al futuro que hace más de un decenio que está pasando por delante de nuestras narices.
El País 22/06/10
Filed under: progrés
No ens estem de res i avui enlloc de donar receptes proposarem lectures.
De la Sociedad Electrónica de las Indias Orientales, un grup de pirats amb idees estrambòtiques, arriben un parell de post interessants.
El primer, del David de Ugarte, fa referència a aquest altre de la Natalia Fernández. Si aneu seguint els enllaços veureu perquè dic que són uns pirats que tenen idees estrambòtiques però diuen coses interessants. Val la pena entretenir-s’hi una estoneta. No us deixeu de visitar la Indianopedia.
Ells diuen que són postmoderns, però jo no m’ho crec. Penso que són socialistes utòpics.
Quan van dir que Google Totpoderós també oferia un navegador vaig pensar “Jo en vull un!!”. Però com que primer van treure la versió per Windows em vaig haver d’esperar. I me’n vaig oblidar.
Fa uns dies el Fabià em va preguntar si ja l’havia provat i m’hi vaig posar.
El resum és que m’agrada més el Firefox. M’ha semblat que amb el Chrome hi ha algunes novetats interessants, com per exemple que per administrar les descàrregues s’obre una nova pestanya, enlloc d’una finestra que només emprenya. I diuen que és més segur i robust.
Però mira, amb el Firefox tinc tot de complements (la Dimensión Complementos del Firefox és tremenda, enriu-te’n del… bé, és igual). Per exemple l’Adblock és millor en Firefox, ho capa quasi tot, i amb el Chrome em tornava a trobar amb publicitat que havia oblidat (El País, sembla mentida). I és lleuger, intuïtiu…
Vaja, que m’he montat una batalla de navegadors domèstica. Fins i tot li he donat una oportunitat al Safari, i la veritat és que ha millorat amb les actualitzacions. Però ha guanyat la guineu. I mira, per una vegada que Google queda segon, també té la seva gràcia. El monoteisme ja no està de moda, oi?
I com que és gratis (gratis!!), doncs ho deixo per escrit.
El dibujín l’he tret d’aquí.
Carta oberta als partits catalans
A partir del debat que estem vivint en diversos municipis catalans sobre la conveniència de prohibir el burka als edificis públics, el Moviment Laic i Progressista volem fer arribar una reflexió serena a tots els partits polítics.
Volem fer constar que no ens trobem davant d’un problema religiós, ja que la immensa majoria de dones musulmanes catalanes no vesteixen vel integral i hi ha veus dins l’islam que s’han expressat favorablement a la decisio de prohibir-lo. De manera la veritable qüestió són els drets de les dones i secundàriament l’ordre públic, i el debat s’ha d’enfocar des d’aquestes perspectives. No obstant, s’ha de ser conscient que les qüestions d’ordre públic, de gènere i religiosa es confonen en la mesura que les dones que vesteixen burka són musulmanes i que una majoria social no fa cap distinció.
És probable que en pocs anys a tota Europa s’arribi a adoptar mesures semblants. Concretament aquesta ens sembla encertada i reconeixem la legitimitat de les institucions democràtiques a l’hora de regular els nostres drets i llibertats. Però amb el mateix coratge que assumim decisions tan dràstiques a l’hora de limitar i garantir uns drets hem de ser capaços de limitar i garantir-ne d’altres. Una mostra de coratge i pedagogia seria defensar el dret a l’exercici del culte islàmic i facilitar la obertura de mesquites en espais cèntrics, o habilitar espais de titularitat pública que poguessin servir a diversos cultes. Altrament, el missatge que s’està llençant a la societat és que el col·lectiu musulmà no pot aspirar a viure en igualtat de condicions a la resta d’opcions de consciència i religió. I això sí que resulta preocupant, per covard i injust.
Des del Moviment Laic i Progressista anticipàvem que si la crisi econòmica empitjorava es podien produir conflictes de convivència per motius religiosos. El que no esperàvem és que fossin les institucions les que atiessin els instints més primaris de la població, alimentant les pulsions xenòfobes d’una societat encara islamòfoba.
Així doncs, amb aquesta carta demanem als partits que enlloc de competir establint mesures policials, apostin per les polítiques socials i construeixin un Pacte Nacional per a la Laïcitat i demostrin major maduresa democràtica aïllant l’extrema dreta abans no es produeixi una fractura social. La incertesa pel nostre futur com a país no es resoldrà des de la por, sinó des de la confiança.
Filed under: progrés
Per proposar que no quedi.
Si fa uns dies em quedava ample proposant la supressió d’Ajuntaments, avui ens dedicarem als horaris.
Algú entén perquè en aquest país dormim (estudis ho demostren) una hora menys que la mitjana europea? Algú pensa que això pot ser bo?
Tenim uns horaris absolutament irracionals: anem a dormir tard, ens llevem d’hora, treballem, fem una pausa llarguíssima i innecessària per dinar, tornem a treballar, pleguem i cap a casa.
Les oficines, les fàbriques, les escoles, els comerços i les administracions obren i tanquen en horaris diferents. Total, que aquí la gent passa molt poques hores amb la família. Tant de rollo amb la família tradicional i al final resulta que és gent que no passa temps junts. Les causes us les explica aquest altre blog.
Que és improductiu és evident. Però no és tan complicat d’entendre que una part del fracàs escolar s’explica perquè els nens arriben a les tantes a casa i els pares no hi són. I quan arriben els pares, fets una merda de tot el dia currant malament, enlloc d’aportar calma, concentració i estudi, aporten nervis, bronques i tele fins les tantes.
Com que això de la crisi es resoldrà el dia que siguem un país modernu, o posem uns horaris racionals o no fotrem res de bo i a més ens agobiarem. Perquè no fer res de bo i passar-ho bé, doncs potser seria un bon plan. Però no tindrem aquesta sort.
I no, no és de país desenvolupat comprar pomes a les tres de la matinada. És una cutrada.
Si voleu més informació, us enllaço amb l’ente més incomprès del país.
Seguirem proposant, encara queden idees.
Ara que ha quedat clar que el Laporta no mola, el Carretero continuarà oferint-li l’oro i el moro perquè sigui el candidat de Reagrupament?
Si el carlista de Puigcerdà ja no li agafa el telèfon, què farà el pobre Jan? En què es convertirà? Perquè amb l’ego que té no s’estarà callat i segur que hi ha algú disposat a utilitzar-lo. Acabarà de tertulià? De fet, ens ha deixat per la història frases mítiques com:
– Que n’aprenguin!
– Al loro!
– Que no estamos tan mal!
Els bàrbars les utilitzen de politono al mòbil, són uns horteres!
Desaprofitarem un boques de tanta categoria?
Jo d’economia no en sé gaire, per no dir poc, per no dir gens. Ep! Que això no em va impedir sospitar que la crisi ens la fotria forta si continuàvem penjats de la construcció. Al meu manual d’economia de primer de Ciències Polítiques ho deia ben clar: és un sector procíclic; si l’economia puja, la construcció puja més; si l’economia baixa, la construcció baixa més. Per això hem pujat tant i ara baixarem tant. Era fàcil, però sembla que els artistes que ens han governat no ho sabien.
Tant li fot, no volia parlar d’axiò. Llegint diaris veig que a Grècia han suprimit un terç dels Ajuntaments. Em sembla una decisió molt encertada. En tenien 1.034 i ara en tindran 355. Per una població d’uns deu milions d’habitants. A Catalunya, per set milions i escaig, en tenim 946 (o 947, que se n’ha creat un fa poc). A tota Espanya, uns 8.000.
No té sentit, francament. No té cap lògica que hi hagi administracions públiques per tant poca gent. No hi ha massa crítica suficient de recursos per tenir serveis de qualitat. I em pregunto: hi ha prou gent preparada a Catalunya per fer de Regidor, Alcalde, Secretari, i tots els càrrecs necessaris en un Ajuntament? Ho dubto. Ei, que ningú comenci a pensar en sous astronòmics perquè la majoria són voluntaris. De fet, se’ls hauria de pagar a tots perquè es poguessin dedicar a l’exercici del seu càrrec. Però per municipis òptims de tamany i superfície. Amb suficients recursos per decidir per ells mateixos les polítiques públiques.
I encara que sembli fanatisme centralista, m’és igual: a Catalunya sobren Ajuntaments.
Apa.
Filed under: breus
Davant del panorama que es presenta, el Zapatero ha tingut la ocurrència de demanar ajuda al Felipe González. I a mi em sembla que quan vagin maldades la Vella Guàrdia sortirà de l’amagatall, li fotrà quatre escopetades al Bambi i proclamarà al Solana nou Emperador. El González serà nomenat Emperador Emèrit.
Time to time.
Per cert: on és el Jesús Caldera?
Ahir va morir l’Ángel Rozas, un dels fundadors de Comissions Obreres. No em puc posar massa sentimental perquè amb prou feines el coneixia, però els meus amics estan tristos i de retruc jo no puc estar content.
La vida de l’Ángel mereix ser recordada, novel·lada, filmada, documentada i difosa per tots els suports possibles. Però cap d’aquests podrà, ni de lluny, reproduir la memòria oral, la que de veritat ens fem nostra. D’ell, com d’altres que ens van deixant poc a poc, n’he sentit a parlar amb afecte més que no pas amb veneració, en un to d’humor més que no pas èpic. I és el que em sembla més extraordinari, el que els fa més grans. De la negra nit del franquisme ens en van portar la lluna i les estrelles i hi van deixar la foscor.
Us enllaço el record que en fan l’Andrés (como no), el José Luis López Bulla i el comiat que va fer el mateix Ángel Rozas al Gregorio López Raimundo i que em sembla que constitueix una part important del testament ètic d’una generació.
I una foto del que una persona com l’Ángel Rozas era capaç d’aconseguir.
Però la mort no en té mai prou. Com una broma de mal gust, els diaris publiquen que el Suprem confirma la condemna al Pepe Rubianes per quedar-se descansat amb l’Alcalde de Salamanca. M’imagino que el Rubianes els hi estarà fotent una butifarra immmmmmmmensa des d’un núvol.
Dies de tardor en plena primavera, deu ser el canvi climàtic.
Filed under: General
A la Sarah Ferguson (Fergie pels amics) la van enxampar fa uns dies acceptant peles a canvi de presentar-li un senyor ric al seu ex-marit. Una cosa que s’ha de fer gratis, no?
La gràcia és que la tipa, per excusar-se, diu que ha begut. S’ha de tenir morro, però és una excusa que acostuma a funcionar i fins i tot és un eximent en el nostre codi penal.
Dic jo que si algú va borratxín, doncs que ha de ser més responsable que si va serè, no? La llibertat comporta major responsabilitat.
Però clar, ella ja és una ex i d’aquí no pot baixar, o sigui que ja em diràs què li fas. Li treus el ninot de cera del museu com al Marichalar? L’esborres de les fotos a cop de photoshop com al Trotsky?
I aquí la paròdia de La Hora Chanante
esperant els bàrbars 