esperant els bàrbars


Monitors curulls d’intel·ligibilitat

grafic-participacio

Per qui encara no ho sàpiga, fa unes setmanes que Esplais Catalans va estrenar una revista online. Es diu Som esplai, que no és un nom molt original però s’entén a la perfecció. No té molta qualitat perquè fins i tot jo hi he publicat alguna cosa…

I parlant d’entendre a la perfecció, o com a mínim d’entendre: un dels darrers articles publicats és de la Sílvia Luque, sociòloga investigadora de l’Institut d’Anàlisi Social i Polítiques Públiques de la Fundació Ferrer i Guàrdia. En aquest article, la Sílvia en mostra dades de comportament electoral de les monitores i monitors dels esplais d’Esplac. Resulta que voten en molta major mesura que els seus companys de generació. El salt és bestial, passem del 45% al 71% de participació a les eleccions municipals del 2007. I la Sílvia ens diu que és clar, que si als esplais s’educa en la participació, doncs és normal que l’esplaiero mig participi en les institucions polítiques (en aquest cas les eleccions) més que algú que no participa ni s’educa enlloc.

Sense sortir-nos del pou de coneixement (eh, amb corriola) que és la Fundació Ferrer i Guàrdia, l’article m’ha fet pensar en el que em deia ja fa temps el Txus Sanz quan es va publicar el famós “Informe Vallès”. En aquest informe, encarregat per la Generalitat i coordinat pel catedràtic de ciència política Josep Maria Vallès, es feia un diagnòstic acurat del perquè de l’elevada abstenció electoral catalana, de la desafecció de la ciutadania cap a les institucions que fan possible la democràcia, etc. Era un estudi molt complert.

Un dels problemes detectats era la incapacitat de molta gent per entendre “la política”. Molta gent afirmava no entendre de què anava l’obra de teatre. Ni l’argument, ni el perfils dels actors, les seves relacions, res. I que per això no votava. I l’informe proposava que la política catalana guanyés en… oju, eh? Intel·ligibilitat. A mi això em semblava un acudit, perquè si hi ha una paraula que costa d’entendre és, oju, eh? Intel·ligibilitat. Si fins i tot té ela geminada!!

O sigui que els autors de l’informe venien a dir que si la política catalana es feia més fàcil d’entendre, la gent participaria més. I al Txus i (com que em va convèncer) a mi, ens semblava que no anava per aquí la solució. Que la solució passava per educar la gent en política.

Que és el que també demostren les dades de la Sílvia. Que els monitors i monitores s’eduquen en política, l’entenen, i hi participen. Dit d’una altra manera, que el grau de qualitat democràtica d’una societat no depèn només dels mecanismes i institucions, que també. Depèn en gran part de les virtuts cíviques de la ciutadania. I que a major grau de gent participant en entitats, major qualitat del sistema.

No és tan difícil d’entendre… o d’intel·ligir.



#esplaiada
8 Mai, 2012, 1:11 pm
Filed under: Associacionisme, educació, mlp, país, personal | Etiquetes: , ,

Aquest cap de setmana l’he passat fent d’alliberat a la Trobada general d’Esplac. Enguany s’ha anomenat Esplaiada, que no és un nom molt original però s’entén a la perfecció. La figura de l’alliberat és ja un clàssic de les Trobades generals, són monitors que els esplais “alliberen” de tasca pedagògica i dediquen a la organització. Jo ja no sóc monitor des de fa molt de temps (ni ganes), però vaja, aquesta és la nomenclatura i a mi ja m’està bé.

Poder veure in situ una moguda d’aquesta magnitud sempre és interessant; i si com és el meu cas, pots comparar amb altres edicions, doncs encara més. O sigui que no em dedicaré a fer una descripció general, que ja podeu trobar per altres blocs i mitjans, sinó a apuntar algunes reflexions sobre aquelles coses que m’han semblant curioses.

Primer de tot. Diria que ha estat una gran Trobada general. S’ha superat el nombre d’esplais (45) i de participants (1800), amb una bona organització (excepte algun problema puntual, inevitable en un tinglado d’aquesta magnitud) i sobretot hi ha hagut un ambient extraordinari, amb el climax a la flaix-mob del diumenge. Ja de tornada, he pogut constatar gràcies a les xarxes socials que la gent ha tornat molt contenta a casa, que és del que es tractava.

En segon lloc. Les Trobades generals s’assemblen moltíssim les unes a les altres. Semblarà una parida, però jo ho trobo curiós. Hi ha uns patrons que es repeteixen edició rere edició. Hi ha una seqüència: expectació – arribada – sensació de col·lapse – normalitat – sensació d’èxit – eufòria col·lectiva – bajón físic satisfactori. Ah, i sempre plou.

En tercer lloc. La figura dels alliberats és la clau. Pimer de tot, perquè aporten una gran quantitat de treball. No sé el nombre exacte, però ens acostem al centenar de persones, i quan veus quaranta tipus i tipes posant taules i cadires a tot drap, és bastant impressionant. En segon lloc, perquè se senten responsables de l’èxit de l’invent i generen un ambient positiu que es contagia a la resta. Això es nota sobretot quan hi ha moments de col·lapse i encara més quan plou. Sobretot quan plou. En tercer lloc, però no menys important, perquè els alliberats no són els pardillos de torn, acostumen a ser gent amb experiència, ja es coneixen entre ells i l’experiència de treball conjunt cohesiona la organització amb vincles molt forts (i no només el ticu-ticu, ja ens entenem). Són els quadres, i ja sabem la importància que tenen els quadres en una organització.

Quarta conclusió. Ja no calen walkie talkies per organitzar un sarau així. Tothom té mòbil i la majoria amb connexió internet. El whatsapp, twitter i facebook són tecnologies que faciliten la comunicació. De manera que s’estableix una continuïtat entre l’abans, el durant i el després de l’activitat. Podríem dir que l’esplaiada encara continua a les xarxes socials, com va passar amb l’última Monifesta’t.

Cinquena. Tradicionalment, el gruix de la organització reposava en la Comissió Organitzadora de la Trobada (la COT), formada per l’esplai del municipi acollidor més alguns esplais del Sector geogràfic més alguns fanàtics de la cosa i elements de la Secretaria tècnica d’Esplac. Aquesta vegada s’ha optat per descentralitzar aspectes de la organització en els Sectors geogràfics i ha sortit bé. És la demostració que la tendència a la territorialització d’Esplac es consolida, i a mi em sembla una bona notícia.

Sisena. Des de la Trobada de Castellterçol que es composa una cançó ad hoc. A mi em sembla que la d’aquest any ha estat una de les millors, si no la millor. Amb un valor afegit: es pot consolidar com una cançó de l’esplai, en genèric, trascendint l’esplaiada i fins i tot Esplac. I demostraria algunes coses. Que la feina de comunicació es fa molt bé des de fa un temps (felicitats, Crisol i Eva) i que la tria del grup Ambäukatunàbia ha estat encertada. Aquests d’Ambäukatunàbia els conec bé perquè són monitors de l’Esplai l’Agrupa de Molins de Rei i he tingut la sort de poder fer-los classes a Saifores, com a mínim a en Magí i en Joan. I ja allà es veia que tenen una gràcia poc comuna, la de cantar i fer cantar garrotins als monis i dires. O sigui que posen música allà on no n’hi havia. I això, per un moviment educatiu, no té preu. Connectar la pedagogia amb la creació cultural és un dels grans reptes pendents d’Esplac, de l’MLP, i diria que de l’educació en general.

Setena. Com que els Sectors Geogràfics tenien un pes important en el desenvolupament de les activitats, aquests també s’han cohesionat. Com a mínim dos han cantat eslògans: Bages – Berguedà i Vallès. Aquests darrers tenien un càntic molt catxondo, feien la senyal de victòria amb els dits i cridaven “V de Vallès”. I això em porta a la vuitena reflexió.

Els del Vallès cridaven la consigna en castellà i català alhora, perquè deien “uve de Vallès”. A mi sempre m’ha semblat que Esplac ha d’apostar pel català i que l’esplai és un instrument de construcció nacional, o sigui que al principi he d’admetre que vaig arrufar el nas. Total, que mentres dinàvem es van sentir crits a favor de la independència. I eren els mateixos que un moment abans cridaven “uve de Vallès”. No sé si tots, però alguns segur que van cantar les dues coses. I potser algú s’estranya que això pugui passar, però a mi em sembla normalíssim. Només constata que l’independentisme ha penetrat en sectors socials castellanoparlants, especialment entre els joves, i que l’independentisme serà polític, o no serà més que una esbravada col·lectiva de caps de setmana. És a dir, que a Catalunya hi ha espai per a un independentisme en castellà. No cultural, romàntic i pancatalanista, sinó polític i democràtic. I que ens hem de posar les piles amb el català, això també.

La novena i última reflexió és que si es vol conèixer la realitat catalana és millor aproximar-se (no cal passar tot el cap de setmana) a Esplac que escoltar les tertúlies dels matins.

Però això tampoc és cap descobriment.

Felicitats a tothom que ho ha fet possible.



Educación cívica y constitucional, o “Jo ja ho deia fa anys”

Que sí, que es carreguen l’assignatura d’Educación para la Ciudadanía. Que la converteixen en Educación Cívica y Constitucional. Era de preveure, per molt que ens escandalitzi. Sense anar més lluny, jo mateix (que mai encerto les porres futboleres ni electorals) ho vaig dir a la web de la Fundació Ferrer i Guàrdia fa anys.

Us enganxo les meves paraules del 2007.

EdC + 28 = FEN

Si els bisbes ens volen fer combregar amb rodes de molí, doncs d’acord, públicament defensaré l’assignatura d’Educació per a la ciutadania. Però no li veig el perquè a l’assignatura aquesta. En primer lloc, perquè ja es van carregar el llatí, es van carregar l’ètica i la filosofia. Les hores dedicades a l’estudi de la història a Secundària són ridícules… I ara resulta que fabricaran el motlle de ciutadà i hi faran passar tothom, a veure si se li enganxa alguna cosa. Potser que abans de posar asignatures noves i artificials recuperin les humanitats perdudes i depauperades, que d’alguna cosa servien, suposo. És per posar-se a plorar. Cap alumne, per totxo que sigui, mereix que se li escatimin coneixements bàsics d’història, art, filosofia, literatura… Ni cap alumna, per intel·ligent que sigui, arribarà a la comprensió d’un fenomen, el de la condició de ciutadana, per la via teòrica. No és per acumulació, que s’educa en la ciutadania.

Un altre argument en contra de l’assignatura de marres és que el govern sap que ha de fer desaparèixer la religió de les aules, que això no s’aguanta, que algun dia algú haurà de fer-ho… Però millor que ho faci un altre, que encara prendrem mal. I com que el somni de la insatisfacció produeix la necessitat del plaer inmediat, doncs del no-res surt una proposta brillant que ningú havia demanat. Un híbrid fet de valors que se suposava que ja figuraven al curriculum (per treballar-los transversalment, recordeu la LOGSE?) i quatre coses bàsiques com la Declaració Universal dels Drets Humans, que amb més hores d’història sortirien més ben explicades. No és per aclamació, que s’educa en la ciutadania.

I si algú vol saber com s’educa ciutadans, doncs ho repetirem, perquè ja ho hem dit mil vegades i no ens en cansarem. Que donin suport als sindicats d’estudiants, que donin suport a les associacions juvenils, que reconeguin i estimulin l’autoorganització i l’autogestió, l’assumpció de responsabilitats, la creativitat social. No és amb calmants, que s’educa en la ciutadania.

Però com sempre que parlem de principis, l’argument definitiu per malfiar de l’invent és la inoportunitat. Les comparacions són odioses, sobretot si les fa l’adversari i a més amb hipocresia, però del que ens proposen a fer Formación del Espíritu Nacional (FEN) hi ha poca distància. I l’adversari ho diu amb coneixement de causa, perquè ells saben millor que ningú com n’és de curta, aquesta distància. La distància que separa l’assignatura d’Educació per a la ciutadania del FEN és de tant sols 28 diputats, que són els que li falten al PP per tenir majoria al Congrés de Diputats i practicar una clau de judo clàssica (n’hem vistes tantes, d’aquestes…). Aquella que aprofita l’energia de l’enemic (nosaltres tenim adversaris, ells enemics, quin pal) per fer-lo caure. La maniobra acabarà amb l’esquerra perdent l’equilibri i el senyor Rajoy, o qui sigui el seu successor que aconsegueixi tornar al poder, redefinint els continguts. I aquí sí que podem tremolar, i ens semblarà glòria el que hi havia abans. I ens lamentarem de les oportunitats perdudes, un cop més. I aleshores sí, que pregarem. Pregarem que Déu ens agafi confessats.

Però vaja, defensem l’invent, que no ens agafin discutint entre nosaltres, com sempre.



Què passa quan et copien les avantguardes?
25 febrer, 2011, 1:17 am
Filed under: educació, inclassificable, mlp

Per variar una mica m’he llegit un llibre que es diu “Glamur i resistència” (ed. elTangram). Són un parell d’entrevistes a artistes i activistes que se situen dins del paradigma dels nous feminismes o del transfeminisme. Em va fer gràcia el títol, i com que darrerament, fruit de l’experiència del Piketón Dulzón hem estat parlant amb la Marta de la necessitat de renovar el repertori de protestes dels moviments socials, doncs me l’he repassat. És una lectura recomanable, francament.

La primera entrevista és a Itziar Ziga, una vasca que ronda per Barcelona, ha escrit llibres com “Devenir perra” i “Un zulo propio” i la podeu seguir al blog Hasta la limusina siempre.

La segona entrevista és a Del LaGrace Volcano, que s’autodefineix com “un membre reticent de l’espècie humana” i que es resisteix a encasellar-se en un gènere concret. Al passaport hi diu que és un home i al carnet de conduir hi diu que és una dona (o al revés, tant li fot). És un cas d’intersex.

Són dues entrevistes en que es parla d’apropiació del llenguatge masclista per subvertir el patriarcat, de heternormativitat, de porno, d’identitat queer… el discurs porta al límit qüestions com el gènere, les pràctiques sexuals…

Doncs bé, en tots dos casos parlen de fer esplai!!

En el cas de la Itzíar Ziga, la cosa surt a partir d’uns comentaris sobre l’educació de la Sección Femenina. L’entrevistadora, l’Elisabeth Massana, diu:

EM: Però això que sembla tan llunyà no ho és. A Andalusia, no sé dir-te on, hi ha el Proyecto Genia, que és una mena d’esplai per a nenes de l’Opus Dei

IZ: Què maco!

EM: Hi fan extraescolars i tenen cursos sobre de què parlar en un sopar, com ser la perfecta amfitriona, què fer: escombrar o passar la mopa?, cuinar…

IZ: M’encantaria anar-hi

(Rialles)

A la segona entrevista, la cosa encara és més interessant.

EM: Deixa’m que et pregunti el mateix que vàrem preguntar a la Itziar: si fossis Conseller d’Educació, què faries?

DLV: Ui! Seria un daltabaix! Canviaria el sistema completament!

EM: Sí, però com?

DLV: De fet m’agradaria dirigir un campament d’estiu queer per a nens. (…)

Total, que nosaltres preguntant-nos com renovar el repertori i la penya que va més al dia pensant en fer campaments! Se m’acut que no és tan estrany; qualsevol que hagi fet campaments ho entendrà perfectament.



Maragallada al DIEC
10 febrer, 2010, 6:46 pm
Filed under: Barbaritats, educació, país

Esperant els bàrbars llegeixo que el Conseller Maragall ha dit que Catalunya està cansada del tripartit. Fatigada, ha dit. I que no recolzarà elements ni artefactes inestables. Ja podria ser, però els bàrbars no estan molt al cas de l’estat d’ànim dels catalans i tenen algunes preguntes.

1. Quan parla d’elements inestables està pensant en algú concret? Perquè deu n’hi do la inestabilitat que ha posat ell sobre la taula amb la Llei d’Educació de Catalunya. Segar les bases programàtiques i socials del govern no és precisament contribuir a l’estabilitat.

2. Això és el que en diuen ser un estadista? Un home d’estat? Un bocamoll? O un inoportú?

3. Perquè no plega? Si tan malament està el panorama, potser que sigui coherent i ho deixi per algú més temerari.

4. El Fabra o el DIEC recullen el mot maragallada? Potser seria el moment.

Diuen els bàrbars que si s’imaginen qualsevol persona que té responsabilitats institucionals (empresarials, polítiques, associatives…) fent una declaració així i vaja, seria fulminat del seu càrrec. Ell no i per això suposen que assumeix l’herència de les maragallades, allò de dir el que hom pensa sense haver-hi pensat gaire. O havent-hi pensat però fotent-li un morro acollonant.

El veredicte bàrbar és unànim: Lamentable.



Els alumnes de la Generalitat i els seus néts
14 gener, 2010, 12:24 am
Filed under: educació

Avui a Rosa Sensat s’ha presentat el llibre “Els alumnes de la Generalitat”. La sala d’actes era plena d’exalumnes dels Instituts – Escola, que són els protagonistes d’aquesta història feliç que es va veure estroncada per la guerra i la dictadura i que ara ha narrat en Salvador Domènech.

El llibre és dedicat a tots ells i a en Joan Parisi, guàrdia d’assalt, primera víctima de la Guerra Civil a Barcelona. Va morir al cinc d’oros i fins al darrer dia de la guerra allà hi va haver un retrat seu adornat amb flors. Qui era en Joan Parisi? Doncs l’avi del Parisi, que és qui m’ho ha explicat.

S’ha parlat d’història i educació, i s’ha dit que l’educació de la República és una de les pàgines més glorioses que ha viscut el nostre país. Opino el mateix.

I la cloenda l’ha fet en Pasqual Maragall, el pare del qual va ser mestre de l’Institut – Escola. S’ha dedicat a defensar la Llei d’Educació. Una llàstima, els alumnes de la Generalitat es mereixien una altra cosa.



Sospitosos d’estudiar
18 Desembre, 2009, 12:05 am
Filed under: Barbaritats, educació

Esperant als bàrbars m’he llegit El País. Arribo a la secció de Catalunya i em trobo amb aquesta foto il·lustrant la notícia d’una manifestació convocada per l’AJEC per protestar contra la reforma de la selectivitat.

Em pregunto què hi fan els polis a la foto, a banda de donar l’esquena al fotògraf i contemplar als estudiants. Però la pregunta va pel periodista que ha composat la notícia i ha escolat l’equació estudiants + manifestació = policia antiavalots. Ho dic perquè la manifestació va arribar a la Plaça Sant Jaume i l’Andreu Espínola, el Secretari general de l’AJEC va llegir el manifest amb tota la tranquilitat del món. Ho sé perquè vaig passar per allà i ho vaig veure. I no es va produir cap fet violent ni cap càrrega policial. De manera que a efectes informatius, res de res. A efectes desinformatius, n’hi ha per sucar-hi pa.

Acabo de rebre un correu electrònic. Els bàrbars diuen que passen d’envair-nos, que ells als estudiants els tracten millor.