esperant els bàrbars

Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.

Apoteosi postmoderna: popularització de l’idealisme

I una darrera reflexió, molt intuïtiva. Estem davant l’apoteosi de la postmodernitat? En la seva intervenció a la UPEC del 2009, Jean Bricmont, coautor del llibre “Impostures intel·lectuals”, definia el postmodernisme com la popularització de l’idealisme. I un moviment que té en la indignació (és a dir, en un element passional) el seu lema, és un moviment idealista, que exclou la racionalitat del seu centre. Si és així, no anirà molt lluny. Com a molt, serà la utopia que esgoti les utopies per un bon temps.

Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.

13M del 2004 o 12M de 2000?

Alguns han volgut veure en el moviment d’indignats la reedició de la mobilització del 13M del 2004, quan el PP va perdre les eleccions. El motiu principal de la confusió és la proximitat de la convocatòria amb les eleccions municipals. D’aquí que molta gent, ingènuament, pensés que tindria algun efecte electoral a curt termini. Però sembla més aviat que estem en el moment inicial del cicle de mobilitzacions. Per tant, més aprop del 13 de març del 2000, quan el PP guanyava la majoria absoluta i alhora es convocava la Consulta Social per l’Abolició del Deute Extern. Fa la pinta, doncs, que estem al començament del cicle.

Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.

Anarcofranquisme?

El concepte de culpa és difícilment aplicable a l’anàlisi política. I ara tenim la població fotent la culpa de tot als polítics i tenim als polítics fotent la culpa de tot als altres polítics. També als sindicats. Ah, i els empresaris. Una culpa molt repartida, doncs.

Si sortim del concepte culpa potser hi veurem més clar. Un país sense tradició democràtica i encara amb algunes fases de la modernització pendents d’acomplir, es troba de cop abocat a unes polítiques neoliberals, concretades en una especulació immobiliària galopant. No hi ha moviments socials forts que hagin pogut frenar-ho, per manca de tradició democràtica. I la irracionalitat s’instal·la a totes les cases, tothom vol ser propietari. És més, tothom vol ser ric!! S’ha de ser tonto del cul per pretendre ser ric imitant als altres, però com que no tenim experiència al respecte…

I ara, un cop tot ha fotut un pet, ens indignem i pretenem solucions ràpides. Tan ràpides com ho va ser el creixement irracional. O sigui, que també són solucions irracionals. I amb mètodes irracionals, com percutir una paella des del balcó de casa.

El país s’ha tornat boig? No, ja ho estava.

El pitjor de tot plegat, però, és que un altre cicle de governs progressistes s’acabarà sense que s’hagi consolidat una societat civil forta que aporti la necessària racionalitat democràtica a les decisions polítiques. Perquè la democràcia té aquesta virtut, encara que molts la critiquin. La racionalitat.

Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.

El paper de l’esquerra política i social

Es constata que hi ha un bloqueig de la participació. La gent té la sensació que se li escatimen decisions, que viu en una ficció. A Espanya (i a Catalunya) hi podem afegir la poca tradició democràtica, l’escàs pes de l’associacionisme en la vida civil i cultural… És aleshores quan sorgeix la indignació i la gent es revolta. Però una revolta ens indica que hi ha un dèficit. Quin ha de ser el paper de l’esquerra? Fa bé d’alimentar aquests episodis puntuals d’indignació? És normal que a les assemblees hi trobem dirigents polítics de partits que governen o han governat? No es pot dir que no hagin tingut oportunitat de prendre decisions. El seu paper és sumar efectius a la indignació o procurar establir un mínim de dialèctica política?

Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.

Les comparacions amb el 14M són odioses però ens expliquen bastantes coses

El dia abans del 15M, a Barcelona es va celebrar una manifestació contra les retallades socials. I era de les grosses. Molt més que la del 15M, que era més aviat petita. Com és que una va passar desaparcebuda i l’altra va tenir tanta repercussió? La resposta no pot ser una altra que l’atenció prestada pels mitjans de comunicació, el que ens hauria de fer pensar si no hi ha un interès en donar veu a la contestació més acèfala i apolítica per evitar donar-la a sindicats i organitzacions socials, amb un lideratge polític més clar i per tant amb més capacitat de negociació. No cal dir que és més cool acampar que negociar un conveni col·lectiu.

Conclusió: l’atenció dels mitjans ha contribuït de forma determinant a l’èxit del 15M. És una contradicció preocupant i es confirma que el veritable enemic públic contra el que tothom tira amb bala són els sindicats. El sindicalisme de classe és contracultural?

Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.

De l’1.0 al 2.0 fins a l’1.5 (o al 3.0, ves a saber)

El nucli impulsor de Democracia Real Ya i #nolesvotes són els internautes. Només cal veure els blogs referents del tema (Enrique Dans, Alt1040 i Microsiervos) per veure que les referències a #nolesvotes són molt anteriors a l’eclosió del moviment del15M. Tot moviment social té un nucli de pioners que actua d’espoleta per fer detonar el conflicte. En aquest cas, les diferents maniobres de la SGAE i el Govern per impedir les descàrregues a internet han fet que un col·lectiu, a priori aliè a la política, s’hi hagi abocat demostrant una considerable capacitat de fer soroll. Així doncs, la Ley Sinde ha sigut el detonant i els pioners són també els early adopters*. Això confirma que internet és una extensió més de la vida política i que té unes normes pròpies. Que no s’imposaran al món 1.0, però tampoc a la inversa. Lentament s’anirà construïnt un equilibri entre 1.0 i 2.0, amb unes fronteres cada dia més difuses. El que està clar és que a partir d’ara els governs s’ho pensaran dues vegades abans d’atacar el col·lectiu internauta. I que Sinde s’ha convertit en un dels noms més odiats d’Espanya. També ens diu que el PSOE es va equivocar de mig a mig i que per culpa d’un gremi ha perdut un col·lectiu (i alguna cosa més)

Per qui tingui ganes de fabular sobre el tema, que es miri la saga Matrix. Però totes tres pelis, eh? Que la solució està al final de la tercera.

* early adopters: expressió per anomenar aquells que primer adopten una novetat tecnològica

Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.

Nul debat territorial

Tanta mandanga amb l’estatut i el Plan Ibarretxe i quan es llegeixen els manifestos, tant de Barcelona com de Madrid, la qüestió territorial no apareix per enlloc. L’atac genèric al bipartidisme s’ha concretat en allò que hi ha de consens, però també en allò que hi ha de discrepància. És, doncs, també un atac a la dialèctica bipartidista. Per molta gent, la qüestió territorial és secundària. O potser és que hi ha fatiga.

A Madrid hi ha una demanda d’una persona un vot i circunscripció electoral única que alguns han vist com una pulsió centralista. Al meu parer, la demanda obeeix més a la desproporció en la representació d’IU (i potser algú d’UPD ho ha acabat de reblar), però l’item principal és el sistema electoral, no la organització territorial. També a Barcelona hi ha hagut polèmica per la negativa a discutir sobre l’autodeterminació. Al meu entendre, pur i simple esgotament.