esperant els bàrbars

Fa uns dies vaig penjar aquí el discurs del Raimon, que deixava de ser el President de l’MLP. Avui us enganxo el del Santi, el nou super Presi de la cosa.

Fa un temps em feien arribar que entre l’staff de l’MLP, la gent que pulula per l’edifici del carrer d’Avinyó, corria el comentari que, darrera les aparences, “el Santi no és tan seriós i formal com semblava”. Efectivament no ho sóc, sempre he pensat intuïtivament que la vida no dóna per prendre-se-la massa seriosament: per a cadascú, o potser millor no generalitzar; per a mi, la vida, des dels seus inicis, és un projecte força malaurat. Hi ha un poeta de la generació dels 50, la generació més propera dels Goytisolo, Gil de Biedma, Barral, Alberto Oliart, Gabriel Ferraté… Un d’ells, l’Alfonso Costafreda, de qui quasi tota la seva obra està publicada de forma pòstuma per Tusquets, en la seva desacralitzadora i llibertària col·lecció “Nuevos Textos Sagrados”, que juntament amb la col·lecció “Malditos” són les dues gran referències intel·lectuals de Tusquets per a la fi del segle XX –no estic segur si també per als inicis del XXI-. Doncs bé, l’Alfonso Costafreda té un poema duríssim que comença dient. “Vida tan malograda no debiera contarse, // a quien hablar con que lenguaje“ i continua dient, com a nàufrag en la intempèrie d’un univers inintel·ligible que “De haber verdades o razones o respuestas, // para mi mismo las tuviera.“ Però al moment, i amb aquell lleu pan-erotisme dels que són generosos perque necessiten sentir-se estimats acaba dient. “Si delicada o poderosa // pudiera mi mano consolarte, // a ti te la daría, // mas no la tengo para nadie.”

Des d’aquesta perspectiva, o t’enfonses o no et prens la vida massa seriosament. I jo he tontejat amb les dues possibilitats, i he optat finalment per la segona. I penso que més que per una decisió raonada i meditada, ha estat per un instint natural de supervivència i perquè apostar per no prendre’s massa seriosament la vida convidava més a la festa, a la conversa íntima amb una ampolla d’espirituosos al costat, a la possibilitat d’un petó, al riure sempre alliberador i a gaudir d’alguns moments en que la impressionant arquitectura del Tot en comptes d’abromar-te et convida al plaer contemplatiu.

I pensareu… perquè ens explica tot aixó, perquè aquestes intimitats en un acte polític. Doncs bé, tot això ho dic perquè cada cop crec més que quan fem politica estem discutint i parlant d’aquestes coses. L’altra, la política en minúscules i en recargolades cursives, ens interessa poc.

Per això he assumit amb tanta il·lusió presidir, representar i coordinar el projecte de l’MLP. Per fer política en majúscules, política en termes, en lògica MLP.

Em crec molt la idea de persones lliures, sense lligams esotèrics, a la recerca sempre complexa de la felicitat… em crec aquesta llibertat no tràgica, aquesta recerca feliç de la felicitat, desacralitzada, oberta, d’espais compartits, de compromisos no totalitzadors, d’experiències enriquidores. Una llibertat profundament laica. No aquella llibertat totalitzadora, romàntica, que t’abocava sovint a una esquizofrènica tendència creadora i destructora, eròtica i jupiterina, sobrecarregant-nos de responsabilitat en mig de la incertesa. Sinó una llibertat més, si em permeteu, procedimental. Una llibertat com va dir Fernando de los Rios interpel·lat per Lenin amb un “¿Llibertat. Per a què?” que obtingué com a resposta simple “Llibertat per a ser lliures”.

Dons bé, l’MLP es un espai de llibertat, es un projecte pedagògic en acció de la llibertat, és un nexe de persones que fan de la llibertat, de l’auotoexercici, de la seva extensió, i de la seva pedagogia… de la política de la llibertat la seva referència ètica. I quan dic que em crec molt el projecte MLP ho dic també amb tot el convenciment desacralitzador: no és imprescindible, com quasi res, no és absolut, no és l’únic, no és el millor; però és possible, és divertit, és útil, i és profundament ètic i republicà… constructor obert i dialogal d’un espai públic més proper a la idea de fer possible la lliure realització personal.

Per aixó avui ens conjurem amb tots vosaltres, ens autoconvidem des de múltiples tribunes, espais oberts, versos corals, llenguatges diversos, a aixecar les veus de La Catalunya Lliurepensadora.

Preguntem-nos: I si Catalunya ha canviat? I si aquella realitat explicada sempre com a fractura entre “la Catalunya Catalana” i “l’Altra Catalunya” ja no fos real? I si la ideologia del “kumbayanisme” -amb radicals discursos de bonisme pel món (sempre amb l’església per darrera), però legitimant sempre l’ordre benpensant a casa- no fos més que un engany dels de sempre per continuar manant? I si un país només pogués ser lliure amb aquella alquímica combinació entre llibertat individual de consciència i la construcció d’espais públics sobre els valors de la justícia i de l’equitat?

Potser la incapacitat, cada cop més freqüent, per explicar el que passa a la Catalunya real –els resultats electorals, les dues ànimes de les esquerres, el vot a l’àrea metropolitana de Barcelona, el suposat augment de les simpaties independentistes, la desafecció versus Madrid, la celebració del triomf de “la roja”, l’escàs entusiasme al carrer per la visita del Papa retransmesa sovièticament per TV3… -potser aquesta incapacitat per entendre el país es deu a que intentem encaixar una realitat nova, plural, diversa i oberta en els vells esquemes conceptuals dels anys 80, creats com a discurs mitològic de la vella burgesia carrinclona per mantenir quotes de poder en la seva transició del tardofranquisme al pujolisme. Potser Catalunya ja no és aquella Catalunya.

A partir dels anys 90, diverses entitats juvenils vinculades a l’educació en el lleure –Esplais Catalans, Casals de Joves de Catalunya, Acció Escolta de Catalunya– es van confederar progressivament al voltant de la Fundació Ferrer i Guardia, i d’un ideari lliurepensador, articulant la formació de quadres amb la creació de l’Escola Lliure El Sol, generant el Grup Cooperatiu Entorn, el projecte d’Ateneus Laics i Progressistes, atraient a Cooperacció i la Fundació Terra, i articulant una ampli teixit de complicitats associatives –polítiques, sindicals, cooperativistes, en el lleure, de pensament, cíviques i ciutadanes– com pot ser la Lliga per la Laïcitat- configurant la realitat del Moviment Laic i Progressista.

Avui, la maduresa i la consolidació del projecte ens ha permes donar un nou salt cap endavant fent de la seva Assemblea –La Catalunya Lliurepensadora- una proposta oberta d’entendre i de transformar Catalunya sobre els tres eixos d’acció que ens caracteritzen: la pràctica de la pedagogia lliurepensadora i l’educació amb valors; l’articulació associativa, cooperativista i ateneística; i el compromís ètic en la recerca de la felicitat individual. Retrobant a la Catalunya de la segona dècada del segle XXI les paraules de Josep Anselm Clavé quan afirmava: “Instruïu-vos i sereu lliures, associeu-vos i sereu forts, estimeu-vos i sereu feliços”.

La Catalunya lliurepensadora: un nou relat per a la construcció dels discursos progressistes? Una proposta de debat obert per recompondre les aliances entre els actors més dinàmics de la societat catalana? Una forma de ciutadania cívica que ofereix un recorregut vital des de l’esplai o l’agrupament escolta, passant pel casal de joves, i continuant en l’ateneu i la cooperativa? L’educació en valors, motor de la revolució sense passamuntanyes? El lliure pensament com a arquitectura espiritual de la ciutat? Tot aixó, i més… La Catalunya Lliurepensadora és una vivència, és praxis, és realitat.

Demanaria als membres de la Candidatura que pugin aquí dalt per rebre el nostre apludiment… i mentres pugen…

Vull agrair-vos a totes i a tots els que compartiu aquestes vivencies transformadores amb nosaltres i que avui sou aquí presents, i als més de tres-cents amics que ens han fet arribar el seu suport. Gràcies a entitats sindicals, partits, activistes culturals, espais de pensament, creadors, ciberactivistes, esplais, agrupaments escoltes, casals de joves, cooperatives, ateneus, institucions, universitats, aventurers, escriptors de futurs, cooperants, diputades, regidores, germans, companys, camarades, amics i amigues: Visca la Catalunya Lliurepensadora, llarga vida al Moviment Laic i Progressista, Libertat, Igualtat i Fraternitat!!!

Ahir vam fer l’Assemblea general de l’MLP. Va ser un èxit rotund, pels acords que es van prendre i per l’acte públic. Èxit d’assistència i d’estil, va ser molt potent. En Raimon Goberna, que ha estat President durant dos anys (i que és un tipus sensacional) va fer aquest discurs. L’enganxo i… que n’aprenguin!

Tanquem de la millor manera que podíem imaginar una Assemblea de caire estratègic i que canvia el rumb de l’MLP. Les AGO de l’MLP han estat de sempre unes trobades de marcat caràcter intern, amb pocs convidats i poca parafernàlia. Avui és diferent, avui ens reivindiquem, avui, ens posem al costat d’aquells que, com nosaltres treballen perquè els ciutadans pensin i decideixin el seu futur.

Avui, diem amb veu alta que som un moviment de país, no perquè ahir o abans d’ahir no ho fóssim, però cada organització té els seus temps, el seu procés. I el nostre és aquest, SOM UN MOVIMENT DE PAÍS, PERQUÈ ELS CIUTADANS DE CATALUNYA SON UNA MAJORIA LLIUREPENSADORA, a favor de la llibertat de pensament, a favor del sentit crític, a favor del lliure exàmen, de la tolerància. Una majoria que sap que els Drets Humans són el pilar a partir del qual es pot construïr. Sabem, pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), que l’evolució de l’autodefinició religiosa camina progressivament cap a una major llibertat de pensament, el 2007 es considera catòlica un 67,1% de la societat catalana, i que només un 29,1% es considera agnòstic, no creient o ateu. L’any 1978 era el 90%. Però és molt més baixa si són joves, entre el 50 i més el 60% segons la fons de l’estudi.

I aquesta majoria, silenciosa durant molts anys, reivindiquem ara l’espai comú, l’espai públic. En Johan Cruyff ens ho deia en l’entrevista que va concedir a Espai de Llibertat “si tu vas a un extrem, no et queda espai per entendre l’altre”, i nosaltres ens situem al centre del camp. Avui, amb un conjunt de nou entitats formades per 15.000 persones associades, ho podem dir, estem al bell mig.

Som un moviment de pais, som el reflex de la societat que avança cap a major cotes de lliurepensament, de sentit crític. Els moviments socials dels darrers anys han deixat clar que hi ha una forta herència republicana al nostre país (nosaltres decidim!). El contracte social és dels ciutadans amb els ciutadans, és amb la defensa del dret a escollir el propi futur. I en aquest esquema republicà i de lliurepensament, rebutgem els dogmes religiosos, polítics i morals de qualsevol mena:

El dogma és associar l’associacionisme voluntari a la manca de qualitat i fins i tot a la inseguretat, des d’una ètica republicana diem que una societat de persones compromeses, pot transformar un país, com veiem aquests dies al nord d’Àfrica.

El dogma es mantenir guerres, quan des d’una ètica republicana, proposem que fonamentalment, es construeixin escoles.

El dogma diu que el que es diferent es dolent o perillós, l’ètica republicana diria que de les coses diferents en podem aprendre. Promovem l’internacionalisme i la solidaritat. Perquè compartim el mateix planeta.

El dogma diu que ara el que importa es l’economia del capital “l’economia dels mercats financers???”, des d’una ètica republicana pensem que sense societat no hi ha empresa, i que quan fem associacionisme construïm cooperativisme, que també és un model empresarial d’èxit (Ecotècnia, ENTORN, etc.).

Per això treballem des de la laïcitat filosòfica, cap a la laïcitat política.

L’MLP ÉS UN MOVIMENT DE PAÍS, REPUBLICÀ, A FAVOR DEL LLIUREPENSAMENT, QUE S’HA CONSTRUÏT A TRAVÉS DE L’ASSOCIACIONISME I L’EDUCACIÓ. Esplais Catalans, Acció Escolta de Catalunya, la cooperativa Entorn, La Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, la Fundació Terra, l’Associació de Casals de Joves de Catalunya, Cooperacció, i l’Escola Lliure El Sol.

Deixeu-me que parli de l’Escola:

No deixa de ser paradoxal que un dels referents que tenim en la nostra formació sigui la Teresa Claramunt (inspiradora del programa de dirigents del nostre pla de formació), perquè una de les seves prioritats va ser l’aconseguir la jornada de vuit hores, i avui sembla que el debat va en sentit contrari. La justícia social és un pilar de la societat democràtica.

L’MLP ha apostat per la formació, eina bàsica de creixement de les persones. I ho fem des de l’associacionisme. Si històricament el vincle ha estat formació per al treball, nosaltres apostem per vincular-la també (no és excloent) al compromís associatiu, és a dir, una persona s’associa i a partir d’aquí reforça el seu procés formatiu: “compartim coneixement, construïm laïcitat” o el que és el mateix, construïm república.

L’associacionisme no és una acció aïllada, és un procés en la construcció d’una societat més justa i també un procés personal. Per això estem dotant el moviment d’un pla de formació: dotar d’un pla estratègic personal de la formació que reps des que entres a l’entitat, fins que te’n vas, contemplant les diferents etapes (activista, dirigent, treballador potser, formador). Els primers inputs del programa Teresa Claramunt són positius. Som un moviment de país, per això en els darrers dos anys hem estat al Camp de Tarragona, i a les Terres de Lleida, i hi hem trobat més aliances de les que havíem imaginat. La mostra és que des d’avui en Santi Castellà (tarragoní ell) és president.

Som un moviment de país, per això hem impulsat el debat sobre un pacte nacional per la laïcitat, al que s’han sumat administracions locals, institucions i entitats.

Som un moviment de país, per això avui fem l’assemblea a Òmnium.

Tanco la meva intervenció:

Sóc l’últim president rotatori, l’últim de la generació antiga, formada pel Josep Sellarès, Pere Vila, el Jordi Miralles, l’Ismael Gómez, el Benet Cases, el Joan-Francesc Pont, el Jordi Vaquer, l’Arcadi Corominas i el Xavi Cabrera.

En Santi Castellà l’11è, i és el primer de la nova generació de presidents no rotatoris, presidents normals. Molta sort, em tindràs al costat!

Vull donar les gràcies a les entitats de l’MLP, per construir amb lleialtat i exigència.

Gràcies a Òmnium per acollir l’AGO. Estem en paral·lel, i confiem en seguir col·laborant en tant que moviment associatius de base. Gràcies a la Muriel.

Gràcies al Joffre, al Fabian, i a l’equip tècnic de l’MLP: l’Érika, la Núria i el Roger. És de justícia reconèixer que hem arribat aquí per la bona feina que heu fet.

Gràcies als pioners: en Jordi Serrano, la Gemma Martín (en un moment difícil per la malaltia), en Jordi Miralles, el Tono Albareda, el Pere Vila, en Josep Sellarès, en Joan-Francesc Pont, el Benet Cases: ells representaven ja el pensament, l’ecologia, la solidaritat, l’educació i l’associacionisme, la formació, i el cooperativisme. Vau engegar un projecte imparable de defensa dels drets civils, us mereixeu el més gran reconeixement. Reinhold Messner deia que “Res hagués pogut passar, si ningú ho hagués imaginat abans”.

Gràcies a la Mar, la Sila, l’Arlet i en Roc, per estimar-me.

Moltes gràcies.