esperant els bàrbars


Què passa quan et copien les avantguardes?
25 febrer, 2011, 1:17 am
Filed under: educació, inclassificable, mlp

Per variar una mica m’he llegit un llibre que es diu “Glamur i resistència” (ed. elTangram). Són un parell d’entrevistes a artistes i activistes que se situen dins del paradigma dels nous feminismes o del transfeminisme. Em va fer gràcia el títol, i com que darrerament, fruit de l’experiència del Piketón Dulzón hem estat parlant amb la Marta de la necessitat de renovar el repertori de protestes dels moviments socials, doncs me l’he repassat. És una lectura recomanable, francament.

La primera entrevista és a Itziar Ziga, una vasca que ronda per Barcelona, ha escrit llibres com “Devenir perra” i “Un zulo propio” i la podeu seguir al blog Hasta la limusina siempre.

La segona entrevista és a Del LaGrace Volcano, que s’autodefineix com “un membre reticent de l’espècie humana” i que es resisteix a encasellar-se en un gènere concret. Al passaport hi diu que és un home i al carnet de conduir hi diu que és una dona (o al revés, tant li fot). És un cas d’intersex.

Són dues entrevistes en que es parla d’apropiació del llenguatge masclista per subvertir el patriarcat, de heternormativitat, de porno, d’identitat queer… el discurs porta al límit qüestions com el gènere, les pràctiques sexuals…

Doncs bé, en tots dos casos parlen de fer esplai!!

En el cas de la Itzíar Ziga, la cosa surt a partir d’uns comentaris sobre l’educació de la Sección Femenina. L’entrevistadora, l’Elisabeth Massana, diu:

EM: Però això que sembla tan llunyà no ho és. A Andalusia, no sé dir-te on, hi ha el Proyecto Genia, que és una mena d’esplai per a nenes de l’Opus Dei

IZ: Què maco!

EM: Hi fan extraescolars i tenen cursos sobre de què parlar en un sopar, com ser la perfecta amfitriona, què fer: escombrar o passar la mopa?, cuinar…

IZ: M’encantaria anar-hi

(Rialles)

A la segona entrevista, la cosa encara és més interessant.

EM: Deixa’m que et pregunti el mateix que vàrem preguntar a la Itziar: si fossis Conseller d’Educació, què faries?

DLV: Ui! Seria un daltabaix! Canviaria el sistema completament!

EM: Sí, però com?

DLV: De fet m’agradaria dirigir un campament d’estiu queer per a nens. (…)

Total, que nosaltres preguntant-nos com renovar el repertori i la penya que va més al dia pensant en fer campaments! Se m’acut que no és tan estrany; qualsevol que hagi fet campaments ho entendrà perfectament.

Anuncis


Discurs de Santiago Castellà, President de l’MLP, a l’Assemblea
24 febrer, 2011, 12:17 pm
Filed under: mlp

Fa uns dies vaig penjar aquí el discurs del Raimon, que deixava de ser el President de l’MLP. Avui us enganxo el del Santi, el nou super Presi de la cosa.

Fa un temps em feien arribar que entre l’staff de l’MLP, la gent que pulula per l’edifici del carrer d’Avinyó, corria el comentari que, darrera les aparences, “el Santi no és tan seriós i formal com semblava”. Efectivament no ho sóc, sempre he pensat intuïtivament que la vida no dóna per prendre-se-la massa seriosament: per a cadascú, o potser millor no generalitzar; per a mi, la vida, des dels seus inicis, és un projecte força malaurat. Hi ha un poeta de la generació dels 50, la generació més propera dels Goytisolo, Gil de Biedma, Barral, Alberto Oliart, Gabriel Ferraté… Un d’ells, l’Alfonso Costafreda, de qui quasi tota la seva obra està publicada de forma pòstuma per Tusquets, en la seva desacralitzadora i llibertària col·lecció “Nuevos Textos Sagrados”, que juntament amb la col·lecció “Malditos” són les dues gran referències intel·lectuals de Tusquets per a la fi del segle XX –no estic segur si també per als inicis del XXI-. Doncs bé, l’Alfonso Costafreda té un poema duríssim que comença dient. “Vida tan malograda no debiera contarse, // a quien hablar con que lenguaje“ i continua dient, com a nàufrag en la intempèrie d’un univers inintel·ligible que “De haber verdades o razones o respuestas, // para mi mismo las tuviera.“ Però al moment, i amb aquell lleu pan-erotisme dels que són generosos perque necessiten sentir-se estimats acaba dient. “Si delicada o poderosa // pudiera mi mano consolarte, // a ti te la daría, // mas no la tengo para nadie.”

Des d’aquesta perspectiva, o t’enfonses o no et prens la vida massa seriosament. I jo he tontejat amb les dues possibilitats, i he optat finalment per la segona. I penso que més que per una decisió raonada i meditada, ha estat per un instint natural de supervivència i perquè apostar per no prendre’s massa seriosament la vida convidava més a la festa, a la conversa íntima amb una ampolla d’espirituosos al costat, a la possibilitat d’un petó, al riure sempre alliberador i a gaudir d’alguns moments en que la impressionant arquitectura del Tot en comptes d’abromar-te et convida al plaer contemplatiu.

I pensareu… perquè ens explica tot aixó, perquè aquestes intimitats en un acte polític. Doncs bé, tot això ho dic perquè cada cop crec més que quan fem politica estem discutint i parlant d’aquestes coses. L’altra, la política en minúscules i en recargolades cursives, ens interessa poc.

Per això he assumit amb tanta il·lusió presidir, representar i coordinar el projecte de l’MLP. Per fer política en majúscules, política en termes, en lògica MLP.

Em crec molt la idea de persones lliures, sense lligams esotèrics, a la recerca sempre complexa de la felicitat… em crec aquesta llibertat no tràgica, aquesta recerca feliç de la felicitat, desacralitzada, oberta, d’espais compartits, de compromisos no totalitzadors, d’experiències enriquidores. Una llibertat profundament laica. No aquella llibertat totalitzadora, romàntica, que t’abocava sovint a una esquizofrènica tendència creadora i destructora, eròtica i jupiterina, sobrecarregant-nos de responsabilitat en mig de la incertesa. Sinó una llibertat més, si em permeteu, procedimental. Una llibertat com va dir Fernando de los Rios interpel·lat per Lenin amb un “¿Llibertat. Per a què?” que obtingué com a resposta simple “Llibertat per a ser lliures”.

Dons bé, l’MLP es un espai de llibertat, es un projecte pedagògic en acció de la llibertat, és un nexe de persones que fan de la llibertat, de l’auotoexercici, de la seva extensió, i de la seva pedagogia… de la política de la llibertat la seva referència ètica. I quan dic que em crec molt el projecte MLP ho dic també amb tot el convenciment desacralitzador: no és imprescindible, com quasi res, no és absolut, no és l’únic, no és el millor; però és possible, és divertit, és útil, i és profundament ètic i republicà… constructor obert i dialogal d’un espai públic més proper a la idea de fer possible la lliure realització personal.

Per aixó avui ens conjurem amb tots vosaltres, ens autoconvidem des de múltiples tribunes, espais oberts, versos corals, llenguatges diversos, a aixecar les veus de La Catalunya Lliurepensadora.

Preguntem-nos: I si Catalunya ha canviat? I si aquella realitat explicada sempre com a fractura entre “la Catalunya Catalana” i “l’Altra Catalunya” ja no fos real? I si la ideologia del “kumbayanisme” -amb radicals discursos de bonisme pel món (sempre amb l’església per darrera), però legitimant sempre l’ordre benpensant a casa- no fos més que un engany dels de sempre per continuar manant? I si un país només pogués ser lliure amb aquella alquímica combinació entre llibertat individual de consciència i la construcció d’espais públics sobre els valors de la justícia i de l’equitat?

Potser la incapacitat, cada cop més freqüent, per explicar el que passa a la Catalunya real –els resultats electorals, les dues ànimes de les esquerres, el vot a l’àrea metropolitana de Barcelona, el suposat augment de les simpaties independentistes, la desafecció versus Madrid, la celebració del triomf de “la roja”, l’escàs entusiasme al carrer per la visita del Papa retransmesa sovièticament per TV3… -potser aquesta incapacitat per entendre el país es deu a que intentem encaixar una realitat nova, plural, diversa i oberta en els vells esquemes conceptuals dels anys 80, creats com a discurs mitològic de la vella burgesia carrinclona per mantenir quotes de poder en la seva transició del tardofranquisme al pujolisme. Potser Catalunya ja no és aquella Catalunya.

A partir dels anys 90, diverses entitats juvenils vinculades a l’educació en el lleure –Esplais Catalans, Casals de Joves de Catalunya, Acció Escolta de Catalunya– es van confederar progressivament al voltant de la Fundació Ferrer i Guardia, i d’un ideari lliurepensador, articulant la formació de quadres amb la creació de l’Escola Lliure El Sol, generant el Grup Cooperatiu Entorn, el projecte d’Ateneus Laics i Progressistes, atraient a Cooperacció i la Fundació Terra, i articulant una ampli teixit de complicitats associatives –polítiques, sindicals, cooperativistes, en el lleure, de pensament, cíviques i ciutadanes– com pot ser la Lliga per la Laïcitat- configurant la realitat del Moviment Laic i Progressista.

Avui, la maduresa i la consolidació del projecte ens ha permes donar un nou salt cap endavant fent de la seva Assemblea –La Catalunya Lliurepensadora- una proposta oberta d’entendre i de transformar Catalunya sobre els tres eixos d’acció que ens caracteritzen: la pràctica de la pedagogia lliurepensadora i l’educació amb valors; l’articulació associativa, cooperativista i ateneística; i el compromís ètic en la recerca de la felicitat individual. Retrobant a la Catalunya de la segona dècada del segle XXI les paraules de Josep Anselm Clavé quan afirmava: “Instruïu-vos i sereu lliures, associeu-vos i sereu forts, estimeu-vos i sereu feliços”.

La Catalunya lliurepensadora: un nou relat per a la construcció dels discursos progressistes? Una proposta de debat obert per recompondre les aliances entre els actors més dinàmics de la societat catalana? Una forma de ciutadania cívica que ofereix un recorregut vital des de l’esplai o l’agrupament escolta, passant pel casal de joves, i continuant en l’ateneu i la cooperativa? L’educació en valors, motor de la revolució sense passamuntanyes? El lliure pensament com a arquitectura espiritual de la ciutat? Tot aixó, i més… La Catalunya Lliurepensadora és una vivència, és praxis, és realitat.

Demanaria als membres de la Candidatura que pugin aquí dalt per rebre el nostre apludiment… i mentres pugen…

Vull agrair-vos a totes i a tots els que compartiu aquestes vivencies transformadores amb nosaltres i que avui sou aquí presents, i als més de tres-cents amics que ens han fet arribar el seu suport. Gràcies a entitats sindicals, partits, activistes culturals, espais de pensament, creadors, ciberactivistes, esplais, agrupaments escoltes, casals de joves, cooperatives, ateneus, institucions, universitats, aventurers, escriptors de futurs, cooperants, diputades, regidores, germans, companys, camarades, amics i amigues: Visca la Catalunya Lliurepensadora, llarga vida al Moviment Laic i Progressista, Libertat, Igualtat i Fraternitat!!!



Coses per fer avui… si es volia ser un modernu
23 febrer, 2011, 12:58 am
Filed under: personal, recomanacions, vida moderna

Avui actuava la Janelle Monae a Barcelona, a l’Apolo. Aviso tard, ho sé, però les entrades estan esgotades, o sigui que ja no s’hi pot fer gran cosa.

Una llàstima, perquè avui era el dia per fer-se el modernu. Aquesta noia promet, promet molt. Té un estil propi però s’arrisca, transita diferents estils musicals (soul, funk, pop, hip hop…) amb una gran seguretat, ve recolzada per una bona producció, ja l’ha apadrinada el Prince…

A mi em sembla que té les coses clares. Una mostra: fa un primer disc i l’anomena Metropolis. Si mirem l’estètica, doncs està claríssim, fa referència al clàssic de Fritz Lang. Com es diu el segon disc? Archandroid. Vaja, que la noia va per feina construint un imaginari, i tria bé. La fredor dels androides contrasta amb la calor de les seves arrels musicals. Un bon equilibri.

Els seus videoclips també tenen una estètica currada. Busqueu al youtube i ho veureu.

El meu pronòstic? Aquesta noia triomfarà i la propera vegada que aparegui per aquí l’haurem de veure per una pantalla gegant o suportar pressions que esclafarien un batiscafo d’aquells que baixen a la fossa de les Aleutianas. I pagarem una pasta. Però n’hi haurà alguns que diran “ah, jo la vaig anar a veure a l’Apolo”. Són els modernus, qüestió d’anticipació.

A veure si espavilem, eh?



El nou règim té llacunes (com l’antic)
19 febrer, 2011, 7:49 pm
Filed under: inclassificable, manies, país

Pollastre que s’ha montat a Lleida perquè l’anunci d’Estrella Dorada no cita cap producte ni paisatge d’aquelles comarques (en podem dir ja vegueria?).

Ho podeu veure aquí, aquí, aquí… Fins i tot diuen que els de la Damm s’han disculpat!!

Però a mi em sembla normal, que la Damm s’oblidi de Lleida. Allà beuen San Miguel, que és encara pitjor que l’Estrella. Fins i tot el tenen de patró, com diria en Nuñes.

Tan mal gust no mereix consideració!



Discurs de comiat d’en Raimon Goberna com a President de l’MLP
15 febrer, 2011, 6:32 pm
Filed under: mlp

Ahir vam fer l’Assemblea general de l’MLP. Va ser un èxit rotund, pels acords que es van prendre i per l’acte públic. Èxit d’assistència i d’estil, va ser molt potent. En Raimon Goberna, que ha estat President durant dos anys (i que és un tipus sensacional) va fer aquest discurs. L’enganxo i… que n’aprenguin!

Tanquem de la millor manera que podíem imaginar una Assemblea de caire estratègic i que canvia el rumb de l’MLP. Les AGO de l’MLP han estat de sempre unes trobades de marcat caràcter intern, amb pocs convidats i poca parafernàlia. Avui és diferent, avui ens reivindiquem, avui, ens posem al costat d’aquells que, com nosaltres treballen perquè els ciutadans pensin i decideixin el seu futur.

Avui, diem amb veu alta que som un moviment de país, no perquè ahir o abans d’ahir no ho fóssim, però cada organització té els seus temps, el seu procés. I el nostre és aquest, SOM UN MOVIMENT DE PAÍS, PERQUÈ ELS CIUTADANS DE CATALUNYA SON UNA MAJORIA LLIUREPENSADORA, a favor de la llibertat de pensament, a favor del sentit crític, a favor del lliure exàmen, de la tolerància. Una majoria que sap que els Drets Humans són el pilar a partir del qual es pot construïr. Sabem, pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), que l’evolució de l’autodefinició religiosa camina progressivament cap a una major llibertat de pensament, el 2007 es considera catòlica un 67,1% de la societat catalana, i que només un 29,1% es considera agnòstic, no creient o ateu. L’any 1978 era el 90%. Però és molt més baixa si són joves, entre el 50 i més el 60% segons la fons de l’estudi.

I aquesta majoria, silenciosa durant molts anys, reivindiquem ara l’espai comú, l’espai públic. En Johan Cruyff ens ho deia en l’entrevista que va concedir a Espai de Llibertat “si tu vas a un extrem, no et queda espai per entendre l’altre”, i nosaltres ens situem al centre del camp. Avui, amb un conjunt de nou entitats formades per 15.000 persones associades, ho podem dir, estem al bell mig.

Som un moviment de pais, som el reflex de la societat que avança cap a major cotes de lliurepensament, de sentit crític. Els moviments socials dels darrers anys han deixat clar que hi ha una forta herència republicana al nostre país (nosaltres decidim!). El contracte social és dels ciutadans amb els ciutadans, és amb la defensa del dret a escollir el propi futur. I en aquest esquema republicà i de lliurepensament, rebutgem els dogmes religiosos, polítics i morals de qualsevol mena:

El dogma és associar l’associacionisme voluntari a la manca de qualitat i fins i tot a la inseguretat, des d’una ètica republicana diem que una societat de persones compromeses, pot transformar un país, com veiem aquests dies al nord d’Àfrica.

El dogma es mantenir guerres, quan des d’una ètica republicana, proposem que fonamentalment, es construeixin escoles.

El dogma diu que el que es diferent es dolent o perillós, l’ètica republicana diria que de les coses diferents en podem aprendre. Promovem l’internacionalisme i la solidaritat. Perquè compartim el mateix planeta.

El dogma diu que ara el que importa es l’economia del capital “l’economia dels mercats financers???”, des d’una ètica republicana pensem que sense societat no hi ha empresa, i que quan fem associacionisme construïm cooperativisme, que també és un model empresarial d’èxit (Ecotècnia, ENTORN, etc.).

Per això treballem des de la laïcitat filosòfica, cap a la laïcitat política.

L’MLP ÉS UN MOVIMENT DE PAÍS, REPUBLICÀ, A FAVOR DEL LLIUREPENSAMENT, QUE S’HA CONSTRUÏT A TRAVÉS DE L’ASSOCIACIONISME I L’EDUCACIÓ. Esplais Catalans, Acció Escolta de Catalunya, la cooperativa Entorn, La Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, la Fundació Terra, l’Associació de Casals de Joves de Catalunya, Cooperacció, i l’Escola Lliure El Sol.

Deixeu-me que parli de l’Escola:

No deixa de ser paradoxal que un dels referents que tenim en la nostra formació sigui la Teresa Claramunt (inspiradora del programa de dirigents del nostre pla de formació), perquè una de les seves prioritats va ser l’aconseguir la jornada de vuit hores, i avui sembla que el debat va en sentit contrari. La justícia social és un pilar de la societat democràtica.

L’MLP ha apostat per la formació, eina bàsica de creixement de les persones. I ho fem des de l’associacionisme. Si històricament el vincle ha estat formació per al treball, nosaltres apostem per vincular-la també (no és excloent) al compromís associatiu, és a dir, una persona s’associa i a partir d’aquí reforça el seu procés formatiu: “compartim coneixement, construïm laïcitat” o el que és el mateix, construïm república.

L’associacionisme no és una acció aïllada, és un procés en la construcció d’una societat més justa i també un procés personal. Per això estem dotant el moviment d’un pla de formació: dotar d’un pla estratègic personal de la formació que reps des que entres a l’entitat, fins que te’n vas, contemplant les diferents etapes (activista, dirigent, treballador potser, formador). Els primers inputs del programa Teresa Claramunt són positius. Som un moviment de país, per això en els darrers dos anys hem estat al Camp de Tarragona, i a les Terres de Lleida, i hi hem trobat més aliances de les que havíem imaginat. La mostra és que des d’avui en Santi Castellà (tarragoní ell) és president.

Som un moviment de país, per això hem impulsat el debat sobre un pacte nacional per la laïcitat, al que s’han sumat administracions locals, institucions i entitats.

Som un moviment de país, per això avui fem l’assemblea a Òmnium.

Tanco la meva intervenció:

Sóc l’últim president rotatori, l’últim de la generació antiga, formada pel Josep Sellarès, Pere Vila, el Jordi Miralles, l’Ismael Gómez, el Benet Cases, el Joan-Francesc Pont, el Jordi Vaquer, l’Arcadi Corominas i el Xavi Cabrera.

En Santi Castellà l’11è, i és el primer de la nova generació de presidents no rotatoris, presidents normals. Molta sort, em tindràs al costat!

Vull donar les gràcies a les entitats de l’MLP, per construir amb lleialtat i exigència.

Gràcies a Òmnium per acollir l’AGO. Estem en paral·lel, i confiem en seguir col·laborant en tant que moviment associatius de base. Gràcies a la Muriel.

Gràcies al Joffre, al Fabian, i a l’equip tècnic de l’MLP: l’Érika, la Núria i el Roger. És de justícia reconèixer que hem arribat aquí per la bona feina que heu fet.

Gràcies als pioners: en Jordi Serrano, la Gemma Martín (en un moment difícil per la malaltia), en Jordi Miralles, el Tono Albareda, el Pere Vila, en Josep Sellarès, en Joan-Francesc Pont, el Benet Cases: ells representaven ja el pensament, l’ecologia, la solidaritat, l’educació i l’associacionisme, la formació, i el cooperativisme. Vau engegar un projecte imparable de defensa dels drets civils, us mereixeu el més gran reconeixement. Reinhold Messner deia que “Res hagués pogut passar, si ningú ho hagués imaginat abans”.

Gràcies a la Mar, la Sila, l’Arlet i en Roc, per estimar-me.

Moltes gràcies.



Canvi de règim
13 febrer, 2011, 10:37 pm
Filed under: inclassificable, manies, mlp, país

L’any passat, la Damm va fer aquest anunci

Un spot que semblava fet directament per l’Enric Cases, el gran cap de la comunicació de l’Ajuntament de Barcelona. Rollo modern, una música que sembla dels Manel, els triomfs del Barça, imatges la ciutat que porta el nom del Club, nois guapos, noies guapes, emprenedors, creatius, triomfadors i a més amb classe.  Surten guiris establerts aquí, el Bruno Sokolowicz, la Leo Margets… Vivim a la millor ciutat del món, visca Barcelona!

Un any després, la Damm fa aquest altre anunci

El canvi de frame és acollonant. Si l’anterior semblava obra de l’Enric Cases, aquest sembla que l’hagi fet el David Madí. El Barça es manté (òbviament), però s’insisteix en la cantera. I a partir d’aquí apareixen els pesats d’Els Amics de les Arts, el grup més sobrevalorat del moment, i comencen a recitar una llista de paisatges i productes catalans que semblen triats per la Núria Feliu (especialment cutre és dir que tenim 580 quilòmetres de costa). Queda clar: visca Catalunya!

M’ha semblat curiós, vaja. Em consola pensar que si l’MLP es continua fent gran i formós, potser, qui sap, els senyors de la Damm tornaran a donar a l’Estrella el nom que tenia abans de la guerra: Estrella Roja.



I Hobsbawm què hi diu?
11 febrer, 2011, 12:47 am
Filed under: manies, progrés

Directament del seu llibre “Historia del siglo XX”

Para aquellos de nosotros que vivimos los años de la Gran Depresión todavía resulta incomprensible que la ortodoxia del mercado libre, tan patentemente desacreditada, haya podido presidir nuevamente un período general de depresión a finales de los años ochenta y comienzos de los noventa, en el que se ha mostrado igualmente incapaz de aportar soluciones. Este extraño fenómeno debe servir para recordarnos un gran hecho histórico que ilustra: la increíble falta de memoria de los teóricos y prácticos de la economía. Es también una clara ilustración de la necesidad que la sociedad tiene de los historiadores, que son los “recordadores” profesionales de lo que sus conciudadanos desean olvidar.

I se m’acut:

  1. Parla de la crisi dels vuitanta i noranta, un acudit al costat del que estem vivint
  2. Des del dia que Hobsbawm va escriure això, a les escoles i instituts s’estudien més o menys hores d’història?