esperant els bàrbars


Continuant amb les dècades…
30 Desembre, 2010, 5:07 pm
Filed under: recomanacions, vida moderna

Crossover de dècades. Música dels zero amb ball i estètica dels 80. Boníssim.

Anuncis


La dècada que abandonem (no sabem cap a on)
29 Desembre, 2010, 7:58 pm
Filed under: inclassificable

Pretendre encaixar la vida en paquets de deu anys és bastant estúpid, però d’alguna manera hem de passar el temps, no?

La dècada que deixem enrere és fomuda, perquè no sabem com dir-ne. Fins ara dèiem els 60, els 70, però d’aquesta com li en direm? Els zero? A més, és primera dècada de segle i de mileni, o sigui que trigarem a saber si li hem de dir primera dècada de segle XXI o primera dècada dels dosmil (o del tercer mileni).

Bé, tant li fot. La dècada que deixem enrere. Si repassem el que ens han deixat les precedents podem dir que els 80 ens van deixar

  • Les hombreres.
  • Els crepats.
  • Els “calentadores”.
  • Els colors pastel combinats de mala manera (atenció especial mereixen els popularment coneguts com a “xandals de ionqui”).
  • Els pantalons fins al melic.
  • Les motxilles penjant d’un hombro
  • Les jaquetetes minúscules (tipus Michael Knight).
  • Els pantalons cenyits (legins?) combinats amb samarretes gegants i jaquetes amb ombreres.
  • Tot això, en teixits sintètics.

Algunes imatges il·lustratives

Als 90 els hi podem endosar

  • Els pantalons curts, que van salvar als heavies de morir carbonitzats a l’estiu (Anthrax mediante).
  • Els pantalons (llargs i curts) amb butxaques als costats.
  • Les camises de quadres.
  • Les ulleres integrals.
  • La barba de quatre dies.
  • Les grenyes.

En general va ser la dècada del grunge, que consistia en anar un pèl tirat.

I als zero-primeradècadadels.XXI-primeradècadadelsdosmil-primeradècadadeltercermileni que els hi “agraïrem”?

  • Els tatuatges i els piercings. Que ja se’n feien abans, però no a raig.
  • Els pantalons sota el vestit (noies).
  • Els pantalons cagats (nois).
  • Les samarretes estretes (o molt estretes si ets gaier).
  • Que les noies portin bambes per vestir bé. Amb especial èxit de les Tiger i les Munich (que són d’aquí, per cert, perquè si fossin de Munich es dirien München).
  • Les ulleres de pasta.
  • Que tota, absolutament tota la roba porti algun dibuix, una frase, un logo… Em sembla que en diuen roba custom, però si algú m’ho aclareix li ho agraïré.
  • Les caputxes: abrics amb caputxa, jerseis amb caputxa, samarretes amb caputxa… Un amic afirma haver trobat calçotets amb caputxa a les rebaixes del Pull and Bear.

De fet, aquesta darrera dècada la podríem anomenar “Dècada Inditex”.

En el cas dels batasunos i penya alternativa en general, han adoptat massivament el forro polar (Idigoras, que se’n va fer del jersei de llana?) i les botes de trekking (peaso invento el goretex) i han fet popular que les noies portin el serrell curt. Una moda que fa anys era pròpia de “la tonta del bote” i ara mola cantidubi.

Si algú troba a faltar (o li sobra) alguna cosa que comenti, no us n’estigueu.

I si teniu idees o visions per la propera no espereu deu anys a dir-ho, que no tindrà mèrit.

En qualsevol cas, bona dècada tingueu

(aquest post s’ha elaborat en col·laboració amb: Miquel, Guillem, Alba, Sandra, i algú altre que potser no recordi)



Protegit: Libertat de fer, llibertat de no fer, i el paper de l’Estat
28 Desembre, 2010, 3:23 am
Filed under: laïcitat, mlp

El contingut està protegit amb contrasenya. Per veure’l, introduïu la contrasenya a continuació:

Escriviu la vostra contrasenya per veure els comentaris.


Sensación de asociarse
17 Desembre, 2010, 6:33 pm
Filed under: Associacionisme, manies

Ahir se celebraven els 30 anys del CJB i la festa anual de l’Associació d’Amigues i Amics del CJB. Com cada any es feia l’entrega de premis Barcelona Ciutat Jove i com cada any s’endosava el “Premi totxana”, un anti-premi per a mitjans de comunicació. En aquest cas, el càstig se l’enduia la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per la manca de notícies positives sobre joventut i la poca atenció que mereixen les entitats juvenils.

En el discurs d’entrega, la Presidenta del CJB, la Marta Cots, va insistir en que les entitats juvenils haurien d’aparèixer amb normalitat als mitjans públics. No només a les notícies, també als programes d’entreteniment i ficció. Hi estic d’acord (evidentment, perquè la Presidència del CJB SEMPRE TÉ RAÓ). Vaig recordar que hi ha un grup al Facebook que reclama la presència d’un escolta a Ventdelplà (m’hi acabo d’unir encara que la sèrie ja s’hagi acabat). Seria tan senzill com que un dels infants que apareixen a les sèries de TV3 tornés d’excursió de tant en tant, amb aquest detall n’hi hauria prou!!

També vaig recordar que a la sèrie “Sensación de vivir” (Beverly Hills 90210), un hit juvenil de la dècada dels 90, un dels personatges principals, el Brandon, era membre de l’associació d’estudiants de l’institut. I una mena de novieta-que-no-ho-va-ser-mai, l’Andrea, també tenia una vida prou activa a la revista de l’institut. La paradoxa és que en un dels productes més superficials que recordem de la tele americana, l’associacionisme juvenil tenia un tractament quotidià. I en canvi, a les sèries costumbristes de “La Nostra”, ningú mostra cap mena de compromís cívic.

Ben otorgat el Premi Totxana, doncs. I ben recollit, per cert: per primera vegada algú es va atrevir a donar la cara. El cap de programació del canal 3XL va tenir el coratge de venir i l’encert de comprometre’s a treballar per tornar l’any que ve a recollir el Premi Panot (que és el bo). Doncs ja ha quedat clar què ha de fer.

No, no cal reposar “Sensación de vivir”.



En Joan Petit les passà canutes (i nosaltres ho cantem)
15 Desembre, 2010, 12:50 am
Filed under: inclassificable, manies

De les cançons per infants, potser la més popular és el Joan Petit. Tots l’hem cantada, ballada i hem picat de mans per seguir el ritme alegre que parla d’un Joan que és petit i que balla. Un autèntic hit. A més, serveix per aprendre les parts del cos. El dit, la mà, el colze… i així tot el cos. Ideal guarderies, vaja.

Però l’origen del Joan Petit és ben truculent. En Joan Petit és un personatge real, un Occità que es va aixecar en armes contra Lluís XIV a la Revolta dels Crocants. Quan el van enxampar el van sotmetre al suplici de la roda, que consisteix en anar mutilant el reu fins la mort, i això és el que n’ha quedat. La memòria oral de la tortura ha derivat en cançó infantil.

De vegades ho explico i hi ha gent que se sent decebuda, com si li hagués arrencat un tros d’infància. A mi em sembla fascinant, no per macabre, sinó per com es construeix cultura, llegenda, folklore, tradició… No hi ha un passat idílic que haguem malbaratat, més aviat al revés. Venim d’una història plena de patiment i violència, i cantar-la pot ser un bon exorcisme. Els infants compleixen aquesta funció, ara que ens acostem al nadal no està de menys recordar-ho.

I la pregunta és: què cantaran els nens d’aquí a cinc-cents anys?



WikiLeaks: la justa mesura de l’impacte
7 Desembre, 2010, 8:25 pm
Filed under: món mundial, vida moderna

No cal que ens posem paranoics, però la magnitud de l’atac que estan rebent WikiLeaks i el seu portaveu i editor Julian Assange (detenció, bloqueig de la web, atacs al servidor, impediment de rebre donacions, esborrats de twitter…) ens demostra la quantitat d’informació que se’ns amaga i que hauríem de conèixer, senzillament per la nostra condició de ciutadans. També dóna una idea de la violència de la que és capaç el poder quan se sent amenaçat. I de com la centralització del poder desemboca en la tirania i l’arbitrarietat, un vell principi liberal que no es pot oblidar mai, tampoc a internet.

Defensant WikiLeaks defensem les nostres llibertats (sona tràgic, però és cert).

Aquí alguns articles (el darrer amb una visió crítica més que interessant)

http://alt1040.com/2010/12/la-persecucion-a-wikileaks

http://www.enriquedans.com/2010/12/free-julian-assange.html

http://lasindias.coop/del-estado-de-alarma-a-wikileaks-y-por-que-assange-no-nos-hace-mas-libres/

 



Setmana indigerible
4 Desembre, 2010, 8:40 pm
Filed under: breus, personal

Torno a escriure al blog i el món ha canviat. Han passat moltes coses i és impossible escriure sobre totes elles, o sigui que miraré de vomitar-ho tot de cop, a veure si un cop buidat el pap torno a poder escriure tranquilament.

A Catalunya la gent ha decidit confiar la seva sort a la dreta el mateix dia que naixia un nou diari. L’endemà l’art ha derrotat al maligne per 5 a 0. Els mercats financers que hem salvat amb els nostres quartos ens amenacen amb l’apocalipsi si no els tornem els quartos que ara els debem nosaltres a ells. Uns paios han tret a la llum secrets diplomàtics de mig món, i aquest mig món ha preferit perseguir als paios. El pont de desembre ha començat amb un conflicte laboral entre el govern i un sindicat corporatiu que s’ha resolt amb la militarització dels aeroports.

Moraletja: Ser d’esquerres és dur, la veritat no està de moda i la bellesa és als peus d’onze milionaris en calça curta.

Puaj!