Diuen a Hollywood que no tenen bons guions entre mans. Per això no paren de fer adaptacions de llibres, remakes, segones parts, terceres… També, gràcies als avenços informàtics, adaptacions de còmics. I tirant de veta han anat recuperant tots els super-herois, en alguns casos amb notable èxit comercial. Qui més, els X-Men. Amb tres pel·lícules i una preqüela (més l’expectació per un possible spin off per a Storm) superen els tres films de Spiderman, a priori més popular.
Sembla que els mutants agraden més. És lògic, tenen moltes més coses a dir. Més que les criatures invocades per la nostra fantasia per conjurar la por a la bomba atòmica. Godzilla, Hulk, Spiderman o els 4Fantàstics són producte de la radiació, van ser útils per assumir Hiroshima i l’holocaust nuclear. A dia d’avui tenen ben poc interès, andròmines demodé superades per l’implacable avenç de la història. No cal ni parlar dels mecànics (Iron Man), els químics (Daredevil), o els extraterrestres (Superman). L’origen genètic del (super)poder s’imposa, fins al punt que a Spiderman han canviat l’aranya radiactiva per una aranya modificada genèticament per picar en Peter Parker, i fins i tot a Star Wars s’han tret de la màniga els micloridians per explicar el misteri dels Jedi i el seu domini sobre la força.
Com diu una veu en off, la mutació és l’evolució. X-Men és un anunci de transgènics escrit per un profeta, de manera que el missatge és clar: la tendència és irreversible. Alguns agafaran por i tindran temptacions d’impedir el progrés; humans fracassats, endarrerits, limitats. No tenen cap possibilitat davant la força dels gens. No us vencerem, homes, no cal; us superarem, us transcendirem, anirem més enllà.
Tres pel·lícules plenes de proeses amb una batalla política de fons: l’actitud dels governs davant del nou fenomen mutant es concreta sempre en un repertori d’estratègies pròpies d’un règim totalitari: la creació d’un Registre de Mutants, l’estigmatització d’un col·lectiu diferent, fins i tot la possibilitat d’una vacunació obligatòria. Magneto, supervivent d’Auschwitz, ja ha passat per aquest tràngol i planta cara amb les armes mentres Charles Xavier opta per la diplomàcia i la pedagogia, convençut que la convivència és possible. Per la força o per la raó, X-Men es presenta com una exaltació de la diversitat davant una humanitat que pretén ser la mesura de totes les coses. Són els homes, porucs, els que no s’adapten. Han dominat totes les formes de la matèria, han posat a prova totes les lleis de la natura, i ara es volen aturar perquè no s’atreveixen a creuar la darrera frontera. Han desfermat tots els titans, ja només queda per explorar el seu interior més profund, perquè aquest tremolor de cames? L’home s’espanta de sí mateix, quin ridícul, no gosa mirar al fons de la seva mateixa naturalesa i manipulant-la, posar-la al seu servei.
De què són capaços els mutants? És la pregunta que desvetlla la classe política i tota la societat. El seu poder de creació i destrucció supera tot allò conegut. La revolució és aquí, els mutants subvertiran l’ordre establert fins a les darreres conseqüències i construiran un ordre nou. Potser es proposen, com tot revolucionari, canviar de soca-rel allò que es pressuposa immutable. També la condició humana, que serà substituida per la condició mutant. Un oxímoron?
La saga dels mutants ha tingut èxit perquè posa sobre la taula els dilemes que ens angoixen i ens angoixaran en el futur. X-Men es vol situar a la mateixa alçada visionària que Matrix. Matrix parteix del mite de la caverna per ajudar-nos a entendre que caldrà confiar en les màquines per construir un món virtual en el que cada cop serà més difícil saber exactament on tenim les extremitats (o els perifèrics). X-Men vol fer el mateix, però amb la manipulació genètica. D’una banda, mostrant els avantatges pràctics de ser mutant: força, velocitat, intel·ligència, resistència, domini de la matèria… D’altra banda, apropiant-se del concepte de biodiversitat. Tots els mutants són diferents; aporten riquesa, diferència, especialització, una gama cromàtica inèdita i fascinant. Tant li fa si per a que ells triomfin s’ha de quedar pel camí l’espècie humana, l’evolució és implacable amb els dèbils. No es perd gran cosa, i a canvi es guanya molt.
Recorda la veu en off, la mutació és l’evolució. Muta o mor. Revolució o mort. És la batalla definitiva, la vida sobre sí mateixa.
Publicat a Espai de llibertat n. 55
Parece que sí, que estamos en plena crisis económica. Ha fallado casi todo, o en cualquier caso se han derrumbado instituciones que parecían seguras, estables, casi infalibles. Los valores y productos más solventes se han volatilizado, arrastrando buena parte de la riqueza a un pozo del que aún no hemos tocado fondo. Se habla de una crisis total, sistémica, de la que saldremos si modificamos a fondo nuestro modelo productivo. La cuestión, pues, es: ¿qué cambiamos?
La patronal, como es costumbre, ha propuesto bajar impuestos y cotizaciones. No se ha pronunciado a favor de recortar servicios públicos pero bueno, no hay que ser un lince para saber que con los impuestos pagamos los servicios. La izquierda ha reaccionado con medidas keynesianas, que tienen la ventaja de haber funcionado en otros momentos. En esta ocasión han añadido al keynesianismo la dimensión verde de las energías renovables, un sector económico estratégico y en el que por primera vez en mucho tiempo, gozamos de abundantes recursos naturales. Mas aún, en las últimas semanas el Gobierno central ha planteado un aumento de impuestos a las rentas de capital, medida que, desde un punto de vista progresista, estaría francamente bien y que, obviamente, ya ha generado polémica.
En cualquier caso, al plantear soluciones para salir de la crisis, para cambiar nuestro modelo productivo, nos remitimos siempre medidas industriales, a variables monetarias, a combinar los elementos conocidos de forma distinta a la actual. Es un ejercicio correcto y necesario si nos fijamos en los indicadores macroeconómicos: estamos lejos de los países avanzados en porcentaje del PIB en gasto social, vamos muy por atrás en los índices de productividad y los objetivos de Kyoto parecen inasumibles. Tres caminos por los que avanzar, pues: gasto social, productividad y desarrollo sostenible. No son caminos divergentes, al contrario, se podría hacer una trenza con ellos, y sería robusta. Si consiguiéramos mejorar en estas tres variables, nuestro futuro sería más esperanzador.
Sin embargo, quizás sea insuficiente. Relacionado con estas propuestas, hay un elemento en el que nos diferenciamos de nuestros vecinos (ya conciudadanos!) europeos: el uso y la organización del tiempo. Ni nuestro horario ni nuestro calendario observan un mínimo raciocinio, responden a inercias y vicisitudes históricas injustificables a día de hoy.
El tan manido horario mediterráneo es una farsa, es tan sólo horario español, y además es un fenómeno reciente, nuestros horarios eran parecidos a los de cualquier otro país europeo, llámese Francia o Portugal. La situación actual tiene su origen en los desajustes del mercado laboral durante el desarrollismo y al fenómeno del pluriempleo, con unas consecuencias muy negativas para el bienestar de las personas. Menos horas de sueño que la media europea, ritmos de vida desajustados del ciclo solar, imposibilidad de conciliar trabajo y vida personal… Y esto solo son los efectos directos. Si nos atrevemos a ir más allá, sin hacer demasiadas piruetas argumentales, podemos entender mejor fenómenos como el fracaso escolar, el bajo nivel de asociacionismo, la baja productividad, etc. El tiempo es un eje vertebrador de nuestras vidas y estos desajustes nos perjudican de forma tan cotidiana como imperceptible, especialmente a las mujeres y a los niños.
Nada más cuestionable que la felicidad presentada en forma de ciudad abierta 24 horas. La comodidad del gesto coditidiano, ir a comprar lo que necesito cuando lo necesito, es simétricamente correspondida con el esfuerzo de alguien que debe adaptar sus ritmos vitales (y los de su familia) a nuestros caprichos. El despliegue comercial y de servicios que exigimos, creyendo que el desarrollo es poder comprar mantequilla a las tres de la mañana, nos convierte, paradójicamente, en un país más atrasado. El reto de un país que quiere progresar hacia más altas cotas de bienestar pasa por la coordinación de los horarios comercial, laboral, escolar, de servicios, etc. Para superarlo se requiere un gran pacto social en el que se impliquen gobierno, patronal, sindicatos, medios de comunicación y parte de la sociedad civil. Se trata de un cambio cultural de gran magnitud.
Por si el desajuste horario fuera poco, nuestro calendario también es un desastre. Con rastros del calendario lunar (la semana santa), fiestas que nadie celebra ni entiende (8 de diciembre) y largos periodos de vacaciones (que no se aprovechan) alternados con largos periodos de trabajo (que tampoco son óptimos). Por ejemplo, el segundo trimestre del curso escolar puede variar del 22 de Marzo al 25 de Abril, son 35 días de variación. Así es imposible planificar los contenidos pedagógicos. Las lecciones deben acompasarse con los ritmos festivos, pero si estos varían anualmente, ¿deben variar también las lecciones? Esto no es acompasar, es arrastrar. No se entiende que no haya polémica sobre esta cuestión. He puesto el ejemplo del perjuicio educativo, pero se podría valorar el impacto en la productividad de esta situación y dudo que el resultado fuera muy distinto. Seguro que si preguntamos por el acueducto del 6 y el 8 de diciembre muchos empresarios nos darían la razón. Conste que no se trata de trabajar más, sinó mejor. Los mismos días de vacaciones al año se pueden repartir más eficientemente, y esto no es ningúna excentricidad. Los ingleses tienen un modelo mucho más racional, con los bank holidays, y a la vez respetuoso con una tradición religiosa como la pascua (el easter o lunes de semana santa).
Es necesario un cambio en nuestra forma de organizar y vivir el tiempo de que disponemos. Ahora sería un buen momento para hacerlo, porque podría ser un factor positivo para salir de la crisis… y porque nuestros cuerpos lo agradecerían.
Diario Público 25/09/09
Per dir-ho d’alguna manera, aquest setembre a casa meva els Manel han estat el grup del més. O sigui que ahir vaig aprofitar que actuaven a la festa de la Damm per anar a veure’ls en directe. Tot sigui dit, la motivació principal eren The Hives, un dels grups que més simpatia m’ha generat en els darrers anys amb el seu estil directe, accelerat, adrenalínic. Als Manel els podré veure sovint i The Hives no es prodiguen gens per Barcelona.
Agafo el metro, línia blava, els vagons són plens de Bernats i Dolors, qualsevol dels meus companys de viatge, jo mateix, podríem ser personatges d’una canço… aquests tals Manel expliquen la teva història! Amb unes melodies folk properes a la nostra memòria sentimental, unes lletres costumbristes i una mètrica genial, més Sisa que Sau, no és d’estranyar l’èxit que estan tenint. La seva versió del Common People de Pulp, que podeu sentir aquí, és una autèntica delícia. Òbviament li falta el class hate de la versió original, que a Anglaterra és un himne de la classe treballadora. Diguem que és una adaptació barcelonina – gracienca, mesocràtica, i em sembla que així com la original és orgullosa i traspua odi cap a l’altra banda, els Manel destil·len una melangia que et pot portar a pensar que potser sí, que això de ser “normal”, és un petita putada que t’ha fet la vida.
Un cop al concert, recordo que la Damm es podria plantejar portar-nos la festa a un altre lloc. D’acord que paguen ells, però la cruïlla de carrers Rosselló – Cartagena no és un lloc adequat. És petit, s’ha d’instal·lar pantalles als carrers laterals i tot i així se sent molt fluix perquè hi ha veïns. Els Manel gairebé no s’escolten, acabem al carrer Cartagena arrimats a una pantalla. Després van tocar el grup aquest de l’anunci, una cosa cutre i patxanguera, que s’ha de tenir coratge per ser suec i venir a Barcelona a fer patxanga… Sort dels Hives, van estar a l’alçada de les expectatives. Uns cafres. Suecs i benestants, sí. Però cafres com ningú.
Des del dia que vaig començar a traginar música comprimida en format mp3, se’m fa difícil comprar CD. És estrany al principi, no hi ha suport físic, tot són zeros i uns en un disc dur. No se sent tant bé, per molt que diguin que només eliminen les freqüències que la oïda no pot percebre. Si a sobre, com fan alguns, ho reprodueixes amb els altaveus de fireta de l’ordinador, aleshores la cosa degenera i prefereixes el silenci al soroll. Però si la compressió no és excessiva i ho reprodueixes amb un mínim de dignitat, no hi ha color: és més pràctic, més ubiqu i més barat. Total, que el dilema va durar un temps, però ara ja puc dir que escolto música comprimida.
I ara em passa el mateix amb els llibres. M’agraden els llibres? No especialment, a mi m’agrada llegir. I pel que veig, els llibres electrònics cada vegada són més complets. Tinta electrònica que et permet llegir a la platja i al llit, memòria amb capacitat per un munt de llibres (inclòs diccionaris, enciclopèdies, guies…), preu raonable a llarg termini, pes i tamany ínfim, bateria més que suficient… O sigui que m’estic plantejant seriosament adquirir-ne un, només m’atura el fet que el panorama tecnològic està en plena evolució i que no acabo de saber com funciona l’accés als catàlegs. Si algú em pot donar consells al respecte, li ho agraïria. Si algú vol opinar, també. Si la opinió té a veure amb sacrilegis, heretgies i rollos infumables sobre la cultura i el llibre com a objecte, endavant. També seran benvigudes les parides postmaterialistes, que sempre fan gràcia. Però que consti, no m’agraden els CD, m’agrada escoltar música. I no m’agraden els llibres, m’agrada llegir.
Foto: Irish Typepad
No he seguit massa de prop els fets d’Arenys de Munt, però m’ha semblat que en el bàndol del seny s’hi ha posat l’alcalde d’aquest municipi, en Carles Mora. Cada vegada que l’he vist m’ha semblat que s’explicava amb mesura, sense estridències, amb un to conciliador.
Més encara, s’ha de reconèixer la forma d’acatar les decisions judicials (barroeres i discutibles, però que s’han de complir) i la forma de fer-ho, allunyant-se d’actituds desafiants, que donarien la raó als que han volgut interrompre el procés i farien les delícies de la parròquia més primària, que busca com sigui el la èpica i el martirologi.
El resultat és que la consulta s’ha fet en un ambient festiu malgrat els intents provocadors, i que demà tothom podrà continuar fent la seva vida. Que és el que se li demana a un alcalde.
El meu portàtil és un Toshiba Tecra A3 que ja ha superat els quatre anys de funcionament. Va arribar amb el Windows XP preinstal·lat, coses dels fabricants, i aviat li vaig entaforar també una distribució de Linux. Primer va ser SUSE, crec que la 9 i més endavant la 10. Al cap d’un temps vaig canviar la SUSE per la Ubuntu, no recordo quina versió.
Farà cosa d’un any, com que l’XP començava a donar mostres de decrepitud (perquè li passa? Windows és realment penós en aquesta qüestió), vaig engegar-lo a pastar fang i després d’una formatejada de les guapes (Luis Arias mediante) vaig optar pel monocultiu, implacablement es va imposar l’Ubuntu. El ja granadet ordinador només va haver de barallar-se amb un sistema operatiu. Va ser com un rejoveniment, tot tornava a anar finíssim.
Fa uns dies, quan feia una d’aquestes actualitzacions de programari que et proposa l’Ubuntu, em vaig decidir a actualitzar la versió i vaig fer el salt, de la 8.10 (Intrepid Ibex) a la 9.04 (The Jaunty Jackalope). I aix, em sembla que a l’aparell se li ha indigestat una mica. Tot va bé, però… una mica lent. Si li demanes massa coses alhora s’atabala i et deixa una estona aguantant la respiració. No ha caigut, això mai, i no obstant…
Miraré d’alleugerir-li la càrrega a la màquina, a veure si m’ho agraeix i tira un bon temps més.
esperant els bàrbars 