Fa uns dies tenia ganes de dir alguna cosa sobre el Conseller d’Educació de la Generalitat valenciana, aquell que es va quedar descansat afirmant que no es sumarien al projecte del Ministeri d’Educació d’encasquetar un ordinador a cada nen… perquè l’ordinador que s’oferia podia causa miopia en els nens. Però era massa cutre, tot plegat.
Avui, però, segona notícia oftalmològica que ve de València: a les discoteques s’ha detectat jovenalla que es fot LSD pels ulls. I diuen que això és dolent, pels ulls i pel sistema nerviós en general.
Bé, vàries coses.
Primer de tot, que com diu un mestre amic meu, els polítics estan obsessionat amb l’anglès i la informàtica perquè no en tenen ni idea, d’una cosa ni de l’altra. La seva aproximació a aquestes matèries té més a veure amb la fe que amb la raó. Ah, i que si s’ha d’obligar als escolars a traginar un ordinador, és millor que sigui un d’aquests netbooks petitons equipats amb Ubuntu que no pas un mastodont amb Windows (això ho dic jo).
En segon lloc, que això de l’LSD pels ulls m’ha recordat aquella llegenda urbana que diu que el Jimi Hendrix se’l posava a la cinta del cap per fer concerts perquè li anés filtrant mentres se n’anava pels núvols amb els seus riffs.
Però sobretot, m’ha vingut al cap una conversa amb el Josep Rovira, d’Energy Control, no fa gaire. Sembla que hi ha “sequera” d’MDMA (el principi actiu amb el que es fa l’èxtasi, els cristalitos o l’MP3, té milers de noms més). Que l’escassedat l’han provocat els xinesos (no crec que sigui perquè són molts i s’hagin posat a consumir de cop, suposo que ara controlen més el tràfic) i que això està fent que molta gent que consumia aquesta substància s’estigui buscant la vida provant-ne d’altres.
I dic jo, que entre sortir de nit i trobar-te gent amb atacs d’empatia, i sortir de nit i trobar-te gent amb al·lucinacions… francament, preferiria que els xinesos es relaxessin una mica. Ni que sigui per la pau mundial en aquesta ONU la nuit que són els carrers de Barcelona.
I ja posats, que enlloc de donar tant pel sac amb l’anglès i els ordinadors, es fessin més hores d’humanitats a la secundària. Per allò del goig estètic.
Llegeixo a El País que IBM ha signat un acord amb eyeos, un projecte català encapçalat per dos… nois? jovenets? ninyatos? Bé, pel Pau García-Milà i el Marc Cercós entre d’altres, he provat d’esbrinar de quina quinta són i no ho he trobat, però diria que són de la dècada dels vuitanta. No he tingut ocasió de provar el seu producte, però ja fa anys que en vaig sentir a parlar (recordo que Casals de Joves de Catalunya els van convidar a una trobada a Hostalets de Balenyà) i em sembla absolutament visionari. En què consisteix eyeos? Doncs en un sistema operatiu (com Windows, com MacOS, com Ubuntu…) completament online. Vaja, que tu només necessites un ordinador amb navegador (com Firefox, com Chrome, com Opera… com l’Explorer per qui encara l’utilitzi) i la resta ho tens penjat en un servidor. Les carpetes amb els arxius, els programes i aplicacions diverses…
Podem considerar eyeos la punta de llança (bé, una d’elles) del que és la tendència en el món de les computadores: el cloud computing. Cada vegada tenim més informació penjada a la xarxa. Google ofereix en aquests moments un munt de serveis (correu, calendari, notes, documents, videos, blog, fulla de càlcul… fins i tot una cosa recent que es diu GoogleWave i que ni ells mateixos saben molt bé perquè serveix) on line. Amb una diferència que em sembla important. Si utilitzes les aplicacions de Google ho fas a través dels seus servidors, que amablement i gratuïtament et guarden la informació. Amablement i gratuïtament, però no desinteressadament, ells es miren el que escrius i et fan un perfil (amable i gratuït, això sempre) i et recomanen que compris tal producte o tal altre.
En el cas d’eyeos, el servidor el tens tu (o decideixes quin servidor vols, no cal tenir-lo al menjador de casa). I aquí és on rau la col·laboració amb IBM, que a partir d’ara oferirà eyeos en els seus servidors. Us recomano llegir la notícia d’El País i aquesta altra, fixeu-vos en un parell de detalls: eyeos està fet amb programari lliure i té una enorme comunitat de col·laboradors que contribueixen (amablement, gratuïtament i més desinteressadament que Google) en que tot funcioni de perles.
O sigui que poca conya amb aquest parell de catalans.
I una notícia trista, la mort d’en Joan Monleon. L’irreverent, fellinià, mediterrani, vital, colorista, popular, Monleon. Ha palmat i ara és etern. Els bàrbars han preparat una festa per homenatjar-lo i s’han abastit amb dues tones d’Alkaseltzer per recuperar-se. Ja se sap: a les penes punyalades, i als disgustos, gots de vi.
Filed under: progrés
Uns dies enrere hem anat força atrafegats amb la qüestió dels toros. Que si prohibim les corrides, que si no… Fins que una amiga em diu que ha vist la notícia de la votació al Parlament per la tele, i que no ha acabat d’entendre-ho.
Clar, la meva amiga es pensava que es votava sobre les corrides, i no és així. No, el que es va votar és si s’acceptava a discussió (o sigui, si es procedia a fer el tràmit de llei) una Iniciativa Legislativa Popular que ha recollit més de 180.000 firmes (el mínim són 50.000) en tres mesos.
I és que això de les ILP és ben trist, sincerament. Et fots un curro del recopó, reculls una pila de signatures i no n’hi ha prou, encara hi ha un filtre. Cony, no seria més fàcil que es passés a tràmit directament? No dic ja (no fos cas!) que ens posem al nivell de Suïssa, on un exercici així es converteix automàticament en un referèndum vinculant. Però és que establir un mecanisme de participació ciutadana com aquest, que algú se’l cregui (no fa gaire amb els transgènics, o fa uns anys per un habitatge digne), i que s’estavelli a les primeres de canvi, és per apretar a córrer. Resulta profundament frustrant, decebedor i per tant desmobilitzador de la participació ciutadana que aquestes iniciatives no passin ni d’un primer debat.
Penso que en casos com aquest, el més honest seria votar a favor de l’acceptació a tràmit, fos quina fos la postura respecte a la proposta, tant sols com a reconeixement a l’esforç que han fet els promotors. Una postura hipòcrita? No ho sé, em sembla una qüestió de respecte.
Esperant als bàrbars m’he llegit El País. Arribo a la secció de Catalunya i em trobo amb aquesta foto il·lustrant la notícia d’una manifestació convocada per l’AJEC per protestar contra la reforma de la selectivitat.
Em pregunto què hi fan els polis a la foto, a banda de donar l’esquena al fotògraf i contemplar als estudiants. Però la pregunta va pel periodista que ha composat la notícia i ha escolat l’equació estudiants + manifestació = policia antiavalots. Ho dic perquè la manifestació va arribar a la Plaça Sant Jaume i l’Andreu Espínola, el Secretari general de l’AJEC va llegir el manifest amb tota la tranquilitat del món. Ho sé perquè vaig passar per allà i ho vaig veure. I no es va produir cap fet violent ni cap càrrega policial. De manera que a efectes informatius, res de res. A efectes desinformatius, n’hi ha per sucar-hi pa.
Acabo de rebre un correu electrònic. Els bàrbars diuen que passen d’envair-nos, que ells als estudiants els tracten millor.
Tinc l’anglès rovellat. No tinc moltes ocasions de practicar-lo i si ja en sabia poc…
Fa dies vaig descobrir aquesta web, TED Talks. El projecte TED no té afany de lucre i funciona amb un objectiu senzill: difondre coneixement. El resultat és sensacional, un munt de conferències (didàctiques, amenes) sobre múltiples camps de coneixement a càrrec de persones destacades del camp de la ciència, l’art, la política i l’empresa.
El comentari de l’anglès responia al fet que les conferències són en anglès i es poden triar subtítols en un munt d’idiomes. Pels que tenim l’anglès rovellat, vaja. I a més, s’aprenen un munt de coses.
Per exemple, n’hi ha una de divertidíssima del Philippe Starck que t’ajuda a entendre perquè aquest tio és tan brillant. Amb un anglès macarrònic, això sí.
En la meva llista del llibres recomanables, sempre hi ha “El juego de Ender” (la vaig llegir en castellà), d’Orson Scott Card. El defineixo com el llibre de ciència ficció que recomanaria a persones no interessades en la ciència ficció. “El juego de Ender” és el primer de quatre llibres i després el mateix autor n’ha fet una saga paral·lela. Es considera un dels millors llibres d’aquest gènere.
Scott Card és mormó i la religió és un element recurrent en les seves obres. Una anècdota: no li agrada el final d’Star Wars perquè considera que Darth Vader no pot redimir-se pel sol fet de matar l’Emperador. Si ha destruït planetes sencers, la seva penitència ha de ser equivalent, ull per ull i dent per dent.
Bé, el cas és que ha fet un nou llibre de la saga d’Ender amb el conflicte religiós com a trama principal i l’he disfrutat molt. M’ha semblat que tracta la qüestió d’una manera que s’assembla als debats que tenim a casa nostra sobre la laïcitat. El llibre es diu “Guerra de regals” , no cal haver-ne llegit cap altre de la saga abans ni impedeix gaudir-los a qui s’engresqui a continuar.
Llegiu, llegiu…
Ahir dissabte l’Arcadi va deixar de ser President d’Esplac. El seu discurs de comiat va ser tal i com és l’Arcadi. Apassionat, honest, directe, intel·ligent i agraït. L’Arcadi ho ha fet millor del que ell es pensa, perquè essent com és un paio exigent amb sí mateix, de vegades es passa d’autocrític (una actitud molt esplaiera, d’altra banda, passar-se d’autocrític).
Ens va citar a uns quants per agrair-nos el suport i estic segur que som nosaltres que li hem d’estar agraïts a ell. A mi em va agrair alguna cosa així com haver posat dosis de memòria històrica a la nostra relació, o sigui que miraré de fer-ho una vegada més per posar en context el que ha significat l’Arcadi i el seu equip en la història d’Esplais Catalans. Esplac es mereix que algun dia algú escrigui la seva història, perquè hi ha poques organitzacions tan exitoses i menys reconegudes.
Sortint de la negra nit de la dictadura, un grup d’esplais decideix que la laïcitat serà l’eix central de la seva proposta pedagògica. Ara és fàcil de dir, però si ens situem en aquell context històric no era gens fàcil, els vuitanta van suposar el desmantellament dels moviments socials que havien encapçalat la oposició a la dictadura i l’hegemonia del pensament postmodern, profundament renyit amb la il·lustració i la laïcitat.
Fet aquest primer pas, Esplac es referma en l’aposta per un model d’esplai associatiu, democràtic, de base voluntària i amb vocació de transformació social. Que també sona molt maco, però hauria resultat més còmode optar per entretenir el personal i professionalitzar-se. A contracorrent, doncs, una altra vegada. I com que això de tenir les idees clares no implica fer el préssec, crea una marca, Esplash, per gestionar serveis a tercers.
Passen els anys i Esplac es llaura l’infern institucional aliant-se amb la recentment creada Fundació Ferrer i Guàrdia per impulsar el projecte de l’Escola Lliure El Sol. Quin interès poden tenir els esplais en la recuperació de la tradició del moviment obrer i republicà català? Hi ha gent que encara s’ho deu preguntar. Per fer possible l’Escola El Sol s’escriu un ideari en el que es parla de lliurepensament, autonomia moral, pluralisme, relativisme, Frederica Montseny, justícia social, drets humans, estat del benestar, poder i llibertat, Lluís Companys, llengua, país, construcció nacional, republicanisme federal, Pi i Margall, internacionalisme… I això per formar monitors i directors d’esplai?
Passen els anys, Esplac s’ha anat fent gran i Esplash encara més. Hi ha un risc que els serveis es mengin l’activitat associativa. La solució té forma de Cooperativa. A prendre pel sac les modes altre cop. Mentres tothom fa fundacions, que tenen avantatges fiscals i són fàcils de manegar, els esplais constitueixen una cooperativa, Entorn sccl. Mixta de consum i treball, per més inri.
Per si tot això fos poc, encara queden energies per posar les bases del que en el futur serà l’Associació de Casals i Grups de Joves. I per impulsar el Moviment Laic i Progressista. I per donar vida als Consells de Joventut i plataformes semblants. I per l’activitat internacional. I per construir una estructura associativa territorial, els Sectors Geogràfics. I un Primer Congrés. Nimieses, projectes que surten sols, se’n fan a dotzenes cada dia. Fàcil, fàcil, fàcil.
Continua passant el temps i les Trobades Generals, les Trobades de Monitors, les Escoles de Dirigents, cada vegada més multitudinàries. Els vint esplais s’han convertit en cent, el primer Sector Geogràfic del Vallès està acompanyat de set sectors més, la secretaria tècnica s’ha fet gran i forta, Esplac és un tros d’organització, acompanyada d’un tros de moviment.
El preu? Perquè tot això té un preu. Ho diré de la forma més delicada que pugui: els relleus. Ser una entitat inconformista, viure a contracorrent, superant el dia a dia amb voluntarisme, desprenent quadres dirigents per nous projectes arriscats, implica un nivell de tensió pel qual es paga un cost personal enorme. Massa sovint els dirigents d’Esplac ens hem enfrontat entre nosaltres en successiu enfrontaments generacionals i el fil de la història (d’aquesta història impressionant) s’ha trencat diverses vegades. I quan el fil de la història es trenca, els que estan al capdavant del projecte perden perspectiva i no poden mesurar la seva aportació a l’entitat. I en surten frustrats.
Aquesta maledicció ja la va trencar l’Arcadi quan va assumir la presidència en plena sintonia amb la Mar Llopis i s’ha esborrat en la seva forma de plegar, amb molt bon clima intern. Això demostra que Esplac ha après a fer relleus, i l’Arcadi ha ajudat molt en aquest procés d’aprenentatge col·lectiu. Hi ha una continuïtat històrica que es percep en un detall: a l’Equip de Direcció hi entra gent molt jove, potser cada vegada més, però molt ben preparada, això segur.
Afegeixo un element més a la llista de mèrits de l’Arcadi: Esplac ha situat els Drets dels Infants en el centre del seu projecte. A molts els semblarà una obvietat. Està bé, però és que aquesta obvietat l’ha construida Esplac.
En quasevol cas, ara Esplac és una entitat com l’Arcadi: apassionada, honesta, directa, intel·ligent i agraïda, que treballa pels Drets dels Infants des d’un model d’Esplai voluntari i transformador. I tot això sense cofoïsmes, tela marinera.
Deambular per entorns associatius, institucionals i acadèmics és una cosa simpàtica de fer, perquè veus món i pots agafar una mica de perspectiva. No molta, però una mica. Darrerament me n’adono que com més dosi d’antropologia té un moviment social en el seu debat intern, més inútil és com a moviment polític. És normal, l’antropologia relativitza Déu i sa mare i la política és l’art del possible. Hi afegiria l’esoterisme dels debats, penso que alguns antropòlegs porten plomes al cap, penjolls a la cintura i reciten conjurs incomprensibles només pels iniciats que ja han superat uns quants ritus de pas i acaben confonent la representació del món amb el món real. Sembla una imitació dels bruixots de la tribu, ves. Tota la logomàquia i la faramalla, tots els dispositius teòrics, tota la parafernàlia, al capdavall acaben funcionant com una barrera d’entrada de noves persones al moviment social en qüestió i aquest acaba morint d’inanició. Deixen un esquelet amb un discurs exquisit, però no es mou perquè no hi ha musculatura. Si jo fos dictador, li comprava un antropòleg a cada entitat, me les carrego en quatre dies.
I mira que són interessants, els podrits, sempre tenen aquell puntillo que et fa mirar les coses des d’una nova perspectiva, com els excèntrics.
Si no fos… que els excèntrics no lideren.
Filed under: recomanacions
Peli recomanada: In the loop
Una (bona) barreja de Sí, Ministre, Dr. Strangelove i South Park. Llegeixo que el director, un tal Armando Ianucci, porta un bon temps guanyant prestigi a la Gran Bretanya i de rebot als Estats Units. No em sonava de res, però celebro que hagi arribat a Barcelona, encara que sigui amb bitllet de segona al Verdi Park.
No diré massa de l’argument, només diré que és una d’aquestes estranyes pel·lícules amb àngel que de tant en tant et sorprenen. Àcida (corrosiva!), lúcida, brillant, amb molta mala gaita. Als passadissos del poder s’hi crien els xampinyons de la misèria moral immortalitzada a la trista foto de les Azores. Perquè la foto s’acabi fent, cal que molta gent es deixi pel camí el criteri, la vergonya i la dignitat. Això és “In the loop”. Rius (perquè hi ha escenes delirants) mentres fas memòria que sí, que no fa ni quatre dies hi havia una colla de maníacs asseguts a les poltrones declarant guerres a tort i a dret.
Ara que hi caic, no hi ha cap alusió al paper del Regne d’Espanya en tota la moguda. No ens mereixem ni això.
Recomanada als amants de la política i l’humor negre.
esperant els bàrbars 