esperant els bàrbars


Dioptries
30 Desembre, 2009, 10:33 pm
Filed under: inclassificable, manies

Fa uns dies tenia ganes de dir alguna cosa sobre el Conseller d’Educació de la Generalitat valenciana, aquell que es va quedar descansat afirmant que no es sumarien al projecte del Ministeri d’Educació d’encasquetar un ordinador a cada nen… perquè l’ordinador que s’oferia podia causa miopia en els nens. Però era massa cutre, tot plegat.

Avui, però, segona notícia oftalmològica que ve de València: a les discoteques s’ha detectat jovenalla que es fot LSD pels ulls. I diuen que això és dolent, pels ulls i pel sistema nerviós en general.

Bé, vàries coses.

Primer de tot, que com diu un mestre amic meu, els polítics estan obsessionat amb l’anglès i la informàtica perquè no en tenen ni idea, d’una cosa ni de l’altra. La seva aproximació a aquestes matèries té més a veure amb la fe que amb la raó. Ah, i que si s’ha d’obligar als escolars a traginar un ordinador, és millor que sigui un d’aquests netbooks petitons equipats amb Ubuntu que no pas un mastodont amb Windows (això ho dic jo).

En segon lloc, que això de l’LSD pels ulls m’ha recordat aquella llegenda urbana que diu que el Jimi Hendrix se’l posava a la cinta del cap per fer concerts perquè li anés filtrant mentres se n’anava pels núvols amb els seus riffs.

Però sobretot, m’ha vingut al cap una conversa amb el Josep Rovira, d’Energy Control, no fa gaire. Sembla que hi ha “sequera” d’MDMA (el principi actiu amb el que es fa l’èxtasi, els cristalitos o l’MP3, té milers de noms més). Que l’escassedat l’han provocat els xinesos (no crec que sigui perquè són molts i s’hagin posat a consumir de cop, suposo que ara controlen més el tràfic) i que això està fent que molta gent que consumia aquesta substància s’estigui buscant la vida provant-ne d’altres.

I dic jo, que entre sortir de nit i trobar-te gent amb atacs d’empatia, i sortir de nit i trobar-te gent amb al·lucinacions… francament, preferiria que els xinesos es relaxessin una mica. Ni que sigui per la pau mundial en aquesta ONU la nuit que són els carrers de Barcelona.

I ja posats, que enlloc de donar tant pel sac amb l’anglès i els ordinadors, es fessin més hores d’humanitats a la secundària. Per allò del goig estètic.



M’exalta el nou i m’enamora el vell
29 Desembre, 2009, 2:37 pm
Filed under: manies, país, progrés, vida moderna

Llegeixo a El País que IBM ha signat un acord amb eyeos, un projecte català encapçalat per dos… nois? jovenets? ninyatos? Bé, pel Pau García-Milà i el Marc Cercós entre d’altres, he provat d’esbrinar de quina quinta són i no ho he trobat, però diria que són de la dècada dels vuitanta. No he tingut ocasió de provar el seu producte, però ja fa anys que en vaig sentir a parlar (recordo que Casals de Joves de Catalunya els van convidar a una trobada a Hostalets de Balenyà) i em sembla absolutament visionari. En què consisteix eyeos? Doncs en un sistema operatiu (com Windows, com MacOS, com Ubuntu…) completament online. Vaja, que tu només necessites un ordinador amb navegador (com Firefox, com Chrome, com Opera… com l’Explorer per qui encara l’utilitzi) i la resta ho tens penjat en un servidor. Les carpetes amb els arxius, els programes i aplicacions diverses…

Podem considerar eyeos la punta de llança (bé, una d’elles) del que és la tendència en el món de les computadores: el cloud computing. Cada vegada tenim més informació penjada a la xarxa. Google ofereix en aquests moments un munt de serveis (correu, calendari, notes, documents, videos, blog, fulla de càlcul… fins i tot una cosa recent que es diu GoogleWave i que ni ells mateixos saben molt bé perquè serveix) on line. Amb una diferència que em sembla important. Si utilitzes les aplicacions de Google ho fas a través dels seus servidors, que amablement i gratuïtament et guarden la informació. Amablement i gratuïtament, però no desinteressadament, ells es miren el que escrius i et fan un perfil (amable i gratuït, això sempre) i et recomanen que compris tal producte o tal altre.

En el cas d’eyeos, el servidor el tens tu (o decideixes quin servidor vols, no cal tenir-lo al menjador de casa). I aquí és on rau la col·laboració amb IBM, que a partir d’ara oferirà eyeos en els seus servidors. Us recomano llegir la notícia d’El País i aquesta altra, fixeu-vos en un parell de detalls: eyeos està fet amb programari lliure i té una enorme comunitat de col·laboradors que contribueixen (amablement, gratuïtament i més desinteressadament que Google) en que tot funcioni de perles.

O sigui que poca conya amb aquest parell de catalans.

I una notícia trista, la mort d’en Joan Monleon. L’irreverent, fellinià, mediterrani, vital, colorista, popular, Monleon. Ha palmat i ara és etern. Els bàrbars han preparat una festa per homenatjar-lo i s’han abastit amb dues tones d’Alkaseltzer per recuperar-se. Ja se sap: a les penes punyalades, i als disgustos, gots de vi.



Motius per a l’anticlericalisme
24 Desembre, 2009, 8:59 pm
Filed under: Barbaritats, laïcitat

Esperant els bàrbars, poso la tele i patapam: missa al canto per La2. Miro la programació de la tele i efectivament, hi consta que emeten “Culto navideño”. Són protestants evangelistes, ja m’ho semblava pel tipus de ritual: micro en mà, una prèdica plena d’obvietats tipus “si quieres que el Señor esté contigo celebra la navidad con Jesús”, cançons amb lletres com “Gran Señor, consolador” (sense comentaris), braços amunt… Comprovo que a les deu toca missa del gall, ja se sap, als catòlics els toca el prime time. Tot això per la televisió pública.

De vegades les persones amb sensibilitat laica som acusades d’anticlericals i diem no, no, això mai. Bé, tot depèn del que entenguem per anticlericalisme. Perquè això que tinc al menjador de casa és clericalisme, apropiació de l’espai públic per influir en les consciències d’incauts com ara jo. I per tant, davant d’aquestes intromissions, cal mantenir una actitud anticlerical. La llibertat de pensament només és garantida si preservem escrupulosament l’espai públic d’ingerències de morals privades.

També és certa una altra cosa. Que tots, evangelistes i catòlics, són uns pobres aficionats al costat de la gran màquina de segrestar consciències: la publicitat nadalenca. Això sí que és una menjada de tarro. I efectiva!

De l’altra banda de la frontera sento als bàrbars com fan cagar el tió i encenen fogueres per celebrar el renaixement del sol. Em diuen que la seva espiritualitat s’identifica més amb la felicitació que els va enviar l’Albert Riba fa uns dies.

Us l’enganxo

Amigas y amigos:

En el día de hoy la tierra se sitúa en el solsticio de invierno en el hemisferio norte y de verano en el sur.

En esta fecha los hombres primitivos, con pobres medios y mucha inteligencia e imaginación, constataron que se iniciaba un nuevo ciclo en la naturaleza, vinculado a la posición del sol respecto de la tierra.

Ese cambio significaba el inicio de nuevas oportunidades y el renacimiento de elementos necesarios para la vida. Y lo celebraban con fiestas e intercambiaban obsequios y festejos.

Hoy, como entonces, en nombre propio y de todos los librepensadores, deseo manifestaros mis mayores deseos de felicidad y prosperidad, en la esperanza de que colectivamente sepamos cambiar este mundo para ofrecer a nuestros descendientes más paz, más racionalismo y un mundo más sostenible.

Solo aquellos que no tenemos una irrealidad donde refugiarnos podemos ser consecuentemente defensores de una realidad mejor.

Saludos fraternales

Albert Riba

Unión de Ateos y Librepensadores



A tot això dels toros
23 Desembre, 2009, 8:55 pm
Filed under: progrés

Uns dies enrere hem anat força atrafegats amb la qüestió dels toros. Que si prohibim les corrides, que si no… Fins que una amiga em diu que ha vist la notícia de la votació al Parlament per la tele, i que no ha acabat d’entendre-ho.

Clar, la meva amiga es pensava que es votava sobre les corrides, i no és així. No, el que es va votar és si s’acceptava a discussió (o sigui, si es procedia a fer el tràmit de llei) una Iniciativa Legislativa Popular que ha recollit més de 180.000 firmes (el mínim són 50.000) en tres mesos.

I és que això de les ILP és ben trist, sincerament. Et fots un curro del recopó, reculls una pila de signatures i no n’hi ha prou, encara hi ha un filtre. Cony, no seria més fàcil que es passés a tràmit directament? No dic ja (no fos cas!) que ens posem al nivell de Suïssa, on un exercici així es converteix automàticament en un referèndum vinculant. Però és que establir un mecanisme de participació ciutadana com aquest, que algú se’l cregui (no fa gaire amb els transgènics, o fa uns anys per un habitatge digne), i que s’estavelli a les primeres de canvi, és per apretar a córrer. Resulta profundament frustrant, decebedor i per tant desmobilitzador de la participació ciutadana que aquestes iniciatives no passin ni d’un primer debat.

Penso que en casos com aquest, el més honest seria votar a favor de l’acceptació a tràmit, fos quina fos la postura respecte a la proposta, tant sols com a reconeixement a l’esforç que han fet els promotors. Una postura hipòcrita? No ho sé, em sembla una qüestió de respecte.



Sospitosos d’estudiar
18 Desembre, 2009, 12:05 am
Filed under: Barbaritats, educació

Esperant als bàrbars m’he llegit El País. Arribo a la secció de Catalunya i em trobo amb aquesta foto il·lustrant la notícia d’una manifestació convocada per l’AJEC per protestar contra la reforma de la selectivitat.

Em pregunto què hi fan els polis a la foto, a banda de donar l’esquena al fotògraf i contemplar als estudiants. Però la pregunta va pel periodista que ha composat la notícia i ha escolat l’equació estudiants + manifestació = policia antiavalots. Ho dic perquè la manifestació va arribar a la Plaça Sant Jaume i l’Andreu Espínola, el Secretari general de l’AJEC va llegir el manifest amb tota la tranquilitat del món. Ho sé perquè vaig passar per allà i ho vaig veure. I no es va produir cap fet violent ni cap càrrega policial. De manera que a efectes informatius, res de res. A efectes desinformatius, n’hi ha per sucar-hi pa.

Acabo de rebre un correu electrònic. Els bàrbars diuen que passen d’envair-nos, que ells als estudiants els tracten millor.



L’anglès rovellat
17 Desembre, 2009, 12:46 am
Filed under: manies, recomanacions

Tinc l’anglès rovellat. No tinc moltes ocasions de practicar-lo i si ja en sabia poc…

Fa dies vaig descobrir aquesta web, TED Talks. El projecte TED no té afany de lucre i funciona amb un objectiu senzill: difondre coneixement. El resultat és sensacional, un munt de conferències (didàctiques, amenes) sobre múltiples camps de coneixement a càrrec de persones destacades del camp de la ciència, l’art, la política i l’empresa.

El comentari de l’anglès responia al fet que les conferències són en anglès i es poden triar subtítols en un munt d’idiomes. Pels que tenim l’anglès rovellat, vaja. I a més, s’aprenen un munt de coses.

Per exemple, n’hi ha una de divertidíssima del Philippe Starck que t’ajuda a entendre perquè aquest tio és tan brillant. Amb un anglès macarrònic, això sí.



Ender i la guerra de religions
16 Desembre, 2009, 2:41 am
Filed under: laïcitat, manies, recomanacions

En la meva llista del llibres recomanables, sempre hi ha “El juego de Ender” (la vaig llegir en castellà), d’Orson Scott Card. El defineixo com el llibre de ciència ficció que recomanaria a persones no interessades en la ciència ficció. “El juego de Ender” és el primer de quatre llibres i després el mateix autor n’ha fet una saga paral·lela. Es considera un dels millors llibres d’aquest gènere.

Scott Card és mormó i la religió és un element recurrent en les seves obres. Una anècdota: no li agrada el final d’Star Wars perquè considera que Darth Vader no pot redimir-se pel sol fet de matar l’Emperador. Si ha destruït planetes sencers, la seva penitència ha de ser equivalent, ull per ull i dent per dent.

Bé, el cas és que ha fet un nou llibre de la saga d’Ender amb el conflicte religiós com a trama principal i l’he disfrutat molt. M’ha semblat que tracta la qüestió d’una manera que s’assembla als debats que tenim a casa nostra sobre la laïcitat. El llibre es diu “Guerra de regals” , no cal haver-ne llegit cap altre de la saga abans ni impedeix gaudir-los a qui s’engresqui a continuar.

Llegiu, llegiu…