Per si no te n’has assabentat, hi ha una nova paraula de moda: bonista. S’utilitza per criticar a la gent que té una visió optimista de la realitat i pretén resoldre els problemes a partir del diàleg i el consens.
I és una moda recent, perquè estem parlant d’un neologisme. Fins ara no existia, però el seu ús s’ha extès a una gran velocitat. Si llegeixes articles de la Rahola o del Marc-Álvaro, acostumen a utilitzar-lo quan critiquen polítics i governs progressistes (pràcticament cada dia, doncs). De fet, s’utilitza més en castellà, i a la wikipèdia en castellà té una entrada, però a la viquipèdia en català no. Ara que La Vanguardia surt en català, doncs suposo que serà un concepte que començarà a fer-se popular també en català.
Però perquè s’acunya un terme nou? No hi havia ja al diccionari una expressió que servís? La candidesa, a qui Voltaire va dedicar un llibre divertidíssim, no anava per aquí? Què ha passat?
Passa que vivim temps de canvi, també en l’ordre semàntic, i que la dreta és inteligent i treballa bé, i està arraconant l’esquerra fins i tot en l’ús del llenguatge. Anem a pams.
L’esquerra és de tradició materialista. La majoria de teòrics progressistes han considerat que només hi havia un món, que és aquest (sembla evident, però no ho és). I que s’ha de conèixer bé aquest món fent un esforç crític i racional per evitar que els prejudicis (la superstició, la ignorància) entelin la nostra capacitat de “veure-hi clar”. Perquè si l’hem de canviar, dons primer l’hem de conèixer.
Però a l’hora de considerar una part important del món com és l’home, com que som tan complicats per dins, es parteix d’una premisa preventiva: som dolents. La dreta també ho considera, que som dolents. La diferència és que l’esquerra pensa que som millorables mitjançant l’educació. Potser no individualment, la condició humana no sembla que canviï molt, però sí que amb els segles hi pot haver progrés social (seria la opinió de Kant, per exemple, però Ferrer i Guàrdia també parla de que els infants són dolents per naturalesa). És un debat que té difícil resposta, per això ha de quedar clar que la maldat és una premisa “per si les mosques”.
De manera que partim de la maldat però pretenem progressar. I pensem que aquest intent és possible, que és raonable intentar-ho. És el que deia Zapatero quan es va definir com a “optimista antropològic”. El van acusar de pamplines. Però el pensament racional és dur, una visió materialista del món és descarnada, cruel, perquè et fa veure les misèries humanes sense cortines. De manera que l’esquerra sap que la cosa està fotuda. És el que ve a dir aquella frase de Gramsci: el pessimisme de la raó, l’optimisme de la voluntat.
De manera que la tradició d’esquerres és materialista (només hi ha un món), racionalista (l’hem de poder conèixer amb el mínim d’apriorismes), realista (no confon el que és i el que li agradaria que fos) assumeix la maldat de l’home (com a prevenció a l’hora d’organitzar-lo) i el creu perfectible (és optimista). És a dir, que no és precisament il·lusa ni càndida; és a dir, no és bonista.
De fet, fins i tot hi havia una expressió per criticar aquells que no veien la realitat tal com era per excés de candidesa: els benpensants. Què és un benpensant? Doncs aquell que no ha vist món, que s’ho mira tot des del confort de casa seva i ignora el patiment, el dolor, el conflicte… I amb aquesta ignorànca perpetua el patiment, el dolor, el conflicte…
Ara, amb això del bonisme, es fa un gir important. El que és criticable és ser optimista!! Ja no és només un debat sobre la percepció de les coses, és sobre l’acció i la direcció que volem donar a les nostres accions. Voler resoldre conflictes dialogant és bonisme, això és el que critica la Rahola. No diu com s’han de resoldre els conflictes, suposo que a clatellots.
De manera que ara és l’esquerra la que és acusada de cometre un error en la percepció del món. I encara més, la que és acusada de tenir un concepte equivocat de l’home. El vell debat s’ha resolt. Ja no hi ha ni un (ni mig!) motiu per l’optimisme. Ja no som dolents “preventius”, ara ho som pels segles del segles. Amen.
esperant els bàrbars 