esperant els bàrbars


Una nova joguina, una nova trampa
25 Novembre, 2009, 1:36 am
Filed under: inclassificable

Des d’ahir que tinc un compte de GoogleWave, una eina que integra funcions que fins ara estaven disperses entre gmail, gtalk, gmaps i googledocs, entre altres g-aplicacions. A la majoria no us sona de res i potser ni falta que fa, però a mi m’ha fet il·lusió, com un regal sorpresa, com la conya aquesta de l’amic invisible. Amb prou feines sé com funciona, si la cosa em convenç ja ho aniré explicant.

Immediatament, però, he tingut un pensament que ja és recurrent. La quantitat de vida que aboquem a l’hiperespai, confiant en una empresa de la que no coneixem ningú.

I automàticament m’han vingut al cap les imatges següents, del Medvedev sortint trompa d’un dinar del G-8. Sostingut pel Sarkozy i el Berlsuconi, embolica que fa fort. M’ha fet pensar en el Bush, no fa tant que va marxar.

Ostres, hi ha molt de poder concentrat en males mans i nosaltres en concentrem més.

Bé, provaré això del GoogleWave, mentrestant flipeu amb un tio que té armes nuclears.



Anomenar malament les coses
21 Novembre, 2009, 8:56 pm
Filed under: manies, personal, progrés

Al capítol “Términos heredados; método nuevo” a cárrec de José M. Royo Arpón, dins del llibre “Poder académico y educación legal”, trobo aquesta perla.

“La experiencia nos dice que el lenguaje oficial tiende a aceptar de buen grado, quizás por inercia, palabras ya acuñadas, por más que requieran algún cambio en su contenido i función; esos cambios se consiguen mediante adjetivación interesada, técnica con la que se evita la acuñación de términos nuevos que difícilmente podrían incluir en su misma morfología el sentido funcional, dinámico, que tienen los derivados a partir de una raíz sugerente. En el lenguaje vulgar no suele ocurrir”.

I més avall:

“El inconsciente colectivo mantiene un método participativo de creación de terminología apropiada. Pero el lenguaje oficial no”.

Em ve al cap una discussió, no fa gaire, sobre el fet que he criticat sovint que els moviments socials s’abasteixin de terminologia sociològica o antropològica. Hi afegeixo una altra crítica recurrent: que no paren de parlar de xarxes i nodes.

La tradició del moviment obrer ens diu que aquest ha anomenat les seves formes d’organització a partir de valors. Associació, federació, confederació, cooperativa, mútua, sindicat, ateneu…Cadascuna d’aquestes formes, representen un fons de valors. S’associen a conceptes com popular, col·lectiu, democràtic, obert…

La postmodernitat ens ha portat a confondre completament l’horitzó de valors. Ara s’autoanomenen amb etiquetes que són metàfores de la societat de la informació, com xarxa o node. No és casual ni neutral, i no m’agraden perquè pressuposen que entre les persones el que circula és informació (quin reduccionisme més trist) i que a més són iguals en el punt de partida (i això sí que ho trobo perillós). Si a sobre hi comencem a abocar tonelades de conceptes abstrusos cuinats en laboratoris d’anàlisi social, plens de prefixos i sufixos, la cosa ja és per apretar a córrer. I ens indica que la jerarquia acadèmica imposa el llenguatge a la gent, determinant així els seus horitzons vitals.

Ja ho deia en Camus, anomenar malament les coses és augmentar l’infortuni del món.

I parlant de paraules, una cançó del Paco Ibáñez. El poema, del Blas de Otero.



Un passet més
20 Novembre, 2009, 2:27 am
Filed under: personal, progrés

Ja fa temps, no sé quant, que sóc europeïsta. No sé massa bé com s’exterioritza un sentiment com aquest, i no hi ha gaires ocasions per fer-ho. Però suposo que se m’entén si dic que desitjo que Europa continuï madurant les seves institucions democràtiques, ampliant el seu abast territorial, jugant un paper conciliador en l’escenari internacional, guanyant adhesió ciutadana…

Que no és per tirar coets és evident, però mirat amb la perspectiva dels anys podem valorar que un continent belicós de portes endins i de portes enfora, ara està en pau amb sí mateix i no agredeix veḯns a tort i a dret.

I avui s’ha triat nou President, el senyor belga Herman Van Rompuy, i nova ministra d’exteriors, la senyora britànica Catherine Ashton (els títols no són aquests exactament, però tothom ho explica així per fer-ho entenedor). Amb més poders que cap dels seus predecessors, poca conya. No els conec de res, però des d’aquí els envio coratge i els desitjo que siguin dignes del càrrec que representen.



Vet aquí Esplac
18 Novembre, 2009, 11:51 pm
Filed under: educació, mlp, progrés

Aquesta tarda Esplac ha fet ple a la sala d’actes d’Òmnium per presentar el llibre “Vet aquí els nostres drets”, un recull de contes per explicar els drets dels infants. Per construir el llibre es va organitzar un concurs, amb el premi de la publicació. Sembla que s’hi van presentar un fotimer de contes, dels quals se n’han seleccionat onze.

Ha estat genial, de veritat. De vegades la prudència ens amaga i molta gent que estaria encantada de donar suport al nostre projecte no ens coneix, però amb invents com aquest, amb creativitat i simpatia, Esplac avui ha fet un pas per arribar molt lluny.

I celebro especialment que Esplac es consolidi com una veu en la promoció, defensa i exercici dels drets dels infants. Ha estat un llarg camí, des que el Pere Vila va portar d’un congrés de Francas aquell lema de “l’espai dels infants”, per situar els drets en el centre del projecte pedagògic. Sembla fàcil, però no ho és gens. Els drets són conceptes abstractes, que defugen els marcs culturals perquè els superen, i la matèria prima dels esplais és la cultura. Les cançons, els contes, els jocs… En un context de paradigmes multiculturalista o interculturalista, en qualsevol cas amb la cultura com a element troncal de la identitat (un error en tota regla del món de l’educació), que ha posat l’accent en allò que ens diferencia, té molt de mèrit situar els drets, allò que ens uneix a tots, com a eina bàsica del projecte dels esplais.

Si us interessa el llibre, el podeu veure aquí en un web la mar de maco

Felicitats!



Carn de canó publicitària
11 Novembre, 2009, 11:06 pm
Filed under: Barbaritats, inclassificable, manies, personal

Esperant als bàrbars he fet neteja de bolis. He vist que tenia el pot dels bolis de casa ple a rebentar i n’he fet una tria. El criteri? Els que no guixen, a la bassa. És un exercici penós, i no és la primera vegada que l’he de fer. Te n’adones que deambulant per la vida et cauen a sobre bolis i retoladors de tot tipus sense que els hagis demanat i encara menys els necessitis. Un cop a casa els poso en un pot i allà es queden fins que s’assequen, molts d’ells sense haver escrit ni mitja ratlla, perquè jo de boli en porto gairebé sempre un a sobre.

Els morts d’avui han estat:

– 2 bolis del Projecte Jove BCN rabassuts i amb una mena de mosquetó

– 1 bitxarraco de promoció de Bacardí que no sé d’on ha sortit, perquè a mi m’agrada el rom Santa Teresa

– 1 boli molt cutre d’alguna vegada que he donat sang. Que no la dono pel boli, la dono pel suc de taronja…

– 6 bolis tipus staedtler o pelikan “vulgaris” de colors variats

– 3 retoladors, secs com una mala cosa

– 1 boli amb l’afirmació “l’estatut és de tothom”

– 2 bolis típics de jornada o congrés als quals no van imprimir publicitat

– 1 Parker Rollerbol al que se li ha cascat la rosca. En aquest cas, portava un tute de mil dimonis, va passar anys agafat a l’espiral de la meva agenda sense queixar-se mai. Es mereix tots els honors.

– 1 boli hortera d’un hostal de Nova York

– 1 boli del Consell de la Joventut de Ba (deu ser Badalona, perquè del CJB no em sona gens)

– 1 boli metàlic de la Diputació de Barcelona que té un bessó en portamines que encara utilitzo

Total 20 baixes, 19 d’elles inútils. Només havia pagat pel Rollerball, la resta me’ls han adjudicat sense demanar-los, perquè insisteixo que jo sempre porto a sobre un boli. El pot encara és ple, i els supervivents també podrien explicar moltes coses, però ara miraré de no omplir-lo més rebutjant tots els bolis que m’ofereixin en properes ocasions. A més, habitualment són de mala qualitat. Residu pur i dur, carn de canó.

El mateix serveix per les bosses, ara tothom regala bosses de cotó perquè no n’utilitzis de plàstic quan vas al super. Doncs ara també en porto una a sobre, o sigui que no en vull més. Un producte per evitar residus que es converteix en un residu ja ho trobo per apretar a córrer.

Ni bolis ni bosses, prou de carn de canó publicitària!



La ciència avança que és una barbaritat
7 Novembre, 2009, 1:38 pm
Filed under: breus, educació, personal

L’Esplai Boix té un web la mar de xulo i pràctic. Quan jo era monitor tot això d’internet era una bonica idea que començava a treure el cap, però ni se’n podia intuir el desenvolupament futur. Ara a la web de l’esplai hi ha tota la documentació del centre (ideari, reglament de funcionament intern, fitxes d’autorització…), l’agenda de cada grup, un àlbum de fotografies, i fins i tot un video en que t’expliquen com fer la motxilla per anar de campaments!

És, ni més ni menys que l’esplai a internet. És el ciberesplai, doncs.

Qui pensava que la tecnologia ens aïllaria aquí té una demostració que tot depèn de l’ús que en fem. Que els esplais i els agrupaments també tinguin una dimensió virtual és la millor manera que molts nens i nenes comencin a utilitzar l’ordinador com una eina per organitzar millor les nostres vides, per expressar-nos, per conèixer gent…

I en el meu cas, per fer un petit exercici de nostàlgia.



Guerra de sexes… tela marinera
6 Novembre, 2009, 12:46 am
Filed under: Barbaritats, inclassificable, manies

tv_familia_antigua

Esperant als bàrbars m’he mirat una estona aquest programa de TV3, Guerra de sexes. El nom ja sembla una declaració de principis, o en qualsevol cas té poca gràcia. Avui han obert amb la gran pregunta: els gays neixen o es fan? (les lesbianes no sembla que siguin d’eixe món). Després de sortir al carrer i preguntar a quatre indocumentats, la perla l’ha deixat anar una paia: jo crec que la majoria són de naixement, però també n’hi ha de vici (la frase potser estava construïda d’una altra manera, però això del vici segur que ho ha dit). Amb tota la facúndia del món. I dic jo que algú deu triar les imatges, no? Doncs s’ha lluit…

La segona rebregada estomacal l’he tinguda quan han presentat uns quants incauts perquè el Mag Lari demostrés la precisió del seu “radar gay” endevinant la seva orientació sexual. Ens n’han dit el nom i l’ofici; un d’ells era “parat”. Deuen voler dir aturat, he pensat jo. He tancat la tele i he fet una ullada a la frontera, però els bàrbars estaven pàlids i no s’atrevien a avançar. Suposo que miraven la tele. La nostra.