Filed under: inclassificable
Des d’ahir que tinc un compte de GoogleWave, una eina que integra funcions que fins ara estaven disperses entre gmail, gtalk, gmaps i googledocs, entre altres g-aplicacions. A la majoria no us sona de res i potser ni falta que fa, però a mi m’ha fet il·lusió, com un regal sorpresa, com la conya aquesta de l’amic invisible. Amb prou feines sé com funciona, si la cosa em convenç ja ho aniré explicant.
Immediatament, però, he tingut un pensament que ja és recurrent. La quantitat de vida que aboquem a l’hiperespai, confiant en una empresa de la que no coneixem ningú.
I automàticament m’han vingut al cap les imatges següents, del Medvedev sortint trompa d’un dinar del G-8. Sostingut pel Sarkozy i el Berlsuconi, embolica que fa fort. M’ha fet pensar en el Bush, no fa tant que va marxar.
Ostres, hi ha molt de poder concentrat en males mans i nosaltres en concentrem més.
Bé, provaré això del GoogleWave, mentrestant flipeu amb un tio que té armes nuclears.
Al capítol “Términos heredados; método nuevo” a cárrec de José M. Royo Arpón, dins del llibre “Poder académico y educación legal”, trobo aquesta perla.
“La experiencia nos dice que el lenguaje oficial tiende a aceptar de buen grado, quizás por inercia, palabras ya acuñadas, por más que requieran algún cambio en su contenido i función; esos cambios se consiguen mediante adjetivación interesada, técnica con la que se evita la acuñación de términos nuevos que difícilmente podrían incluir en su misma morfología el sentido funcional, dinámico, que tienen los derivados a partir de una raíz sugerente. En el lenguaje vulgar no suele ocurrir”.
I més avall:
“El inconsciente colectivo mantiene un método participativo de creación de terminología apropiada. Pero el lenguaje oficial no”.
Em ve al cap una discussió, no fa gaire, sobre el fet que he criticat sovint que els moviments socials s’abasteixin de terminologia sociològica o antropològica. Hi afegeixo una altra crítica recurrent: que no paren de parlar de xarxes i nodes.
La tradició del moviment obrer ens diu que aquest ha anomenat les seves formes d’organització a partir de valors. Associació, federació, confederació, cooperativa, mútua, sindicat, ateneu…Cadascuna d’aquestes formes, representen un fons de valors. S’associen a conceptes com popular, col·lectiu, democràtic, obert…
La postmodernitat ens ha portat a confondre completament l’horitzó de valors. Ara s’autoanomenen amb etiquetes que són metàfores de la societat de la informació, com xarxa o node. No és casual ni neutral, i no m’agraden perquè pressuposen que entre les persones el que circula és informació (quin reduccionisme més trist) i que a més són iguals en el punt de partida (i això sí que ho trobo perillós). Si a sobre hi comencem a abocar tonelades de conceptes abstrusos cuinats en laboratoris d’anàlisi social, plens de prefixos i sufixos, la cosa ja és per apretar a córrer. I ens indica que la jerarquia acadèmica imposa el llenguatge a la gent, determinant així els seus horitzons vitals.
Ja ho deia en Camus, anomenar malament les coses és augmentar l’infortuni del món.
I parlant de paraules, una cançó del Paco Ibáñez. El poema, del Blas de Otero.
Ja fa temps, no sé quant, que sóc europeïsta. No sé massa bé com s’exterioritza un sentiment com aquest, i no hi ha gaires ocasions per fer-ho. Però suposo que se m’entén si dic que desitjo que Europa continuï madurant les seves institucions democràtiques, ampliant el seu abast territorial, jugant un paper conciliador en l’escenari internacional, guanyant adhesió ciutadana…
Que no és per tirar coets és evident, però mirat amb la perspectiva dels anys podem valorar que un continent belicós de portes endins i de portes enfora, ara està en pau amb sí mateix i no agredeix veḯns a tort i a dret.
I avui s’ha triat nou President, el senyor belga Herman Van Rompuy, i nova ministra d’exteriors, la senyora britànica Catherine Ashton (els títols no són aquests exactament, però tothom ho explica així per fer-ho entenedor). Amb més poders que cap dels seus predecessors, poca conya. No els conec de res, però des d’aquí els envio coratge i els desitjo que siguin dignes del càrrec que representen.
Aquesta tarda Esplac ha fet ple a la sala d’actes d’Òmnium per presentar el llibre “Vet aquí els nostres drets”, un recull de contes per explicar els drets dels infants. Per construir el llibre es va organitzar un concurs, amb el premi de la publicació. Sembla que s’hi van presentar un fotimer de contes, dels quals se n’han seleccionat onze.
Ha estat genial, de veritat. De vegades la prudència ens amaga i molta gent que estaria encantada de donar suport al nostre projecte no ens coneix, però amb invents com aquest, amb creativitat i simpatia, Esplac avui ha fet un pas per arribar molt lluny.
I celebro especialment que Esplac es consolidi com una veu en la promoció, defensa i exercici dels drets dels infants. Ha estat un llarg camí, des que el Pere Vila va portar d’un congrés de Francas aquell lema de “l’espai dels infants”, per situar els drets en el centre del projecte pedagògic. Sembla fàcil, però no ho és gens. Els drets són conceptes abstractes, que defugen els marcs culturals perquè els superen, i la matèria prima dels esplais és la cultura. Les cançons, els contes, els jocs… En un context de paradigmes multiculturalista o interculturalista, en qualsevol cas amb la cultura com a element troncal de la identitat (un error en tota regla del món de l’educació), que ha posat l’accent en allò que ens diferencia, té molt de mèrit situar els drets, allò que ens uneix a tots, com a eina bàsica del projecte dels esplais.
Si us interessa el llibre, el podeu veure aquí en un web la mar de maco
Felicitats!
L’Esplai Boix té un web la mar de xulo i pràctic. Quan jo era monitor tot això d’internet era una bonica idea que començava a treure el cap, però ni se’n podia intuir el desenvolupament futur. Ara a la web de l’esplai hi ha tota la documentació del centre (ideari, reglament de funcionament intern, fitxes d’autorització…), l’agenda de cada grup, un àlbum de fotografies, i fins i tot un video en que t’expliquen com fer la motxilla per anar de campaments!
És, ni més ni menys que l’esplai a internet. És el ciberesplai, doncs.
Qui pensava que la tecnologia ens aïllaria aquí té una demostració que tot depèn de l’ús que en fem. Que els esplais i els agrupaments també tinguin una dimensió virtual és la millor manera que molts nens i nenes comencin a utilitzar l’ordinador com una eina per organitzar millor les nostres vides, per expressar-nos, per conèixer gent…
I en el meu cas, per fer un petit exercici de nostàlgia.
Esperant als bàrbars m’he mirat una estona aquest programa de TV3, Guerra de sexes. El nom ja sembla una declaració de principis, o en qualsevol cas té poca gràcia. Avui han obert amb la gran pregunta: els gays neixen o es fan? (les lesbianes no sembla que siguin d’eixe món). Després de sortir al carrer i preguntar a quatre indocumentats, la perla l’ha deixat anar una paia: jo crec que la majoria són de naixement, però també n’hi ha de vici (la frase potser estava construïda d’una altra manera, però això del vici segur que ho ha dit). Amb tota la facúndia del món. I dic jo que algú deu triar les imatges, no? Doncs s’ha lluit…
La segona rebregada estomacal l’he tinguda quan han presentat uns quants incauts perquè el Mag Lari demostrés la precisió del seu “radar gay” endevinant la seva orientació sexual. Ens n’han dit el nom i l’ofici; un d’ells era “parat”. Deuen voler dir aturat, he pensat jo. He tancat la tele i he fet una ullada a la frontera, però els bàrbars estaven pàlids i no s’atrevien a avançar. Suposo que miraven la tele. La nostra.
El Tribunal Europeu de Drets Humans ha dictat una sentència que considera la presència del crucifix a l’escola pública “una violació dels drets dels pares a educar els seus fills segons les seves conviccions” i de “la llibertat de religió dels alumnes”.
Confio que les institucions entenguin que han de ser elles mateixes les que retirin els símbols religiosos de les aules i no s’hagin de produir més casos com el que ha fet que es pronunciï el tribunal d’Estrasburg o el que vam veure no fa massa a Valladolid. La laïcitat en l’espai públic l’han de garantir els poders públics assumint-la com un valor propi, no acatant a contracor les sentències dels tribunals. És trist que els petits passos endavant s’hagin de guanyar a base d’actes heroics de famílies que s’exposen a grans dosis d’insults i una fortíssima pressió social atiada per una església que es resisteix a perdre el seu monopoli de l’educació.
Filed under: personal
Faig constar que les pel·lícules del Terry Gilliam sempre m’han agradat. No n’hi ha cap que m’hagi desagradat, ni deixat indiferent, ni tan sols agradat poc. Totes m’han agradat molt. I la darrera, L’imaginari del Doctor Parnassus, encara m’ha agradat més.
Terry Gilliam és un narrador de contes amb una imaginació visual desbordant. Diuen que sempre gasta més calés dels que té i que les seves pel·lícules són una ruïna. I això ja ho van dir els seus companys de Monty Python quan van acabar de filmar “The meaning of life”, que hi havia dos rodatges, el de la peli i el del Terry Gilliam. Sospito i em temo que L’imaginari del Doctor Parnassus no serà una excepció, però com que no sóc jo qui li serveix d’inversor sinó que pago l’entrada del cine, doncs em limitaré a desitjar-li un gran èxit comercial i esperaré que no trigui gaire a sorprendre’ns.
Però vaja, anem a la peli. Un conte com una casa, un conte d’aquells llargs que et transporten a un univers fantàstic, en que l’autor fa vibrar la seva imaginació en consonància amb la teva i t’ho passes pipa en un cine on tothom s’ho passa pipa. Per qui li agradi que li expliquin històries. Recomanada, molt recomanada.
Sobre la proposta del Consell Escolar de canviar la denominació de les vacances de Nadal i Setmana Santa per vacances d’hivern i primavera (les majúscules no les poso jo i no em semblen casuals) s’han escrit moltes coses, sobretot en contra. A mi se’m venen al cap algunes més.
En primer lloc, que moltes crítiques s’han fet portant la proposta a extrems absurds. Que si al conseller Nadal li haurem de canviar el nom (sujuru, ho he llegit!), que si acabarem fent el Ramadà (aquesta és fàcil d’endevinar, és de la Rahola), que si els nens deixaran de saber què signifiquen aquestes festes (com si ho sabés algú)… El Sebastià Alzamora també respon més coses de les que es pregunten Un altre exemple: el Gabriel Jaraba, amb qui simpatitzo en moltes qüestions, ho despatxa dient que “Somos lo que somos porque venimos de donde venimos”. Collons, això sí que és indiscutible. Es podria respondre “y así nos luce el pelo”, o “y lo que te rondaré, morena”, i quedaria bé. I per recolzar els seus arguments, enganxa un article de l’Iu Forn, que com que ha d’escriure quasi cada dia, doncs fa un exercici pretesament irònic. I per adobar-ho, la Najat el Hachmi ha de sortir aclarint que això no és cosa dels immigrants. Té raó, com a mínim jo no m’hi considero ja gaire. Al Diari de Girona trobo el summum, en Miquel Casagran preguntant-se si haurem d’enderrocar les esglésies romàniques. Tranquil Miquel, si algú vol fer-ho, no serà per iconoclàstia, sinó per posar-hi una pista d’esquí.
En segon lloc, que a part d’aquests que hem vist, sens dubte el de la tradició és el Gran Argument. Sempre s’ha fet així. No hi ha discussió. Llàstima, perquè a banda de la conyeta, la demagògia i la tradició, m’hauria agradat sentir respostes amb una mica el·laborades. No calen grans parrafades, amb un debat sincer hauríem fet molt; si tant importants són les festes de Nadal pels catalans, perquè només saben defensar-les amb l’insult i el dogma? Si la Setmana Santa ens ajuda a entendre el món, que és el que se suposa que fa una festa, quin món és aquest? Tot plegat ha estat frustrant, poc honest. Sembla que en les tradicions només hi pensem quan en les qüestionen, i aleshores saltem com una molla per defensar-les compulsivament. Que sí, que donen sentit a la vida, però a quina vida?
Tant difícil és d’entendre que la pluralitat d’opcions filosòfiques, espirtuals, morals i religioses presents a la societat catalana ens porta cap a un camí lògic i racional de buscar en la natura la forma d’explicar els cicles de la vida? I que qualsevol creença, ja sigui antiga o nova, minoritària o majoritària, té espai suficient per ser practicada. Especialment si les persones són honestes sobre el seu significat.
Els esplais i agrupaments d’Esplac i Acció Escolta ja fa temps que utilitzen les denominacions vacances d’hivern i vacances de primavera. I a l’MLP hi ha gent que prové i participa d’organitzacions cristianes i no es posa nerviosa perquè està convençuda dels seus sentiments. Unes i altres no em semblen persones més insensibles, ni més ignorants, ni més perdudes que la resta de la societat. És més, m’atreviria a dir que ens anticipen la Catalunya del futur. A mi, m’agrada.
esperant els bàrbars 