esperant els bàrbars


Referèndum sobre l’existència de déu
23 Setembre, 2008, 6:03 pm
Filed under: articles, laïcitat

Tant de temps sense revisar el manual laic, és normal que sovint ens costi entrar en el debat al que ens convida periòdicament la Conferència Episcopal Espanyola. El seu mai prou lloat  president, el Rouco, ho despatxa dient que el laïcisme és ateïsme d’estat i un ataca a la llibertat. Prenent-li la paraula, m’inventaré un exemple per fer més entenedor què és això de la laïcitat, a veure si aconsegueixo fer una mica de pedagogia. Imaginem que proposo, des d’aquí, la convocatòria d’un referèndum sobre l’existència de déu. Seria molt pràctic dirimir, entre tota la ciutadania, si déu existeix. Es podrien fer debats de televisió, hi hauria cartells pels carrers, els partits opinarien i els agnòstics de Terol farien unes enganxines amb el lema “Teruel existe, Dios está por ver”. El resultat del referèndum seria vinculant, indiscutible i tothom l’hauria d’acatar.

Aquesta proposta, no us sembla una autèntica barbaritat? No us sembla una intromissió intolerable sobre les consciències i una estupidesa descomunal? Això sí que és ateïsme d’estat, i no dubto que la societat s’alçaria en contra d’una proposta tant aberrant. I no obstant, sovint acceptem intromissions dels autonomenats portaveus de déu a la terra. En alguns casos posant en dubte que el parlament (és a dir, allà on resideix i s’expressa la sobirania popular) pugui legislar l’extensió de drets civils, esgrimint principis morals suposadament indiscutibles.

Quan això passa és normal que ens emprenyem. No obstant, seria bo que no ens deixéssim arrossegar per controvèrsies contextuals i encara menys per emocions a l’hora d’argumentar en un sentit o altre. Dit d’una altra manera, aprofitem el context actual, més assossegat, per fer una discussió racional i fer pedagogia. Si acabem defensant la laïcitat perquè els seus enemics també ho són dels nostres amics, estarem fent un pobre favor a la laïcitat, als nostres amics i a una societat que aspira a una major i millor convivència.

És urgent, doncs, afirmar la laïcitat en el seu sentit positiu. Això és, com una garantia de la llibertat de consciència. Però també com a garantia de pluralitat religiosa. I aquí és on ens hauríem de trobar tots; esquerres i dretes; agnòstics, ateus, indiferents i creients d’un i altre déu. Sobrarien els dogmàtics, evidentment, però és que no es pot comptar amb ells per a construir una societat democràtica. Qualsevol persona que defensi la llibertat entendrà que si les nostres consciències no són lliures, difícilment se sostindran la resta de llibertats. Qualsevol persona creient, fidel d’una religió, entendrà que sense un mínim espai de llibertat per a les nostres consciències no hi ha cap experiència espiritual digna d’aquest nom. La proposta laica, doncs, no s’ha de construir per principi en contra de ningú, sinó a favor de la llibertat i la tolerància. Ha estat així, històricament. De sempre, els defensors de la laïcitat han lluitat per la protecció de les minories religioses, de les més diverses heterodòxies, amparant a qui s’ha acusat d’heretgia i a qui s’ha amenaçat amb la foguera o la marginació.

No es tracta, doncs, de votar sobre l’existència de déu. Es tracta de construir una democràcia per a que les persones, totes elles, assoleixin la màxima llibertat. I per fer-ho caldrà posar límits i establir drets. Per arribar a això, inevitablement algú haurà de renunciar als seus privilegis, tinguin l’origen que tinguin. Perquè si hi ha privilegis no hi ha drets, no hi ha llibertats. Voler aferrar-se als darrers espais de poder institucional (escola, declaració de la renda, símbols i cerimonials públics, Concordat…) és resistir-se a una veritable llibertat religiosa, això és el que un sector important de la societat haurà d’entendre si volem avançar. Aquest sector haurà de valorar si vol mantenir la situació actual, de poder institucional, d’aliança entre el tron i l’altar, que tants conflictes ha generat al llarg de la història. Si prefereix la intromissió mútua del poder religiós i civil, que perverteix l’exercici de la democràcia i alhora la pràctica religiosa, o bé s’atreveix a llençar llast per elevar -no intento fer un acudit fàcil- el llindar moral de la pertinença a una comunitat de creients.

Insisteixo en la necessitat de fer pedagogia de la laïcitat, d’afirmar allò que té de positiu per a la convivència. I aquesta qualitat ha de ser percebuda també per la dreta, que ha d’assumir la laïcitat com un valor indispensable en democràcia. Si aconseguim això, haurem fet un pas important en la construcció d’una societat més lliure.

Anuncis


Che, el argentino
15 Setembre, 2008, 4:34 pm
Filed under: breus

Recomanable película, aquesta darrera de l’Steven Soderberg. Allunyada de mistificacions, ens presenta una persona enlloc d’un personatge. El mateix director ho exposa així quan diu que de cop va adonar-se que al Che el coneixem per les samarretes però ho ignorem quasibé tot de la seva vida. A falta de veure la segona part de la película (el metratge de quatre hores impedia la comercialització i s’ha optat per presentar-la en dues entregues), es pot dir que la primera és un bon exercici cinematogràfic, que combina el format documental i la narració amb molta gràcia. Sense tòpics, sense deixar-se segrestar per la icona revolucionària, a base de suor i mesura, el film ajuda a entendre un moment clau de la història del s.XX de la mà d’un dels seus protagonistes.

Comentari a banda mereixen Soderberg, que està construint una filmografia de primer ordre, i la colla d’actors, boníssims, entre els que destaca Benicio del Toro. Mare meva, quina bèstia! Tot ho fa bé aquest home? Vaig a fer-me una samarreta amb la seva cara!



La ciutat sense memòria
9 Setembre, 2008, 11:11 am
Filed under: General

Recomanable l’exposició al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona “Barraques, la ciutat informal”. I és que la història de la ciutat no s’entén sense el fenomen del barraquisme, que a Barcelona va ser prou important. Les successives onades migratòries del s.XX, el desistiment absolut de les autoritats, la organització social i les reïvindicacions veïnals, el progressiu desmantellament dels nuclis de barraques, han determinat la vida de moltes generacions i han configurat el paisatge humà i urbà de Barcelona.

Al final del recorregut hi ha un vídeo amb entrevistes a diverses persones que van néixer i viure en diversos nuclis de barraques. Una d’elles lamenta el fet que se n’hagi esborrat tota traça, que no quedi ni un testimoni del que va ser la forma de vida de molta gent. Té raó, i la pròpia exposició cau en aquest error. El de suposar que el passat i el present no tenen cap connexió. En el cas de l’exposició, el no fer cap esment als nous (i vells) fenòmens de barraquisme vertical. Pel que fa a la ciutat, aquest error fa que no poguem percebre les millores que, indubtablement, s’han produït. Sense un record del passat som incapaços de valorar el present. I podem pensar que Montjuïch sempre ha estat una muntanya verda plena d’esportistes, que la Mina és un petit equívoc urbanístic que per error s’ha anat omplint de gent inoportuna, o que Barcelona sempre estava neta. No com ara.



Pornografia periodística
1 Setembre, 2008, 12:33 pm
Filed under: Barbaritats, breus

Ja ho he llegit en diversos mitjans, de manera que ja s’ha fet un cert exercici d’autocrítica. Però com sempre, ho ha fet qui no calia. I és cert. El tractament per part d’alguns mitjans de l’accident de Barajas va ser vomitiu. Buscant declaracions de gent que acabava de saber que persones estimades havient mort. Allà mateix, sense cap mena de filtre, amb el micro morbós, buscant l’escena més patètica possible. Quin fàstic. No entenc com la gent podia mantenir el tipus, a mi m’hauria costat molt no engegar ningú a la merda i fotre-li una denúncia per invasió de la intimitat.