esperant els bàrbars

Aquest cap de setmana l’he passat fent d’alliberat a la Trobada general d’Esplac. Enguany s’ha anomenat Esplaiada, que no és un nom molt original però s’entén a la perfecció. La figura de l’alliberat és ja un clàssic de les Trobades generals, són monitors que els esplais “alliberen” de tasca pedagògica i dediquen a la organització. Jo ja no sóc monitor des de fa molt de temps (ni ganes), però vaja, aquesta és la nomenclatura i a mi ja m’està bé.

Poder veure in situ una moguda d’aquesta magnitud sempre és interessant; i si com és el meu cas, pots comparar amb altres edicions, doncs encara més. O sigui que no em dedicaré a fer una descripció general, que ja podeu trobar per altres blocs i mitjans, sinó a apuntar algunes reflexions sobre aquelles coses que m’han semblant curioses.

Primer de tot. Diria que ha estat una gran Trobada general. S’ha superat el nombre d’esplais (45) i de participants (1800), amb una bona organització (excepte algun problema puntual, inevitable en un tinglado d’aquesta magnitud) i sobretot hi ha hagut un ambient extraordinari, amb el climax a la flaix-mob del diumenge. Ja de tornada, he pogut constatar gràcies a les xarxes socials que la gent ha tornat molt contenta a casa, que és del que es tractava.

En segon lloc. Les Trobades generals s’assemblen moltíssim les unes a les altres. Semblarà una parida, però jo ho trobo curiós. Hi ha uns patrons que es repeteixen edició rere edició. Hi ha una seqüència: expectació – arribada – sensació de col·lapse – normalitat – sensació d’èxit – eufòria col·lectiva – bajón físic satisfactori. Ah, i sempre plou.

En tercer lloc. La figura dels alliberats és la clau. Pimer de tot, perquè aporten una gran quantitat de treball. No sé el nombre exacte, però ens acostem al centenar de persones, i quan veus quaranta tipus i tipes posant taules i cadires a tot drap, és bastant impressionant. En segon lloc, perquè se senten responsables de l’èxit de l’invent i generen un ambient positiu que es contagia a la resta. Això es nota sobretot quan hi ha moments de col·lapse i encara més quan plou. Sobretot quan plou. En tercer lloc, però no menys important, perquè els alliberats no són els pardillos de torn, acostumen a ser gent amb experiència, ja es coneixen entre ells i l’experiència de treball conjunt cohesiona la organització amb vincles molt forts (i no només el ticu-ticu, ja ens entenem). Són els quadres, i ja sabem la importància que tenen els quadres en una organització.

Quarta conclusió. Ja no calen walkie talkies per organitzar un sarau així. Tothom té mòbil i la majoria amb connexió internet. El whatsapp, twitter i facebook són tecnologies que faciliten la comunicació. De manera que s’estableix una continuïtat entre l’abans, el durant i el després de l’activitat. Podríem dir que l’esplaiada encara continua a les xarxes socials, com va passar amb l’última Monifesta’t.

Cinquena. Tradicionalment, el gruix de la organització reposava en la Comissió Organitzadora de la Trobada (la COT), formada per l’esplai del municipi acollidor més alguns esplais del Sector geogràfic més alguns fanàtics de la cosa i elements de la Secretaria tècnica d’Esplac. Aquesta vegada s’ha optat per descentralitzar aspectes de la organització en els Sectors geogràfics i ha sortit bé. És la demostració que la tendència a la territorialització d’Esplac es consolida, i a mi em sembla una bona notícia.

Sisena. Des de la Trobada de Castellterçol que es composa una cançó ad hoc. A mi em sembla que la d’aquest any ha estat una de les millors, si no la millor. Amb un valor afegit: es pot consolidar com una cançó de l’esplai, en genèric, trascendint l’esplaiada i fins i tot Esplac. I demostraria algunes coses. Que la feina de comunicació es fa molt bé des de fa un temps (felicitats, Crisol i Eva) i que la tria del grup Ambäukatunàbia ha estat encertada. Aquests d’Ambäukatunàbia els conec bé perquè són monitors de l’Esplai l’Agrupa de Molins de Rei i he tingut la sort de poder fer-los classes a Saifores, com a mínim a en Magí i en Joan. I ja allà es veia que tenen una gràcia poc comuna, la de cantar i fer cantar garrotins als monis i dires. O sigui que posen música allà on no n’hi havia. I això, per un moviment educatiu, no té preu. Connectar la pedagogia amb la creació cultural és un dels grans reptes pendents d’Esplac, de l’MLP, i diria que de l’educació en general.

Setena. Com que els Sectors Geogràfics tenien un pes important en el desenvolupament de les activitats, aquests també s’han cohesionat. Com a mínim dos han cantat eslògans: Bages – Berguedà i Vallès. Aquests darrers tenien un càntic molt catxondo, feien la senyal de victòria amb els dits i cridaven “V de Vallès”. I això em porta a la vuitena reflexió.

Els del Vallès cridaven la consigna en castellà i català alhora, perquè deien “uve de Vallès”. A mi sempre m’ha semblat que Esplac ha d’apostar pel català i que l’esplai és un instrument de construcció nacional, o sigui que al principi he d’admetre que vaig arrufar el nas. Total, que mentres dinàvem es van sentir crits a favor de la independència. I eren els mateixos que un moment abans cridaven “uve de Vallès”. No sé si tots, però alguns segur que van cantar les dues coses. I potser algú s’estranya que això pugui passar, però a mi em sembla normalíssim. Només constata que l’independentisme ha penetrat en sectors socials castellanoparlants, especialment entre els joves, i que l’independentisme serà polític, o no serà més que una esbravada col·lectiva de caps de setmana. És a dir, que a Catalunya hi ha espai per a un independentisme en castellà. No cultural, romàntic i pancatalanista, sinó polític i democràtic. I que ens hem de posar les piles amb el català, això també.

La novena i última reflexió és que si es vol conèixer la realitat catalana és millor aproximar-se (no cal passar tot el cap de setmana) a Esplac que escoltar les tertúlies dels matins.

Però això tampoc és cap descobriment.

Felicitats a tothom que ho ha fet possible.