esperant els bàrbars


Monitors curulls d’intel·ligibilitat

grafic-participacio

Per qui encara no ho sàpiga, fa unes setmanes que Esplais Catalans va estrenar una revista online. Es diu Som esplai, que no és un nom molt original però s’entén a la perfecció. No té molta qualitat perquè fins i tot jo hi he publicat alguna cosa…

I parlant d’entendre a la perfecció, o com a mínim d’entendre: un dels darrers articles publicats és de la Sílvia Luque, sociòloga investigadora de l’Institut d’Anàlisi Social i Polítiques Públiques de la Fundació Ferrer i Guàrdia. En aquest article, la Sílvia en mostra dades de comportament electoral de les monitores i monitors dels esplais d’Esplac. Resulta que voten en molta major mesura que els seus companys de generació. El salt és bestial, passem del 45% al 71% de participació a les eleccions municipals del 2007. I la Sílvia ens diu que és clar, que si als esplais s’educa en la participació, doncs és normal que l’esplaiero mig participi en les institucions polítiques (en aquest cas les eleccions) més que algú que no participa ni s’educa enlloc.

Sense sortir-nos del pou de coneixement (eh, amb corriola) que és la Fundació Ferrer i Guàrdia, l’article m’ha fet pensar en el que em deia ja fa temps el Txus Sanz quan es va publicar el famós “Informe Vallès”. En aquest informe, encarregat per la Generalitat i coordinat pel catedràtic de ciència política Josep Maria Vallès, es feia un diagnòstic acurat del perquè de l’elevada abstenció electoral catalana, de la desafecció de la ciutadania cap a les institucions que fan possible la democràcia, etc. Era un estudi molt complert.

Un dels problemes detectats era la incapacitat de molta gent per entendre “la política”. Molta gent afirmava no entendre de què anava l’obra de teatre. Ni l’argument, ni el perfils dels actors, les seves relacions, res. I que per això no votava. I l’informe proposava que la política catalana guanyés en… oju, eh? Intel·ligibilitat. A mi això em semblava un acudit, perquè si hi ha una paraula que costa d’entendre és, oju, eh? Intel·ligibilitat. Si fins i tot té ela geminada!!

O sigui que els autors de l’informe venien a dir que si la política catalana es feia més fàcil d’entendre, la gent participaria més. I al Txus i (com que em va convèncer) a mi, ens semblava que no anava per aquí la solució. Que la solució passava per educar la gent en política.

Que és el que també demostren les dades de la Sílvia. Que els monitors i monitores s’eduquen en política, l’entenen, i hi participen. Dit d’una altra manera, que el grau de qualitat democràtica d’una societat no depèn només dels mecanismes i institucions, que també. Depèn en gran part de les virtuts cíviques de la ciutadania. I que a major grau de gent participant en entitats, major qualitat del sistema.

No és tan difícil d’entendre… o d’intel·ligir.

Anuncis


#esplaiada
8 Mai, 2012, 1:11 pm
Filed under: Associacionisme, educació, mlp, país, personal | Etiquetes: , ,

Aquest cap de setmana l’he passat fent d’alliberat a la Trobada general d’Esplac. Enguany s’ha anomenat Esplaiada, que no és un nom molt original però s’entén a la perfecció. La figura de l’alliberat és ja un clàssic de les Trobades generals, són monitors que els esplais “alliberen” de tasca pedagògica i dediquen a la organització. Jo ja no sóc monitor des de fa molt de temps (ni ganes), però vaja, aquesta és la nomenclatura i a mi ja m’està bé.

Poder veure in situ una moguda d’aquesta magnitud sempre és interessant; i si com és el meu cas, pots comparar amb altres edicions, doncs encara més. O sigui que no em dedicaré a fer una descripció general, que ja podeu trobar per altres blocs i mitjans, sinó a apuntar algunes reflexions sobre aquelles coses que m’han semblant curioses.

Primer de tot. Diria que ha estat una gran Trobada general. S’ha superat el nombre d’esplais (45) i de participants (1800), amb una bona organització (excepte algun problema puntual, inevitable en un tinglado d’aquesta magnitud) i sobretot hi ha hagut un ambient extraordinari, amb el climax a la flaix-mob del diumenge. Ja de tornada, he pogut constatar gràcies a les xarxes socials que la gent ha tornat molt contenta a casa, que és del que es tractava.

En segon lloc. Les Trobades generals s’assemblen moltíssim les unes a les altres. Semblarà una parida, però jo ho trobo curiós. Hi ha uns patrons que es repeteixen edició rere edició. Hi ha una seqüència: expectació – arribada – sensació de col·lapse – normalitat – sensació d’èxit – eufòria col·lectiva – bajón físic satisfactori. Ah, i sempre plou.

En tercer lloc. La figura dels alliberats és la clau. Pimer de tot, perquè aporten una gran quantitat de treball. No sé el nombre exacte, però ens acostem al centenar de persones, i quan veus quaranta tipus i tipes posant taules i cadires a tot drap, és bastant impressionant. En segon lloc, perquè se senten responsables de l’èxit de l’invent i generen un ambient positiu que es contagia a la resta. Això es nota sobretot quan hi ha moments de col·lapse i encara més quan plou. Sobretot quan plou. En tercer lloc, però no menys important, perquè els alliberats no són els pardillos de torn, acostumen a ser gent amb experiència, ja es coneixen entre ells i l’experiència de treball conjunt cohesiona la organització amb vincles molt forts (i no només el ticu-ticu, ja ens entenem). Són els quadres, i ja sabem la importància que tenen els quadres en una organització.

Quarta conclusió. Ja no calen walkie talkies per organitzar un sarau així. Tothom té mòbil i la majoria amb connexió internet. El whatsapp, twitter i facebook són tecnologies que faciliten la comunicació. De manera que s’estableix una continuïtat entre l’abans, el durant i el després de l’activitat. Podríem dir que l’esplaiada encara continua a les xarxes socials, com va passar amb l’última Monifesta’t.

Cinquena. Tradicionalment, el gruix de la organització reposava en la Comissió Organitzadora de la Trobada (la COT), formada per l’esplai del municipi acollidor més alguns esplais del Sector geogràfic més alguns fanàtics de la cosa i elements de la Secretaria tècnica d’Esplac. Aquesta vegada s’ha optat per descentralitzar aspectes de la organització en els Sectors geogràfics i ha sortit bé. És la demostració que la tendència a la territorialització d’Esplac es consolida, i a mi em sembla una bona notícia.

Sisena. Des de la Trobada de Castellterçol que es composa una cançó ad hoc. A mi em sembla que la d’aquest any ha estat una de les millors, si no la millor. Amb un valor afegit: es pot consolidar com una cançó de l’esplai, en genèric, trascendint l’esplaiada i fins i tot Esplac. I demostraria algunes coses. Que la feina de comunicació es fa molt bé des de fa un temps (felicitats, Crisol i Eva) i que la tria del grup Ambäukatunàbia ha estat encertada. Aquests d’Ambäukatunàbia els conec bé perquè són monitors de l’Esplai l’Agrupa de Molins de Rei i he tingut la sort de poder fer-los classes a Saifores, com a mínim a en Magí i en Joan. I ja allà es veia que tenen una gràcia poc comuna, la de cantar i fer cantar garrotins als monis i dires. O sigui que posen música allà on no n’hi havia. I això, per un moviment educatiu, no té preu. Connectar la pedagogia amb la creació cultural és un dels grans reptes pendents d’Esplac, de l’MLP, i diria que de l’educació en general.

Setena. Com que els Sectors Geogràfics tenien un pes important en el desenvolupament de les activitats, aquests també s’han cohesionat. Com a mínim dos han cantat eslògans: Bages – Berguedà i Vallès. Aquests darrers tenien un càntic molt catxondo, feien la senyal de victòria amb els dits i cridaven “V de Vallès”. I això em porta a la vuitena reflexió.

Els del Vallès cridaven la consigna en castellà i català alhora, perquè deien “uve de Vallès”. A mi sempre m’ha semblat que Esplac ha d’apostar pel català i que l’esplai és un instrument de construcció nacional, o sigui que al principi he d’admetre que vaig arrufar el nas. Total, que mentres dinàvem es van sentir crits a favor de la independència. I eren els mateixos que un moment abans cridaven “uve de Vallès”. No sé si tots, però alguns segur que van cantar les dues coses. I potser algú s’estranya que això pugui passar, però a mi em sembla normalíssim. Només constata que l’independentisme ha penetrat en sectors socials castellanoparlants, especialment entre els joves, i que l’independentisme serà polític, o no serà més que una esbravada col·lectiva de caps de setmana. És a dir, que a Catalunya hi ha espai per a un independentisme en castellà. No cultural, romàntic i pancatalanista, sinó polític i democràtic. I que ens hem de posar les piles amb el català, això també.

La novena i última reflexió és que si es vol conèixer la realitat catalana és millor aproximar-se (no cal passar tot el cap de setmana) a Esplac que escoltar les tertúlies dels matins.

Però això tampoc és cap descobriment.

Felicitats a tothom que ho ha fet possible.



15M (i XI) Apoteosi postmoderna: popularització de l’idealisme
13 Juny, 2011, 7:33 pm
Filed under: Associacionisme, manies, mlp, progrés | Etiquetes: , ,

Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.

Apoteosi postmoderna: popularització de l’idealisme

I una darrera reflexió, molt intuïtiva. Estem davant l’apoteosi de la postmodernitat? En la seva intervenció a la UPEC del 2009, Jean Bricmont, coautor del llibre “Impostures intel·lectuals”, definia el postmodernisme com la popularització de l’idealisme. I un moviment que té en la indignació (és a dir, en un element passional) el seu lema, és un moviment idealista, que exclou la racionalitat del seu centre. Si és així, no anirà molt lluny. Com a molt, serà la utopia que esgoti les utopies per un bon temps.



15M (X) 13M del 2004 o 12M de 2000?
12 Juny, 2011, 7:31 pm
Filed under: Associacionisme, manies, mlp, progrés | Etiquetes: , ,

Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.

13M del 2004 o 12M de 2000?

Alguns han volgut veure en el moviment d’indignats la reedició de la mobilització del 13M del 2004, quan el PP va perdre les eleccions. El motiu principal de la confusió és la proximitat de la convocatòria amb les eleccions municipals. D’aquí que molta gent, ingènuament, pensés que tindria algun efecte electoral a curt termini. Però sembla més aviat que estem en el moment inicial del cicle de mobilitzacions. Per tant, més aprop del 13 de març del 2000, quan el PP guanyava la majoria absoluta i alhora es convocava la Consulta Social per l’Abolició del Deute Extern. Fa la pinta, doncs, que estem al començament del cicle.



15M (IX) Anarcofranquisme?
11 Juny, 2011, 7:29 pm
Filed under: Associacionisme, manies, mlp, progrés | Etiquetes: , ,

Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.

Anarcofranquisme?

El concepte de culpa és difícilment aplicable a l’anàlisi política. I ara tenim la població fotent la culpa de tot als polítics i tenim als polítics fotent la culpa de tot als altres polítics. També als sindicats. Ah, i els empresaris. Una culpa molt repartida, doncs.

Si sortim del concepte culpa potser hi veurem més clar. Un país sense tradició democràtica i encara amb algunes fases de la modernització pendents d’acomplir, es troba de cop abocat a unes polítiques neoliberals, concretades en una especulació immobiliària galopant. No hi ha moviments socials forts que hagin pogut frenar-ho, per manca de tradició democràtica. I la irracionalitat s’instal·la a totes les cases, tothom vol ser propietari. És més, tothom vol ser ric!! S’ha de ser tonto del cul per pretendre ser ric imitant als altres, però com que no tenim experiència al respecte…

I ara, un cop tot ha fotut un pet, ens indignem i pretenem solucions ràpides. Tan ràpides com ho va ser el creixement irracional. O sigui, que també són solucions irracionals. I amb mètodes irracionals, com percutir una paella des del balcó de casa.

El país s’ha tornat boig? No, ja ho estava.

El pitjor de tot plegat, però, és que un altre cicle de governs progressistes s’acabarà sense que s’hagi consolidat una societat civil forta que aporti la necessària racionalitat democràtica a les decisions polítiques. Perquè la democràcia té aquesta virtut, encara que molts la critiquin. La racionalitat.



15M (VIII) Noves incorporacions o sospitosos habituals?
10 Juny, 2011, 7:28 pm
Filed under: Associacionisme, manies, mlp, progrés | Etiquetes: , ,

Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.

Noves incorporacions o sospitosos habituals?

Com que del no-res no en pot sorgir res, d’algun lloc ha sortit tanta gent i tants megàfons (la gent pot sortir de casa seva, però un megàfon? Qui té un megàfon a l’armari?). Molta gent ja té experiència en mobilitzacions semblants, i de fet la majoria milita en partits i sindicats. Alguns de petits, d’aquests que rajen dels grans, com un botiguer raja d’una gran superfície o una nació sense estat raja d’un estat-nació. Enveja? Frustració? Incapacitat? Loosers, bah!

Bé, més enllà de les conyes, la concentració de sospitosos habituals per metre quadrat augmenta a mesura que passen els dies i la gent més innocent es va cansant. És una constant en mogudes com aquesta.



15M (VII) El paper de l’esquerra política i social
9 Juny, 2011, 7:26 pm
Filed under: Associacionisme, manies, mlp, progrés | Etiquetes: , ,

Alguns comentaris desendreçats a partir de la observació de l’acampada a la Plaça Catalunya i el seguiment de l’acampada de Madrid i aquest nou fenomen.

El paper de l’esquerra política i social

Es constata que hi ha un bloqueig de la participació. La gent té la sensació que se li escatimen decisions, que viu en una ficció. A Espanya (i a Catalunya) hi podem afegir la poca tradició democràtica, l’escàs pes de l’associacionisme en la vida civil i cultural… És aleshores quan sorgeix la indignació i la gent es revolta. Però una revolta ens indica que hi ha un dèficit. Quin ha de ser el paper de l’esquerra? Fa bé d’alimentar aquests episodis puntuals d’indignació? És normal que a les assemblees hi trobem dirigents polítics de partits que governen o han governat? No es pot dir que no hagin tingut oportunitat de prendre decisions. El seu paper és sumar efectius a la indignació o procurar establir un mínim de dialèctica política?