Aquest darrer cap de setmana s’ha celebrat la Monifesta’t, la trobada de monitors i monitores d’Esplais Catalans. Hom ja ha perdut el compte de quantes se n’han fet abans, o sigui que a priori aquesta edició no tenia res d’especial. Res d’especial comparada amb les altres, que consti. Per a la gent que s’ho ha currat organitzant i per a tothom que hi hagi anat, era una cita especial, molt especial. Però no hi havia res d’extraordinari previst. I no obstant…
Sembla ser que la gent es quedava a dormir, i que ho feien en un institut. I que a les tantes, un pájaru es va dedicar a tocar una harmònica donant pel sac a tothom i totdon. Sembla ser, també, que l’endemà va ser motiu de comentaris a les activitats matinals i a la paella de cloenda. La gent preguntava: qui era el noi de l’harmònica? I algú ho va convertir en un hashtag: #elnoidelarmonica.
I la gent va tornar a casa i va continuar fent #monifesta’t. És a dir que van utilitzar les xarxes socials per allò que serveixen: per expressar-se, per relacionar-se, per donar pel sac i cridar “aquí estic jo i aquests són els meus”. Pura extensió de les nostres vides en l’espai virtual. En poca estona ja hi havia un grup al Facebook amb més de 150 membres i el dilluns #elnoidelarmonica ja era Trending Topic (pels profans: expressió de moda) al Twit.cat.
I tot això com ha anat? Perquè ha succeït així? Al meu entendre el fenomen #elnoidelarmonica és només una conseqüència, un epifenomen. És el resultat d’anys d’un Equip de Direcció que té sentit de l’humor i és proper a la seva gent i també és fruit de la tasca d’una Secretaria Tècnica que porta temps treballant via Facebook i Twitter fer arribar el projecte als esplais. Si es fan bé les coses, amb sentit de l’humor, i s’és proper, la gent s’identifica amb el projecte i aprofita una anècdota (bastant emprenyadora, per cert) per mostrar la seva adhesió i la seva simpatia. De la mateixa manera que de vegades la gent aprofita una anècdota (normalment bastant innocent, per cert) per montar un pollastre (que d’aquestes també n’hem viscudes).
Memento mori: la vida a Twitter és efímera, #elnoidelarmonica ha fet el seu fet. Cal continuar treballant. Amb il·l·l·l·lusió.
Filed under: país
El diari de la burgesia catalana se’n fa ressò. A partir d’ara, l’Andrés Iniesta s’expressarà públicament en català. Al meu entendre es tracta d’un fet rellevant que ens explica algunes coses.
Primer de tot, però, haurem de descartar la teoria de la conspiració: la que ens diu que es tracta d’una maniobra publicitària pel proper llançament de la versió en català de La Retaguardia. És una hipòtesi plausible, potser els propers dies veurem la primera novel·la en català de l’Eduardo Mendoza i es descobrirà que en Rubianes preparava el seu proper show en català, però ho dubto.
Però tornem a l’Iniesta, el bo de l’Andrés. Perquè ara, Don Andrés? És una pregunta raonable, aquest xaval viu aquí des dels dotze anys i en té vint-i-sis, o sigui que porta més temps a Catalunya que enlloc. Educat a la Masia, per tant ha fet classes de català. O sigui que domina la llengua de fa temps. Perquè decideix parlar-lo ara? Precisament ara, quan ja ningú esperava que ho fes. Precisament ara, que l’aplaudeixen a tots els camps d’Espanya pel gol que va donar el mundial a La Roja. Si hi ha un mal moment per fer canvis és ara. Així doncs?
Així doncs, resulta que fa com tants i tants catalans d’adopció. Comencen a parlar català el dia que tenen una criatura. I se n’adonen que aquesta criatura aprendrà perfectament el castellà, però potser no el català. O no l’aprendrà tan bé si no el sent parlar a casa. I que si no el domina no tindrà les mateixes oportunitats. I ningú (bé, molt poca gent, gent estranya) vol limitar les oportunitats de desenvolupament d’un fill o una filla.
I això, que és ben senzill, de vegades costa un colló d’explicar. Aquí, i a fora. Sort que hi ha gent com l’Andrés que ens serveix d’exemple.
I és per això, i per cap altre motiu, que el català perviu com una llengua viva.
Filed under: món mundial
El món se sosté sobre certeses. I quan les certeses es demostren falses, el món trontolla. No s’ensorra mai, però trontolla fins que noves certeses apuntalen les petites i fràgils vides dels habitants del planeta. Però hi ha certeses i certeses. Certeses que són racionals i certeses que no ho són. Certeses que convenen a pocs i certeses que beneficien a molts. I portem un temps que determinades certeses irracionals i injustes se’n van a prendre pel sac en temps récord demostrant això, que eren irracionals i que eren un invent de quatre mamons per viure aprofitant-se de la ignorància i la por dels altres.
I ara posarem exemples:
1. Ens deien que els mercats s’autorregulaven i que l’estat no havia d’intervenir en l’economia. I sobre aquesta certesa, una colla de (ho puc dir, oi?) fills de puta es van montar un xollo del recopó. I s’ha ensorrat tot.
2. Ens deien que l’islam és incompatible amb la democràcia, que les societats del sud del Mediterrani no havien tingut un període d’il·lustració i no podien trobar en sí mateixes la llavor i el ferment de la llibertat. Que els hi convenien dictadures.
3. Ens deien que l’energia nuclear era segura. No s’atrevien a dir que era barata perquè ja era una trola massa gran, però tampoc deien que no hi ha a qui li surtin els números.
D’aquí el títol del post. Com cantava La Trinca: 1, 2, 3, botifarra de pagès. La merda és que el món trontolla i s’omple de morts i de dolor. I tot perquè hem socavat les certeses racionals i populars: que la llibertat és un anhel de la humanitat, que la democràcia no és només el menys dolent dels sistemes, que després de nosaltres la vida ha de poder continuar, si pot ser en millors condicions.
I que si Déu intervingués en els assumptes humans, el Barça guanyaria sempre i els Coen farien una peli per setmana.
Però no ho fa; i per això hi ha milers de morts, milions de pobres i guerra.
esperant els bàrbars 