D’això de la corrupció, ja que no ens la treurem fàcilment de sobre, bé n’haurem de treure algunes conclusions
Primera conclusió: s’ha de rellegir les novel·les d’en Ferran Torrent. Si algú pot declamar legítimament el tòpic “jo ja ho deia!”, és ell.
Segona conclusió: potser sí que existeixen els Països Catalans. Jo ja no hi confiava gaire, sincerament. Al marge de la llengua i la història, no trobava elements polítics ni culturals mínimament sòlids per pensar en el conjunt com una unitat. Ara sí, ja sabem què ens uneix: Gürtel, Palma Arena i Pretòria. Molt més representatius que no pas la Xarxa Lluís Vives, la Federació Llull, el Triangle Jove o el Triangle Laic.
Tercera conclusió: Que estiguin emergint tants casos ara que estem en crisi i n’hi hagués tant pocs quan l’economia anava a tot drap m’encurioseix. Favors no pagats que acaben en denúncia? Estratègia de la fiscalia contra un col·lectiu fins ara invulnerable? Coincidència?
Quarta conclusió: Que es destapi merda fa que tot atufi, però és la manera de saber que n’hi ha i farà que més d’un es plantegi portar-se bé. Si no és per convenciment, que sigui per por.
Cinquena conclusió: La majoria de xorissos ja eren rics abans de fotre la mà a la caixa. Així doncs, no era necessitat, hi ha una moral al darrere d’aquestes actuacions. Les sancions són necessàries, però sense una ètica de la honestedat pública no anem enlloc.
Agafo un metro normal i corrent. M’assec i me n’adono que hi ha alguna cosa que no és normal. M’ha costat una mica i al final hi he caigut, no és un model nou de vagó, és que no hi havia publicitat.
I s’hi estava francament bé, tot blanquet, sense aquelles enganxines allargades de colors estridents que posen per atraure la teva atenció.
Fa dies que ho llegia, però per fi en veig les conseqüències, i francament, me n’alegro. Hi ha una davallada de despesa en publicitat, pronunciada i constant. Els motius són dos: d’una banda la crisi, que imposa polítiques més austeres a les empreses; i de l’altra, la constatació que els mecanismes habituals per a la difusió de productes estan obsolets.
Però que els passa als mitjans?
La crisi de la premsa en suport paper, per començar. Que s’explica, en part, perquè la gent no compra el diari. No li interessa o el llegeix per internet. Però els acomiadaments a PRISA, Zeta, COPE, Vocento i altres empreses també es deuen a la caiguda de la publicitat, és clar; un i altre factor es retroalimenten. Menys lectors, menys publictat, agonia dels diaris.
La crisi de la televisió, que ve de lluny. Que sí, que continua sent el mitjà rei, però que perd espectadors dia rere dia, especialment adolescents i joves, que prefereixen navegar i relacionar-se via MSN, Facebook o el que sigui. També perd publicitat, faltaria més.
I la ràdio va al darrere, amb l’afegit que les radiofórmules (40 principales) es veuen afectades per la crisi de la indústria discogràfica, incapaç d’adaptar-se a la nova realitat: les descàrregues.
I el dolent? Internet, tu, ves qui ho hauria de dir. La xarxa és l’autènic killer dels mass media. Gràcies a la seva capacitat de seleccionar, propagar, compartir, triar i remenar informació, està escombrant les indústries mediàtiques.
Personalment, no puc evitar somriure per sota el bigoti, només em sap greu la quantitat de gent que s’està quedant sense feina. La concentració de poder mediàtic és avui en dia un dels majors impediments a la llibertat de pensament. Grups que et recomanen un llibre al diari del dimarts, entrevisten l’autor a la ràdio el dimecres, t”informen del seu èxit per la tele el dijous i et col·loquen a les estanteries dels supermercats el divendres… això sí que és fer-te la vida fàcil, això sí que és pensar per tu. La capacitat de crear ficció i fer-la passar per realitat ha arribat a extrems angoixants. Mireu qualsevol vídeo sobre les mentides de l’11-S, només circulen per internet. Tenen poc fonament, potser. Menys que Telecinco? Internet amenaça de soca-rel el monopoli del coneixement, fins al punt que ja hi ha intents seriosos dels governs (Sarkozy el primer) de limitar-ne la capacitat i la llibertat d’accés.
Això ens obliga a nous debats; com la llei de Murphy, una solució és el preludi d’un nou problema. Però és que el problema s’estava fent molt gros, molt lleig, molt poderós i molt asfixiant. Vaja, que m’estimo més la placidesa visual d’un vagó de metro.
Del dia d’avui, intens i emotiu, en recordaré algunes coses com:
Que el Raimon Blasi hagi vingut a la Ofrena floral. La seva actitud, com la dels seus companys de generació a Unió (la Titón i la Marta, en Gerard Ardanuy, més endavant la Maria Casellas…) ens ajuden a superar la fractura civil que va provocar la mort de Ferrer.
Que ha vingut gent de New Jersey, Amics de Ferrer i Guàrdia, ex-alumnes de l’Escola Moderna. I que ens han emocionat amb els seus records.
Que hem omplert el Saló de Cent, i que ho hem fet amb gent jove. I que potser aquest és el més preuat capital de l’MLP. Reclamar a les institucions el reconeixement de l’associacionisme juvenil i alhora aproximar la gent jove a les institucions. Ferrer com a excusa?
Que el Joan-Francesc i el Vicens parlen com escriuen… i a més escriuen bé (quina enveja)
Algunes nobles veus que aquí mateix s´han alçat i altres que n´he sentit per altra banda m´han demostrat que a Barcelona hi ha voluntat d’amor. Mes en totes aquestes veus, aixís com en algunes menys amoroses, un xic iròniques, que també he sentit, hi batega o apareix clarament en un to o altre aquesta pregunta: -¿I quin ha d’ésser l´objecte del nostre amor, redemptor de la ciutat?- Jo diria: -El que el cor vos diga en cada moment -.I quan tristament pressento que més d’un hauria de respondre’m: -És que en aquest moment el cor no, em diu res!.
¿El cor no vos diu res, ara, mentres estan afusellant gent a Montjuïc solament perquè en ella es manifestà amb més claredat aquest mal que és el de tots nosaltres? ¿El cor no vos diu anar a demana perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonada per egoisme? Estem en paus, doncs. ¿I ells han de pagar la pena només perquè la seva acció cau dintre un còdic, mentres la nostra inacció és tan baixa que ja no pot caure enlloc? Aneu a demanar perdó per ells a la justícia humana, que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la qual sou potser més culpables que ells. Com vos podeu estar aixís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia al bon solet del demati, allà dalt de Montjuïc, trauran del castell un home lligat, i el passaran per davant del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s´aixeca indiferenta i poc a poc, ben poc a poc, perquè no s´hagi d´esperar, el portaran a un racó de fosso, i allí quan toqui l´hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s´agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill… ell, que era un home tan home com vosaltres… potser més que vosaltres!.
¿Com vos podeu estar a casa vostra, i asseure-us a taula voltats de fills i posar-vos al llit amb la muller, i atendre a vostres negocis, i que aquesta visió no se us posi al davant i no us nuï el mos de pa en la gola, i no us glaci el petó als llavis i no us privi d’atendre a tota altra cosa que no sia ella?.
I això no us despertarà l’amor? ¿Encara preguntareu quin puga ésser son objecte, ara, de seguida? ¿Doncs quin altre que aquest? ¿Com podeu pensar en res més del món ara com ara? ¿Ni com heu pogut deixar passar tant temps? I mentrestat ja han mort aixís tres homes,i els que s’esperen…!.
No la sentiu la germanor amb aquests infeliços? No ho vulgueu saber lo que han fet: mireu-los només a dintre els ulls: vegeu! sou vosaltres mateixos: un home com vosaltres; amb això n`hi ha prou: capaç de tot el vostre bé i de tot el vostre mal: com vosaltres del seu. An aquest home, jo no dic que se’l deixi anar i se l´abandoni i se´l torni lliure al seu odi i a les seves malifetes: no, an ell com a nosaltres, ens convé ésser presos d’una manera o altra i redreçats baldament sia a cops de mall, i pastats tots plegats de cap i de nou en l’amor de la ciutat nova encara que sia amb gran sofriment d´ell i nostre, mentres el sofrim junts; però, en compte d’això, ¿matar-lo, matar-lo fredament per un tràmit senyalat i a una hora fixa, com si la justicia humana fos quelcom segur, infal.lible definitiu com la mort que dóna? què us en sembla?.
Si an aquest home l´haguéssiu mort batent-vos com a lleons amb ell al peu d’una barricada o a la porta d’una iglésia, jo no us en podria fer cap càrrec, perquè en tal combat hauríeu demostrat el vostre amor a alguna cosa exposant la vostra vida pel vostre ideal; i per l´amor d´un ideal ; i sa valentia podem ésser absolts de moltes coses. Més ara, qui us absol? ¿On és el vostre ideal, el vostre amor i el vostre sacrifici? ¿on l´heu demostrat el vostre valor? Doncs no vulgueu ésser covards dues vegades. Si llavores el vostre valor havia d’estar en les armes i no el tinguéreu, tingueu-lo almenys ara en el perdó, que és ben bé l´hora.
I ja ho veureu: les vides que haureu salvat us semblaran obra vostra; i an aquests homes que haureu arrencat de les portes de la mort, vos els estimareu com a fills; i ja no els perdreu mai més de vista; i allà on siau us cuidareu d’ells i dels seus semblants, i vostre amor els forçarà a l’amor; i sols per aquesta obra de perdó amb què començareu, Barcelona ja començarà a ésser una ciutat. Perquè els de fora que ho sàpiguen no diran pas -que no ho puguen dir!-;- An aquest i an aquell els salvaren i redimiren aquests o aquells, els blancs, els negres o els rojos.-; sinó que hauran de dir: – Barcelona ha demanat i obtingut el perdó dels seus condemnats a mort. I per bombes que després hi hagi, Barcelona ja no podrà ésser dita la ”ciutat de les bombes”; sinó que l’anomenada us vindrà d’una altra cosa que és més forta que totes les bombes plegades i que tots els odis i que tota la malícia humana: l’anomenada us vindrà de l’amor, i Barcelona serà dita: “la ciutat del perdó”, i des d’aquell punt i hora començarà a ésser una ciutat.
Doncs comencem-la: Al Rei que pot perdonar, als seus Ministres que poden aconsellar-li el perdó, als jutges que poden temperar la justícia amb la pietat: Perdó pels condemnats a mort de Barcelona! Caritat per tots!.
I bella cosa fora que comencessin els més ofesos.
Joan Maragall, octubre de 1909
Tinc per costum endollar la cadena de música a l’ordinador. Així reprodueixo música i treballo o em distrec alhora. El problema és que l’ordinador escup tots els sons sense cap mena de criteri ni jerarquia. No ho entenc, i no he aconseguit esbrinar com ho puc fer. No hauria de ser tant difícil! S’entén que si he encès l’iTunes o l’Amarok, o el que sigui, no vull sentir res més. No cal ser un melòman per entendre-ho.
Pregunta, doncs: com puc escoltar música sense que hagi de sentir com s’envien els correus, o si he pijtat una tecla que no tocava, o si he anat a caure en un web que té música incrustada.
Segona pregunta: perquè el navegador no té control de volum? com a mínim al Firefox 3.5.3 no ho he trobat. Només he pogut descarregar-me un plug-in (Stop Autoplay 0.7.6) que bloqueja tot allò que tingui so.
Esperant als bàrbars he llegit a El País que els terroristes aquests d’Al Qaeda han començat a utilitzar supositoris explosius. Sembla que enganyen als detectors de metalls i només es poden veure amb raigs X.
Sincerament, no entenc que algú pugui creure tant en un déu com per entaforar-se explosiu plàstic pel forat del cul.
El mateix article diu que es poden activar amb un telèfon mòbil. M’estalvio aprofundir en aquesta qüestió, no tinc prou fe. El de la foto, per exemple, ha oblidat el password de l’apocalipsi.
esperant els bàrbars 