esperant els bàrbars

Estem a 2013, o sigui que la crisi va camí del seu sisè any. Sis anys de retallades, d’endeutament, d’atur, de pobresa… i poquíssimes perspectives de millora. Ara ja ni es parla dels famosos “brotes verdes”, a risc de fer el ridícul. Això pel que fa a l’economia, però la situació política tampoc és millor. La Monarquia és al seu nivell més baix de popularitat des de la transició per “errors propis”. El sistema de partits tal i com el coneixem està greument desacreditat i la desconfiança ciutadana cap a les institucions arriba a nivells mai vistos. Diversos moviments socials s’han anat activant sense acabar de confluir en un de sol però mobilitzant milions de persones a Catalunya i Espanya. La contestació social, lentament i amb una eficàcia discutible, va prenent forma.

I si ens fixem en la qüestió territorial, doncs tampoc cal donar massa detalls perquè són prou visibles. La manifestació d’aquest darrer 11 de setembre, les eleccions, les votacions… La fractura Catalunya – Espanya és creixent i no sembla que hagi de resoldre’s a curt termini. En aquest cas la mobilització social va tenir una gran eficàcia, posant CiU en una tessitura no desitjada, sense tant de marge per a l’ambigüetat, amb menys força al Parlament i obligada a pactar amb una ERC que torna a emergir amb força.

I cada vegada més gent té la sensació que el “sistema” està esgotat i que cal un canvi a fons. Que és urgent i que és inevitable, que passarà sí o sí. Als mitjans ja es parla obertament de Segona Restauració per anomenar el que fins ara no tenia nom, és a dir, el moment històric actual. I quan posem noms al nostre moment, quan determinem la nostra realitat, vol dir que hem pujat un grau en la presa de consciència. Vulgarment (en mode manual d’autoajuda) seria allò de “reconèixer el problema és un pas imprescindible per resoldre’l”.

Em sembla que el darrer editorial de Sinpermiso explica tot això millor que jo (òbviament).

També hi ha cada vegada més dirigents que parlen d’un nou procés constituent. Encara que s’ha d’agafar amb pinces, el Pere Navarro parla de crisi de model amb una naturalitat impensable fa dos anys. Algú pot pensar que ho diu per fugir d’estudi, però encara que sigui així, és significatiu que per fugir d’estudi digui que és republicà i que cal un nou procés constituent.

Cada dia els mitjans ens expliquen nous casos de corrupció (o sigui que en deu haver més que no coneixem) i la bola es va fent grossa, engullint els partits amb més tradició de poder: PP, PSOE, CDC i UDC. Sembla que de cop hagi començat a sortir merda per tot arreu. Al meu entendre, hi ha tres factors que conflueixen per a que això passi.

1. Si el diner és el “combustible” de la corrupció, la crisi econòmica ha fet que ja no es puguin comprar voluntats com fins ara. I això vol dir que han quedat suborns per pagar, deutes pendents, greuges…

2. La pressió social s’ha demostrat fins ara prou ineficaç, però les elits cada vegada senten amb major mesura la pressió al clatell. La inestabilitat política és altíssima i els canvis van devorant dirigents polítics a gran velocitat. En aquestes condicions és humà (i més si ets un mangui) que molts comencin a jugar més brut encara del que ho feien fins ara.

3. El cas català és, en si mateix, una gran font d’inestabilitat. Dues elits que fins ara podien jugar a escenificar encontres i desencontres (el famós joc de “la puta i la Ramoneta”) es comencen a esgarrapar amb molta mala llet. Fins i tot entre CDC i UDC, que ja és dir.

És a dir, que la crisi ja comença a afectar a les elits. El nivell de merda va pujant i la lluita per la supervivència és cada dia més ferotge. El sistema actual està en una crisi autoinflingida. Sálvese quien pueda.

Una bona notícia? Sí i no. Sí, perquè els corruptes han d’abandonar el poder i anar a la trena. I punt. No, perquè no hi ha, en aquests moments, una alternativa democràtica i de classe sòlida. A dia d’avui és més factible que emergeixi un partit populista d’extrema dreta que no pas que les forces progressistes estiguin en condicions de jugar una partida de mus amb els poders fàctics. Ni jugar-la, ni encara menys guanyar-la.

Amb tot això al cap, dissabte vaig esgotar el darrer regal de reis pendent: una entrada per anar a veure La Familia Irreal, que jo no en diria ni obra de teatre; és com un Especial Polònia, però en directe.

Doncs bé, m’assec allà i en dos minuts d’actuació me n’adono que el grau d’ofensa, befa i escarni al que la monarquia queda sotmesa ha fet un salt quàntic en molt poc temps. Jo mateix vaig poder veure al Toni Albà fent de Juanca un dia al Sant Jordi (crec que era per una mena de míting que havia montat la Comissió per la Dignitat) i allò no tenia ni de lluny el to que té “La Familia Irreal”. I el més curiós de tot és que és un espectacle 95% en castellà, o sigui que podria fer-se a Madrid qualsevol dia. Val la pena veure-ho, ni que sigui com a estudi sociològic. La mala llet d’aquest espectacle només es podia imaginar fins fa quatre dies per companyies molt atrevies i en sales molt alternatives, però és que això és al Teatre Victòria del Paral·lel!! Són els del Polònia!! Ja he dit que no és ben bé una obra de teatre. A mi em va semblar una teràpia col·lectiva.

Però insisteixo, els camins de la destrucció i de la creació no són mai paral·lels. Al final de l’obra, ningú va cridar “Visca la República” ni res semblant, cosa que hauria sigut lògica. Perquè de la mateixa manera que en aquest país hi havia pocs  monàrquics i molts juancarlistes, ara hi ha molts antimonàrquics i pocs republicans.

O sigui que se’ns gira feina, i és urgent.