esperant els bàrbars


Un nou blog
23 Mai, 2013, 1:35 pm
Filed under: laïcitat, personal, recomanacions

Ja fa temps que donava voltes a la idea de crear un nou blog, per parlar només de laïcitat i des d’una perspectiva una mica més seriosa (o menys càustica) que la que utilitzo aquí. L’objectiu és que tingui un to entre acadèmic i divulgatiu; amb notícies d’actualitat, comentaris de publicacions i reflexions pròpies. Espero que us agradi.

Els bàrbars s’han posat una mica gelosos i els he promès que el seu blog continuarà existint.

Així doncs, us presento Perspectiva laica.

Anuncis


Destrucció total (y lo que surja)
4 febrer, 2013, 2:14 pm
Filed under: personal, progrés | Etiquetes: , , ,

Estem a 2013, o sigui que la crisi va camí del seu sisè any. Sis anys de retallades, d’endeutament, d’atur, de pobresa… i poquíssimes perspectives de millora. Ara ja ni es parla dels famosos “brotes verdes”, a risc de fer el ridícul. Això pel que fa a l’economia, però la situació política tampoc és millor. La Monarquia és al seu nivell més baix de popularitat des de la transició per “errors propis”. El sistema de partits tal i com el coneixem està greument desacreditat i la desconfiança ciutadana cap a les institucions arriba a nivells mai vistos. Diversos moviments socials s’han anat activant sense acabar de confluir en un de sol però mobilitzant milions de persones a Catalunya i Espanya. La contestació social, lentament i amb una eficàcia discutible, va prenent forma.

I si ens fixem en la qüestió territorial, doncs tampoc cal donar massa detalls perquè són prou visibles. La manifestació d’aquest darrer 11 de setembre, les eleccions, les votacions… La fractura Catalunya – Espanya és creixent i no sembla que hagi de resoldre’s a curt termini. En aquest cas la mobilització social va tenir una gran eficàcia, posant CiU en una tessitura no desitjada, sense tant de marge per a l’ambigüetat, amb menys força al Parlament i obligada a pactar amb una ERC que torna a emergir amb força.

I cada vegada més gent té la sensació que el “sistema” està esgotat i que cal un canvi a fons. Que és urgent i que és inevitable, que passarà sí o sí. Als mitjans ja es parla obertament de Segona Restauració per anomenar el que fins ara no tenia nom, és a dir, el moment històric actual. I quan posem noms al nostre moment, quan determinem la nostra realitat, vol dir que hem pujat un grau en la presa de consciència. Vulgarment (en mode manual d’autoajuda) seria allò de “reconèixer el problema és un pas imprescindible per resoldre’l”.

Em sembla que el darrer editorial de Sinpermiso explica tot això millor que jo (òbviament).

També hi ha cada vegada més dirigents que parlen d’un nou procés constituent. Encara que s’ha d’agafar amb pinces, el Pere Navarro parla de crisi de model amb una naturalitat impensable fa dos anys. Algú pot pensar que ho diu per fugir d’estudi, però encara que sigui així, és significatiu que per fugir d’estudi digui que és republicà i que cal un nou procés constituent.

Cada dia els mitjans ens expliquen nous casos de corrupció (o sigui que en deu haver més que no coneixem) i la bola es va fent grossa, engullint els partits amb més tradició de poder: PP, PSOE, CDC i UDC. Sembla que de cop hagi començat a sortir merda per tot arreu. Al meu entendre, hi ha tres factors que conflueixen per a que això passi.

1. Si el diner és el “combustible” de la corrupció, la crisi econòmica ha fet que ja no es puguin comprar voluntats com fins ara. I això vol dir que han quedat suborns per pagar, deutes pendents, greuges…

2. La pressió social s’ha demostrat fins ara prou ineficaç, però les elits cada vegada senten amb major mesura la pressió al clatell. La inestabilitat política és altíssima i els canvis van devorant dirigents polítics a gran velocitat. En aquestes condicions és humà (i més si ets un mangui) que molts comencin a jugar més brut encara del que ho feien fins ara.

3. El cas català és, en si mateix, una gran font d’inestabilitat. Dues elits que fins ara podien jugar a escenificar encontres i desencontres (el famós joc de “la puta i la Ramoneta”) es comencen a esgarrapar amb molta mala llet. Fins i tot entre CDC i UDC, que ja és dir.

És a dir, que la crisi ja comença a afectar a les elits. El nivell de merda va pujant i la lluita per la supervivència és cada dia més ferotge. El sistema actual està en una crisi autoinflingida. Sálvese quien pueda.

Una bona notícia? Sí i no. Sí, perquè els corruptes han d’abandonar el poder i anar a la trena. I punt. No, perquè no hi ha, en aquests moments, una alternativa democràtica i de classe sòlida. A dia d’avui és més factible que emergeixi un partit populista d’extrema dreta que no pas que les forces progressistes estiguin en condicions de jugar una partida de mus amb els poders fàctics. Ni jugar-la, ni encara menys guanyar-la.

Amb tot això al cap, dissabte vaig esgotar el darrer regal de reis pendent: una entrada per anar a veure La Familia Irreal, que jo no en diria ni obra de teatre; és com un Especial Polònia, però en directe.

familia-irreal

Doncs bé, m’assec allà i en dos minuts d’actuació me n’adono que el grau d’ofensa, befa i escarni al que la monarquia queda sotmesa ha fet un salt quàntic en molt poc temps. Jo mateix vaig poder veure al Toni Albà fent de Juanca un dia al Sant Jordi (crec que era per una mena de míting que havia montat la Comissió per la Dignitat) i allò no tenia ni de lluny el to que té “La Familia Irreal”. I el més curiós de tot és que és un espectacle 95% en castellà, o sigui que podria fer-se a Madrid qualsevol dia. Val la pena veure-ho, ni que sigui com a estudi sociològic. La mala llet d’aquest espectacle només es podia imaginar fins fa quatre dies per companyies molt atrevies i en sales molt alternatives, però és que això és al Teatre Victòria del Paral·lel!! Són els del Polònia!! Ja he dit que no és ben bé una obra de teatre. A mi em va semblar una teràpia col·lectiva.

Però insisteixo, els camins de la destrucció i de la creació no són mai paral·lels. Al final de l’obra, ningú va cridar “Visca la República” ni res semblant, cosa que hauria sigut lògica. Perquè de la mateixa manera que en aquest país hi havia pocs  monàrquics i molts juancarlistes, ara hi ha molts antimonàrquics i pocs republicans.

O sigui que se’ns gira feina, i és urgent.



Votaré ICV-EUiA
8 Novembre, 2012, 6:52 pm
Filed under: personal | Etiquetes: , ,

Sembla que aquestes eleccions que s’acosten són molt importants. A mi m’ho semblen totes, d’importants; però vaja, si serveix per augmentar la participació, ja m’està bé que hi hagi tensió i expectació.

Una mostra que potser sí que ens hi juguem alguna cosa més que una majoria o una altra, un govern u un altre, és que portem unes setmanes en que apareixen manifestos a tort i a dret. Catalanistes federalistes, espanyolistes federalistes, espanyolistes no tan federalistes, independentistes apassionats, independentistes conversos, progressistes que no ho són… fins i tot un de bombers per la independència. Per mi, aquesta campanya electoral serà la campanya dels manifestos.

He estat pensant quin manifest m’agradaria signar i al final he optat pel “do it yourself”. O sigui que exposo els meus motius per votar i avall que fa baixada, que per alguna cosa em vaig obrir un blog.

Jo votaré ICV-EUiA i m’agradaria explicar bé els motius. Com a deure cívic, autobombo, propaganda… No ho sé, em ve de gust fer-ho.

Votaré ICV-EUiA perquè ho he fet en altres ocasions i mai he tingut la sensació que em prenien el pèl ni es distanciaven massa d’allò que deien que farien. Això a mi em sembla fonamental.

Votaré ICV-EUiA perquè em sembla que són qui millor ha fet oposició a les retallades socials. Bé, pràcticament ha estat la única força que ho ha fet. Els altres han estat distrets amb parides o s’han menjat amb patates el discurs de la dreta. L’Herrera no, que sempre ha estat un tipus complidor. Ell allà ha donat pel sac tot el que ha pogut, que és el que li demano a un partit quan fa oposició. Perquè per a que hi hagi un bon govern es necessita una bona oposició.

Perquè he tractat molta gent de molts partits, ja fa molts anys. I sempre m’han semblat gent en qui confiar, en general, i contràriament al que pensa una majoria social. Però amb la gent d’ICV-EUiA m’hi identifico en la forma de fer política més que amb la resta. És un estil que de vegades exaspera, perquè li falta instint assassí i eficàcia (en política l’eficàcia és imprescindible), però que a la llarga també defineix un estil menys compulsiu a l’hora de prendre decisions. I perquè cony, quan penso en els noms, doncs m’hi identifico bastant: l’Herrera, la Hortènsia, el Gomà, l’Elsa, la Noe, el Coscu, la Isabel…

Perquè ICV-EUiA aspira a encarnar una nova modernitat cultural, política i social. Això fa que se’ls acusi de pijoprogres, que és l’equivalent polític a l’insult típic dels coles: empollón. Fent la caricatura de la caricatura, diria que l’insult aquest de pijoprogre acaba sent una exhaltació de la vulgaritat. Ser progressista és aspirar a la modernitat, així ho veig jo, i la modernitat no ha de tenir res de vulgar. Posats a criticar, m’agradaria un discurs econòmic més propositiu i no tant basat en el no. No a les retallades, no al desmantellament de l’estat del benestar, no al quart cinturó… Que s’ha de fer, però no pot ser l’element central si el que es vol és sumar majories. Per mi, el que ha fallat és un sistema antic i estúpid i en necessitem un de modern i intel·ligent. Però com que jo d’economia en sé poc, millor callo. Val a dir que ningú diu res massa agosarat sobre aquesta qüestió, i és una llàstima. Si no parlem d’economia ara, quan ho farem?

Votaré ICV-EUiA perquè en aquest context en que s’intenta polaritzar el vot a partir de dues banderes per intentar tapar unes tisores, ICV-EUiA ha estat intel·ligent i ha dit sí a l’autodeterminació i ha continuat denunciant la injustícia majúscula a la que es veuen sotmeses les persones més vulnerables. O sigui que no ha caigut en cap trampa, com sí ha fet el PSC, obstinat en seguir el joc mentres critica el resultat. A ICV-EUiA, amb aquest tema, només li demanaré un gram menys d’ambigüetat amb la qüestió nacional que la que gasti CiU. Pel que deia abans de l’eficàcia. I perquè entre el cinisme i el messianisme discorren els camins de la política.

I no em fan falta gaires més motius. Una forma de fer política, una visió progressista de la realitat, claredat en la qüestió nacional… I poca cosa més. En el fons els partits no són tan importants com ens pensem. El que passa és que són imprescindibles.



#esplaiada
8 Mai, 2012, 1:11 pm
Filed under: Associacionisme, educació, mlp, país, personal | Etiquetes: , ,

Aquest cap de setmana l’he passat fent d’alliberat a la Trobada general d’Esplac. Enguany s’ha anomenat Esplaiada, que no és un nom molt original però s’entén a la perfecció. La figura de l’alliberat és ja un clàssic de les Trobades generals, són monitors que els esplais “alliberen” de tasca pedagògica i dediquen a la organització. Jo ja no sóc monitor des de fa molt de temps (ni ganes), però vaja, aquesta és la nomenclatura i a mi ja m’està bé.

Poder veure in situ una moguda d’aquesta magnitud sempre és interessant; i si com és el meu cas, pots comparar amb altres edicions, doncs encara més. O sigui que no em dedicaré a fer una descripció general, que ja podeu trobar per altres blocs i mitjans, sinó a apuntar algunes reflexions sobre aquelles coses que m’han semblant curioses.

Primer de tot. Diria que ha estat una gran Trobada general. S’ha superat el nombre d’esplais (45) i de participants (1800), amb una bona organització (excepte algun problema puntual, inevitable en un tinglado d’aquesta magnitud) i sobretot hi ha hagut un ambient extraordinari, amb el climax a la flaix-mob del diumenge. Ja de tornada, he pogut constatar gràcies a les xarxes socials que la gent ha tornat molt contenta a casa, que és del que es tractava.

En segon lloc. Les Trobades generals s’assemblen moltíssim les unes a les altres. Semblarà una parida, però jo ho trobo curiós. Hi ha uns patrons que es repeteixen edició rere edició. Hi ha una seqüència: expectació – arribada – sensació de col·lapse – normalitat – sensació d’èxit – eufòria col·lectiva – bajón físic satisfactori. Ah, i sempre plou.

En tercer lloc. La figura dels alliberats és la clau. Pimer de tot, perquè aporten una gran quantitat de treball. No sé el nombre exacte, però ens acostem al centenar de persones, i quan veus quaranta tipus i tipes posant taules i cadires a tot drap, és bastant impressionant. En segon lloc, perquè se senten responsables de l’èxit de l’invent i generen un ambient positiu que es contagia a la resta. Això es nota sobretot quan hi ha moments de col·lapse i encara més quan plou. Sobretot quan plou. En tercer lloc, però no menys important, perquè els alliberats no són els pardillos de torn, acostumen a ser gent amb experiència, ja es coneixen entre ells i l’experiència de treball conjunt cohesiona la organització amb vincles molt forts (i no només el ticu-ticu, ja ens entenem). Són els quadres, i ja sabem la importància que tenen els quadres en una organització.

Quarta conclusió. Ja no calen walkie talkies per organitzar un sarau així. Tothom té mòbil i la majoria amb connexió internet. El whatsapp, twitter i facebook són tecnologies que faciliten la comunicació. De manera que s’estableix una continuïtat entre l’abans, el durant i el després de l’activitat. Podríem dir que l’esplaiada encara continua a les xarxes socials, com va passar amb l’última Monifesta’t.

Cinquena. Tradicionalment, el gruix de la organització reposava en la Comissió Organitzadora de la Trobada (la COT), formada per l’esplai del municipi acollidor més alguns esplais del Sector geogràfic més alguns fanàtics de la cosa i elements de la Secretaria tècnica d’Esplac. Aquesta vegada s’ha optat per descentralitzar aspectes de la organització en els Sectors geogràfics i ha sortit bé. És la demostració que la tendència a la territorialització d’Esplac es consolida, i a mi em sembla una bona notícia.

Sisena. Des de la Trobada de Castellterçol que es composa una cançó ad hoc. A mi em sembla que la d’aquest any ha estat una de les millors, si no la millor. Amb un valor afegit: es pot consolidar com una cançó de l’esplai, en genèric, trascendint l’esplaiada i fins i tot Esplac. I demostraria algunes coses. Que la feina de comunicació es fa molt bé des de fa un temps (felicitats, Crisol i Eva) i que la tria del grup Ambäukatunàbia ha estat encertada. Aquests d’Ambäukatunàbia els conec bé perquè són monitors de l’Esplai l’Agrupa de Molins de Rei i he tingut la sort de poder fer-los classes a Saifores, com a mínim a en Magí i en Joan. I ja allà es veia que tenen una gràcia poc comuna, la de cantar i fer cantar garrotins als monis i dires. O sigui que posen música allà on no n’hi havia. I això, per un moviment educatiu, no té preu. Connectar la pedagogia amb la creació cultural és un dels grans reptes pendents d’Esplac, de l’MLP, i diria que de l’educació en general.

Setena. Com que els Sectors Geogràfics tenien un pes important en el desenvolupament de les activitats, aquests també s’han cohesionat. Com a mínim dos han cantat eslògans: Bages – Berguedà i Vallès. Aquests darrers tenien un càntic molt catxondo, feien la senyal de victòria amb els dits i cridaven “V de Vallès”. I això em porta a la vuitena reflexió.

Els del Vallès cridaven la consigna en castellà i català alhora, perquè deien “uve de Vallès”. A mi sempre m’ha semblat que Esplac ha d’apostar pel català i que l’esplai és un instrument de construcció nacional, o sigui que al principi he d’admetre que vaig arrufar el nas. Total, que mentres dinàvem es van sentir crits a favor de la independència. I eren els mateixos que un moment abans cridaven “uve de Vallès”. No sé si tots, però alguns segur que van cantar les dues coses. I potser algú s’estranya que això pugui passar, però a mi em sembla normalíssim. Només constata que l’independentisme ha penetrat en sectors socials castellanoparlants, especialment entre els joves, i que l’independentisme serà polític, o no serà més que una esbravada col·lectiva de caps de setmana. És a dir, que a Catalunya hi ha espai per a un independentisme en castellà. No cultural, romàntic i pancatalanista, sinó polític i democràtic. I que ens hem de posar les piles amb el català, això també.

La novena i última reflexió és que si es vol conèixer la realitat catalana és millor aproximar-se (no cal passar tot el cap de setmana) a Esplac que escoltar les tertúlies dels matins.

Però això tampoc és cap descobriment.

Felicitats a tothom que ho ha fet possible.



Bloc adherit a la vaga general
28 Març, 2012, 12:48 pm
Filed under: personal, progrés

Aquest bloc s’adhereix a la vaga general del 29 de març de 2012

Raons? Moltes. Una per cada persona aturada. Una per cada euro irresponsablement donat als bancs irresponsables. Una per cada mesura absurda i procíclica de retallada de serveis i prestacions socials. Una per cada declaració barroera de càrrecs públics escatimant els drets de la ciutadania. Una per cada rebaixa d’impostos als rics. Una per cada amnistia fulera a quinquis de coll blanc. Un fotimé de raons, vaja.



El carretó dels gossos
25 Març, 2012, 11:33 am
Filed under: personal, progrés, recomanacions | Etiquetes: ,

Hi ha vida, i hi ha vida. Hi ha la vida material, la que omple la terra, la que compartim amb els animals i les plantes, cegues, sordes i mudes. La que es redueix a la supervivència dels gens. És la vida per oposició a la mort. I hi ha la vida espiritual, la vida com a plenitud i llibertat, la que s’expressa a través de la consciència. Ambdues dimensions colisionen, lluiten entre elles, i s’alimenten l’una a l’altra eternament. Quan ressonen harmònicament, som feliços. Quan estem sans i sadollats, quan estimem i som estimats, som feliços. Quan estem malalts, o famolencs, o farts, quan estem sols o quan ens hem traït a nosaltres mateixos, la felicitat s’allunya. La nostra capacitat (interior i externa) d’establir un equilibri entre la vida material i la vida espiritual és la mesura de la nostra llibertat.

“El carretó dels gossos”, de Mercè Núñez Targa, ens explica la lluita de la vida espiritual per no quedar reduïda a la vida material, per impedir que l’escletxa de la llibertat s’extingeixi. És la lluita de la dignitat resistint quan el cos és torturat. La lluita de la llibertat per viure, que és la lluita de la vida per la llibertat. La narració de la reclusió als camps nazis és crua, feridora. La privació de llibertat, de vestit, de menjar. La obligació de treballar dotze hores seguides o més a les fàbriques d’armament; l’ordre de formar de peu, immòbils, hores i hores (els terribles appel). La crueltat, la humiliació, la deshumanització. El pitjor monstre nascut del malson del projecte nacionalsocialista. Ella ho va viure (sí, viure) i en va sortir per explicar-ho amb paraules senzilles. Com diu ella mateixa:

“Però és veritat i cal escriure-la, la veritat, encara que molts, com jo mateixa als anys trenta, arronsin les espatlles amb escepticisme. Escriuré perquè cal dir-ho i encara que no en sàpiga massa, amb el meu vocabulari empobrit per l’exili; perquè no es tracta de fer obra literària, sinó de dir la veritat. I això sí que ho faré.”

El resultat és una obra breu que t’arrossega i et regira, que et recorda allò que saps però preferiries oblidar. Un llibre necessari quan va ser escrit (1980), ara i sempre. Un llibre que ens fa més savis perquè ens obliga a preguntar-nos perquè, com va ser possible. I no hi ha resposta racional.

Però sí que hi ha la resposta moral, la que escriu la Mercè i que s’acaba així:

“Després, hi hagué un llarg parèntesi de sanatoris, hospitals cases de repòs, recaigudes i quiròfans. Calgué vèncer la por de tornar a la vida normal, aprendre de bell nou, com una criatura petita, els gests senzills: pagar el lloguer, anar al forn a comprar el pa, saludar un veí; sortir del ghetto moral, del «jo ja no sóc com els altres», «els qui no han estat als camps no ens poden comprendre». I no dir-se mai «jo ja n’he fet prou; ara que els joves…», sinó donar-se a la vida plenament, caminar sempre al costat dels que van endavant sense deixar-se com diu Maragall, «dur a la tranquil·la aigua mansa de cap port».



Gemma Martín Sirarols (1954 – 2011)
25 Novembre, 2011, 7:05 pm
Filed under: mlp, personal

En la reconstrucció d’una ètica civil per a la Catalunya que naixia després de la transició, la llibertat de pensament i la tolerància eren virtuts que s’havien d’explorar i exercir des del més profund de la consciència de cadascú. No hi havia experiències vitals, estructures associatives ni referents suficients a l’abast de les noves generacions de joves nascuts en democràcia. Els lligams amb un confús i esvaït passat republicà eren escassos, massa literaris i èpics per nodrir la quotidianitat dels projectes civils; eren mite, política i història, però no cultura. És en aquest context de desmemòria que cal reivindicar l’aportació de la Gemma Martín, una jove escolta de formació farmacèutica que va portar el millor d’Europa a Catalunya i el millor del passat al present. Parafrasejant a Max Aub, la Gemma ja sabia allò que d’altres havíen d’aprendre. I ho sabia d’una forma radicalment moderna, sense nostàlgia, amb la naturalitat de qui fa coherent el que viu i el que pensa, una delicada i imprescindible tasca que va exercir des de la direcció de la Fundació Ferrer i Guàrdia i que romandrà per sempre en el record del Moviment Laic i Progressista, del que va ser Secretària general.

Sovint reconeixem en les persones que ens envolten les virtuts que voldríem per a nosaltres. És la gent a la que admirem, de qui busquem la proximitat i el reconeixement, com una senyal positiva de les nostres vides, i els atorguem part de la vigilància de l’alçada moral de les nostres accions. Sens dubte, la Gemma era d’aquestes persones. M’atreviria a dir que, a més, cadascú dels que la vàrem conèixer trobàvem en la Gemma qualitats diferents segons les nostres mancances.

La mort de la Gemma deixa un buit enorme en el moviment laic català i en una generació d’activistes, la dels joves de la transició, obligada a ser pionera i destinada a construir la normalitat democràtica sense més eines que el bagatge íntim de les pròpies conviccions. I ens situa a les següents generacions davant d’un doble repte: defugir els instints d’elevar-la a categories mítiques, polítiques o històriques. I reivindicar la seva aportació cultural i quotidiana, irreductiblement ètica.