esperant els bàrbars

Sembla que aquestes eleccions que s’acosten són molt importants. A mi m’ho semblen totes, d’importants; però vaja, si serveix per augmentar la participació, ja m’està bé que hi hagi tensió i expectació.

Una mostra que potser sí que ens hi juguem alguna cosa més que una majoria o una altra, un govern u un altre, és que portem unes setmanes en que apareixen manifestos a tort i a dret. Catalanistes federalistes, espanyolistes federalistes, espanyolistes no tan federalistes, independentistes apassionats, independentistes conversos, progressistes que no ho són… fins i tot un de bombers per la independència. Per mi, aquesta campanya electoral serà la campanya dels manifestos.

He estat pensant quin manifest m’agradaria signar i al final he optat pel “do it yourself”. O sigui que exposo els meus motius per votar i avall que fa baixada, que per alguna cosa em vaig obrir un blog.

Jo votaré ICV-EUiA i m’agradaria explicar bé els motius. Com a deure cívic, autobombo, propaganda… No ho sé, em ve de gust fer-ho.

Votaré ICV-EUiA perquè ho he fet en altres ocasions i mai he tingut la sensació que em prenien el pèl ni es distanciaven massa d’allò que deien que farien. Això a mi em sembla fonamental.

Votaré ICV-EUiA perquè em sembla que són qui millor ha fet oposició a les retallades socials. Bé, pràcticament ha estat la única força que ho ha fet. Els altres han estat distrets amb parides o s’han menjat amb patates el discurs de la dreta. L’Herrera no, que sempre ha estat un tipus complidor. Ell allà ha donat pel sac tot el que ha pogut, que és el que li demano a un partit quan fa oposició. Perquè per a que hi hagi un bon govern es necessita una bona oposició.

Perquè he tractat molta gent de molts partits, ja fa molts anys. I sempre m’han semblat gent en qui confiar, en general, i contràriament al que pensa una majoria social. Però amb la gent d’ICV-EUiA m’hi identifico en la forma de fer política més que amb la resta. És un estil que de vegades exaspera, perquè li falta instint assassí i eficàcia (en política l’eficàcia és imprescindible), però que a la llarga també defineix un estil menys compulsiu a l’hora de prendre decisions. I perquè cony, quan penso en els noms, doncs m’hi identifico bastant: l’Herrera, la Hortènsia, el Gomà, l’Elsa, la Noe, el Coscu, la Isabel…

Perquè ICV-EUiA aspira a encarnar una nova modernitat cultural, política i social. Això fa que se’ls acusi de pijoprogres, que és l’equivalent polític a l’insult típic dels coles: empollón. Fent la caricatura de la caricatura, diria que l’insult aquest de pijoprogre acaba sent una exhaltació de la vulgaritat. Ser progressista és aspirar a la modernitat, així ho veig jo, i la modernitat no ha de tenir res de vulgar. Posats a criticar, m’agradaria un discurs econòmic més propositiu i no tant basat en el no. No a les retallades, no al desmantellament de l’estat del benestar, no al quart cinturó… Que s’ha de fer, però no pot ser l’element central si el que es vol és sumar majories. Per mi, el que ha fallat és un sistema antic i estúpid i en necessitem un de modern i intel·ligent. Però com que jo d’economia en sé poc, millor callo. Val a dir que ningú diu res massa agosarat sobre aquesta qüestió, i és una llàstima. Si no parlem d’economia ara, quan ho farem?

Votaré ICV-EUiA perquè en aquest context en que s’intenta polaritzar el vot a partir de dues banderes per intentar tapar unes tisores, ICV-EUiA ha estat intel·ligent i ha dit sí a l’autodeterminació i ha continuat denunciant la injustícia majúscula a la que es veuen sotmeses les persones més vulnerables. O sigui que no ha caigut en cap trampa, com sí ha fet el PSC, obstinat en seguir el joc mentres critica el resultat. A ICV-EUiA, amb aquest tema, només li demanaré un gram menys d’ambigüetat amb la qüestió nacional que la que gasti CiU. Pel que deia abans de l’eficàcia. I perquè entre el cinisme i el messianisme discorren els camins de la política.

I no em fan falta gaires més motius. Una forma de fer política, una visió progressista de la realitat, claredat en la qüestió nacional… I poca cosa més. En el fons els partits no són tan importants com ens pensem. El que passa és que són imprescindibles.