esperant els bàrbars

En la reconstrucció d’una ètica civil per a la Catalunya que naixia després de la transició, la llibertat de pensament i la tolerància eren virtuts que s’havien d’explorar i exercir des del més profund de la consciència de cadascú. No hi havia experiències vitals, estructures associatives ni referents suficients a l’abast de les noves generacions de joves nascuts en democràcia. Els lligams amb un confús i esvaït passat republicà eren escassos, massa literaris i èpics per nodrir la quotidianitat dels projectes civils; eren mite, política i història, però no cultura. És en aquest context de desmemòria que cal reivindicar l’aportació de la Gemma Martín, una jove escolta de formació farmacèutica que va portar el millor d’Europa a Catalunya i el millor del passat al present. Parafrasejant a Max Aub, la Gemma ja sabia allò que d’altres havíen d’aprendre. I ho sabia d’una forma radicalment moderna, sense nostàlgia, amb la naturalitat de qui fa coherent el que viu i el que pensa, una delicada i imprescindible tasca que va exercir des de la direcció de la Fundació Ferrer i Guàrdia i que romandrà per sempre en el record del Moviment Laic i Progressista, del que va ser Secretària general.

Sovint reconeixem en les persones que ens envolten les virtuts que voldríem per a nosaltres. És la gent a la que admirem, de qui busquem la proximitat i el reconeixement, com una senyal positiva de les nostres vides, i els atorguem part de la vigilància de l’alçada moral de les nostres accions. Sens dubte, la Gemma era d’aquestes persones. M’atreviria a dir que, a més, cadascú dels que la vàrem conèixer trobàvem en la Gemma qualitats diferents segons les nostres mancances.

La mort de la Gemma deixa un buit enorme en el moviment laic català i en una generació d’activistes, la dels joves de la transició, obligada a ser pionera i destinada a construir la normalitat democràtica sense més eines que el bagatge íntim de les pròpies conviccions. I ens situa a les següents generacions davant d’un doble repte: defugir els instints d’elevar-la a categories mítiques, polítiques o històriques. I reivindicar la seva aportació cultural i quotidiana, irreductiblement ètica.