L’actitud de Mourinho fotent-li el dit a l’ull a Tito Vilanova ha indignat tothom; ni el Tomás Roncero ho justifica, que ja és. Passat el moment de la indignació, però, ens esforcem a trobar-hi una explicació. És un psicòpata? Ho fa per tensionar als seus? Odia Tito Vilanova? Odia al Barça?
A mi em sembla que el pájaru aquest està una mica grillat i té una relació amb el Barça tipus amante despechado perquè no l’hem fitxat com a entrenador. Però ni està tan grillat ni ens odia tant com sembla a primera vista.
Mourinho sap que al Real Madrid es viuen moments de pànic històric. Veure com l’arxirival, el Barça, es converteix en una màquina de guanyar títols i meravella el món sencer amb el seu joc, no és digerible. Els culés ja poden apel·lar a la raó resultadista i estètica, al Bernabeu això no ho paeixen i punt. Igual que aquí tampoc es païria. Que estem parlant de futbol, per favor!!
Amb aquest panorama, Mourinho arriba per acabar amb aquesta hegemonia blaugrana i no se’n surt. I ell només es justifica pels resultats; quan es defensa utilitza els títols que ha guanyat, que en són un munt; però ara no pot fer-ho, perquè el balanç és dramàtic, fins i tot amb la Copa del Rey (que es va guanyar in extremis i a sobre va el carallot del Ramos i la tira…). O sigui que a falta de resultats, embolica que fa fort. Com més maleducat es mostri, més agressiu sigui, més emmerdi els partits i més conciti l’odi culé, més protegit està. Perquè sap que aleshores no el poden acomiadar. Perquè un cop ho han guanyat tot, els barcelonistes ja només desitgen un trofeu: el seu cap. I per això el Madrid no el pot decapitar, perquè aquí se celebraria a Canaletes.
Tan senzill com això. Tan cutre, també.
Filed under: personal, recomanacions | Etiquetes: claire de lune, david holmes, debussy, isao tomita, steve martin
Hi ha músiques que van apareixent i al final te n’acabes encaterinant.
La darrera amb la que m’ha passat això és Claire de lune, el tercer moviment de la Suite Bergamasque de Claude Debussy. Primer em va sorprendre trobar-la seleccionada pel David Holmes a la banda sonora d’Ocean’s Eleven. Entre tant de groove, la versió orquestral de la Philadelphia Orchestra destacava bastant. Apareix cap al final de tot, quan ja han fet el cop i se separen plàcidament mentres es miren l’espectacle d’aigua i llum del Bellaggio.
Debussy la va composar només per piano, però realment orquestrada guanya molt (de sucre, ho sé).
Aquí en teniu una interpretació en piano amb una animació molt afortunada.
La trepa del Clooney, Soderbergh, Damon i companyia van continuar fent “Ocean’s” i el David Holmes posant-hi la música. A Ocean’s Thirteen hi torna a aparèixer Claire de lune, però en versió de l’Isao Tomita, un japonès que fa música electrònica. Aquí és on em va enganxar la cançoneta.
I he escoltat altres versions de peces clàssiques del Tomita aquest, però la meva opinió és que com el Claire de lune no en té cap. De fet, ja la vaig enganxar en aquest blog fa temps.
I ja més recentment, escoltant l’Archandroid de la Janelle Monáe… goita!! Hi ha un homenatge al Claire de lune. No està gaire amagat, no cal tenir cap oïda especial per trobar-la. Està cap al final.
I per acabar, la frikada de turno. L’himne dels ateus, amb l’Steve Martin. També hi apareix el Claire de lune, també.
Au, a gaudir
Bon dia!
PS: Si us plau, utilitzeu uns bons altaveus per escoltar la música o poseu-vos auriculars.
Com que la crisi va per llarg i pel que sembla només ens queda el turisme, el millor que podem fer és oblidar-nos de músiques sofisticades i recordar els millors temes que ens ha deixat l’època del desarrollismo i les “suecas”.
Abans que Mallorca fos “über alles”, la més gran de les Balears ja inspirava moltes cançons d’estiu, platja i turisme.
La més coneguda, “El puente”, de “Los Mismos”. Ballable, simpàtica…
El Chaval de la Peca en va fer una versió, no gaire original.
Una altra que parla de Mallorca és “Me lo dijo Pérez”, de la Karina.
Però a mi la que m’agrada més és aquella de “El turista 1.999.999” de Cristina y los Stop. La lletra és molt més currada, la mètrica va a cops de martell, és tremenda. La única versió youtubera que he trobat es veu i se sent fatal però què hi farem…
Au, a passar-ho bé
Bon dia!
PS: Si us plau, utilitzeu uns bons altaveus per escoltar la música o poseu-vos auriculars.
Filed under: personal, vida moderna | Etiquetes: billie jean, chris cornell, covers, michael jackson
L’any 1982, l’any del Naranjito, un superdotat i infeliç (ja ho era, ja) Michael Jackson publicava l’àlbum Thriller. Un bombasso, récord total de vendes, no hi ha cançó que no sigui coneguda per tothom… la òstia en barca.
Un dels hits del disc és Billie Jean, una cançó amb una bateria i un baix característics, diuen que és una de les més “retallades” per montar altres cançons.
Sembla que la lletra està inspirada en una fan anada de l’olla que li enviava cartes al pobre Michael dient-li que ell era el pare dels seus fills i que si no els reconeixia se suïcidaria. Mal rollo total, i en va fer una cançó.
Aquí la versió de Michael Jackson, amb les rajoles que s’encenen quan ell les trepitja. Una parida, però en aquell moment va fer molta gràcia.
El Caetano Veloso (Caetano Penoso pels amics) aviat en va fer una versió. Òbviament, avorrida.
I un grup punk (ejem) rock alemany, The Bates, també. Amb vídeoclip inclòs
També hi ha una versió dels Lost Fingers, un grupillo pretesament jazzero que es dedica a fer versions pretesament jazzeres-jangoreinharderes de cançons famoses. Els recordareu perquè van utilitzar una versió seva del Pump up the jam de Technotronic en un anunci de Mahou (sense alcohol, imagina’t).
I finalment la que per mi és millor versió, la d’en Chris Cornell. Ni que sigui perquè el cantant té una veu amb personalitat pròpia. En Cornell era el cantant de Soundgarden, casi ná! Darrerament també ha sigut la veu d’Audioslave (RATM – Zack de la Rocha) i ha fet una de les últimes cançons de les pelis del James Bond. Fa un parell d’anys el vaig poder veure al BBK Festival, a Bilbao, i el tio està en plena forma.
Aquí la versió.
Per acabar, un mashup. Billie Jean vs. Staying Alive
Bon dia!
PS: Si us plau, utilitzeu uns bons altaveus per escoltar la música o poseu-vos auriculars.
Filed under: personal, recomanacions | Etiquetes: eurovision, massiel, serrat
L’any 1968 la Massiel va guanyar el festival d’Eurovisión amb l’arxiconeguda cançó La La La. Una cançó amb una història interessant.
La van composar els del Dúo Dinámico perquè la cantés en Serrat. De fet així va ser, el Serrat la cantava, hi ha proves. Però poc abans del festival el tipus es desperta dient que la vol cantar en català!! Si això no ha passat encara i som al 2011, imagina’t l’any 68 amb Paquito el Chocolatero de cos present.
Aquí la versió en català
I aquí en castellà
Total, que van engegar al Serrat a prendre pel sac i li van endossar a la Massiel, que s’ho va prendre molt seriosament i va guanyar el festival!! Una cosa extraordinària, tant que només ha passat dues vegades, aquesta i l’any següent la Salomé amb aquella de “Vivo cantando” (hey!)
Anem a veure la Massiel que tal ho va fer
Molt bé, no?
La última versió, la més moderna, és de Saint Etienne, l’any 1998. És un rollo sosaina (com Saint Etienne, vaja) però està bé. Us enganxo l’enllaç a Grooveshark, millor.
Per cert, oju amb l’alies de la Massiel: li deien La Tanqueta de Leganitos!!!
Bon dia!!
PS: Si us plau, utilitzeu uns bons altaveus per escoltar la música o poseu-vos auriculars.
Soulwax són quatre, entre ells dos germans (els Dewaele) que també són els 2manydjs. Soulwax seria més aviat una banda, però no és només això. Ho sento, és confús, no sé molt bé com explicar-ho, ho deixarem en que és un grup postmodern, que no vol dir res però queda bé. No, direm que és una banda-concepte. Ho deixarem en que és un projecte. Jo què sé!!
De Soulwax ja n’hem posat una cançó en una entrada anterior.
De 2manydjs (la meitat Dewaele de Soulwax) direm que són una de les experiències més cafres que et pots trobar sobre un escenari. En dos minuts et poden caure talls de Destiny’s Child (el grup de la Beyoncé abans de ser la Beyoncé), de Dolly Parton (la reina comercial del country) i una perla electro de Röyksopp (uns electro, clar) fins al punt que ja no saps què és què. I això només és un exemple agafat al vol. Val la pena, de veritat, si els podeu veure en directe la cony està assegurada. Us enganxo un vídeo perquè comprobeu el nivell de malaltia que arrosseguen. Beethoven, Bee Gees, Guns n’Roses…
Bé, la qüestió és que els molt burros, perquè s’ha de ser burro, han fet un… producte? No sé, és igual, han empalmat cançons de manera que la cosa s’allarga fins a 24 hores seguides. I a sobre han fet un video, que també dura 24 hores, amb les portades dels discos.
Diuen que s’hi han tirat dos anys i mig per fer-ho i que clar, això no es pot comercialitzar de cap manera.
Us convido a fer-hi una ullada. Funciona de manera que trobareu remescles de diferents estils per franges horàries.
Diuen que encara han d’afegir trossos, ens mantindrem amatents.
Bon dia!
PS: Si us plau, utilitzeu uns bons altaveus per escoltar la música o poseu-vos auriculars.
Internet és la cultura de la barreja, el mix i el remix constant. Aquí una mostra: un video fet barrejant sons i imatges del clàssic (ja es pot dir clàssic, em sembla, sobretot veient això) Paranoid Android de Radiohead.
Pels qui no conegueu l’original, aquí el teniu.
I una versió estiuenca dels Easy Star All Stars. Atenció a la secció de vent.
Bon dia!
PS: Si us plau, utilitzeu uns bons altaveus per escoltar la música o poseu-vos auriculars.
Una de les cançons nyonyes per antonomàsia és “If you could read my mind”, de Gordon Lightfoot (1970). Com a mostra de com n’és de pastelosa, direm que la Barbara Streisand en va fer una versió (que ni per tot l’or del món punxarem aquí).
Però la melodia també va servir per fer-ne una versió la mar de simpàtica, a càrrec de la Viola Wills (1981)
I més recentment, en l’apoteòsica sèrie d’àlbums que va fer en Johnny Cash amb la producció de Rick Rubin i estimables col·laboracions, també en trobem una versió. Greu, trista, com ho era en Cash. Genial.
Bon dia!
PS: Si us plau, utilitzeu uns bons altaveus per escoltar la música o poseu-vos auriculars.
Encara em trobo gent que defensa als Dire Straits. Gent jove, bona gent, ben educada, sense cap tara aparent… però els Dire Straits?
Com que coincideixo amb Ferrer i Guàrdia quan deia que el mal prové de la ignorància, aquí va una cura.
Són dues cançons “bessones”. “Teachers”, de Daft Punk i Soulwax. Com que no s’entenen gaire bé, us enganxo la llista de grups i músics que Daft Punk i Soulwax consideren referents. Són llistes llargues i diverses, no cal subscriure-les al 100%, però són un bon punt de partida per un estiu musical.
La de Daft Punk és més monotemàtica
Paul Johnson
DJ Funk
DJ Sneak
DJ Rush
Waxmaster
Hyperactive
Jammin Gerald
Bryan Wilson
George Clinton
Lil Louis
Ashley Beatle
Neil Landstruum
Kenny Dope
DJ Hell
Louie Vega
K. Alexi
Dr. Dre’s
Armando
Gemin
Jeff Mills
DJ Deeon
DJ Milton
DJ Slugo
DJs on the low
Green Velvet
Joey Beltram
DJ ESP
Roy Davis (Jr.)
Boo Williams
DJ Tonka
DJ Skull
DJ Pierre
Mike Dearborn
Todd Eddward’s
Romanthony’s
CVO
Luke Slater
Derrick Carter
Robert Hood
Paris Mitchell
Dave Clarke
Van Helden
Armani
Sir John’s
La de Soulwax és més eclèctica (i seria “la meva”).
| barkmarket ac/dc monster magnet cheap trick the hypnotics small faces motorhead tc matic mc5 elo CCR t rex van halen pretty things nirvana moving sidewalks urban dance squad jane’s addiction grand funk railroad sonic youth the sonics raging slab guns’n roses ainsley dunbar zz top the clash iggy pop |
red devils black sabbath canned heat roxy music supergrass chris farlowe james gang killing joke jimmy page the crabs kyuss the mud gang’s thin lizzy the breeders oscar breth millionaire rare earth black flag the who chris whitley leaf hound paul weller steppenwolf sex pistols butthole surfers bad brains captain beefheart the kinks |
Bon dia!
PS: Si us plau, utilitzeu uns bons altaveus per escoltar la música o poseu-vos auriculars.
esperant els bàrbars 