No entraré a fer una defensa de la música electrònica perquè no tinc arguments musicals per fer-ho i tampoc em pirra. Però per aquells que diuen que tot és soroll, que no s’entén res, o que és repetitiva i avorrida, que provin a “tocar” aquest instrument virtual. No cal manual d’instruccions, cliqueu les caselles i aneu construint la melodia que us roti.
Ens l’ha enviat el Miquel avui i als bàrbars els hi ha encantat. I a mi em sembla que si algú s’hi entretén una estona (jo m’hi passaria hores), la propera vegada que s’enfronti a un o més pàjarus armats de sintetitzadors, ordinadors i platerets, s’ho escoltarà amb una altra actitud. La qual cosa no té res a veure amb que li agradi.
Seguint amb el tema, us penjo una versió electrònica del Claire de Lune de Debussy a càrrec de l’Isao Tomita. A mi em sembla que el resultat es podria haver rebatejat com a Lever du Soleil, perquè no puc evitar pensar en una sortida de sol. Però tot són interpretacions…
Des del Moviment Laic i Progressista estem proposant un Pacte Nacional per a la Laïcitat. No per ara, sinó per al proper Govern de la Generalitat. Excés d’idealisme? És impossible que la laïcitat avanci de forma pactada? Pot ser; però com deia aquell, que no sigui perquè no ho hem intentat.
Filed under: país
Diuen els diaris que la Presidenta del Tribunal Constitucional ha demanat respecte per a la institució. Diu que hi ha una campanya de desprestigi.
Sense treure-li la raó pel que fa a la campanya i encara menys en la seva demanda: em pregunto si un tribunal que té membres “caducats”, que ja sabem que no es renovarà (i que si es renova serà pel sistema partidista del tengui-falti-repe), que està dividit, del qual es filtren les discussions i que triga anys en dictar sentència sobre un tema tant fomut com l’Estatut, necessita gaires campanyes de desprestigi.
Totes les institucions estan sotmeses a escrutini permanent i poden ser objecte de difamacions, però és en elles mateixes i en el compliment de les seves funcions que s’han de trobar els arguments per sostenir la seva legitimitat. I aquí ja fa temps que patinem.
Com que a la Plaça Sant Jaume li estan fent els honors, val la pena recordar que aquest home era, ras i curt, un feixista.
No se’l veu molt bé perquè el tapa la mà d’un altre demòcrata de tota la vida, Rodolfo Martín Villa.
Com que eren altres temps i a un el podien obligar a fer el signe, els companys de TVE ens faciliten unes declaracions que no tenen desperdici.
I potser (potser, potser) com una petita mostra d’ironia, avui a El País la foto de capçalera a l’edició impresa és en blanc i negre. Signes dels temps?
És previsible que se li vulguin dedicar carrers i places i suposo que és inevitable. Però aleshores, també inevitablement, alguns haurem de protestar. O proposar que sigui una claveguera.
A ALT1040 trobo aquesta infografia (ara es porta molt, això de les infografies) que compara el CO2 que el volcà impronunciable (Eyjafjallajökull) ha catapultat a l’atmosfera amb el CO2 que CADA DIA llencen els avions. No, la taca petita és la del volcà.
Filed under: progrés
Viure aprop de les Cotxeres de Sants et permet prendre el pols de la vida associativa de Barcelona. També et permet trobar-te amb el Parisi pel matí, que sempre va bé per l’esperit.
Hi ha una pràctica habitual dels col·lectius que organitzen activitats a les Cotxeres, que és empaperar tota la façana amb cartells de l’acte. I així, tothom que passa sap què s’està coent a dins.
Ahir, tornant cap a casa, em vaig fixar que aquests dies s’hi està celebrant “Ella y el abanico, I Salón de la Menopausia”. El primer impacte és la conya del abanico, que em va semblar sensacional. El segon, és que… bé, ja sabeu, s’estava parlant d’ALLÒ!
El cert és que ho trobo una iniciativa genial. De vegades discutim sobre el gènere, i que si hem d’assolir la igualtat real, i que no només es tracta de fer que les dones triomfin en l’esfera pública sinó que també els homes hem de protagonitzar un refluxe cap a l’esfera privada, i que si gira, que si tomba… I diria que si algú vol exemples, que es fixi en aquesta experiència. És un exercici brillant de reivindicar la feminitat en l’espai públic i d’enriquir-lo. I de destruir un tabú posant-lo al mig de la plaça. A les dones se’ls ha reservat el paper de reproductores; i quan no serveixen les esborrem, les oblidem. I ara, amb sentit pràctic, amb sentit de l’humor, amb sentit comú, s’organitza el Salón de la Menopausia; i si algú no ho vol veure o no ho vol entendre que no s’amoïni, que aviat ja no veurà ni entendrà res.
Em temo que trigarem anys en tenir un Salón de la Pitopausia. I n’estic segur que si es convoca estarà ple de dones que no tindran vergonya d’anar-hi en nom dels seus homes.
Filed under: inclassificable
Tornant d’un Comité Executiu del Youth Forum, l’Anna Santacana, que hi anava representant el MIJARC, ens va explicar al Raimon i a mi un acudit, el dels tres misteris de la cristiandat:
1. Quantes ordres de monges hi ha?
2. Quants calés té l’Opus?
3. Quants sants ordenarà el Papa?
Aleshores el Papa era en Joan Pau II; em sembla que l’actual s’ho pren amb més calma, això de les beatificacions.
Potser per les dates que són m’ha vingut al cap l’acudit aquest, i se m’acut que no només els cristians tenen misteris, el món sencer s’hauria de preguntar:
1. Perquè les mares regalen calçotets als fills?
2. Quantes claus allen de l’IKEA hi ha repartides pel món?
3. A qui li agraden les estàtues humanes de les Rambles?
Pensem-hi…
esperant els bàrbars 