esperant els bàrbars


Un nou blog
23 Mai, 2013, 1:35 pm
Filed under: laïcitat, personal, recomanacions

Ja fa temps que donava voltes a la idea de crear un nou blog, per parlar només de laïcitat i des d’una perspectiva una mica més seriosa (o menys càustica) que la que utilitzo aquí. L’objectiu és que tingui un to entre acadèmic i divulgatiu; amb notícies d’actualitat, comentaris de publicacions i reflexions pròpies. Espero que us agradi.

Els bàrbars s’han posat una mica gelosos i els he promès que el seu blog continuarà existint.

Així doncs, us presento Perspectiva laica.



Gente peligrosa. El radicalismo olvidado de la Ilustración europea
23 gener, 2013, 11:33 pm
Filed under: laïcitat, progrés, recomanacions | Etiquetes: , , ,

Blom

Llibre recomanat a interessats i interessades en la Il·lustració. Pel títol ja es veu que la cosa va de veres: perill, radicalisme, oblit… I tot això per explicar-nos que, com sempre, ens enganyen. Un llibre agosarat, que pren partit i passa factura amb Voltaire i Rousseau (especialment amb aquest darrer), que ens posa al centre d’una extraordinària aventura intel·lectual acompanyant Diderot i D’Holbach, Helvetius, Hume, Beccaria i d’altres a través dels seus sopars, la seva amistat, els seus debats filosòfics, les seves empreses, les seves querelles…

No detallaré el contingut del llibre (que ja es pot anticipar), només diré que està escrit amb un estil amè, didàctic, que ens endinsa en detalls biogràfics i ens ofereix una visió panoràmica de la segona meitat del s.XVIII, que ens ajuda a entendre els fonaments vitals del debat d’idees i el viatge profundament passional que va de l’angoixa existencial a la creació d’un nou sistema de pensament, d’una nova visió del món, de l’home i del propi pensament.

Va existir, doncs, un flanc radical en la Il·lustració europea, però com sempre passa, ha estat bandejat perquè el poder, tots els poders, necessiten ocultar la llibertat i els seus amants.



Pluralisme confessional a Catalunya

Llibre més que recomanable per entendre la història de Catalunya i el combat per la llibertat de consciència. Potser el títol enganya una mica, val a dir. Un se’l mira i pensa que és una fotografia del pluralisme actual, i no ho és. És un repàs històric, panoràmic i forçosament generalista (que no superficial) de les minories religioses, filosòfiques i espirituals a la Catalunya dels segles XIX i XX. Malgrat el silenci imposat, les connexions entre protestants, teòsofs, espiritistes, maçons i anarquistes, tots ells articulats en el moviment pel lliurepensament, són cada vegada més evidents per als estudiosos i resulten imprescindibles per entendre la realitat convulsa que va des de la Revolució Gloriosa de 1868 a la proclamació de la Segona República.

Aquí va un fragment:

“És cert, però, que la influència d’aquests grups en la societat catalana hauria estat pràcticament irrisòria i anecdòtica si no s’haguessin unit en el moviment lliurepensador. És la unió de tots aquests grups i la seva confluència en les reivindicacions lliurepensadores el que atribueix més envergadura –i visibilitat– a la tasca d’aquestes minories i el que aconsegueix que idees com les de laïcitat, llibertat de culte o llibertat religiosa es popularitzin i obtinguin un ampli ressò a la Catalunya del seu temps.”

I un perla que ens demostra allò que diem sovint, que els enemics t’identifiquen abans que els amics. El Pare Tusquets, un dels personatges més sinistres del clericalisme a Catalunya i Espanya (ara no m’hi estendré), escriu això: “Hay un campo neutral donde se alían con frecuencia protestantes y teósofos. Son las sectas moralizadoras y altruistas: naturismo, vegetarianismo, antialcoholismo, educación sexual, boy scouts, obrerismo, esperantismo, internacionalismo, Rotary Club, etc. Todos coinciden en la vaga moralidad propia de los protestantes modernos y de los teósofos. [] Una energía oculta mueve estratégicamente sectores y los que hemos citado y los lanza contra la Iglesia Católica.”

Una bona descripció del que és l’MLP, vaja.



Guanyar per dalt i perdre per baix
16 Març, 2012, 2:29 pm
Filed under: laïcitat

Amb el PP al Gobierno és evident que Benet XVI i Rouco Varela han guanyat poder institucional. Ara bé, hi ha novetats importants que demostren que als quefes de l’Església Catòlica i Romana se’ls gira feina. Aquí van unes pinzellades que em semblen significatives.

Canvis al País Basc

El País Basc és, amb Catalunya, una de les comunitats més secularitzades de l’estat i ja fa anys que Aralar està movent fitxa per derogar el concordat (aquí una iniciativa de 2010). El propi Patxi López ja ha protagonitzat gestos importants al respecte, tant el dia en que va prometre el càrrec (eliminant la fórmula “humillado ante Dios” que havien adoptat els lehendakaris precedents) com quan va optar per no assistir a l’ofici religiós en les celebracions de festes majors.

Doncs bé, la darrera setmana el PSE ha fet una esmena a una proposició d’Aralar sobre la religió a l’escola. L’esmena inclou elevar al Govern de l’estat la proposta de revisió dels acords concordataris amb el Vaticà. Aquí l’enllaç. Em sembla important perquè més enllà de declaracions en ple procés congressual del PSOE com les de Rubalcaba i Chacón, aquí estem parlant d’un Parlament autonòmic i d’una majoria de govern.

Sobre la qüestió religiosa al País Basc en un moment tan interessant com aquest, aquí teniu una reflexió més a fons que fa el professor d’antropologia Juan Aranzadi al magazine digital Jot Down (via el Facebook de l’Oriol Costa).

Robatoris de nens

A Espanya no ha esclatat la qüestió de la pederàstia amb la mateixa contundència que a d’altres països europeus com Bèlgica, Alemanya o Irlanda (sobre la ocultació d’aquest fenomen a casa nostra ja en vaig parlar en un post recent, però si voleu fer-vos una idea de com està el pati, feu una ullada a aquesta entrada de la wikipedia). Però a Espanya hi ha un cas que també incrimina directament l’Església Catòlica, el dels robatoris de nens. Avui la notícia als diaris és que ja hi ha una monja formalment acusada. És un sol cas, però al darrere hi ha un col·lectiu cada dia més nombrós que vol saber la veritat. A El País hi ha una pàgina monogràfica on van informant de casos nous i per molt que s’intenti ocultar cada vegada més gent ho sap i aviat algú haurà de començar a donar explicacions. Algú de ben amunt, perquè una pràctica tan extesa durant tant de temps no podia ser ignorada per la jerarquia.

Depuració de teòlegs

El teòleg progressista Juan José Tamayo ha estat “apartat de la comunió eclesial“. Tamayo és una de les veus crítiques des de dins de l’Església Catòlica més visibles als mitjans. Sembla que la cosa s’està posant peluda i la dissidència es paga cara. Res de nou, però no deixa de sobtar la contundència amb que s’està actuant.

Des d’aquí li envio una abraçada al Juanjo, amb qui he coincidit (física i discursivament) més d’una vegada.

La crisi

Hi hauria un darrer punt. Amb tanta retallada, aquí els únics que no pateixen són els pretesos amics dels pobres. No m’hi extenc perquè qualsevol lector sap de què va. És injust, injustificable, gravíssim. I només fa que sumar arguments i suports als que demanem, de fa temps, que es posi ordre a aquesta qüestió.

Total, que la cosa està moguda i estarem entretinguts. Mentrestant, si voleu riure (o no), he recuperat la mítica web apadrinauncura.com.  S’entén tot, tot, tot. Amb una sola foto.



Educación cívica y constitucional, o “Jo ja ho deia fa anys”

Que sí, que es carreguen l’assignatura d’Educación para la Ciudadanía. Que la converteixen en Educación Cívica y Constitucional. Era de preveure, per molt que ens escandalitzi. Sense anar més lluny, jo mateix (que mai encerto les porres futboleres ni electorals) ho vaig dir a la web de la Fundació Ferrer i Guàrdia fa anys.

Us enganxo les meves paraules del 2007.

EdC + 28 = FEN

Si els bisbes ens volen fer combregar amb rodes de molí, doncs d’acord, públicament defensaré l’assignatura d’Educació per a la ciutadania. Però no li veig el perquè a l’assignatura aquesta. En primer lloc, perquè ja es van carregar el llatí, es van carregar l’ètica i la filosofia. Les hores dedicades a l’estudi de la història a Secundària són ridícules… I ara resulta que fabricaran el motlle de ciutadà i hi faran passar tothom, a veure si se li enganxa alguna cosa. Potser que abans de posar asignatures noves i artificials recuperin les humanitats perdudes i depauperades, que d’alguna cosa servien, suposo. És per posar-se a plorar. Cap alumne, per totxo que sigui, mereix que se li escatimin coneixements bàsics d’història, art, filosofia, literatura… Ni cap alumna, per intel·ligent que sigui, arribarà a la comprensió d’un fenomen, el de la condició de ciutadana, per la via teòrica. No és per acumulació, que s’educa en la ciutadania.

Un altre argument en contra de l’assignatura de marres és que el govern sap que ha de fer desaparèixer la religió de les aules, que això no s’aguanta, que algun dia algú haurà de fer-ho… Però millor que ho faci un altre, que encara prendrem mal. I com que el somni de la insatisfacció produeix la necessitat del plaer inmediat, doncs del no-res surt una proposta brillant que ningú havia demanat. Un híbrid fet de valors que se suposava que ja figuraven al curriculum (per treballar-los transversalment, recordeu la LOGSE?) i quatre coses bàsiques com la Declaració Universal dels Drets Humans, que amb més hores d’història sortirien més ben explicades. No és per aclamació, que s’educa en la ciutadania.

I si algú vol saber com s’educa ciutadans, doncs ho repetirem, perquè ja ho hem dit mil vegades i no ens en cansarem. Que donin suport als sindicats d’estudiants, que donin suport a les associacions juvenils, que reconeguin i estimulin l’autoorganització i l’autogestió, l’assumpció de responsabilitats, la creativitat social. No és amb calmants, que s’educa en la ciutadania.

Però com sempre que parlem de principis, l’argument definitiu per malfiar de l’invent és la inoportunitat. Les comparacions són odioses, sobretot si les fa l’adversari i a més amb hipocresia, però del que ens proposen a fer Formación del Espíritu Nacional (FEN) hi ha poca distància. I l’adversari ho diu amb coneixement de causa, perquè ells saben millor que ningú com n’és de curta, aquesta distància. La distància que separa l’assignatura d’Educació per a la ciutadania del FEN és de tant sols 28 diputats, que són els que li falten al PP per tenir majoria al Congrés de Diputats i practicar una clau de judo clàssica (n’hem vistes tantes, d’aquestes…). Aquella que aprofita l’energia de l’enemic (nosaltres tenim adversaris, ells enemics, quin pal) per fer-lo caure. La maniobra acabarà amb l’esquerra perdent l’equilibri i el senyor Rajoy, o qui sigui el seu successor que aconsegueixi tornar al poder, redefinint els continguts. I aquí sí que podem tremolar, i ens semblarà glòria el que hi havia abans. I ens lamentarem de les oportunitats perdudes, un cop més. I aleshores sí, que pregarem. Pregarem que Déu ens agafi confessats.

Però vaja, defensem l’invent, que no ens agafin discutint entre nosaltres, com sempre.



Informació encobridora
19 Desembre, 2011, 6:13 pm
Filed under: laïcitat

A Holanda s’ha produït un nou episodi del cas dels abusos a menors per part de sacerdots catòlics. No em centraré en aquesta història que ja té una entrada més que documentada a la wikipedia (en castellà i en anglès). Però llegeixo els diaris i no puc evitar reflectir aquí les diferències evidents en el tractament de la informació.

Els titulars estrangers que podem trobar són els següents:

The Guardian: Tens of thousands of children abused in Dutch Catholic institutions, report says

The Times: Thousands of children in Netherlands were abused in Catholic institutions

Mirror: Dutch Catholic sex abuse revealed

Le Monde: Pédophilie: l’Eglise catholique néerlandaise visée à son tour

En canvi, els titulars espanyols (o catalans, aquí no hi ha fet diferencial) ho expliquen aixà:

ABC: La Iglesia holandesa pide perdón por más de 10.000 abusos de menores en Holanda

El Periódico: La pederàstia sacseja ara l’Església holandesa

El País: Hasta 20.000 menores sufrieron abusos en la Iglesia holandesa desde 1945

Ara: Capellans holandesos van abusar de milers de menors

La Vanguardia: Entre 10.000 y 20.000 menores sufrieron abusos sexuales de religiosos en Holanda

Público: Los religiosos de Holanda abusaron de entre 10.000 y 20.000 menores

La diferència és subtil. Al sud dels Pirineus s’omet tota referència a l’Església Catòlica. Es parla d’Església holandesa, religiosos holandesos, capellans holandesos… I potser sí que són holandesos, però a Holanda no hi ha una única església que es pugui erigir en representativa els holandesos, tampoc hi ha església nacional, de fet és el bressol de la tolerància i del pluralisme religiós. I l’escàndol de casos de pederàstia no està afectant ni a Luterans, ni a Calvinistes, ni a musulmans, ni a jueus, ni a cap altre religió que no sigui la Catòlica. Als països més avançats (sí, més avançats), tot aquest escàndol està afectant a l’Església Catòlica i Romana. I punt.

La manera d’informar ja ens diu molt de la nostra mentalitat (atribueixo el biaix informatiu a la mentalitat, no em sembla que hi hagi “mà oculta” ni res semblant). Pel que sembla, la Catòlica encara és la única i “verdadera”, també als diaris.



Quan la llibertat fa olor de gessamí
30 gener, 2011, 5:04 pm
Filed under: laïcitat, món mundial, progrés

S’està parlant de la “Revolucio de gessamí” per referir-se als fets de Tunísia i Egipte (que també tenen rèpliques a Argèlia, Jordània i, diuen, Iemen).

És un procés obert, cada dia ens porta novetats i encara ha de passar temps per mesurar-ne l’impacte, però jo tinc ganes de dir algunes coses.

La primera, que la democràcia la construeix cadascú a casa seva. Que no és exportable ni imposable, i encara menys a canonades. En un petit debat a Facebook, el Jordi Vaquer argumenta que això d’exportar democràcia és una excusa sobrevinguda dels USA en fracassar el primer argument, el de les armes de destrucció massiva. És així, però si algú utilitza aquesta excusa és perquè li sembla una hipòtesi útil i defensable. Es pot ajudar a l’èxit de processos democràtics, però no imposar-los.

La segona idea, que els països “occidentals” tenen una paranoia amb la qüestió islàmica. Que hi ha terrorisme islamista és evident, però que això sigui l’excusa per sostenir dictadures no té explicació racional. El més vergonyós és que el dia que els joves tunisians es revolten demanen llibertat, democràcia, igualtat… És una revolució laica, amb un paper destacat de les dones. On són les masses d’islamistes de les que ens hem de protegir?

La tercera idea: la mateixa distorsió de la realitat que pateix Europa quan observa la riba sud del Mediterrani la pateix quan observa la presència de musulmans als països europeus. Si unes societats pretesament islamistes han fet una revolució democràtica, què faran els joves musulmans que ja han viscut en democràcia? Es referma la idea que les revoltes de les banlieues a França el 2005 expressaven la qüestió social molt per sobre de la religiosa o la cultural.

La quarta idea: pensar que l’islam és incompatible amb la democràcia és confiar molt poc en la democràcia. Totes les religions tenen elements corrosius per la convivència i el poder civil (per això defensem la laïcitat), de la mateixa manera que totes les religions poden trobar en elles mateixes arguments per la tolerància i la democràcia (per això defensem la laïcitat).

La cinquena idea: els governs dels USA i Europa tenen una gran responsabilitat en que això surti bé. Torno a la primera idea: imposar no, ajudar sí.

Haurem d’estar pendents, a veure com evolucionen els fets. És probable que veiem oportunitats frustrades i retrocessos, perquè la democràcia no es construeix d’un dia per l’altre, però ja res serà igual a partir d’ara. I incorporem un nou aroma als matisos de la llibertat: el gessamí.