esperant els bàrbars


Monitors curulls d’intel·ligibilitat

grafic-participacio

Per qui encara no ho sàpiga, fa unes setmanes que Esplais Catalans va estrenar una revista online. Es diu Som esplai, que no és un nom molt original però s’entén a la perfecció. No té molta qualitat perquè fins i tot jo hi he publicat alguna cosa…

I parlant d’entendre a la perfecció, o com a mínim d’entendre: un dels darrers articles publicats és de la Sílvia Luque, sociòloga investigadora de l’Institut d’Anàlisi Social i Polítiques Públiques de la Fundació Ferrer i Guàrdia. En aquest article, la Sílvia en mostra dades de comportament electoral de les monitores i monitors dels esplais d’Esplac. Resulta que voten en molta major mesura que els seus companys de generació. El salt és bestial, passem del 45% al 71% de participació a les eleccions municipals del 2007. I la Sílvia ens diu que és clar, que si als esplais s’educa en la participació, doncs és normal que l’esplaiero mig participi en les institucions polítiques (en aquest cas les eleccions) més que algú que no participa ni s’educa enlloc.

Sense sortir-nos del pou de coneixement (eh, amb corriola) que és la Fundació Ferrer i Guàrdia, l’article m’ha fet pensar en el que em deia ja fa temps el Txus Sanz quan es va publicar el famós “Informe Vallès”. En aquest informe, encarregat per la Generalitat i coordinat pel catedràtic de ciència política Josep Maria Vallès, es feia un diagnòstic acurat del perquè de l’elevada abstenció electoral catalana, de la desafecció de la ciutadania cap a les institucions que fan possible la democràcia, etc. Era un estudi molt complert.

Un dels problemes detectats era la incapacitat de molta gent per entendre “la política”. Molta gent afirmava no entendre de què anava l’obra de teatre. Ni l’argument, ni el perfils dels actors, les seves relacions, res. I que per això no votava. I l’informe proposava que la política catalana guanyés en… oju, eh? Intel·ligibilitat. A mi això em semblava un acudit, perquè si hi ha una paraula que costa d’entendre és, oju, eh? Intel·ligibilitat. Si fins i tot té ela geminada!!

O sigui que els autors de l’informe venien a dir que si la política catalana es feia més fàcil d’entendre, la gent participaria més. I al Txus i (com que em va convèncer) a mi, ens semblava que no anava per aquí la solució. Que la solució passava per educar la gent en política.

Que és el que també demostren les dades de la Sílvia. Que els monitors i monitores s’eduquen en política, l’entenen, i hi participen. Dit d’una altra manera, que el grau de qualitat democràtica d’una societat no depèn només dels mecanismes i institucions, que també. Depèn en gran part de les virtuts cíviques de la ciutadania. I que a major grau de gent participant en entitats, major qualitat del sistema.

No és tan difícil d’entendre… o d’intel·ligir.



D’abdicacions i corrupció
21 febrer, 2013, 6:06 pm
Filed under: breus, progrés | Etiquetes: , ,

maquiavelodn

Què diu Maquiavel?

Discursos sobre la primera década de Tito Livio

17. Un pueblo corrompido que ha alcanzado la libertad, muy difícilmente se mantendrá libre.

… debe tomarse como un presupuesto certísimo que una ciudad corrompida que viva bajo un príncipe no podrá llegar a ser libre aunque ese príncipe desaparezca con toda su estirpe…

… cuando la materia no está corrompida, las revueltas y otras alteraciones no perjudican; cuando lo está, las leyes bien ordenadas no benefician, a no ser que las promueva alguno que cuente con la fuerza suficiente para hacerlas observar hasta que se regenere la materia…

… no puede haber un hombre de vida lo suficientemente larga com para acostumbrar bien una ciudad por mucho tiempo mal acostumbrada…

Pues la corrupción y la falta de aptitud para la vida libre nacen de la desigualdad que existe en la ciudad, para establecer la igualdad es preciso recurrir a muchas medidas excepcionales, que pocos saben o quieren usar…



Destrucció total (y lo que surja)
4 febrer, 2013, 2:14 pm
Filed under: personal, progrés | Etiquetes: , , ,

Estem a 2013, o sigui que la crisi va camí del seu sisè any. Sis anys de retallades, d’endeutament, d’atur, de pobresa… i poquíssimes perspectives de millora. Ara ja ni es parla dels famosos “brotes verdes”, a risc de fer el ridícul. Això pel que fa a l’economia, però la situació política tampoc és millor. La Monarquia és al seu nivell més baix de popularitat des de la transició per “errors propis”. El sistema de partits tal i com el coneixem està greument desacreditat i la desconfiança ciutadana cap a les institucions arriba a nivells mai vistos. Diversos moviments socials s’han anat activant sense acabar de confluir en un de sol però mobilitzant milions de persones a Catalunya i Espanya. La contestació social, lentament i amb una eficàcia discutible, va prenent forma.

I si ens fixem en la qüestió territorial, doncs tampoc cal donar massa detalls perquè són prou visibles. La manifestació d’aquest darrer 11 de setembre, les eleccions, les votacions… La fractura Catalunya – Espanya és creixent i no sembla que hagi de resoldre’s a curt termini. En aquest cas la mobilització social va tenir una gran eficàcia, posant CiU en una tessitura no desitjada, sense tant de marge per a l’ambigüetat, amb menys força al Parlament i obligada a pactar amb una ERC que torna a emergir amb força.

I cada vegada més gent té la sensació que el “sistema” està esgotat i que cal un canvi a fons. Que és urgent i que és inevitable, que passarà sí o sí. Als mitjans ja es parla obertament de Segona Restauració per anomenar el que fins ara no tenia nom, és a dir, el moment històric actual. I quan posem noms al nostre moment, quan determinem la nostra realitat, vol dir que hem pujat un grau en la presa de consciència. Vulgarment (en mode manual d’autoajuda) seria allò de “reconèixer el problema és un pas imprescindible per resoldre’l”.

Em sembla que el darrer editorial de Sinpermiso explica tot això millor que jo (òbviament).

També hi ha cada vegada més dirigents que parlen d’un nou procés constituent. Encara que s’ha d’agafar amb pinces, el Pere Navarro parla de crisi de model amb una naturalitat impensable fa dos anys. Algú pot pensar que ho diu per fugir d’estudi, però encara que sigui així, és significatiu que per fugir d’estudi digui que és republicà i que cal un nou procés constituent.

Cada dia els mitjans ens expliquen nous casos de corrupció (o sigui que en deu haver més que no coneixem) i la bola es va fent grossa, engullint els partits amb més tradició de poder: PP, PSOE, CDC i UDC. Sembla que de cop hagi començat a sortir merda per tot arreu. Al meu entendre, hi ha tres factors que conflueixen per a que això passi.

1. Si el diner és el “combustible” de la corrupció, la crisi econòmica ha fet que ja no es puguin comprar voluntats com fins ara. I això vol dir que han quedat suborns per pagar, deutes pendents, greuges…

2. La pressió social s’ha demostrat fins ara prou ineficaç, però les elits cada vegada senten amb major mesura la pressió al clatell. La inestabilitat política és altíssima i els canvis van devorant dirigents polítics a gran velocitat. En aquestes condicions és humà (i més si ets un mangui) que molts comencin a jugar més brut encara del que ho feien fins ara.

3. El cas català és, en si mateix, una gran font d’inestabilitat. Dues elits que fins ara podien jugar a escenificar encontres i desencontres (el famós joc de “la puta i la Ramoneta”) es comencen a esgarrapar amb molta mala llet. Fins i tot entre CDC i UDC, que ja és dir.

És a dir, que la crisi ja comença a afectar a les elits. El nivell de merda va pujant i la lluita per la supervivència és cada dia més ferotge. El sistema actual està en una crisi autoinflingida. Sálvese quien pueda.

Una bona notícia? Sí i no. Sí, perquè els corruptes han d’abandonar el poder i anar a la trena. I punt. No, perquè no hi ha, en aquests moments, una alternativa democràtica i de classe sòlida. A dia d’avui és més factible que emergeixi un partit populista d’extrema dreta que no pas que les forces progressistes estiguin en condicions de jugar una partida de mus amb els poders fàctics. Ni jugar-la, ni encara menys guanyar-la.

Amb tot això al cap, dissabte vaig esgotar el darrer regal de reis pendent: una entrada per anar a veure La Familia Irreal, que jo no en diria ni obra de teatre; és com un Especial Polònia, però en directe.

familia-irreal

Doncs bé, m’assec allà i en dos minuts d’actuació me n’adono que el grau d’ofensa, befa i escarni al que la monarquia queda sotmesa ha fet un salt quàntic en molt poc temps. Jo mateix vaig poder veure al Toni Albà fent de Juanca un dia al Sant Jordi (crec que era per una mena de míting que havia montat la Comissió per la Dignitat) i allò no tenia ni de lluny el to que té “La Familia Irreal”. I el més curiós de tot és que és un espectacle 95% en castellà, o sigui que podria fer-se a Madrid qualsevol dia. Val la pena veure-ho, ni que sigui com a estudi sociològic. La mala llet d’aquest espectacle només es podia imaginar fins fa quatre dies per companyies molt atrevies i en sales molt alternatives, però és que això és al Teatre Victòria del Paral·lel!! Són els del Polònia!! Ja he dit que no és ben bé una obra de teatre. A mi em va semblar una teràpia col·lectiva.

Però insisteixo, els camins de la destrucció i de la creació no són mai paral·lels. Al final de l’obra, ningú va cridar “Visca la República” ni res semblant, cosa que hauria sigut lògica. Perquè de la mateixa manera que en aquest país hi havia pocs  monàrquics i molts juancarlistes, ara hi ha molts antimonàrquics i pocs republicans.

O sigui que se’ns gira feina, i és urgent.



Petras + 18, una generació després
28 gener, 2013, 1:49 pm
Filed under: progrés, recomanacions | Etiquetes: , ,

Veig que el David Lizoain continua rebuscant i aprofundint en les dades econòmiques a través del seu blog i avui ha penjat aquesta gràfica que mostra la destrucció de llocs de treball a Espanya, comparant dades de majors i menors de 55 anys.

tumblr_mhbp6zMI0d1qfzbz4o1_500

 

És sorprenent, oi? Entre els majors de 55 anys pràcticament no hi ha destrucció de llocs de treball, d’alguna manera han quedat més protegits de la crisi.

Evidentment hi deu haver més d’un factor coadjuvant i no es pot atribuir aquest fenomen a una sola causa, però a mi m’ha vingut al cap l’Informe Petras. Per a qui no sàpiga de què va, James Petras és un sociòleg america que va venir a España l’any 1995 convidat pel CIS per evaluar les polítiques modernitzadores dels governs socialistes. Va fer el seu informe i el CIS va decidir no publicar-lo. Afortunadament va veure la llum per altres vies i tothom va entendre el perquè de la censura. És una de les crítiques més dures i fonamentades a les polítiques del PSOE dels 80 i 90 i va ajudar a molts a entendre el que estava passant: una Espanya sense tradició democràtica i amb uns moviments socials afeblits era la millor plataforma per a la penetració de les polítiques neoliberals a Europa. I els joves les millors rates de laboratori.

Doncs bé, el que veiem en aquest gràfic que ens ha penjat el David Lizoain és la continuació del que Petras va denunciar.



Austeritat? Esforç? (sí i no vs. no i sí)
26 gener, 2013, 12:18 pm
Filed under: ecologia, progrés | Etiquetes: , ,

AFFICHE_No_Austerity_EN

La crisi ja fa cinc anys que dura, que es diu aviat. Durant aquests cinc anys dues paraules màgiques han estat escopides sense parar pels mitjans de comunicació al servei de la dreta (o sigui, tots): austeritat i esforç. Amb austeritat i esforç ens en sortirem, diuen. Gastar menys i treballar més, diuen. Menys despesa i més treball, diuen. És una espiral delirant que de moment ens ha portat a gastar una fortuna salvant bancs i a tenir nivells d’atur que provocarien la fallida de qualsevol societat, però el mantra funciona a la perfecció. Austeritat i esforç.

I com que la dreta deia austeritat i esforç, l’esquerra s’ha posat a criticar l’austeritat, una paraulota que molta gent desconeixia fins fa quatre dies i ara s’identifica amb retallades socials.

Tot plegat, una cagada. Primer ICV-EUiA va sortir  la campanya de les generals del 2011 amb un programa d’austeritat alternativa. Després el PSC ha estat fent declaracions proclamant eslògans com “alternatives a l’austeritat”, “més enllà de l’austeritat”… no és cap acudit. ERC també ho ha criticat però sense fer massa soroll perquè de moment el silenci li senta bé electoralment (amb el risc de parlar i que se’n vagi tot en orris, però vaja, aquest no és el tema del post).

Perquè és una cagada? Perquè si hi ha un valor que ens farà sortir d’aquesta cruïlla civilitzatòria és l’austeritat. Però no l’alternativa, no, la de veritat. Que no té res a veure amb perdre drets, serveis, bous, esquelles i benestar. Res de res. L’austeritat és el contrari del luxe, de l’ostentació, del malbaratament. Davant del col·lapse ecològic del planeta, una revolució cultural necessària seria la que ens portés a fer una vida més austera. Però ara ja sabem que de moment la paraula se l’ha quedat la dreta. O sigui que comencem la batalla perdent, quin negoci…

Sobre aquesta qüestió de l’austeritat i l’error d’envestir sense pensar-s’ho dues vegades també hi ha un post bastant contundent del López Bulla amb el que coincideixo plenament.

La segona paraula màgica és l’esforç. Aquí l’esquerra s’hi ha amotllat millor. Clar, clar, si ens esforcem ens en sortirem. Ens en sortirem perquè ho diuen els Manel. Perquè identifiquem esforç i treball com a bons continuadors de la tradició obrera, perquè no hi ha res pitjor que passar per dropo, sobretot a Catalunya…

A tots aquests els respondria: Paul Lafargue.



Gente peligrosa. El radicalismo olvidado de la Ilustración europea
23 gener, 2013, 11:33 pm
Filed under: laïcitat, progrés, recomanacions | Etiquetes: , , ,

Blom

Llibre recomanat a interessats i interessades en la Il·lustració. Pel títol ja es veu que la cosa va de veres: perill, radicalisme, oblit… I tot això per explicar-nos que, com sempre, ens enganyen. Un llibre agosarat, que pren partit i passa factura amb Voltaire i Rousseau (especialment amb aquest darrer), que ens posa al centre d’una extraordinària aventura intel·lectual acompanyant Diderot i D’Holbach, Helvetius, Hume, Beccaria i d’altres a través dels seus sopars, la seva amistat, els seus debats filosòfics, les seves empreses, les seves querelles…

No detallaré el contingut del llibre (que ja es pot anticipar), només diré que està escrit amb un estil amè, didàctic, que ens endinsa en detalls biogràfics i ens ofereix una visió panoràmica de la segona meitat del s.XVIII, que ens ajuda a entendre els fonaments vitals del debat d’idees i el viatge profundament passional que va de l’angoixa existencial a la creació d’un nou sistema de pensament, d’una nova visió del món, de l’home i del propi pensament.

Va existir, doncs, un flanc radical en la Il·lustració europea, però com sempre passa, ha estat bandejat perquè el poder, tots els poders, necessiten ocultar la llibertat i els seus amants.



Novíssims moviments, velles ressonàncies
15 Mai, 2012, 11:56 am
Filed under: inclassificable, progrés | Etiquetes: , , , ,

Ara que el 15M es torna a activar i la situació econòmica i política ha empitjorat, seria una llàstima deixar passar la oportunitat de recordar els episodis de revoltes populars a Barcelona i rescatar alguns himnes revolucionaris. Per allò dels orígens i la identitat que cantava el poeta… Potser també per allò que deia Marx, que la història es repeteix, primer com a tragèdia i després com a farsa.

Això del 15M adopta múltiples formes i té mil cares, però com a mínim l’any passat alguns dels moments més impactants van ser l’intent de bloqueig del Parlament i les caçolades (demano assessorament lingüístic: la traducció al català de “caceroladas” és aquesta? caçolades?).

Allò del Parlament va ser un desastre (previsible) i sembla que no anés amb ningú, ara veurem perquè. Les caçolades sí que tenien més èxit, com a mínim pel que fa a adhesió poular. La gent es trobava a la plaça o sortia al balcó i atonyinava una paella amb un cullerot. Fàcil i sorollós. Efectiu? Això és una altra cosa, jo ja hi vaig dir la meva, però massiu segur que sí. De moment la versió 2012 del 15M no ha cridat a les armes, però no m’estranyaria que ho fes aviat. Des d’aquí m’agradaria contribuir amb una nota històrica poc coneguda.

No seria la primera vegada que a Barcelona els estris de cuina simbolitzen la subversió de l’ordre social. Sens dubte, el moment estelar d’aquest fenomen és la Revolta de la Jamància (1843). No m’entretindré a detallar el context i les causes però vaja, són molt “segle XIX”. Farts de la regència d’Espartero, en Prim es pronuncia a Reus (amb Milans del Bosch, como no) i a Barcelona s’organitza una Junta Suprema de Catalunya per donar suport al canvi i impulsar un procés democratitzador, modernitzador, igualador… Però com passa sovint, un cop els pronunciats aconsegueixen el poder, es desentenen del programa de la Junta i la gent es desenganya. La situació, ja delicada, s’acaba de crispar i la Junta crida a la revolta contra el Govern (ara en mans de Prim).

Així comença la Revolta de la Jamància, un dels episodis més tragicòmics de la història de Barcelona, que durarà 81 dies i de la que en destaquem:

1. El nom. Jamar vol dir menjar en caló, el que ens demostra allò que deia el Palomino, que “la raza, más que pura, es puta”. I a Barcelona “no veas”, podríem afegir.

2. El símbol. Els revoltats es cosien una paella de fireta a la camisa.

3. L’himne. Cantaven la Cançó de la Paella, més coneguda com “El Chirivit”. Aquí podeu llegir la lletra, sembla ser que escrita per l’Abdó Terrades.

Ay, ay, ay, chirivit!
madurs a la paella!
Ay, ay. ay, chirivit!
en Prim serà fregit!

Cristina, Prim, Narváez
y tots los moderats,
dintre de la paella
purgaràn ses pecats.
Ay, ay, ay, chirivit…

Mori l’aristocracia
prou mal nos ha fet ja,
lo poble vol ser amo,
¡viva Déu que ho serà!
Ay, ay, ay, chirivit…

Ja que exposem les vides
per tenir llibertat,
los nostres vots que valguin
per fer los diputats.
Ay, ay, ay, chirivit…

May més vulguen los pobres
pagar contribucions.
que´ls rics les paguin totes
amb sos robats milions.
Ay, ay, ay, chirivit…

Tampoc volem que hi hagi
centenars d’empleats:
Molt temps per mantenir-los
hem anat despullats.
Ay,ay, ay,chirivit…

Es la salut del poble
nostra suprema lley;
aquella que la quebranti
li llevarém la pell.
Ay,ay,ay, chirivit…

Molta sanch ha de córrer
dels pillos moderats;
també la dels trapelles
que’ls vulguin imitar.
Ay, ay, ay, chirivit…

Amanim les paelles
que promte han de servir
y amarrem forses murris
dels que s’han de fregir
Ay, ay, ay, chirivit,
madurs a la paella;
ay, ay, ay, chirivit,
en Prim serà fregit!

4. L’assalt a la Ciutadella (que és on ara hi ha el Parlament). Si a la Ciutadella hi ha el poder militar, doncs haurem de fer-hi front, deurien pensar els revoltats. O sigui que van fer els preparatius, es van omplir de valor, van entonar els himnes pertinents (La cançó de la paella i La Campana) i au, a córrer cap als murs de la fortalesa. Tot feia bona pinta si no fos… si no fos que van calcular malament l’alçada dels murs i les escales que portaven feien curt. O sigui que els pobres assaltants van rebre de valent. Això va debilitar la revolta, cosa que va aprofitar en Prim per bombardejar la ciutat (emulant l’Espartero) des de la Ciutadella, Drassanes, Fort Pius, Montjuïc… els sospitosos habituals de la repressió. Diuen que van caure més de 12.000 projectils i van causar més de 300 morts. Sotmesa la ciutat, va començar el típic procés de repressió amb detencions, exilis forçats, etc. Molt “segle XIX”, ja ho he dit abans.

O sigui que ja ho sabeu, quan us cridin a la caçolada, no penseu que sou uns moderns, al contrari. Entomeu la paella i invoqueu la força dels vostres ancestres, si piqueu bé sentireu el Chirivit de fons. I sobretot. Si fan falta escales, calculeu bé la mida.

Fonts:
La lletra de la Cançó de la paella l’he trobada al bloc Altres Barcelones d’en Dani Cortijo.
La foto és de la Berta Mundó.


Bloc adherit a la vaga general
28 Març, 2012, 12:48 pm
Filed under: personal, progrés

Aquest bloc s’adhereix a la vaga general del 29 de març de 2012

Raons? Moltes. Una per cada persona aturada. Una per cada euro irresponsablement donat als bancs irresponsables. Una per cada mesura absurda i procíclica de retallada de serveis i prestacions socials. Una per cada declaració barroera de càrrecs públics escatimant els drets de la ciutadania. Una per cada rebaixa d’impostos als rics. Una per cada amnistia fulera a quinquis de coll blanc. Un fotimé de raons, vaja.



El carretó dels gossos
25 Març, 2012, 11:33 am
Filed under: personal, progrés, recomanacions | Etiquetes: ,

Hi ha vida, i hi ha vida. Hi ha la vida material, la que omple la terra, la que compartim amb els animals i les plantes, cegues, sordes i mudes. La que es redueix a la supervivència dels gens. És la vida per oposició a la mort. I hi ha la vida espiritual, la vida com a plenitud i llibertat, la que s’expressa a través de la consciència. Ambdues dimensions colisionen, lluiten entre elles, i s’alimenten l’una a l’altra eternament. Quan ressonen harmònicament, som feliços. Quan estem sans i sadollats, quan estimem i som estimats, som feliços. Quan estem malalts, o famolencs, o farts, quan estem sols o quan ens hem traït a nosaltres mateixos, la felicitat s’allunya. La nostra capacitat (interior i externa) d’establir un equilibri entre la vida material i la vida espiritual és la mesura de la nostra llibertat.

“El carretó dels gossos”, de Mercè Núñez Targa, ens explica la lluita de la vida espiritual per no quedar reduïda a la vida material, per impedir que l’escletxa de la llibertat s’extingeixi. És la lluita de la dignitat resistint quan el cos és torturat. La lluita de la llibertat per viure, que és la lluita de la vida per la llibertat. La narració de la reclusió als camps nazis és crua, feridora. La privació de llibertat, de vestit, de menjar. La obligació de treballar dotze hores seguides o més a les fàbriques d’armament; l’ordre de formar de peu, immòbils, hores i hores (els terribles appel). La crueltat, la humiliació, la deshumanització. El pitjor monstre nascut del malson del projecte nacionalsocialista. Ella ho va viure (sí, viure) i en va sortir per explicar-ho amb paraules senzilles. Com diu ella mateixa:

“Però és veritat i cal escriure-la, la veritat, encara que molts, com jo mateixa als anys trenta, arronsin les espatlles amb escepticisme. Escriuré perquè cal dir-ho i encara que no en sàpiga massa, amb el meu vocabulari empobrit per l’exili; perquè no es tracta de fer obra literària, sinó de dir la veritat. I això sí que ho faré.”

El resultat és una obra breu que t’arrossega i et regira, que et recorda allò que saps però preferiries oblidar. Un llibre necessari quan va ser escrit (1980), ara i sempre. Un llibre que ens fa més savis perquè ens obliga a preguntar-nos perquè, com va ser possible. I no hi ha resposta racional.

Però sí que hi ha la resposta moral, la que escriu la Mercè i que s’acaba així:

“Després, hi hagué un llarg parèntesi de sanatoris, hospitals cases de repòs, recaigudes i quiròfans. Calgué vèncer la por de tornar a la vida normal, aprendre de bell nou, com una criatura petita, els gests senzills: pagar el lloguer, anar al forn a comprar el pa, saludar un veí; sortir del ghetto moral, del «jo ja no sóc com els altres», «els qui no han estat als camps no ens poden comprendre». I no dir-se mai «jo ja n’he fet prou; ara que els joves…», sinó donar-se a la vida plenament, caminar sempre al costat dels que van endavant sense deixar-se com diu Maragall, «dur a la tranquil·la aigua mansa de cap port».



Aturem la reforma laboral
6 Març, 2012, 5:13 pm
Filed under: progrés

Totes les convocatòries a Catalunya de les
 Manifestacions d’11 de març a les 12:00
Barcelona: Passeig de Gràcia/Diagonal
Girona: Pça de la Independència
Lleida: Pça Ricard Viñes
Tarragona: Pça Imperial Tarraco
Tortosa: Pça Carrilet
Copiat directament del bloc de l’Andrés