Filed under: progrés, recomanacions | Etiquetes: David Lizoain, Informe Petras, Joventut
Veig que el David Lizoain continua rebuscant i aprofundint en les dades econòmiques a través del seu blog i avui ha penjat aquesta gràfica que mostra la destrucció de llocs de treball a Espanya, comparant dades de majors i menors de 55 anys.
És sorprenent, oi? Entre els majors de 55 anys pràcticament no hi ha destrucció de llocs de treball, d’alguna manera han quedat més protegits de la crisi.
Evidentment hi deu haver més d’un factor coadjuvant i no es pot atribuir aquest fenomen a una sola causa, però a mi m’ha vingut al cap l’Informe Petras. Per a qui no sàpiga de què va, James Petras és un sociòleg america que va venir a España l’any 1995 convidat pel CIS per evaluar les polítiques modernitzadores dels governs socialistes. Va fer el seu informe i el CIS va decidir no publicar-lo. Afortunadament va veure la llum per altres vies i tothom va entendre el perquè de la censura. És una de les crítiques més dures i fonamentades a les polítiques del PSOE dels 80 i 90 i va ajudar a molts a entendre el que estava passant: una Espanya sense tradició democràtica i amb uns moviments socials afeblits era la millor plataforma per a la penetració de les polítiques neoliberals a Europa. I els joves les millors rates de laboratori.
Doncs bé, el que veiem en aquest gràfic que ens ha penjat el David Lizoain és la continuació del que Petras va denunciar.
Filed under: ecologia, progrés | Etiquetes: Austeritat, Esforç, Paul Lafargue
La crisi ja fa cinc anys que dura, que es diu aviat. Durant aquests cinc anys dues paraules màgiques han estat escopides sense parar pels mitjans de comunicació al servei de la dreta (o sigui, tots): austeritat i esforç. Amb austeritat i esforç ens en sortirem, diuen. Gastar menys i treballar més, diuen. Menys despesa i més treball, diuen. És una espiral delirant que de moment ens ha portat a gastar una fortuna salvant bancs i a tenir nivells d’atur que provocarien la fallida de qualsevol societat, però el mantra funciona a la perfecció. Austeritat i esforç.
I com que la dreta deia austeritat i esforç, l’esquerra s’ha posat a criticar l’austeritat, una paraulota que molta gent desconeixia fins fa quatre dies i ara s’identifica amb retallades socials.
Tot plegat, una cagada. Primer ICV-EUiA va sortir la campanya de les generals del 2011 amb un programa d’austeritat alternativa. Després el PSC ha estat fent declaracions proclamant eslògans com “alternatives a l’austeritat”, “més enllà de l’austeritat”… no és cap acudit. ERC també ho ha criticat però sense fer massa soroll perquè de moment el silenci li senta bé electoralment (amb el risc de parlar i que se’n vagi tot en orris, però vaja, aquest no és el tema del post).
Perquè és una cagada? Perquè si hi ha un valor que ens farà sortir d’aquesta cruïlla civilitzatòria és l’austeritat. Però no l’alternativa, no, la de veritat. Que no té res a veure amb perdre drets, serveis, bous, esquelles i benestar. Res de res. L’austeritat és el contrari del luxe, de l’ostentació, del malbaratament. Davant del col·lapse ecològic del planeta, una revolució cultural necessària seria la que ens portés a fer una vida més austera. Però ara ja sabem que de moment la paraula se l’ha quedat la dreta. O sigui que comencem la batalla perdent, quin negoci…
Sobre aquesta qüestió de l’austeritat i l’error d’envestir sense pensar-s’ho dues vegades també hi ha un post bastant contundent del López Bulla amb el que coincideixo plenament.
La segona paraula màgica és l’esforç. Aquí l’esquerra s’hi ha amotllat millor. Clar, clar, si ens esforcem ens en sortirem. Ens en sortirem perquè ho diuen els Manel. Perquè identifiquem esforç i treball com a bons continuadors de la tradició obrera, perquè no hi ha res pitjor que passar per dropo, sobretot a Catalunya…
A tots aquests els respondria: Paul Lafargue.
Filed under: laïcitat, progrés, recomanacions | Etiquetes: D'Holbach, Diderot, Il·lustració, Philipp Blom
Llibre recomanat a interessats i interessades en la Il·lustració. Pel títol ja es veu que la cosa va de veres: perill, radicalisme, oblit… I tot això per explicar-nos que, com sempre, ens enganyen. Un llibre agosarat, que pren partit i passa factura amb Voltaire i Rousseau (especialment amb aquest darrer), que ens posa al centre d’una extraordinària aventura intel·lectual acompanyant Diderot i D’Holbach, Helvetius, Hume, Beccaria i d’altres a través dels seus sopars, la seva amistat, els seus debats filosòfics, les seves empreses, les seves querelles…
No detallaré el contingut del llibre (que ja es pot anticipar), només diré que està escrit amb un estil amè, didàctic, que ens endinsa en detalls biogràfics i ens ofereix una visió panoràmica de la segona meitat del s.XVIII, que ens ajuda a entendre els fonaments vitals del debat d’idees i el viatge profundament passional que va de l’angoixa existencial a la creació d’un nou sistema de pensament, d’una nova visió del món, de l’home i del propi pensament.
Va existir, doncs, un flanc radical en la Il·lustració europea, però com sempre passa, ha estat bandejat perquè el poder, tots els poders, necessiten ocultar la llibertat i els seus amants.
esperant els bàrbars 