esperant els bàrbars


Votar i no
24 Novembre, 2010, 12:10 am
Filed under: personal, progrés

No acostumo a posar-me pesat amb la gent que no vota a les eleccions, o que vota nul o en blanc. Però com que això és un blog i el llegeix qui vol, i pot parar de fer-ho en qualsevol moment, doncs allà van algunes reflexions. Vagi per davant que l’abstenció, el vot nul i el vot en blanc em semblen tan legítims com qualsevol altra opció, o sigui que són igual de criticables. O en qualsevol cas, també tenen contradiccions.

  1. Excepte casos puntuals, la majoria de gent que conec que “passa de la política” no ha tingut cap experiència política.
  2. Molta gent que vota en blanc o nul et diu que si tothom fes el mateix, les coses canviarien. Aspiren a ser majoritaris, com tota opció política.
  3. Molta gent que vota en blanc o nul et diu que si tothom fes el mateix, les coses canviarien. No hi ha cap argument històric, polític o filosòfic que sostingui aquesta afirmació.
  4. Molta gent que vota en blanc o nul et diu que si tothom fes el mateix, les coses canviarien. No et diuen com canviarien les coses i no sostenen la seva afirmació sobre cap argument històric, polític o filosòfic.
  5. Hi ha qui argumenta que no canvia mai res. És més difícil de rebatre aquest argument que l’argument anterior.
  6. Hi ha qui argumenta que sempre manen els mateixos. Es podria respondre que no votar, o votar nul o en blanc és assegurar-se que sempre manin els mateixos (o ni això).
  7. Hi ha qui argumenta que votar no té cap benefici. La mateixa gent que critica als qui es dediquen a la política només per treure beneficis.

Però vaja, tot és discutible.

Anuncis


Tanta mandanga per no res
23 Novembre, 2010, 12:43 am
Filed under: manies, país

Aquesta campanya electoral m’està resultant un pèl avorrida, em sap greu dir-ho però és així. I el debat electoral d’ahir el vaig trobar tumultuós, constantment senties algú dient “deixi’m acabar”, o “estic en el meu torn”. Culpa del Cuní, de no tallar-ho en el primer minut.

Avorrit, doncs, vaig mirar-me l’anunci de la CORI, aquests que venen de Reus i tenen la Carmen de Mairena de número dos. Error, perquè si vens de Reus, doncs et poses allà de número u i la Carmen que encapçali la llista de Barcelona, que aquesta dona ja podem considerar-la la successora de La Monyos, és un dels personatges més populars de la ciutat.

L’eslògan “Política Low Cost” té la seva conya, i assumeixo que de tant en tant és sa que apareguin propostes contraculturals per recordar-nos a tots que, per molt important que sigui la política, només és part de la vida. I que res, ni la vida mateixa, es pot prendre tan a la valenta. No és que pensi votar-los, però tenia curiositat.

Però em va decebre. Comença l’espot electoral i la segona proposta que fan és baixar impostots. Collons, per dir això no cal vestir-se d’Elvis, ni de pallasso ni de res. Et fots un traje car i ho casques tan ample, com fan tants altres. Va perdre tota la gràcia. Montes un partit per posar-ho tot potes enlaire i el primer que dius és això? Doncs quina merda, francament.

Em sembla que aquesta penya s’han cregut que tots els polítics són iguals i aleshores és clar, reprodueixen els tòpics més cutres.

Em temo que encara som lluny d’una Cicciolina (potser perquè no tenim un Partit Radical), un Jello Biafra (potser perquè no tenim uns Dead Kennedys) o un Coluche (potser perquè no som una República).



Drets dels infants?
20 Novembre, 2010, 10:00 am
Filed under: General

Los payasoooos, de la teleeee, que te haceeeeen… feliiiiiiz.



Entendre la crisi
19 Novembre, 2010, 8:33 pm
Filed under: progrés

Cada vegada és més complicat entendre què està passant. Què ens està passant, més ben dit.

Fa dos anys, quan ja la cosa anava de gairell, el problema era el deute privat. Els bancs i les caixes havien donat massa crèdit al sector immobiliari més especulatiu i havien utilitzat el risc del crèdit per especular encara més, i tot havia fet patapum. Però l’Estat espanyol tenia un dèficit i un deute raonables, perquè havia recaptat i gastat amb un cert ordre. O sigui que el problema, repeteixo, el provocava el sector privat de l’econonmia.

De fet, era curiós com anys abans els bancs i les caixes s’havien venut les seves divisions immobiliàries… per continuar finançant les empreses que els hi compraven! S’ha de ser idiota! Si el negoci apunta ruïna i te’l vens, no li deixis pasta al burro que te l’ha comprat!

Total, tots els bancs i caixes entrampats per haver posat pasta en el mercat immobiliari. I el Govern s’endeuta per sostenir-los. Si s’enfonsaven, es podia perdre l’estalvi de mitja població espanyola i curtcircuïtar l’economia. Apa, doncs, posem pasta pública. I el Govern s’endeuta. Tots ens endeutem, això ja no fa gràcia. I ara el nostre país té un problema del recopó per pagar uns deutes que li demanen… els bancs i caixes!! Però això no anava al revés? No eren ells els endeutats i la resta els que els salvàvem?

O jo no entenc res, o hi ha molt fill de puta suelto. O totes dues coses.

Us recomano un parell de lectures.

Una de lleugera (una pàgina), del Juan Torres López

Una altra més densa (quinze pàgines), del Juan Torres López i el Vicenç Navarro



Soroll de mandíbules
16 Novembre, 2010, 1:07 am
Filed under: ecologia, personal, vida moderna

Fa uns dies que he tornat a posar en marxa el meu vermicompostador. El tenia aturat de feia temps i gràcies a la botiga Biohabitat de la Fundació Terra m’he pogut proveir de cucs per reemprendre la fabulosa aventura gàstrica que converteix els residus de la cuina en humus per les plantes de balcó.

A la majoria de penya li fa un fàstic bestial pensar que tinc una capsa amb cucs a la cuina. A mi no, per això la tinc. Una legió de vèrmids que viu a les fosques, dedicada a un cicle frenètic de mastegar – cagar – mastegar, per accelerar i reconduir el cicle que porta del món orgànic a l’inorgànic. A partir d’ara aquí no es tira res, a prendre pel sac el cubell marró.

A la foto hi podeu veure la primera arrencada: paper de diari mulladet pel primer banquet, marro de cafè la segona setmana, closca d’ou per ajudar-los a moure’s i una pell de plàtan per anar agafant força. Els cucs són difícils de veure, quan obres la tapa s’amaguen. Però són allà, centenars i aviat milers, una orgia de cucs insaciables.

En l’anterior cicle productiu del vermicompostador vaig optar per posar-los un nom. Oi que la gent li posa nom al gat o al gos? Doncs jo poso nom als cucs. Cognom, més aviat, perquè només atino a triar-ne un per tota la família. No parlarem dels difunts, deixem-ho en que tenien un nom. Els d’ara no seran menys; en honor als professionals de la mandíbula, els campions del cicle mastega – caga – mastega i la por a la llum, he optat per batejar-los com “Els tertulianus”.

Bon profit tinguin.



Resumint…
3 Novembre, 2010, 8:36 pm
Filed under: laïcitat, mlp, recomanacions

Bueno, demà comença la bogeria absoluta. Faré una mica de resum.

Dijous 4 a les 19:00, Concentració a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. Campanya Jo no t’espero. La mobilització més popular. Si algú té ganes de cridar una mica, aquesta és la oportunitat.

Divendres, dissabte i diumenge: Fòrum Espai de Llibertat. L’espai de reflexió, que no tot és cridar. Probablement el debat més potent en anys sobre laïcitat que impliqui realitats d’Europa, Amèrica Llatina i Mediterrani.

Divendres 5 a les 22:00 al Casal de Joves Guineueta: Habemus Party. Ballaruca i fiestorro. Ens agrada fer festes, i als Casals de Joves encara més.

Dissabte 6 a les 11:00 a la Facultat d’Empresarials de la UB. En el marc del Fòrum Espai de Llibertat. Taula rodona de partits perquè expliquin què faran amb el pluralisme religiós en cas que governin.

I a partir d’aquí oferta variada que ja no tinc tan controlada, però buscant segur que en trobeu.

I per amanir el post, un vídeo de Flaixbac, molt catxondo

Tot i que la música hauria de ser aquesta

Au, que ho passeu bé i ens trobem entremig



Art en píxels
2 Novembre, 2010, 8:00 pm
Filed under: personal, recomanacions, vida moderna

Amb això d’internet i que els ordinadors cada vegada fan coses més complicades, apareixen autèntiques delícies digitals. Aquí en van dues:

The Johnny Cash Project: A partir d’una de les darreres cançons gravades pel Johnny Cash, There ain’t no grave, s’estableix una mena de concurs de dibuix. S’han de fer dibuixos que constituïran els frames d’un videoclip per a la cançó. Els més votats conformen una obra d’art col·laborativa, artesanal i d’una estranya bellesa (com les cançons de l’home de negre, vaja).

Blade Runner revisited >3.6 gigapixels: Un tal François Vautier agafa tots els frames de Blade Runner (167.819, casi ná) i els posa un al costat de l’altre fins fer un llenç que medeix uns 60.000 pixels de costat. D’aquí el nom del projecte, 3,6 gigapixels. I aquí ve la virgueria. Crea una càmera virtual que es mou per sobre d’aquest llenç a tal velocitat que sembla que les imatges tinguin moviment (el cine és això, no ens perdem). Se centra en algunes de les escenes clau del film amb els corresponents diàlegs i per no descuidar no es deixa ni de posar tastets de la banda sonora.

Via Alt1040