Aquí va la opinió de l’MLP… si és que una entitat pot tenir opinió
Les consultes populars d’autodeterminació. Posicionament del Moviment Laic i Progressista.
Hem de considerar cada generació com una nació diferent, amb el dret,
mitjançant la voluntat de la majoria, d’obligar-se a sí mateixa, però no
d’obligar a les següents generacions, més que als habitants d’un altre país.
Thomas Jefferson
La nació és el plebiscit quotidià de la ciutadania
Ernest Renan
Motius
Atesa la celebració el proper 28 de febrer de consultes populars a diversos municipis catalans en les quals es plantejarà a la ciutadania l’establiment de Catalunya com un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea.
Observada la reacció política, judicial, institucional i mediàtica, ja sigui favorable o contrària, que es va produir en consultes anteriors.
Considerant que les consultes del dia 28 es faran en diversos municipis de Catalunya, en alguns dels quals hi ha entitats de l’MLP que seran interpel·lades a participar-hi.
L’MLP, compromès amb la construcció nacional de Catalunya i amb l’exercici del dret d’autodeterminació, fent seus els principis del republicanisme federal, vol expressar diverses reflexions.
Què diu l’ideari de l’MLP
L’MLP s’inscriu en la tradició filosòfica de la il·lustració, representada a casa nostra pel republicanisme federal del segle XIX i pel moviment obrerista.
La laïcitat, en la mesura que vol indicar vies per pensar i opinar dʼuna manera més lliure, és una actitud que ajuda a vertebrar una cultura antiautoritària i de la solidaritat. Replanteja constantment alternatives per contribuir a la llibertat i a la capacitat de decisió i elecció dels individus en qualsevol societat. El lliure examen vol qüestionar i
desemmascarar qualsevol saber establert i qualsevol doctrina o idea que vulgui restringir o prohibir la llibertat dʼelegir, de viure, de fer o de pensar.
L’ideari fa una clara afirmació del fet nacional català i defineix l’MLP com una eina de construcció nacional, entesa la nació com el producte dʼuna voluntat col·lectiva, com una unió voluntària dels ciutadans. La justificació de l’existència d’un Estat no es troba en la seva història, sinó en la decisió d’un col·lectiu de constituir-se com a entitat política.
L’MLP, doncs, s’identifica amb el concepte republicà de nació.
El fet nacional existeix quan un grup prou important de ciutadans decideix formar una nació, i quan tenen coses en comú que els diferencien dels altres i volen actuar conjuntament per projectar plegats el seu futur. L’MLP vol contribuir a aquest esforç col·lectiu des del catalanisme.
Així com els individus han dʼexercir la seva autodeterminació, triar com volen viure la vida, els pobles també han de tenir dret a decidir el tipus de relació que estableixen amb els qui els envolten.
Sobre la participació de la ciutadania, el nostre ideari expressa la preocupació de lʼhumanisme laic per passar dʼuna democràcia formal a una democràcia participativa per donar respostes a aquesta necessitat de democratització del poder. I es manifesta en la simpatia per totes aquelles tècniques que permetin eixamplar i aprofundir el control del
ciutadà sobre qualsevol decisió que afecti la seva vida quotidiana. Per exemple, el principi de subsidiarietat, la reforma del sistema electoral i parlamentari –proporcionalitat pura, llistes obertes, possibilitat de revocació dels electes, etc.–, la introducció del referèndum vinculant per iniciativa popular i la seva extensió a les institucions locals, etc.
L’ideari, doncs, ens motiva a promoure l’expressió de la sobirania popular per diverses vies com a instrument per a l’aprofundiment democràtic, i ens recorda que l’única alternativa als dèficits de la democràcia és més democràcia.
Conclusions
1. Expressem la nostra simpatia cap als exercicis que s’estan promovent des de la ciutadania per consultar l’opinió de la gent. És una forma de generar debat en un país en el que durant molts anys s’ha desincentivat la participació i la mobilització social, i en un moment en el que la desafecció de la ciutadania cap a la política està a l’ordre del dia.
2. Creiem que ha de ser la ciutadania, la societat civil, i no els partits polítics els que liderin aquests processos. La partidització de les consultes porten el debat a una dinàmica que incomoda la societat civil, perquè forcen l’enquadrament en unes tesis o unes altres.
3. La consulta, tal com està prevista, només admet un sí o un no, sense permetre moltes altres opcions. Això el que fa és simplificar el el debat i donar-li un caràcter reduccionista. A això hi contribueix, en bona manera, l’enfoc en clau d’enfrontament maniqueista que fan de les consultes els mitjans de comunicació.
4. Demanem que el debat s’expressi en termes positius. Al nostre país gaudim d’una convivència entre persones d’orígens diversos que s’ha construit a partir de les renúncies de tothom. Ens preocupa especialment que les posicions s’expressin a partir de desqualificacions i no de projectes. S’ha de tenir en compte que, si bé hi ha una part de la ciutadania clarament favorable al dret a de Catalunya a constituïr-se en Estat propi, també hi ha una part important de la societat catalana que manté un vincle emocional amb la resta d’Espanya i que s’identifica amb les seves institucions i els seus símbols, sense que això hagi de suposar posar en dubte la seva catalanitat i el seu catalanisme.
5. El patriotisme no té res a veure amb l’ostentació o identificació amb determinats símbols o horitzons polítics, sinó que s’exerceix mitjançant el compromís cívic, la participació voluntària i desinteressada en projectes col·lectius que cerquin el bé públic. Patriotisme no és identificació mística amb una idea de nació, sinó amb l’exercici de la ciutadania activa i el treball per la llibertat i el progrés de la societat.
6. Cal recordar que Catalunya s’autodetermina en cada elecció al seu Parlament, on hi són majoritàries les opcions autonomistes o federalistes, i que no hi ha cap impediment per defensar tesis independentistes des de les institucions.
7. Demanem als partits polítics i als mitjans de comunicació que no facin una anàlisi cojuntural de la consulta i que, donat que ens trobem en un any electoral, no barregin les consultes amb temes com l’Estatut o la pròpia campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya.
8. Finalment, demanem que es vegi les consultes ciutadanes, siguin les que siguin, com un exercici legítim de la ciutadania a expressar lliurement, democràticament i pacíficament la seva opinió i els seus legítims anhels.
A mi em van deixar tranquil fa mesos, però aquesta darrera setmana l’Aida i el Fabià ja han esbufegat vàries vegades en rebre trucades de Telefónica oferint serveis de telefonia mòbil. És clar, si el teu contracte d’internet és amb Telefónica i el del mòbil no, aviat et registren com un potencial client i et llencen una ràfaga de trucades per veure si piques. Si no piques, hi tornen. I una altra vegada. I les que faci falta.
El resultat és que et truca el 1485 i automàticament et tenses. I si Déu existeix vull que m’expliqui quina és la resposta més enginyosa que ha sentit fins ara. Perquè les dosis de mala llet que les trucades de marres generen són una font de creativitat, que enriu-te’n tu de l’spleen de París. De fet, si Déu existeix vull que em llegeixi el poema que Baudelaire hauria dedicat a les ofertes de telefonia. Despenjaria i el recitaria apassionadament.
Si algú es vol desfogar creativament, aquí comença un concurs d’idees per evitar aquesta plaga.
Abans de la final de la Copa del Rei sona l’himne, com sempre. I entre els catalans que animen al Barça, i els bascos que ronden pel Bizkaia Arena, s’organitza un sidral descomunal. Ja va passar l’any passat a Mestalla a la final de la Copa entre el Barça i l’Athletic Club de Bilbao.
El més divertit és mirar les cares dels jugadors estrangers, que no entenen res de res. Als seus països xiular l’himne deu ser inconcebible, i aquí comença a ser tradició. Suposo que abans del partit algú els hi explica per advertir-los, o ja han trobat pistes en els partits previs. O llegeixen els diaris, que també podria ser.
Té la seva gràcia, això de ser espanyol a la força.
Com que visc a Sants, cada dia em trobo amb algun cartell reivindicatiu i tinc una petita mostra de l’estat d’ànim dels moviments socials més contestataris (encara es diu així? contestataris?). El darrer cartell que he vist és, de llarg, el pitjor en molt de temps. Bàsicament hi diu: “Les poques persones que lluiten són empresonades”.
Em pregunto qui ha redactat aquesta frase, el Gran Germà? Perquè si ens la mirem detingudament, veurem que sota una fina capa de pretesa èpica s’hi amaga un missatge absolutament desmobilitzador. No només som pocs, sinó que a més les passem canutes.
Sobre què construïm el nostre projecte col·lectiu per a la transformació social, sobre el dolor? Doncs així no és estrany que fracassem repetidament. No puc evitar veure un rerefons catòlic (preconciliar) en tota aquesta estètica. El patiment, els conceptes absoluts, l’autoflagelació, sentir-se perseguit per ser diferent, la impossibilitat de negociar, les essències, són esquemes de pensament pre-polítics, propis de gent barallada amb el món. I la millor manera de cremar il·lusions, energies i persones… A més, acaba sent molt útil al poder, que no cal que interlocuti i pot enviar la poli directament sense que una majoria social se senti interpel·lada.
Quan a l’MLP vam triar aquell eslògan de “La revolució sense passamuntanyes” que s’havia inventat el Txus Sanz, no era una tria casual. Després hi hem afegit un dibuix del Quixot i el Sancho Panza fet pel Forges, que també és un descregut. No cal caure en la beneiteria de pensar que es pot canviar el món només amb floretes, però per poc que pensem que la fi i els mitjans es condicionen mútuament, la idea d’un món nou fet a òsties no pot ser més penosa.
Vol dir això que la vida és fàcil? No. Però precisament perquè ja és prou fomuda, no ens dediquem a destacar-ne el aspectes més sinistres.
Avui hem fet Assemblea General de l’MLP a l’Espai Jove La Fontana.
A destacar:
1. Nou pla estratègic pels propers tres anys amb especial atenció a la comunicació i el territori
2. El Raimon Goberna repeteix de President
3. El 2010 currarem de valent si volem que tot surti com hem previst
De totes maneres si voleu seguir de prop com evoluciona el projecte, millor que estigueu pendents del blog del Fabian, que sempre està més pendent de les coses importants.
Conferència recomanada de Larry Lessig. Ajuda a entendre que les transformacions teconològiques generen noves maneres d’entendre el món (cosa que els marxistes ja saben) i que les institucions no tenen més remei que adaptar-s’hi. O palmar pel camí, que també es pot aconseguir si hom s’ho proposa (la SGAE i la Ministra de Cultura, per exemple).
La conferència és en anglès i a sota de la pantalleta veureu un menú per triar subtítols.
Esperant els bàrbars llegeixo que el Conseller Maragall ha dit que Catalunya està cansada del tripartit. Fatigada, ha dit. I que no recolzarà elements ni artefactes inestables. Ja podria ser, però els bàrbars no estan molt al cas de l’estat d’ànim dels catalans i tenen algunes preguntes.
1. Quan parla d’elements inestables està pensant en algú concret? Perquè deu n’hi do la inestabilitat que ha posat ell sobre la taula amb la Llei d’Educació de Catalunya. Segar les bases programàtiques i socials del govern no és precisament contribuir a l’estabilitat.
2. Això és el que en diuen ser un estadista? Un home d’estat? Un bocamoll? O un inoportú?
3. Perquè no plega? Si tan malament està el panorama, potser que sigui coherent i ho deixi per algú més temerari.
4. El Fabra o el DIEC recullen el mot maragallada? Potser seria el moment.
Diuen els bàrbars que si s’imaginen qualsevol persona que té responsabilitats institucionals (empresarials, polítiques, associatives…) fent una declaració així i vaja, seria fulminat del seu càrrec. Ell no i per això suposen que assumeix l’herència de les maragallades, allò de dir el que hom pensa sense haver-hi pensat gaire. O havent-hi pensat però fotent-li un morro acollonant.
El veredicte bàrbar és unànim: Lamentable.
Avui a El Periódico ja ho diuen. La crisi està impactant durament en els joves i s’està retardant l’edat d’emancipació als nivells del 2005. Ja ho va dir en James Petras en el seu famós informe l’any 1996: el neoliberalisme (és a dir, el sotmetiment de les nostres vides als designis del mercat) està penetrant a Espanya a partir de les franges juvenils.
El panorama no té molt bona pinta, doncs. La crisi és una oportunitat de la que en podem sortir reforçats com a societat… o no.
Filed under: progrés
Diuen que la borsa està castigant Espanya. No pot ser i a més és impossible, ni la borsa té voluntat pròpia ni Espanya hi cotitza, o sigui que deu ser una altra cosa. Ah, val. Que l’Ibex 35 ha baixat més de cinc punts. O sigui, unes empreses seleccionades com a representatives. Això ja és més comprensible. Fins i tot era d’esperar.
Fa uns dies que ens ho estan dient, que l’economia espanyola trigarà molt en tornar a créixer, que serà el darrer dels paísos rics que sortirà de la crisi. És normal, en aquest país de pandereta ple de llestos molta gent es va pensar que posant un totxo sobre un altre arribaria al cel. I llestos com som, tothom hi va posar els calés. Tots els calés. I mira que se sap de fa temps, que la construcció és procíclica. I mira que ens ho deien, fins i tot el sinistre Fons Monetari Internacional. I mira que es veia venir, que això no tenia ni cap ni peus. I la penya vinga, vinga.
I ara pillarem, com a mínim tot el que ens haguem passat d’espavilats, la crisi serà una mesura del nostre grau d’estupidesa. O sigui que n’hi ha per estona.
Filed under: recomanacions
Fa dies que carrego l’MP3 amb un disc que vaig trobar per casualitat i al que m’he aficionat. Es diu Fruit i és el primer album d’un grup, The Asteroids Galaxy Tour, format per la Mette Lindber, que canta, i el Lars Iversen, que fa la producció. És un disc molt digerible per aquests dies freds, un d’aquests productes eclèctics, mig pop i soul amb gotes de disco i que no fa fàstics a una secció de vent. Té un punt que recorda a la Lily Allen i també als B-52’s. També recorda als The Ting Tings, un altre grup sortit de la barreja noia-cantant + noi-productor.
Res, que us el recomano.
La tapa és horrible, sí.
esperant els bàrbars 